Homenatge a Joan Brossa (1919-1998)

Esclata una tempestat que dispersa
els transeünts. El mosso de la cuina
es refugia en una glorieta i fa
en somnis la travessia al món.

Joan Brossa
Poemes irregulars (1957-58)
(De Poemes de seny i cabell, 1977)


Somnis més enllà de les paraules

Hi ha molts escriptors que han parlat del tema dels somnis. Són un tòpic les històries sobre la realitat i el que està més enllà, no només a la literatura occidental sinó que tots coneixem històries plenes d’imaginació de la literatura oriental també.
Joan Brossa ens feia somniar amb les paraules, ho fa encara quan llegim els seus poemes...Tots podem ser el noi que es refugia d’una tempesta i mentres l’aigua cau i llegim aquests versos, som capaços de somniar, d’anar fins a l’infinit i tornar.

La solitud de les parelles (1944)

He entrat a l’estudi de casa meua i buscant un altre llibre ha caigut a terra les Narracions Completes de la Dorothy Parker (1893-1967) que es van publicar en català l’any 2003. I me n’he recordat de la inquietud que em van provocar alguns dels seus contes.
La solitud de les parelles és un dels llibres que formen part de la seua obra completa. El títol ens diu molt ja. Perquè la Dorothy Parker ens parla de la incomunicació entre la parella, dels somnis absurds de trobar un home ideal en un món egoïsta i mercantilista. Ella va posar sobre la taula la hipocresia d’una societat on els diners i el què diran eren els valors més importants...I ho va fer amb un estil personal ple de desencant i ironia.
Defensava un nou paper de la dona en aquells anys. Estava en contra de l’estereotip femení que només es preocupava de ser un objecte decoratiu més al seu piset. I de com aquest paper inútil comportava la monotonia, l’avorriment i la insatisfacció de l’home i de la dona. Una búsqueda de la felicitat entre quatre parets que era un camí a l’absurd.
Denunciava la hipocresia de la classe burgesa però també la hipocresia de les dones que no lluitaven per canviar la seua posició, que es conformaven amb el que els altres decidien per elles.
La Dorothy Parker, escriptora i crítica nord-americana i que es va moure en els cercles intel.lectuals de l’Hotel Algonquin de Nova York durante els anys 20 i més tard també a Hollywood on va ser guionista de la pel.lícula Ha nascut una estrella (1937), era una dona polifacètica : Activista anti-nazi, intel.lectual d’esquerres, periodista, dramaturga i sobretot escriptora de contes.
Les narracions de la Dorothy Parker no moralitzen, no tenen intencio d’alliçonar, no volen ensenyar res...però amb el diàleg dels seus personatges el desencís se’t contagia des de la primera ratlla fins la darrera.

Assalt a la virreina (2004)

Aquesta novel.la la van escriure l’Andreu Martín (1949) i el Carles Quílez(1966) i va tenir en el seu moment una bona crítica. És una novel.la negra que ho té tot. Té intriga, misteri, t’enganxa moltíssim i a més és divertida fins al punt que hi ha moments que has de deixar de llegir perquè no pots parar de riure.
Després de llegir la novel.la encara que no visc a Barcelona vaig fer un viatge a la capital i me’n vaig anar al Palau de la Virreina, a les Rambles i tenia la sensació –mitómana- de què estava en uns llocs diferents i que passejava per primera vegada per aquells indrets...
La veritat és que no tenia cap intenció de fer un post d’aquesta novel.la...però ahir vaig acabar la tan alabada Els homes que no estimaven les dones (2004) de l’Stieg Larsson (1954-2004) que tan bones crítiques ha tingut i que des de fa setmanes és el llibre més venut a les nostres llibreries. I he de dir que és un llibre que t’enganxa, que no pots deixar-lo perquè vols saber què passarà, ben estructurat encara que el final és una mica rocambolesc –no dic res més del final- i sense cap més pretensió.
No vull entrar en comparacions...però em va agradar més el de l’Andreu Martín i el Quílez ...I em pregunto perquè un llibre com el del Larsson és l’estrella i qui no l’ha llegit està a punt de llegir-lo i un llibre similar o millor no és ni la meitat de famós?

Robinson Crusoe (1719)

Basada en la història real del mariner escocès Alexander Selkirk que va ser abandonat en una illa deserta on hi va estar quatre anys, Daniel Defoe (1660-1731) va recrear la vida d’un nàufrag, Robinson Crusoe, que sobreviu en una illa deserta onze anys absolutament sol i després uns anys més amb la companyia de Divendres.
La història és prou coneguda perquè en faci el resum. Ha estat a més, recreada moltes vegades al cinema de moltes diverses formes...És un llibre d’aventures a l’ús i vull fer-li un post perquè li tinc molt carinyo i crec que val la penar recordar aquests clàssics dels què en sóc una entusiasta. El vaig llegir de petita en una versió juvenil però fa pocs anys el vaig tornar a llegir en la versió per adults i em va enganxar de nou.
Robinson Crusoe representa l’home que lluita contra la adversitat, que se sap sobreposar en un món hostil i salvatge i que se’n surt de totes les dificultats tot sol.
Val a dir que els grans relats de vegades són fonts d’inspiració per poetes com passa en aquest poema de Joan Margarit, que espero que us agradi.

La fosca melangia de Robinson Crusoe.

Ara que arriben les edats del fred,
el temps de valorar
els llibres ja llegits i els carrers calms,
la llum del celobert cau amb tristesa
en cada finestral.

On ets tu, vell Crusoe, i ella on és?
Hi ha una petita estació de poble
per on passen les vies amb roselles
afuant-se a l’immòbil horitzó.

On ets tu ara, i on és ella? Algú
vaga entre les moreres del carrer
aquest ombrívol cap al tard del temps.

El mur de les paraules: no res més
ens ha separat sempre de la mort,
i escoltar, vell Crusoe, és un regal
ple de penombra i de raons del vespre.

Joan Margarit

La gran ona de Kanagawa.- Relats conjunts

Aquest matí la Chen ha anat a la platja amb els seus pares. Com cada dia. Li encanta jugar amb la sorra i comença a fer castells. Com cada dia . Fa calor, la seua mare li somriu mentre acarona el braç del pare. La Chen ha parat un moment per comprovar que els seus pares són alli. Com cada dia. Continua amb el seu castell. Para. Mira la mare que ara pren el sol amb les ulleres que es va comprar ahir i que la van fer tan contenta. El pare ara no hi és. Es banya. I la Chen gairebé ha acabat el castell. Li està quedant preciós. Mira la mare que ara està aixecada. La Chen li diu lo bé que s’ho està passant però la mare no l’escolta. Està mirant cap al mar. La Chen també ho fa. Una ona enorme arriba a la platja. La mare corre i crida el nom del seu pare. La mare li xafa el castell i no li demana disculpes. La Chen s’estranya . La Chen segueix la mare que ara plora rodejada d’altres persones. La mare no li fa cas, només plora. La Chen té calor...Es mulla els peus a l’aigua. La troba fresqueta. Com cada dia.

La hija del sepulturero (2007)

Reinventarse a sí mateixa. Per sortir-se’n de la sordidesa, de la pobresa, de la violència...la Rebecca Schwart, la filla de l’enterrador, una dona forta i decidida, s’imposa al medi que la veu néixer i créixer per tirar endavant.
Per viure. Perquè la vida s’erigeix en el més important de la novel.la i per viure cal la tenacitat i la força de la Rebecca. Això és la novel.la, un intent de desempallegar-se d’un mateix...una necessitat de trobar el futur, abans que el passat et faci desaparèixer.
No sé perquè de tant en tant tinc una fixació amb determinats autors o autores. I llibre que veig, me’l llegeixo. Això em passa amb l’autora d’aquest llibre, la Joyce Carol Oates (1938) que no m’entusiasma però m’atreu, que no m’emociona però m’atrapa, que no...però sí. I perquè us podeu preguntar? Doncs per la manera de reflectir la condició humana, la seua violència, les seues misèries...i sobretot per l’atmosfera inquietant i tèrbola dels seus ambients...un entorn tan apagat, tan buit de tot, tan en blanc i negre...que és un imant que fa que vulgui llegir-ne més...

La dama de blanc (1860)

Si us passegeu aquests dies per les llibreries, veureu que aquesta novel.la del Wilkie Collins (1824-1889) l’han publicada en català. Si no l’heu llegida i us agrada una bona història de misteri que us enganxa des del començament aquí en teniu una bona mostra. És també un dels meus llibres preferits.
És una obra del segle XIX , i com a tal i filla de seu temps, està plena de sentiments però narrats amb unes dosis d’intriga, de suspense...que fan que el lector mentres llegeix no pugui viure de curiositat –desesperació seria massa fort però gairebé- per saber què passarà i així, és pràcticament impossible deixar-la fins que l’has acabada.
Hi ha també un desig de trencar amb la novel.la tradicional ja que Collins fa que el narrador no sigui únic, de tal manera que un mateix fet ens és presentat per més d’un punt de vista. Tècnica molt original en aquell moment i que després tornaria a utilitzar en altres novel.les com La Piedra lunar (1868) que potser no és tan popular com La dama de blanc però és també una excel.lent novela policíaca i alguns crítics la consideren fins i tot la seua obra mestra.

Ara s’ha publicat El juego del escondite (1854) que me l’he comprat i encara és un llibre per llegir i el tinc a la cua . Em fa pena perquè me’l llegiria ara mateix però m’agrada seguir un ordre de compra i de lectura perquè si no hi ha llibres que es van quedant al final i després, ja no es llegeixen. O sigui que haurà d’esperar el seu torn i ja us diré què m’ha semblat més endavant.

Rius

Aquesta tarda de diumenge plovia i he arribat caminant fins al riu de la meua ciutat. El riu com a camí, el riu com a símil de la vida...és un tema de la literatura de sempre.
Tinc una foto dels anys 40 del meu pare on es veu amb una colla d’amics passant pel Pont Vell. No sé ara mateix si es veu la imatge de l’Indíbil i Mandoni al fons , però clarament s’hi endevina el riu.
I mentres recordava la generació del meu pare o dels padrins passejant per la seua ciutat que ara és la meua , he pensat en històries que tenen el riu com escenari. El riu Mississippí, per exemple, esdevé protagonista absolut de les aventures del Tom Sawyer i del Huckelberry Finn a les novel.les del Missouri esclavista del Mark Twain (1835-1910).
Altres rius només arriben a la categoria de teló de fons. Però qui no recorda les tropes de Napoleó atravessant les aigues gelades del riu Bérezina a la memorable Guerra i Pau de Tólstoi (1828-1910)...i és que vaig patir tant amb aquell fred i amb la misèria dels pobres soldats francesos en la seua retirada de Rússia.
En altres novel.les només se’ls nomena com de passada “Macondo...a la orilla de un río con las aguas diáfanas...”
Altres ja el porten al títol com El río que nos lleva de J.L Sampedro (1917) on la llibertad de la natura està per damunt de la civilització. I fa anys era d’obligatòria lectura als instituts El Jarama de Sánchez Ferlosio (1927) .També em vé a la memòria el paper del riu Manzanares a les novel.les de la Guerra Civil, per exemple a la darrera de l’Almudena Grandes (1960) , El corazón helado...
Igual que és tòpic dir que els carrers o els edificis són testimonis muts de la nostra història també ho podem dir d’un riu com el nostre que contempla des de la seua tranquil.litat , des de la seua placidesa la història de la gent que vivim, treballem, passem i somniem que diria un poeta estimat, atrapat també per l’encant d’un altre riu, el Duero.

L'últim encontre (1942)

De vegades vols preguntar una cosa a algú que et preocupa, que et provoca una inquietud, que no et deixa dormir per les nits ...i no ho fas. Portes a sobre aquell interrogant que et corseca els ossos i que t’acompanyarà fins al final.
El protagonista de l’últim encontre té un dubte tota la vida però abans de morir busca l’única persona que li pot dir la veritat , el seu millor amic, i que fa 40 anys que no veu. El llibre és una conversa entre aquests dos amics de joventut , Henrik i Konrad, on planeja la presència d’una dona, Krisztina, i on la lleialtat, la venjança, la gelosia, l’odi...portaran a la pregunta final i a la veritat...però, en ocasions, la veritat fa mal, massa mal. Mal al qui la té i mal al qui la vol tenir.
La relació dels dos amics , el protagonisme d’una dona, el pas del temps, un temps llarg, molt llarg, ple de fantasmes, de desconfiances, de neguit... fa que la vida dels personatges esdevingui quelcom tancat , aïllat i opressiu i que tot plegat conformi unes pàgines que el lector no abandona fàcilment.
Aquesta novel.la la va escriure l’hongarès Sándor Márai (1900-1989), que aquests dies torna a estar a la primera fila dels aparadors perquè s’ha publicat un dels seus dietaris(1984-89).

Jo vaig llegir Confessions d’un burgès (1934), que és una mena d’autobiografia, i la vaig trobar interessant sobretot perquè contava els seus anys de joventut a Berlín als temps de preguerra de la 2a. Guerra Mundial. També em va agradar La dona justa (1941). Ara es publica aquest Dietari que és el darrer que va escriure i el primer que es tradueix i que potser ajudarà a entendre els últims anys de la seua vida que ell va decidir acabar voluntàriament.

La literatura que es feia a l’Europa de l’Est abans de 1989 era poc coneguda i he de confessar que no havia llegit res de Márai fins que en un viatge a Budapest al 2003, visitant les llibreries de la ciutat, vaig comprovar que aquest escriptor n’ era l’estrella indiscutible. Exiliat – ell havia marxat al 1948 amb l’arribada del règim comunista- i censurat , la caiguda del teló d’acer va suposar un reconeixement a l’escriptor hongarès, primer al seu país , i després a la resta d’Europa.
No cal dir que al tornar d’aquell viatge, vaig anar directa a la llibreria i vaig tenir sort perquè la primera que vaig comprar sense saber-ne pràcticament res va ser aquesta de L’ultim encontre que està considerada la seua obra mestra.

A mi m’agraden les novel.les llargues...simplement perquè així duren més...aquesta es llegeix en unes hores, en una tarda, si voleu...però, en el meu cas, va ser l’excepció a la regla.

La cabana de l'oncle Tom (1852)

Des de què es parla tant del Barack Obama molt sovint me’n recordo d’una novel.la que vaig llegir ja fa molt temps.
Quan era petita , 9 ó 10 anys, em van regalar La cabana de l’oncle Tom –de la col.lecció Historias- i em va agradar molt. Segurament devia plorar i tot, però sí recordo una sensació de desassossec per la situació d’aquelles persones de raça negra que no tenien dret a estar amb la seua família, ni a uns diners propis i sobretot no m’entrava al cap que no anessin a l’escola i que no puguessin aprendre a llegir i a escriure perquè estava prohibit. Això no m’ho acabava!
Aquesta novel.la mostra de forma cruel la situació dels esclaus als Estats Units al segle XIX. Ho fa amb un gran dramatisme i posant de rellevància de forma absoluta les penúries, la misèria i el desampar d’aquelles persones que estaven sotmeses a la voluntat capriciosa dels seus amos.
La va escriure l’abolicionista Harriet Beecher Stowe (1811-1896) i va ser un text que va crear opinió en contra dels esclaus de raça negra i que seria rellevant en el clima anti-esclavitud que es va crear al Nord i que va propiciar l’enfrontament entre el Nord i el Sud als Estats Units. Va ser un èxit editorial i l'obra figura entre les novel.les més venudes del segle XIX.
Després, ja al segle XX, els Panteres Negres i altres grups similars abominarien d’aquesta novel.la, doncs, l’oncle Tom manifesta una gran ressignació cristiana davant el patiment i això s’ha interpretat com una falta de rebel.lió. Aquesta actitud conformista no ha estat acceptada per aquests activistes fins al punt que dir-li a un negre "oncle Tom" pot considerar-se un insult.
Des de l’oncle Tom fins Obama han passat poc més de cent anys, i, afortunadament, en aquest sentit, la situació en aquell país és radicalment diferent. Tant de bo no hi hagués esclaus enlloc però esclaus, desenganyem-nos, sempre n’hi ha hagut i en el nostre segle XXI, també.

L'Estepa Infinita (1968)

Llegia l’altre dia en un bloc que algú havia disfrutat com mai entrant en una llibreria i poder comprar tots els llibres que li cridaven l’atenció. I què fa que ens decidim per un o altre? En el meu cas, vàries coses...el tema, alguna recomanació, la sinopsi de la contraportada, l’autor o autora...i de vegades la foto de la portada. L’altre dia a la llibreria em va cridar l’atenció aquesta nena solitària en mig del no-res i aquesta sensació que ens transmet de què té pressa, com si hagués de fer alguna cosa important, tan important com si li anés la vida...Me’l vaig quedar i l’he llegit.
La novel.la es diu L’estepa infinita i no s’ha traduit fins ara al català –tampoc al castellà- i tracta de la deportació l’any 1941 a Sibèria d’una família jueva i burgesa de Vilnus, territori que pertanyia a Polònia en temps de la 2ª. Guerra Mundial.
S’hi van estar cinc anys. La història es narra des del punt de vista d’una nena , l’Esther, i és un relat autobiogràfic de l’exili de l’Esther Hautzig (1930) i de la seua família. La gana , la misèria, els treballs forçats, l’immens fred...són temes ja tòpics en aquest tipus d’històries...tanmateix en aquesta brilla amb llum pròpia les ganes de viure que pot tenir un ésser humà en les condicions més adverses. Esther ens demostra com una nena, rodejada de totes les calamitats possibles, pot trobar en el seu interior forces per gaudir d’un llibre o d’una amiga i de sentir alguna cosa semblant a la felicitat.
Ella diu al començament de la novel.la, quan els russos se l'emporten presonera, que el seu món s'havia acabat, aquell ple de luxes i capricis,...i realment, al final de la novel.la, aquell món ha desaparegut però ella en troba un altre, on sobreviure és el més important. La dignitat de les persones se sobreposa a la violència o a la tirania i és un llibre que et fa arribar l'esperança i la il.lusió de la petita protagonista. Val la pena llegir-lo!

Boires

La boira ha tornat a la ciutat de Lleida i ha mullat els carrers com si hagués plogut , de nou la boira fidel, com l’esperit del poeta.
La boira que ens fa enyorar el sol durant els mesos d’hivern pot ser també un recurs literari. La boira desdibuixa la realitat, ens endinsa en la ficció, en el misteri...
És impossible imaginar-se les històries de Sherlock Holmes sense la boira de Londres o les de Dràcula ”una boira molt fina començava a veure’s a la vora del riu...” ens contava Bram Stoker.

De totes les boires que m’han impressionat més, pot ser diria que és la de Les aventures d’ Arthur Gordon Pym (1837) d’ Edgar Allan Poe. Aquella bruma que s’endevinava en el seu viatge al Sud, a bord del vaixell Jane Guy , en què només el propi Pym i el mariner Peters van sobreviure, ens submergia en un món ple d'horrors inexplicables.

Durant aquell viatge tenebrós passaves por, molta por...finalment amb les paraules "Tekeli-li , tekeli-li "s’obria un interrogant sobre el destí final dels personatges.
Dins de la literatura de terror i boira, podríem citar el meu admirat H.P. Lovecraft i la seua novel.la A les muntanyes de la follia (1931) que agafa de nou el tema de l’Arthur Gordon Pym i la seua expedició a l’Antàrtida. Les seues frases finals fan referència al crit misteriós de "tekeli-li , tekeli-li" i són un enigma que arrossega al lector als límits de la realitat, de la bogeria, fent-lo sentir estrany i inquiet “això, he d’admetre-ho, és el que vam creure sentir amb aquell crit que venia d’aquella boira blanca”.

Crits irracionals més boira...por assegurada!

Clíniques i llibres.

Per circumstàncies personals aquests dies he hagut d’estar en un hospital i he aprofitat per llegir Petita crònica d’un professor de secundària de Toni Sala i també Quatre dies de gener de Jordi Sierra i Fabra. El primer me’l va recomanar l’amic Babunski i crec que en alguns moments els que fan de professors o professores s’hi poden reconèixer encara que no sempre. El segon , una novel.la negra, que té com a protagonista un policia de la República, quatre dies abans de què entri l’exèrcit franquista a Barcelona .
A banda d’això, he pogut observar que hi ha moltes persones que llegeixen i sobre tot dones...de fet no he vist cap home llegint. I sempre em pica la curiositat per saber què llegeixen...una senyora que s’ha pres un cafe amb mi estava llegint Los guardianes del libro de Geraldine Brooks que estaria dins l’estela del Codi da Vinci, de nefasta memòria , i la cuidadora de la malalta veïna començava avui Un hombre en la oscuridad de Paul Auster i poso el títol en castellà perquè malgrat parlar en català ha preferit la traducció castellana...
Deia en un post anterior que parlaria d’aquest llibre, Un home a les fosques, que vaig acabar la setmana passada i que m’ha decebut...Així com Bogeries de Brooklin pàgina a pàgina em seduia més i més, Un home a les fosques ha anat a pitjor...Té, és just reconèixer-ho, un inici espectacular i t’enganxa fins a la meitat de la novel.la però a partir de llavors la història queda en l’aire i tot allò, que l’escriptor ens conta després, decau en el seu interès fent un conjunt narratiu, des del meu punt de vista, pobre i insuls.
Una altra noia que ha sortit un moment de la seua habitació portava a la mà Anna Karenina...i he pensat que era la que tenia el millor llibre...Tornaria a parlar-ne i l’únic que puc dir és que la lectora del llibre en qüestió m’ha fet enveja...Tot un plaer a les mans més que per llegir, per disfrutar.

Com a il.lustració poso una foto poc coneguda, la Marilin Monroe llegint Ulisses de James Joyce.

El conte de la criada (1985)

L’escriptora canadenca Margaret Atwood(1939) va escriure aquest llibre de ciència-ficció que és una crítica ferotge al món masculí i a les seues arbitrarietats masclistes. La condició femenina en el món occidental és un dels seus temes recurrents així com els temes de la injustícia social o dels avenços genètics descontrolats que poden portar a l’autodestrucció humana (Oryx y Crake, 2003).
El conte de la criada ens parla d’un temps futur imaginari ,no massa lluny del nostre ,en què els nens, el futur de l’espècie, són un bé escàs així com les dones que poden tenir fills. Tota la societat girarà al seu voltant però encara que aquestes dones tinguin el poder de la reproducció seran sotmeses totalment a l’ordre masculí i seran unes esclaves en un món dominat pels homes.
Al llegir la novel.la tenim la sensació de què tota la història és una gran exageració però cal pensar que el món injust i egoïsta que reflecteix l’autora no està tan lluny de nosaltres com cabria imaginar.
És un llibre, com tots els seus, que ens fa reflexionar. Reflexionar sobre els homes, les dones i sobre els valors de la societat actual...Recordo que quan vaig acabar la novel.la , vaig pensar precisament això...que eren situacions extremes i irreals que no es podien donar en el nostre món...però en ple segle XXI, no podem cridar que totes les dones del món estiguin vivint en situacions de llibertat.
La Margaret Atwood incideix en temes que fan mal, i que ens obliguen a fer preguntes...i que queden sense resposta.

El fin del comienzo (2007)

“Este es el diario de la científica de gran prestigio Mártula Fortex...” amb aquestes paraules comença una història d’aventures en un món de ficció que té com a protagonistes a la jove Sio i a Kitopaw. La Sio i el Kitopaw han de buscar un nou món perquè aquell en què viuen, Verna, s’acaba...Finalment com diu l’autora...de la destrucció en sortirà la creació. Sio i altres habitants de Verna es dediquen a crear un món nou, la Terra...Anem llegint com se les empesquen per posar-hi l’aigua, com és que hi ha neu als pols, com fan un pont per arribar-hi...Com una vegada creat el nou món, el pont es trenca i ens quedem sols...
Una història trepidant, de ciència ficció i divertida també, doncs, l’escriptora ho escriu com si fos un diari la qual cosa li permet allunyar-se del text i fer els seus comentaris ocurrents.
L’autora és Marta Fuertes Cugota (1992-2007) que ens va deixar molt aviat i que volia ser escriptora i ho era. Va escriure aquesta novel.la –una narració de 162 pàgines- i també un conjunt de poemes i contes.
Sorprèn la qualitat de la novel.la si pensem en l’edat de l’autora però sobretot la gran imaginació, la fantasia, l’originalitat i un estil propi...que ens parlen per sí sols de la maduresa de la Marta.
Acompanyen aquesta edició una sèrie d’il.lustracions que va fer ella mateixa i que venen a confirmar el seu talent.
Llegint la novel.la i veient els seus dibuixos se’ns contagia l’alegria, l’energia, la seua llum...que era molta i que no va dubtar en repartir-la en aquesta entranyable història, que va ser publicada mesos després de la seua mort.

El pez dorado (1997)

El diari El País va publicar el dijous passat el primer capítol d’aquesta novel.la. Només la primera frase ja et provocava un sobtat interès “Cuando tenía seis o siete años me raptaron”. El darrer Premi Nobel de Literatura, J.M.Gustave Le Clézio, n’era l’autor.
Un autor poc conegut al nostre país i que no té cap traducció catalana de les seues novel.les. Sempre he tingut curiositat pels Premis Nobel, des de que era joveneta els dijous del mes d’octubre estava pendent de l’escriptor a qui li donaven. Des de l’any 72 que em vaig llegir Opinions d’un pallasso de l’Heinrich Böll fins ara...
Així que me’n vaig anar a la llibreria i em vaig comprar El pez dorado. L’inici de la història i la primera part promet. Amb una manera d’escriure molt fàcil i mancada d’elements superflus Le Clézio t’enganxa amb la història de Laila, una nena raptada al Marroc que ha de sobreviure com pot en un món agressiu i explotador...Encara essent una adolescent s’escaparà a Europa, fent cap a París. L’autor aprofita llavors per denunciar les condicions de vida de molts emigrants que malviuen com poden als barris marginals de la capital.
No és un tema nou però podria donar més de sí...Crec que cada vegada que esperes que la Laila resolgui els enigmes que la rodegen, l’autor la treu de l’escenari i l’envia a un altre lloc sense que es pugui realment aprofundir en cap situació concreta de la protagonista.
Finalment retrobarà els seus orígens i a l’acabar la novel.la no pots evitar un gust d’irrealitat que fa que no acabis d’identificar-te ni amb la història ni amb els seus personatges.

Bogeries de Brooklin (2005)

Aprofitant que el Paul Auster està a Barcelona, val la pena parlar d’aquesta novel.la de l’autor americà. Bogeries de Brooklin té com a protagonista un home gran, jubilat, abandonat per la seua dona, malalt de càncer que torna al barri , Brooklin, que el va veure nèixer i crèixer per morir en pau i tranquil.litat. A partir d’aquí ens podem imaginar que la narració és una mena d’acomiadament d’aquesta vida i d’aquest món.
Doncs, no. Paul Auster li dóna el tomb a la situació d’aquest home de 60 anys, el Nathan, fins al punt que tornarà a tenir unes ganes de viure com si tingués 20 anys. A Brooklin, a partir d’una sèrie de retrobaments i aventures, en lloc de la mort, hi troba la vida i amb ella, la il.lusió per implicar-se en el món i amb les persones que l’envolten.
El primer llibre que vaig llegir del Paul Auster va ser Al país de les últimes coses (1989), més que una novel.la gairebé un conte, una història apocalíptica que no et deixa un moment de respir, que em va commoure profundament i que et transmet un desassossec que encara ara si penso en aquella història encara el sento. No cal dir que em vaig fer una incondicional d’aquest escriptor. Altres novel.les recomanables són La Trilogia de Nova York (1987) i El Palau de la Lluna (1989).
Ara, com ja sabeu, acaba de publicar Un home a les fosques...És un llibre per llegir!

Les veus del Pamano (2004)

Estava sentada en un banc a la Rambla d’Aragó prenent el sol i he vist passar un home amb un llibre i l’he seguit. No sé si per curiositat per saber quin llibre portava a la mà o per veure on anava . Sorprenentment ha entrat a una llibreria i he vist que el volia canviar.
Li he regalat a la meua dona i m’ha dit que ja l’ha llegit, li ha comentat a la noia de la caixa...Era Les veus del Pamano.
Precisament un dia d’aquests es comença a rodar al Pirineu una pel.lícula basada en aquesta novel.la del professor i escriptor Jaume Cabré.I com pot ésser que no sàpigui que l’ha llegida? La meua dona és mestra i li agrada molt llegir i unes companyes seues em van dir que estava molt bé però jo no m’hi fixo...
Ja, ja, no cal que ho digui... És un llibre de 700 pàgines que no deixen indiferent a ningú...A la mateixa tapa crida l’atenció aquesta foto magnífica dels nens i nenes de l’escola del poble.
A Torena, un petit poblet del Pallars Sobirà, es desenvolupa una història entre 1943 i l’any 2002 que ens parla de la repressió, de la injustícia, de l’odi i de la por...Un llarg període entre el nostre present i els temps durs de la posguerra.
Agafa’n un altre, li ha dit la llibretera...i mentres anava voltant per la llibreria, jo també anava mirant llibres pensant en quin es podria fixar ell... De sobte ha agafat Vida i destí de Vasili Grossman i com que estava molt prop d’ell m’ha preguntat l’has llegit? I li he hagut de dir que no però que me n’havien parlat bé...Se n'ha anat content cap a la caixa i, no li agradarà llegir, però al menys li agrada regalar llibres... i a qui no...
Té un encant especial voltar per la llibreria, pensant en la persona a la que va destinada el llibre, mirant les tapes, llegint les contraportades...I quan et decideixes per algun et sents contenta d’haver-ho encertat...

Per cert, m’he comprat també aquest del Grossman...Ja us en parlaré.

El roig i el negre (1830)

El roig és la passió i el negre és la mort. Aquests dos elements estan presents en aquesta novel.la que és un retrat meticulós de la societat burgesa de la Restauració a França al segle XIX.
Llegit així algú pot pensar que es tracta d’un text avorrit però estem davant d’una de les millors novel.les del realisme i les seues 800 pàgines es llegeixen en poc temps. Les aventures de Julien Sorel, la seua ambició per escalar posicions dins la societat, les seues històries d’amor, calculades i interessades, la seua supèrbia...fan que ens enganxi de seguida. Potser el Julien Sorel no ens caurà bé com a protagonista ...però Stendhal ens fa sentir curiositat per veure com acaba tot plegat.
Julien Sorel té un objectiu clar en la seua vida i , per aquest motiu, renunciarà a ser ell mateix. Per quedar bé, per impressionar els altres tindrà uns determinats comportaments que, de forma equivocada, l’atansaran a una mena de felicitat desitjada...Escalar llocs dins la xarxa social, per damunt dels altres i per damunt d’un mateix...no és un tema antic ni passat i això fa que aquesta novel.la encara que faci més de 100 anys que es va escriure continuï essent molt actual.

D'una gran profunditat psicològica va més enllà de la caracterització d'un individu per mostrar-nos com és la condició humana.

Us agradarà!

Llibres

Un amic meu ha trobat una pila de llibres ben posats al costat del contenidor. Els ha fullejat i se n’ha quedat dos. Potser la persona que els ha tirat no volia que desapareguessin del tot. I quins llibres has rescatat, li pregunto. I em diu que un de l’André Malraux i un del Philip Roth...A les primeres pàgines, un nom i una data...Anna, 1980. Tota una història al darrere potser tan interessant, fins i tot més, per allò de què la realitat supera la ficció, com la dels llibres, ara abandonats.
M’imagino aquesta desconeguda voltant per les llibreries amb ganes d’emportar-se’n més d’un i més de dos...Finalment a la mà, un llibre del Philip Roth li ha cridat l’atenció . Encara és poc conegut al nostre país i, des d’una foto de la contraportada, amb un rostre molt més jove de com el coneixem ara, es mira fixament l’Anna, que dubta de comprar-lo o no. Al final decideix quedar-se’l i qui sap, potser li agradarà.
L’Anna també és més jove, mestressa dels seus actes, mestressa dels seus llibres, orgullosa del seu cos encara i que no sap que trenta anys després vindrà algú i li tirarà els seus llibres, els seus estimats llibres, a les escombreries.
La debacle no serà total perquè els deixen ordenadets, com una petita llibreria de segona mà a la vorera, amb la secreta esperança de què acabin omplint altres prestatgeries...com la del meu amic. Tant de bo altres veïns hagin fet de clients d’aquesta llibreria de vell que a l’Anna, perquè no, li hagués encantat.

Anna Karenina (1877)

Quan vaig acabar la novel.la vaig tenir la sensació de què havia estat aprop de percebre la genialitat, la perfecció. No cal dir que és la meua novel.la preferida...

I per què? Per la història d’amor de l’Anna i el Vronski? Pel retrat de la societat russa de finals del s.XIX? Per l’anàlisi psicològic dels personatges? Pel seu estil lleuger i precís que fan de la lectura un plaer en sí mateix?

Doncs segurament, per tot això i més...però sobretot m’agrada aquesta novela pel personatge principal, el Levin. És un personatge que li serveix a Tolstoi per transmetre la seua idea sobre la vida i el món. I es un personatge que mentres vas llegint t’ensenya a disfrutar de la vida, a trobar-li un sentit, t’ensenya a mirar els altres d’una altra manera, et fa reflexionar sobre tu mateix...si diem que la literatura és una finestra al teu interior i un telescopi que et permet mirar més enllà, Anna Karenina és literatura, amb majúscules.

Ara fa cosa d’un mes, el diari EL PAIS va fer una enquesta a 100 escriptors on els demanava una obra que els hagués canviat la vida...i , entre les deu primeres, concretament en el lloc 6è. hi havia aquesta novel.la.

Llegiu-la...i a gaudir com mai!

La muntanya màgica (1924)

Hans Castorp, un jove de 23 anys, arriba a Davos a visitar el seu cosí, Joachim.Aquest es troba en un sanatori en plena muntanya intentant guarir-se de la tuberculosi que pateix.
Hans, que arriba totalment sa, i que només s’hi vol quedar uns dies, agafarà la malaltia i s’hi estarà set anys. Tota una vida pel personatge perquè amb un contacte tan estret amb la mort aprendrà la importància de l’esprit, la importància de crèixer interiorment.
La novel.la té set capítols. Als cinc primers Thomas Mann ens explica el primer any, i en els dos darrers capítols, els sis anys restants. La concepció que tenim els lectors del temps de la novel.la és una percepció subjectiva. El primer any és un temps d’aprenentatge per Hans, està animat, coneix persones interessants, s’enamora, tot és interessant, tot val la pena de fer-ne esment ...després entrem en un temps de monotonia i avorriment i la narració se’n contagia, es torna lenta i el temps costa de passar.
El sanatori esdevé un univers tancat on els diferents personatges entren i surten –viuen i moren- davant la indiferència de la majoria. Perquè malgrat la mort, un tema tan absolutament present en el dia a dia d’aquests personatges, la força de la vida els estimula per enamorar-se, divertir-se, gaudir del sexe, gaudir de la muntanya...I tanmateix, com la societat europea de començaments del segle XX , entraran en un procès de discusions i tensions que auguren l’arribada de la 1ª Guerra Mundial.
És una narració que et fa gaudir des del primer moment...escenes precioses com quan Hans no vol deixar de sentir el fred a la terrassa, tapat amb mantes o l’excursió que fa a la muntanya i el seu desig de formar-ne part o la declaració d’amor que li fa a la Clavdia...

Novel.la negra

S’acaba l’estiu, la meua temporada preferida per llegir novel.les de detectius i assassinats. Crec que ja m’agradaven quan llegia les aventures de misteri de los cinco de l’Enid Blyton però quan m’hi vaig aficionar de veritat va ser amb les històries del Perry Mason. El meu pare les tenia totes. I els títols eren superdivertits: El cas de l’aneguet que s’ofegava, el cas de l’oreneta que xisclava...i sempre tenien la mateixa estructura. L’Erle Stanley Gardner, l’autor, matava algú al començament de la novel.la i allà anava l’advocat Perry Mason – que a la tele l’interpretaria l’actor Raymond Burr- a descobrir qui era l’assassí i sempre ho feia amb interrogatoris fantàstics en mig d’un judici.
M’agrada la Donna León, l’Elisabet George però la meua passió d’aquests darrers anys ha estat el Henning Mankell i el seu antiheroi , el Kurt Wallander. Des de la primera de la sèrie Assassins sense rostre (1991) fins a Abans que geli (2002)on ell ja no és l’únic protagonista sinó que la seua filla, la Lucy Wallander, agafa el relleu, Mankell ens ha fet desitjar atansar-nos a la ciutat sueca de Malmö i ser espectadors de primera fila de les aventures del detectiu.La pena és que en Mankell se’n va cansar del seu heroi abans que molts lectors o lectores, per exemple jo mateixa.
Aquest estiu he llegit dos històries de l’autor irlandès John Connolly. Ha creat un detectiu, en Charlie Parker, que és també un antiheroi. Us recomano la primera de la sèrie Tot el que mor (1999) i la darrera publicada en català Els turmentats (2007).

Llibreria Gran Splendid

Al gener de 2008, el diari britànic The Guardian va publicar una llista de les llibreries més boniques del món i la llibreria El Ateneo Gran Esplendid de Buenos Aires, un teatre reconvertit en llibreria, estava en segona posició.
A la capital porteña totes les llibreries tenen un encant especial perquè apart del clima comercial hi ha un clima que se’t contagia de pau, de tranquil.litat i de gust pels llibres. Són mig biblioteca i mig botiga. Però a més en la majoria hi ha una petita cafeteria que invita a parlar de lectures recents o de lectures llunyanes amb el temps però no per això menys estimades. A més al Gran Esplendid hi havia un concertista de piano que encara feia més idíl.lic el lloc. Tot l’espai estava ple de cites de grans autors que et feien reflexionar i desitjar llegir algun dels lllibres nomenats.
El Ateneo té un altra llibreria al famós carrer peatonal de Florida. I si bé no té la majestuositat de la primera, si té en l’atmosfera que es respira la mateixa pau i amor pels llibres. En aquesta Julio Cortázar dominava l’espai, fotos, frases seues , dels seus llibres o de les seues entrevistes..donaven a conèixer un dels escriptors més estimats pels bonaerenses, juntament amb Borges.
Altres llibreries son la de Ávila, la Clásica y Moderna, la Ayala...i moltíssimes al carrer Corrientes, obertes fins a les tantes de la nit.
Què vam comprar? Doncs uns llibres de Colm Toibin –que ben aviat us en faré la ressenya- ...i no vull acabar l’article sense esmentar les llibreries de la Patagònia. Al Calafate n’hi havia dos – com les d’aquí més o menys-i em va cridar molt l’atenció la quantitat de bibliografia sobre els antics pobladors de la zona, sobre la colonització, l’exterminació dels pobles autòctons, la repressió a les estàncies ...tota una part de la història desconeguda per molts dels europeus.

El Far de Blackwater (1999)

De vegades sentim una conversa a la taula del costat en un bar o a l’autobús i per uns segons accedim a la vida d’altres persones...El Far de Blackwater ens ho permet també.
Aquesta és la història d’uns dies de la vida d’una família a la Irlanda dels anys 90. És com si puguessim entrar com a espectadors en un temps concret i ens convertissim en testimonis de tot el que els passa...els fets objectius i les diverses interpretacions segons els diferents personatges que anem coneixent, els seus sentiments, emocions, remordiments, rencances...Accedim, doncs, a tots els maldecaps que planegen sobre el cap dels protagonistes. I veiem que el seu present és víctima del passat.
Toíbín ens presenta tres generacions de dones, la Dora, la Helen i la Lily , d’una mateixa família. D’alguna manera una malaltia va trencar els vincles familiars, ara un altra malaltia les tornarà a juntar...Si no sentim, si ens tanquem en el nostre territori i en fem un lloc asèptic, no patim...però és així certament?
Toíbin ens proposa una història intensa i complicada dosificada de forma mestra al llarg de la narració, absolutament sincera i en alguns moments fins i tot cruel.

L'elegància de l'eriçó (2007)

Renée, la protagonista de la novel.la, diu que només s’ha de tenir una amiga. Una amiga meua m’ha recomanat aquest llibre i des d’aquí li dono les gràcies.
La Renée és una dona de 54 anys, portera, i que ha d’amagar la seua veritable personalitat , la seua sensibilitat i el seu interès per la filosofia, l’art, la música...I sobretot per la literatura.
La Paloma és una veïna de 12 anys que s’amaga del món i que només trobarà refugi amb la Renée. Dos persones de diferent generació i que gràcies a una tercera persona connectaran i li trobaran un sentit diferent a la vida que havien previst...I és que a la vida pot haver-hi sorpreses, pot haver-hi canvis no previstos.
La francesa Muriel Barbery ens parla d’uns personatges que fan de l’Art un ajut per seguir vivint però també de les relacions humanes, els ponts de veritat que podem establir amb les persones que ens agraden també són un estímul per il.lusionar-se...
Les reflexions de la Renée i de la Paloma ens faran gaudir de les paraules, de les idees i ens ajudaran a intentar entendre millor el món que ens envolta, als altres i, perquè no, a nosaltres mateixos.

La clau (1956)

Escrita pel japonès Junichiro Tanizaki (1886-1965) va ser el primer llibre de la literatura japonesa que vaig llegir. Després m’hi he aficionat. La clau és una novel.la curta on l’erotisme, la sexualitat i la perversió s’erigeixen com a protagonistes d’una història fascinant.
Una parella , Kimura i Ikuko, porten trenta anys de matrimoni ple d’avorriment i de monotonia. Kimura, deu anys més gran, vol motivar la seua dona per la passió i l’erotisme. Ell té un diari i la clau del diari, posada a l’abast d’Ikuko, deixarà al descobert tots els secrets inconfessables d’ell i tots els desitjos que mai no s’havia atrevit a dir-li. Per la seua part, ell també llegirà d’amagat el diari d’ella. Així els dos es parlaran a traves dels seus diaris perquè els dos saben que els seus diaris els llegeix l’altre...
Una comunicació subtil, plena de missatges del què es vol però no ens atrevim a dir, ple de frases amb significats diferents, una comunicació que ens fa adonar del conflicte entre el que seria una relació tradicional i una relació que vol fugir de lo establert, tema, d’altra banda, molt corrent a les novel.les de Tanizaki.
Podeu llegir d’aquest escriptor altres llibres com Hi ha qui prefereix les ortigues i Elogi de l’ombra.

La pell freda (2002)

Es una novel.la que combina la ciència-ficció i el terror. És una novel.la de por, cosa rara a casa nostra. Éssers estranys, ambient solitari i hostil, sexe, violència...fan que les 300 pàgines d’aquesta novel.la es llegeixin en un no-res.
Quan la comences a llegir t’enganxa i penses que serà una novel.leta i prou. A poc a poc descobreixes un món màgic i violent on , com diu l’autor, descobrim que no lluitem mai pel que diem que lluitem.
Un home arriba a una illa deserta només habitada per Batís Caffó. Amb ell haurà de lluitar per sobreviure i també per allò que estima...Una barreja de sentiments omplen les pàgines del llibre per descobrir que l’enemic no és mai tan bèstia com sembla, que la violència està dins de nosaltres mateixos i que la vida és com una roda on no decidim res encara que ens ho sembli.
Aquesta novel.la també ens trasllada als relats de por de H.P.Lovecraft – la magnífica En las montañas de la locura- o al Poe en aquell conte memorable de Les aventures de Athur Gordon Pym. En aquelles novel.les tenim por a lo desconegut, a allò que desconeixem, a allò que no podem controlar.
La veritat riu amb minúscula i ens podem plantejar què és real i què no ho és.
Després va publicar Pandora al Congo que no em va agradar tant i ara està d’actualitat perquè publica un nou llibre de contes Tretze tristos tràngols. Un llibre per llegir!
Aquest comentari va dedicat especialment a qui ella ja sap.

Al sur del Sur (2003)

No llegeixo normalment llibres de viatges però Al sur del Sur de León Lasa potser farà que en llegeixi més a partir d’ara. És la narració d’un viatge a la Patagonia durant l’hivern austral l’any 2000.
El viatger –ell prefereix ser un viatger que escriu i no un escriptor que viatja- va recollint la història, els personatges, els diferents indrets a les seues pàgines...i és capaç de plenar-les també amb els seus pensaments més recòndits, el seu escepticisme sobre el món, sobre nosaltres .
Les terres àrides i desèrtiques de la Patagonia esdevenen un paisatge familiar a través dels ulls de Lasa. La gent que hi viu ens és amable o esquerpa segons el que ens explica l’autor.
I podeu pensar què té d’especial? Doncs que t’enganxa i et fa sentir ganes de saber-ne més no només d’aquells llocs i llogarets sinò també de les històries que conta i de les reflexions que Lasa va fent a mesura que va coneixent el territori.
El resultat és un llibre captivador, un llibre que et condueix a un univers on només el escriptor i el lector gaudeixen de moments de pau , tranquilitat i silenci allà on acaba el món.

Mal de pedres (2006)

S’acaba de publicar en català i és la segona novel.la de la italiana Milena Agus i l’únic llibre traduït fins ara d’aquesta autora dels tres que ha publicat ja al seu país.
El mal de pedres és un símbol de tots els dolors que anem acumulant en aquesta vida i de com ens els hem de treure del damunt si volem ser feliços. És una història en què la protagonista es fabrica un món a la seua mesura, on realitat i imaginació es barregen fent un collage on el lector es perd i se submergeix dins d’una narració preciosa i plena d’encant.
Què és veritat i què és mentida? Què passa a les nostres vides i què volem que passi? Què tenim i què volem? La protagonista, l’àvia, desfila per la vida amb l’objectiu d’ésser feliç, amb l’objectiu de tirar endavant rodejada dels sentiments i de les emocions que desitja, que li causen plaer i sap allunyar aquest mal de pedres que també és constant a la seua vida.
Us el recomano, només son 100 pàgines però delicioses des del començament fins al final. És una història que t’enganxa i on les coses no són el que semblen.

Dues vides (2005)

No havia llegit res del Vikram Seth fins que em va cridar l’atenció el llibre a la llibreria. El vaig agafar perquè hi ha una foto a la portada que em va recordar la Virginia Woolf encara que no ho era. Hi havia dos fotografies, la del Shanti i la Henny.
Eren els tiets avis de l’escriptor que va recrear la història de les seues vides mostrant-nos uns temps difícils i la integritat amb què van saber suportar les dificultats amb què es van trobar.
És, per tant, un relat biogràfic però que no es fa pesat , ho dic per aquells que preferiu la novel.la, i que ens explica els orígens diversos ,l’Índia i l’Alemanya, dels dos protagonistes...els seus anys abans de conèixer-se i com el destí va fer que es trobessin després de donar moltes voltes.
Llegeixo això i sembla que parli d’una novel.la bizantina, però no, és una història real novel.lada plena de sensibilitat, on les vides de les persones van desfilant amb les seues emocions, les seues pors, els seus odis i els seus amors. Com pot ser que en un món tan advers, una època com la dels anys 30 i 40, es pugui preservar la identitat d’un mateix, l’enteresa moral, la força per continuar vivint...?
Vikram Seth vol retre un homenatge a aquests familiars seus, dos éssers excepcionals, i ho aconsegueix plenament però també fa un cant a la vida, un cant a la dignitat de la persona.
Recomano especialment també d’aquest autor Una música constant per tots aquells que gaudiu amb la música clàssica i si us agraden les històries al detall d’una família índia i de l’entramat social d’aquell país als anys 50, Un bon partit.

L'heroïna de Fort Henry (1903)

Quan vaig parlar l’altre dia de les lectures de petita i de la col.lecció Històries vaig pensar que algun article el dedicaria a Zane Grey(1872-1939). Avui el Javier Marías en fa esment al seu article del País Setmanal i he pensat que això era l’excusa perfecta.
Zane Grey va escriure novel.les de l’oest. Va tenir molt èxit i això als Estats Units de principis del segle XX li va permetre viure de la literatura. La colonització d’unes terres inhòspites per part dels blancs, la supervivència, el contacte i la lluita amb els indis que defensaven les seues terres...eren els temes de les seues novel.les.
Els crítics han dit que no era un gran novelista però les seues històries romàntiques ens transportaven a un món llunyà, a una natura salvatge, a unes aventures de les que també volíem ser-ne els protagonistes.
El meu pare va ser qui em va donar per llegir L’heroïna de Fort Henry...La vaig començar perquè va insistir. Dubtava de què unes aventures de l’oest em puguessin agradar...Encara recordo l’emoció que sentia al llegir les descripcions d’aquells paratges solitaris, terres dures que encomanaven un sentiment de llibertat i d’amor a la natura.
La vaig rellegir molts anys, gairebé me la sabia de memòria...després vaig ser afortunada perquè vaig descobrir que a casa hi havia les obres completes i ja us podeu imaginar què va passar.

Col.leció Històries Selecció (196...)

Hi havia quan jo era petita col.leccions de llibres de clàssics, adaptats per a nens i nenes, que van suposar una introducció fantàstica al món de la literatura. Avui parlaré de la col.lecció “Historias Selección ” de l’editorial Bruguera que , per cert, diuen que la volen tornar a editar de nou. Segurament els comprarem les persones de la meua generació, per rellegir-los de nou, per recordar els moments màgics de descobriment, per tornar a sentir tot un cúmul de sensacions que experimentàvem mentres llegíem aquells llibres per primer cop.
I quins llibres eren? Uns quants títols...La cabaña del tío Tom, Heidi, Mujercitas, David Copperfield, El detective distraído, La isla del tesoro, Robinson Crusoe, Dos años de vacaciones, La vuelta al mundo en 80 días, La historia de dos ciudades, Sissï, Ben-Hur, Las aventuras de Mark Twain, El Lago de los ensueños, Viaje a la Luna, Los tres mosqueteros...Escric els títols en castellà perquè estic parlant dels anys 60 i ja us podeu suposar que la traducció catalana no existia.
Eren part de lletra i part de “tebeo” i això feia que ens interessèsim per la història i després, com que volíem saber-ne més, ens llegíem la lletra petita també.
Noms com Mark Twain o Juli Verne van començar a ser-me familiars, companys de viatge fidels que després he tornat a llegir i rellegir...però ja no en aquella col.lecció mítica desapareguda de les nostres llibreries però , com veieu, no del meu record.

Madame Bovary (1857)

Emma Bovary es casa amb un metge rural amb unes il.lusions que al poc temps es veuen frustrades. Ella havia llegit moltes novel.les romàntiques on havia viscut grans amors plens de passió i al casar-se pensava que la seua vida seria igual que aquelles heroïnes que ella admirava. Però Emma aviat s’avorreix amb el seu home Charles Bovary.
La seua imaginació i les seues fantasies xoquen frontalment amb la vulgaritat d’ell i l’ambient de poble de Yonville l’ofega i fa que se senti trista i desgraciada. El seu absolut inconformisme amb la seua situació la porta a buscar l’amor i la felicitat en altres homes que la malinterpreten i no la comprenen.
És famosa la frase del seu autor Gustave Flaubert quan va dir “Madame Bovary c’est moi” volent dir que moltes de les seues vivències, trets de la seua personalitat o sentiments estaven depositats en els personatges de les seues novel.les.
Flaubert però no tracta massa bé a un dels meus personatges preferits de la literatura, la castiga perquè no es conforma a ser una dona sense somnis o altres aspiracions que no siguin ser una recatada dona de metge de poble. Podem pensar inclús que Emma és una dona capriciosa, infidel o irresponsable...
Però potser el seu crim més gran va ser "ser dona" al segle XIX.Ella no es va conformar amb quedar-se a casa, va voler sortir a l’exterior i complir els seus somnis, d’alguna forma l’Emma es va rebelar contra el que la societat li estava assenyalant i la societat no li va perdonar.

Animeu-vos!

Rebeca(1938)

“Anit vaig somniar que tornava a Manderley...” així comença una de les meues novel.les preferides. La vaig llegir fa molt temps i l’he rellegida moltes vegades , aguantant el pas dels anys com si hagués begut l’elixir de la immortalitat. Em refereixo a Rebeca, una història romàntica, misteriosa, amb aires gòtics que recrea una atmosfera asfixiant que ens fa patir, que ens fa ser insegurs, innocents, tímids com la protagonista...Quan la llegeixes per primera vegada, el fil dels aconteixements et fa llegir-la ràpid, molt ràpid...Quan repeteixes, te n’adones de com les descripcions et fan sentir l’olor del mar, o com la boira no et deixa veure el jardí d’aquesta gran mansió –Manderley- dels senyors de Winter, la parella protagonista.
Rebeca és qui dóna nom a la novel.la però no apareix en tota la història...Hitchcock en va fer una adaptació. Molt bona. Però, si vau llegir l’anterior comentari ja haureu vist que prefereixo el llibre a la pel.lícula. Com a curiositat recordo que l’actriu Joan Fontaine portava unes jaquetetes de punt i es van començar a dir “rebeques” per la pel.lícula.
La va escriure l’anglesa Daphne du Maurier . D’ella és Els ocells que el mestre del misteri adaptaria també al cinema. Igualment recomano La meua cosina Raquel on veureu influències de les germanes Bronté i també de Wilkie Collins.
És una novel.la preciosa!

Bella del Senyor (1968)

La Leonor Watling i l’Olivier Martínez han presentat al darrer Festival de Cannes una pel.lícula basada en aquesta novel.la . Vull parlar d’ella a veure si us animeu a llegir-la perquè si no després, si veieu la peli, ja no serà el mateix.
Vaig llegir Bella del Senyor fa molt temps i quan la veig a l’estanteria, encara que sigui només per un instant, m’impressiona i recordo com em va afectar aquesta història de dos enamorats, el Solal i l’Ariane. Em va sorprendre també. Una persona molt estimada per mi – i que ja no hi és- em va dir “està molt bé” i com que feia cas de les seues recomancions em vaig anar a comprar el llibre. No tenia cap més referència i mentres l’anava llegint vaig tenir la sensació de què estava davant d’una història única, una gran novel.la.
El Solal i l’Ariane viuen un amor apassionant. Però què passa quan l’amor s’acaba i comença l’avorriment? Quan una passió exultant s’esvaeix i els sentiments inicials han desaparegut i s’han degradat fins un punt que frega l’horror? És tant el que ens fa sentir aquesta novel.la!
Un contrast entre lo sublim i lo més rastrer, entre el cel i l’infern, entre la carn i l’esperit...
La novel.la us està esperant!
Albert Cohen, escriptor nascut a Corfú però que va traslladar-se a Suïssa de ben petit, la va escriure al 1968.

Una princesa a Berlín (1980)

Una guia de Berlín, una noia brasilenya, em va recomanar aquest llibre de Arthur G. Solmssen. És un llibre històric, gairebé didàctic ja que entens molt bé la situació de l'Alemanya entre guerres: la tremenda inflació, la pobresa de les classes mitjanes, el luxe de les classes acomodades,la utilització del nacionalisme, la situació dels jueus...No és però una novel.la històrica en què el lector va llegint els fets que van passant sinó que el lector se submergeix en la història i pateix com un més els aconteixements històrics que porten a la ruïna un pais i també a les persones que hi viuen. El protagonista, Peter Ellis, és un pintor americà que viatja a Berlín al 1922. Ell es relaciona amb ambients de tota mena la qual cosa ens permet veure la diferència enorme entre les classes socials. Peter Ellis vol ser un estranger i ser un mer observador del que està passant...però ningú pot ser un foraster de la seua pròpia vida i al final, igual que a tots els altres personatges, el caos, la confusió, la corrupció, l'horror a què es veu abocat el país alemany també l'atraparà.
Us agradarà!

No em deixis mai (2006)

Quan vaig acabar el llibre vaig pensar que era la història més trista que mai no havia llegit.És una història de clons...dit així podria semblar uan historieta més d'aquestes que està de moda però és també una novel.la sobre la mort. Però no és això el que fa que la novel.la sigui tan trista...una opressió estranya que em va acompanyar les 24 hores dels dies que vaig estar llegint la novel.la...És la falta d'esperança que tenen els personatges, una vida en què no esperen res, una vida en què només esperen el final. Els personatges accepten el que els ha tocat viure amb submissió i ressignació, accepten una mort propera i segura, la dels seus amics o amigues, que suposarà acabar amb una vida buida, plena de no-res.
És trista, ja ho he dit, però la recomano fermament perquè és rara, inquietant i a la vegada no deixa de tenir un punt d'atracció que et fa sentir atrapada pel dolor, per la malenconia i també per la bellesa dels sentiments dels personatges
La va escriure l'anglès,d'origen japonès però, Kazuo Ishiguro que ja s'havia donat a conèixer amb El que resta del dia.

El carreró dels miracles (1947)

És un llibre llegit encara que m'agradaria que fos per llegir per tot el que m'esperaria.
M'ho vaig passar tan bé amb aquesta novel.la!
La va escriure l'egipci Naguib Mahfuz. Ens explica les misèries, les vivències, la voluntat d'aixecar-se cada matí, les il.lusions dels veïns i veïnes d'un carreró d'El Caire... No passa res important només el dia a dia de tots ells i quan acabes de llegir sents que el miracle d'aquest carreró és la vida, aquesta cosa abstracta i fugissera que Mahfuz ens apropa i ens fa sentir.Després vaig llegir altres llibres com la Trilogia d'El Caire. Son tres novel.les sobre tres generacions d'una família egípcia que ens ajuden a conèixer una societat diferent. No parla solament de la vida quotidiana sinó també de l'evolució política d'Egipte i com aquesta condiciona la personalitat i la ideolgia dels protagonistes.

Molt interessant!

Viatge a la Patagònia

El llibre que comentare avui està per llegir encara. L'estic llegint. Es titula "A la Patagonia" i el va escriure Bruce Chatwin. Un personatge polifacètic, periodista, amant de l'art i de la història, que un bon dia va decidir anar a la Patagònia, sobre els anys 70, i va escriure aquest llibre que no és ben bé un llibre de viatges a l'ús sinó les vivències d'un viatger. Ell va d'aquí per allà, explicant-nos la gent que es troba, per què viuen al Calafate o a Trelew i també una mica d'història dels seus avantpassats. És una mica la intrahistòria que diria el nostre estimat Machado, la història de la gent poc important que s'aixeca, treballa, viu i dorm ...però que també fan història.
És original, una mica caòtic però que es llegeix bé i de tant en tant sembla que respiris el mateix aire pur que en Chatwin. Sembla que estiguis allí!

Per què Kwei-lan?

Començo aquest bloc per comentar els meus llibres preferits. Ho faig sempre. A la feina, amb els amics, amigues...i he pensat que també ho faria aquí.
I perquè Kwei-lan? Doncs perquè és el nom de la protagonista de "Viento del este, viento del oeste" que ja vaig llegir fa molt temps, debia tenir uns 14 anys, i que va fer que llegir m'agradés, crec que per sempre més. Kwei-lan , després d'una infantesa plena de renúncies, veu com part del que ella creia que era la veritat es converteix en no-res. L'autora, Pearl S. Buck, reflecteix el contrast entre dos cultures molt diferents i com , en nom de la cultura, se sotmetia a les persones, sobre tot a les dones.
És un llibre senzill, però ple de sensibilitat.