Sopars.

No crec que m’hagués agradat ser un dels comensals d’aquells sopars horrorosos i famèlics de l’Oliver Twist. I a pesar que el personatge m’és simpàtic, acompanyar el Robinson Crusoe en els seus àpats solitaris sota la llum de la lluna, malgrat que romàntic, tampoc m’hagués vingut de gust. I encara menys assistir a algun dels menjars de la família de El far de Blackwater.

Dubtaria també, per no trencar la intimitat del moment, en acompanyar el Comissari Brunetti i la seua dona en els sopars que es preparen a la seua terrassa veneciana després d’un dia de lluita contra els assassins i mafiosos, que es passegen per la ciutat dels canals.

En cap cas m’hagués avingut a ser un dels membres participants de El sopar i tampoc hagués volgut ser una de les convidades a l'àgape de la família Tallis a Expiació.

En absolut em veig a mi mateixa formant part del campament de raiers i sopant al menjador dels treballadors de l’explotació de fusta a L’última nit a Twisted River. I m'hagués encantat conèixer el detectiu Wallander abans que el seu creador decidís el seu final com a policia però mai hagués compartit cap dels "plats" que es preparava.

Sé segur que hagués dit que no a ser una de les hostes dels sopars que s’organitzaven a Jardí vora el mar i no em veig acompanyant els soldats de El Don apacible en aquelles nits de guerra i soledat.

I us preguntareu... i quins sopars li agraden a la Kweilan? Doncs els sopars de blocaires que són aquells en què els personatges surten del món de la imaginació i es tornen reals, i es poden abraçar i es fan companyia "in situ" durant unes hores. Una abraçada a tots i a totes!!!

Relats Conjunts: EL PETÓ, Alfred Eisenstaedt 1945.

Sóc una dona avorrida i que no sap en què perdre més el temps a casa perquè els nens són grans i la veritat és que ja no em necessiten. El meu home, que és un encant i que pateix ell més que jo, em busca tot el dia activitats diverses. A hores d’ara porto un curset de cuina dedicat només a la xocolata –no sabeu quins plats es poden cuinar tan bons- un curs de pintura, un altre de macramé...I ara n’estic fent un de fotografia.

El professor es diu Jack – ignoro com algú es deixa nomenar amb aquest nom tan ridícul- i he sentit que als matins dóna classes a la Universitat. Encara que amb les pintes que fa, no sé si creure-m’ho. Diuen que és professor d’ art contemporani però el seu hobby és la fotografia. I a les tardes imparteix aquestes classes per aficionats en general. I aquí entro jo. No m’interessa gens però aquí estic. De vegades crec que el meu home em vol tenir entretinguda per les tardes però no vull ser mal pensada.

La imatge que veieu al damunt d’aquestes ratlles és una de les seues preferides. Que si la llum, que si el contrast entre el blanc i negre dels vestits dels dos personatges, que si l’eufòria desbordant després d’un període reprimit… I mentre s’estén en el tema de l’amor a primera vista entre la dona de Times Square i el mariner, el Jack –com algú pot tenir un nom tan estrafolari - em mira com si fos una alumna avantatjada i un vespre quan ens trobem a la sortida, em pregunta que si m’agrada la fotografia.

Què li diràs ara? I li contesto:

- M’encanta. És la meua passió.

Aquest curset ja dura uns quants mesos. És el més llarg que he fet mai. Us sorprendríeu de com d’interessant pot arribar a ser la fotografia.

Sense senyal.

Molta competència?

La Judit que està fent 3r. d’ESO ja ha fet els deures i després de sopar, a quarts de deu, se’n va a la seua habitació. A la tauleta de nit té un llibre per començar que li van regalar per Reis. L’amic retrobat (1971) de Fred Uhlman que, a més, li ha recomanat una companya que llegeix molt i que sempre l’aconsella bé. És la història de dos nois...no sap molt més, un pertany a una família jueva i l’altra, a una nazi i la narració té com a marc els anys que precedeixen a la 2a. Guerra Mundial. A la Judit li encanta la lectura, potser no tant com a la seua amiga però quan llegeix i un llibre i l’enganxa, gaudeix com la que més. Aquesta nit s’hi posarà.

Però de moment no l’agafa, primer obre el portàtil i es posa al seu Facebook, escriu uns quants  comentaris al mur, entra també al dels seus amics del curs, comenten i riuen sobre algun aspecte del que ha passat a Matemàtiques o a Anglès, com si no es veiessin en tot el dia . La Judit també té twitter i escriu diferents opinions sobre els temes més candents que jo no sé molt bé de què van, sèries de la tele, amics, actors…després torna al Facebook perquè una companya de l’equip de bàsquet ha penjat unes fotos i les vol mirar. També revisa el seu correu electrònic i li comenten que han penjat un video divertidíssim al you tube de la darrera festa d’aniversari que van celebrar fa uns dies. La comenta al mur i al twitter. No li dona gairebé temps d’entrar al Facebook de tots els que vol entrar i quan se n’adona la seua mare li està cridant l’atenció perquè ja és tard. No sé si havia d’estudiar el que tocava, el que està clar és que mira el llibre amb pena i es lamenta “Amb les ganes que tenia de llegir avui!"

De cementiris i altres coses.

Cap allà al segle XVIII es van inventar el que després s’ha anomenat la literatura gòtica. Llocs nocturns i apartats, esglésies abandonades i fosques o indrets solitaris i ombrívols eren paratges adients per situar aquelles històries. Els cementiris complien part d’aquestes condicions. Un escenari tòpic i universal que dóna molt de sí per parlar del pas del temps, per reunions secretes i maquiavèl.liques o per fer-nos conscients que totes les vides són rius que van a parar al mateix lloc com deia el poeta. Un mar immens que té espai per tothom i que encara que fem tard ens esperarà.

I direu perquè és posa tètrica i es posa a escriure de cementiris si no estem al novembre? Doncs perquè la novel.la que vull comentar és El cementiri de Praga (2010) de l’Umberto Eco i ja veieu que només amb el títol tinc l’excusa perfecta. Podria continuar parlant de cementiris...el de Hamlet quan torna a Dinamarca i es troba la calavera del seu bufó Yorick, el de La dona de blanc quan Walter Hartright descobreix realment qui està enterrat a la tomba que visita o el cementiri de llibres oblidats de Ruiz Zafón...Bé potser caldria parar i referir-me a la novel.la en qüestió. Però no en puc fer una ressenya a l’ús per dos qüestions: En primer lloc, perquè encara no l’he acabada i en segon lloc, perquè no la puc aconsellar i això que m’està agradant.

El segon motiu és contradictori però així és l’opinió que em mereix la novel.la. Només m’hi trobo còmoda a estones perquè de tant en tant no sé molt bé en quin moment de la història vaig i em sento una mica perduda. No obstant, com admiradora de l’Umberto Eco, l’acabaré i no em costarà cap sacrifici perquè l’escriptor té un domini tan fascinant de la frase i de la paraula que t’enganxa a la història encara que en algun moment no sàpigues concretar massa què t’està contant.

O sigui que el que vull dir, en tot cas, només per fans de l’Umberto Eco. I si algú vol començar amb aquest autor, millor amb la inoblidable El nom de la rosa (1980) que aquesta que “comento” avui.