Pel.lícules o llibres

La famosa trilogia de Larsson (1954-2004) s’està duent al cinema de forma vertiginosa i de nou tornem a fer-nos l’eterna pregunta: cinema o llibre?
Personalment prefereixo el llibre. La psicologia dels personatges o els detalls de l’argument estan més aprofundits a la novel.la que a la pel.lícula i recordo algunes versions cinematogràfiques tan decepcionants com la d' Una dona difícil de John Irving (1942-) i altres que segurament tindreu a la memòria.
Tinc algunes excepcions com El nom de la rosa d'Umberto Eco (1932-) o Ben-Hur de Lewis Wallace (1827-1905) portades al cinema per Jean J. Annaud i William Wyler respectivament, que em van captivar igual o més que el text.
De vegades he conegut la novel.la pel cinema i, enganxada a la història de la gran pantalla, he anat a buscar el llibre. És el cas de A l’Est de l’Eden de John Steinbeck (1902-1968). L’argument gira en torn al jove Cal que es vol rebel.lar contra les exigències d’una societat adulta convencional, representada per la figura autoritària del pare i el conformisme del germà gran. Cal, personatge crispat, angoixat, perdut en un món on el bé i el mal estan massa a prop , ens sedueix des del primer moment.
L’Elia Kazan la va dur a la pantalla (1955) i el protagonista va ser l’actor James Dean que iniciava així la seua projecció mítica que després va tenir.
Tant Steinbeck com Kazan reflecteixen molt bé l’enfrontament entre dos generacions als anys 50 als EEUU, l’adulta, immersa en un món ple de normes i de pors, i la dels fills que busca un camí nou sense tabús i hipocresies.
Un ho va fer amb una gran pel.lícula i l’altre, amb una gran novel.la. No sabria què triar.

El que no existeix

Ja sé que és una mica irracional però de vegades conec per la primera frase d'un llibre si m’agradarà o no. De vegades, l’inici de les novel.les es grava a la memòria i si no me’n recordo ben bé vaig a buscar el llibre i el torno a rellegir.
Entre les frases primeres que m’estimo més per suposat hi ha les de Rebeca (1938), la superfamosa Ahir vaig somniar que tornava a Manderley o la també molt coneguda de Anna Karenina (1877): Totes les famílies felices s'assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera.
M'agrada el començament de David Copperfield (1850), lectura de joveneta que em va fer estimar la literatura de Dickens i dels clàssics en general. : Si sóc jo l’heroi de la meua pròpia vida...
Vaig patir amb la Jane Eyre (1847) de la Charlotte Brönte tota una vida de renúncies que ja s’anunciava des de la primera pàgina quan deia : No va ser possible sortir de passeig.
Vaig començar a ser habitant de Macondo a Cien años de soledad (1967) amb Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre le llevó a conocer el hielo.
O vaig viatjar a la vella Vetusta amb La heroica ciudad dormía la siesta, de la meua admirada Regenta.
No es pot deixar d'enyorar la magnífica novel.la de Juan Rulfo (1955) quan ara escric Vine a Comala porque me dijeron que aquí vivía mi padre, un tal Pedro Páramo.

I tantes altres!

Està clar que les primeres frases ens enganxen a tota una història més o menys complexa i durant uns dies vivim entre el nostre món real i el món imaginat que anem creant al llarg de la lectura.

Paraules que ens apropen a històries no per allunyades en el temps menys estimades...històries inventades, fictícies...però com deia en Paul Valéry : Què seria, doncs, de nosaltres, sense l’ajut d’allò que no existeix?

Relats conjunts: Móns paral.lels

La discussió entre la dona i l’home va ser gairebé a mort. L’odi que es professaven va portar a la destrucció irracional. Tot va quedar malmès.
De nou, ell entrava en aquella habitació i mirava el rellotge. El temps estava parat. Les parets estaven esquinçades, el gerro, trencat i ell, després d’aquella baralla entre els dos era com un ninot a punt de caure al buit. Queia al buit i ningú no l’aturava. Donant voltes per aquella habitació que només uns minuts abans era un menjador amable, intentava transmetre tot el que el personatge li exigia. S’hi esforçava. Eren els últims moments de l’obra.
Va sentir com els aplaudiments neixien des d’un silenci absolut. La cortina de l’escenari baixava definitivament per aquell vespre.
De nou, tornava a ésser ell. Va sortir i va saludar el públic que semblava entusiasmat. Va aparèixer ella – també la seua dona a la vida real- i agafats de la mà s’inclinaven agraïnt les mostres d’afecte dels espectadors.
La realitat i la ficció. Dos móns paral.lels que visitaven cada dia amb una gran intensitat. O potser no tan paral.lels. Ningú no havia estat des de feia anys al domicili d’aquella parella que representava de forma magnífica nit rera nit l’obra “A l’infern n’hi ha prou amb dos”.

Philip Roth (1933)

Fa uns anys, un dia que estava de baixa, escoltava per la ràdio una tertúlia literària i algú va parlar d’una excel.lent novel.la que jo no havia llegit i d’un autor que desconeixia. Era en Philip Roth (1933-) i la novel.la , La marca de l’home (2000).
Va atribuir al text un seguit de qualitats tan fantàstiques que si no hagués estat amb febre, en aquell mateix moment hagués anat a la llibreria i l’hagués comprat. Però, com tot lo millor, es va fer esperar. Uns dies, només.
La marca de l’home és la tercera novel.la amb què Roth completava la publicació d’una trilogia. Pastoral Americana (1997) y Me casé con un comunista (1998) eren les altres dos. No cal dir que la novel.la em va agradar molt i durant un temps em vaig posar al dia sobre aquesta autor jueu i nordamericà. I dic jueu perquè l'adaptació de les persones jueves als costums dels no jueus als USA té sovint un paper rellevant a la seua obra.
La marca de l’home –portada al cinema al 2003 i protagonitzada per Nicole Kidman i Anthony Hopkins- és una història que ens enganxa però més enllà de la relació entre un professor jubilat i una humil treballadora de correus, hi ha una crítica de la societat americana, del seu racisme latent o de la seua repressió sexual però també és una crida a què l’home pot triar, a què l’home pot ser diferent en una societat en què es gairebé impossible allunyar-se d’allò que s’espera d'ell. La societat ens "marca" i Roth proclama la llibertat per treure’ns de sobre aquests signes d’identitat que nosaltres no hem escollit.
Etern candidat al Premi Nobel de Literatura es va donar a conèixer pel gran públic amb El trastorn de Portnoy (1968)…després vindrien novel.les que han tingut reconeixements importants com el Pulitzer a Pastoral Americana i altres premis de literatura molt prestigiosos. De totes les novel.les que he llegit apart de la trilogia, potser destacaria El teatre de Sabbath (1997).
També faig un esment especial- Roth té una obra bastant àmplia- a Patrimoni, una història veritable (2003) on ens explica el seu enfrontament a la malaltia del seu pare de 86 anys i el que representa veure la decadència física d’una persona a la que hem conegut plena de vida i de força . No és un tema nou i hi ha autors que s’han atansat al veïnatge de la mort de diferents formes però en Philip Roth ho fa d’una manera absolutament sincera. Ens apropa als seus neguits, als seus problemes i sobretot a les seues pors de tal forma que les emocions i els sentiments també són de tots els commoguts lectors.
Com a curiositat, vull apuntar que Elegy (2007)la pel.lícula de la Isabel Coixet, que van protagonitzar Ben Kingsley i Penélope Cruz, estava basada en una novel.la seua L’animal moribund (2001).
Aquest any tampoc no li han donat el Nobel. Un altre any serà. Tanmateix, és un autor que val la pena conèixer.