22/4/12

Bona Diada!



Aquests dies he visitat les llibreries perquè fa setmanes que són un goig de veure. Títols nous que esperen seduir els futurs lectors. Llibres que contenen històries noves i que aspiren a ser triats,  que els escollim i els separem dels altres. Narracions que volen ser llegides, explicades, gaudides… Molta feina tindrem aquest Sant Jordi per remenar i elegir la novel·la que pugui agradar però segur que el dia se’ns fa curt perquè no hi ha millor festa que el Sant Jordi.
Bona Diada a tots  i a totes!

9/4/12

Separacions impossibles




Com que quan vaig a Barcelona faig de turista, un dels llocs  que m’encanta visitar és alguna de les llibreries de la ciutat. Només entrar, constato amb estupor que es publica moltíssim i que em quedo endarrerida amb tot el que m’agradaria llegir. A més me n’adono que estic compartint la novel·la pura i dura amb d’altres textos més històrics o sociològics amb la qual cosa encara m’allunyo més de les novetats.
El dijous a la tarda mirava amb enveja un nen d’uns 10 anys que tenia a la mà tres llibres i se’ls mirava com un tresor. Se l’endevinava com un lector que està descobrint l'encant de qualsevol història disposada a seduir-lo per sempre més. Mirava la portada i llegia amb delit les primeres ratlles de cada exemplar. Concentrat absolutament. Només la màgia, només la fantasia.

Mentre tant jo estava fullejant Les croades vistes pels àrabs (1983) de l’Amin Maalouf –que vaig acabar comprant- i sentia sense voler la mare que li anava dient “...has de triar, ja t’he dit que només un...” i el nen es va col·locar al meu costat agafant els llibres tan fort que vaig pensar que els defensava d’algun perill invisible. 
-Però, mare, no em puc separar d’ells. Què no ho entens?
Vaig trobar la resposta fantàstica.

3/4/12

La casa del propòsit especial (2009)



Una de les ciutats que més m’agrada és Sant Petersburg, la ciutat dels tsars i, a la vegada, testimoni de la revolta bolxevic. Però és també l’escenari de novel·les magnífiques com L'agulla daurada i Ana Karenina o de pel·lícules inoblidables com les d’ Eisenstein o, per posar un exemple més proper, la de Reds (1981) que evocava els darrers dies de l’autocràcia dels Romanov.
La primera vegada que vaig sentir alguna cosa de la Revolució russa va ser veient una peli que es deia Anastasia (1956), una fantasia romàntica sobre el fet especulatiu que una de les filles del tsar s’hagués pogut salvar de l’afusellament, aquella nit d’estiu de 1918, en què van morir els Romanov i part dels seus criats.
Una fantàstica Ingrid Bergman representava el paper de la duquessa Anastàsia i em portava a mi per primer cop notícies d’uns fets que més tard sempre m’han interessat.
Per això, quan vaig veure l’excel·lent crítica del llibre del John Boyne (1971) La casa del propòsit especial que va escriure el XeXu i on ens deia que tractava dels darreres dies del tsarisme, de seguida vaig pensar que el llegiria.
I què m'ha semblat? D’entrada el tema és el que volia trobar. Però la novel·la se m'ha fet lenta i previsible. Potser fins i tot, malgrat els escenaris terribles en què es mouen els personatges i no tenir una vida molt feliç, tota ella l'he trobada ensucrada.
El punt de vista narratiu és original i tal com va fer a El noi del pijama de ratlles (2007) som testimonis d’ unes pàgines de la Història des d’una òptica diferent i inesperada. Però la narració a estones ha esdevingut monòtona. I no sé per què. És cert que la història alterna moments del passat i del present, en un intent de ser àgil i tenir un bon ritme narratiu i que juga amb una certa intriga però al cap i a la fi no ha aconseguit que m'entusiasmés.
En part també, perquè cap dels dos personatges principals m’ha acabat de seduir i crec que la història està ben travada però als protagonistes els falta força o capacitat per despertar més interès.
Malgrat això la recomano per aquells que, com jo, sentin fascinació per la ciutat i per la seua història.