Fires

Segurament m’agradaria assistir a la fira que aquests dies es fa a Barcelona com també m’encantaria anar a les fires que del llibre es fan arreu. Però avui pensava en altres fires que potser voldria visitar i que ignoro si es fan en algun lloc o no.

Us imagineu una fira dels vostres personatges preferits? Que ens trobéssim als stands el David Copperfield o la sra de Winter amb la intenció de saludar els seus lectors i d’intercanviar impressions? O que el Pedro Páramo ens estigués esperant, descansant del seu recorregut per Comala, mentre a la parada del davant José Arcadio Buendía  ensenyaria algun dels invents que havia comprat a Melquíades? Seria fabulós assabentar-nos en primera persona de les inquietuds del jove Törless o de les fantasies de l’Alícia després de sortir del país de les meravelles, mentre aniríem passejant pels pavellons i anant de sorpresa en sorpresa.

Creieu que seria possible una fira de llocs emblemàtics? Traslladar-nos en breus instants des dels paratges de Cims borrascosos als carrers de Malmö, al Mediterrani d’Ulises o al castell d’Elsinor...?

Potser obviaria una fira de personatges menyspreables com el dictador de La fiesta del chivo, els violadors de No hi ha cel sobre Berlín o els assassins de A sang freda... No caldria aquesta, em sembla. Que es quedin als llibres.

I ja per demanar, desitjaria una fira de sentiments,  de tots els que hem descobert amb els llibres... Com si davant de cada  stand ens impregnéssim de les emocions que les novel·les ens han fet sentir. Com  la heroïna de Rebeca que enyorava tenir una capsa amb els seus millors moments i així, quan l’obrís, podria triar i tornar a gaudir el que volgués.

Però em sembla que de moment aquestes fires encara no s’han inventat.

Relats Conjunts: Composition X

La darrera paraula que va dir el meu avi abans de morir va ser kandinsky. I com que l’àvia o els pares no estaven per a res en concret, només per la pena que sentien, jo, que devia estar en plena adolescència, vaig pensar que allò havia de tenir un sentit.

I passats els dies de tristesa més profunds vaig fer preguntes que es van quedar sense resposta, com si aquell mot no s’hagués pronunciat mai, com si no tingués cap importància.

Una litografia emmarcada de Composition X de Kandinsky havia presidit el despatx de l’avi des de sempre. Un despatx senzill i auster on repassava les factures del seu taller mecànic. Jo m’imaginava un mon ple de misteris o enigmes que la meua família no compartia en absolut.

Quan anàvem a veure l’àvia jo em colava dins el despatx i de peu davant aquell quadre em convencia que de tant mirar-lo esbrinaria quin secret amagava.

Amb el temps me’n vaig oblidar. Em vaig fer gran i em va correspondre a mi tancar el pis dels avis. Tirar els  mobles vells, recollir els records, destriar què era important per guardar i què no. Vaig despenjar els quadres, també el de Kandinsky. Amb un somriure vaig recordar les mil i una històries absurdes que m’havia imaginat de jovenet. Però quan el despenjava, va caure un full mig doblat. Hi havia unes ratlles escrites a mà.

Estimada.

Quan llegeixis aquest escrit, jo ja no hi seré. Però saps que et dec una explicació de tot allò que va passar i que mai no t’he arribat a aclarir. No ho he fet perquè no en tenia cap d’explicació. Em sentia aclaparat pels nens, per les obligacions i la Júlia va ser una taula de salvació durant un temps. Però a tu t’estimava. No t’ho vaig dir aleshores quan vaig tornar a tu. I me’n penedeixo. No et vaig dir mai que t’havia enyorat i que casa meua era allà on eres tu. Perdona’m.

Joan

Vaig llegir aquella nota tres o quatre cops fins que vaig comprendre què significava realment. De fet, ja no significava res perquè la persona a qui anava destinada ja no hi era.

Em vaig quedar amb la convicció que les històries que m’havia imaginat eren més boniques que la realitat que havia vingut a trobar-me massa tard.  

El full va anar a la paperera; el quadre, al contenidor.

El seu temps ja havia passat.

Més de 200 apunts!

200

No són molts per més de tres anys de bloc. Però em feia il·lusió arribar  a aquest número rodó i aquí estic. Des del primer apunt en què explicava les raons del nom de Kweilan han passat per aquest lloc dedicat al món dels llibres tots els meus autors preferits així com les novel·les que m’han fet estimar la Literatura. Compartir aquesta passió que tinc per llegir amb altres lectors, amb vosaltres, ha estat un plaer constant i que no em podia imaginar de cap manera quan vaig començar.

Només volia parlar de llibres, no volia que fos un espai de caràcter personal però he de confessar que no estic massa segura del fet que no hagi posat molt de mi en aquest bloc. I quan de vegades em pregunten per Llibres llegits i per llegir hi ha una frase que em surt sempre, gairebé sense pensar: Estic supercontenta del meu bloc, n’estic molt orgullosa.

Gràcies a tots i a totes!

Any Dickens: David Copperfield (1848-1849)

Des  que la meua tia Trotwood em va canviar el nom de David pel de Trot la meua vida va anar millor. Havia començat tràgicament amb la mort del meu pare abans de néixer jo. Va continuar empitjorant amb l’horrible senyor Murdstone, que es va instal·lar al cor de la mare algun temps després, aprofitant-se de la seua soledat. Va ser una època terrible. Ell i la seua germana van anular la voluntat de la mare i em van posar intern en una escola tenebrosa i cruel, molt semblant a la del meu amic Oliver Twist. De tristesa per estar separada de mi o de melangia per una vida millor que la que tenia al costat del monstre que s’havia convertit en el seu espòs , la mare va morir quan jo encara era molt jovenet.

Llavors el meu destí hagués estat seguir  la mare sinó hagués intervingut la meua tieta Trotwood que em va recollir i em va fer arribar a ser un home de bé. Em vaig fer gran i vaig aprendre de la vida, de la crueltat i de la pietat, de la mentida i del perdó. Vaig conèixer l’amor, primer amb la Dora i després amb l’Agnès, i al cap de moltes pàgines, plenes d’ esdeveniments, molts d’ells tristos, ara porto una vida tranquil·la i feliç.

Diuen que l’autor va escriure una novel·la d’aprenentatge ja que em vaig fent a mi mateix però jo us he de confessar que la meua història és també la d’ell. De fet, la meua novel·la es la més autobiogràfica de totes les que va publicar.

Aquests dies estic especialment content perquè la Kweilan m’ha tret una mica la pols i m’ha fullejat amb l’interès de sempre; es veu que l’Assumpta ha organitzat una festa per l’aniversari del senyor Dickens – com passa el temps!- encara que no sé si se n’haurà assabentat, sempre pensant en noves històries i personatges. Però ell ens va fer clàssics i el públic no ens oblida.

Ara, quan torni de la seua habitual passejada nocturna,  li diré que doni una ullada a la xarxa... Li farà il·lusió.

Desolacions (2011)

Quan ja portava més de la meitat de la novel·la em vaig adonar que cap dels personatges em queia bé, que no sentia cap mena d’empatia per ningú… i malgrat això la novel·la em tirava i seguia llegint. Atrapada per un univers desolador, mai millor dit, he seguit fins al final.

L’escriptor ens presenta un matrimoni i els seus fills adults amb les respectives parelles vivint una vida que no els agrada i, el que és pitjor, conscients que tot el que han viscut tampoc és del seu gust. Abocats a la frustració on els altres tenen la culpa de les pròpies insatisfaccions s’aixequen cada matí rodejats de tristeses i soledats... Manca de comunicació, retrets constants, desitjos fracassats... La culpa se la donen els uns als altres, però llegint aquesta segona novel·la de David Vann ens adonem que no es pot parlar de culpa de ningú i que tots plegats són incapaços de trobar alguna esperança en el seu camí cap a l’autodestrucció.

L’espai on es desenvolupa la història, una illa d'Alaska, és una natura despietada amb qui l’home s’hi ha d’enfrontar de forma aferrissada, una natura que ens fa veure com de petits i dèbils són les persones que l’habiten. I aquesta és la idea de la narració. La vida, com la naturalesa,  també és dura i estem sotmesos a ella. És cruel i ignorant dels nostres anhels. Indiferent a les nostres il·lusions.

La novel·la no aporta cap remei a la situació dels personatges, cap solució, cap llum... I si hem de fer cas a l’autor potser no n’hi ha.

Fred

Diuen que ens atacarà una onada de fred siberià. Més o menys com la que van patir els homes i dones que van conviure amb la Montserrat Roig quan ella va passar una temporada a Sant Petersbug i ens va meravellar amb L’agulla daurada. Com el fred intens que no sentien el Doctor Zhivago i la seua estimada Larisa Fiódorovna gràcies al seu amor a la novel·la de Boris Pasternak. Fred gèlid era també el que va conèixer l’Esther Hautzig a L’estepa infinita encara que amb el seu optimisme i alegria a estones ens el feia oblidar.

Ara que per fred, les obres de Tolstoi. La neu i el gel de Guerra i Pau se'ns introduïen fins al moll de l’ós mentre passàvem entre calfred i calfred les pàgines en què llegíem la retirada dels soldats francesos, derrotats sobretot per les baixes temperatures.

No és fàcil oblidar tampoc el fred terrible de la pobra Jane Eyre o de l’Oliver Twist als orfenats anglesos del segle XIX, o com de malament s’ho passava el detectiu Kurt Wallander en les seues nits de guàrdia a Malmö igual que molts dels seus col·legues suecs que han envaït les prestatgeries de la novel·la negra a les llibreries.

Aquest temps de les novel·les m’encanta. Mentre sigui de ficció no m’importa... I és que el fred literari pot ser tan horrorós com vulgui. No us sembla?