Com una nàufraga!

Els dies es fan més curts i ve de gust arraulir-se al sofà quan les obligacions del dia s’acaben per agafar el llibre que estem llegint. El moment d’entrar en un món desconegut, que ens allunya de la nostra pròpia realitat, comença i la fantasia i la imaginació fan de bàlsam per les ferides de lluitadors impenitents.

El poder terapèutic de la literatura, reconegut per molts autors, no només és per qui escriu sinó també per nosaltres, els destinataris de les històries. Narracions que ens fan reflexionar i que ens transporten lluny del nostre estimat sofà. Vivim i patim altres sentiments i emocions que ens ajuden, i aquí resideix la paradoxa, a entendre millor els nostres propis. I això, amics i amigues blocaires, és un plaer irrenunciable.

No he tingut uns dies que hagi encertat molt les lectures. Ans al contrari, molts dels llibres que he començat no m’han agradat. No sé si em vaig fent més exigent o simplement que es passen èpoques. Però necessito trobar llibres que m’enganxin, que em facin gaudir de la lectura. El dissabte vaig anar a la llibreria i me’n vaig comprar uns quants que he vist recomanats pels blocs.

A veure si ho encerto perquè si no, seré com una nàufraga en una illa deserta, sense llibres. I es passa malament!

Relats Conjunts: Noia llegint una carta davant una finestra

Si havia arribat el bon temps, l’Anne ho ignorava. No havia gaudit de la primavera. Les roses estaven esplèndides però ella es passejava indiferent pels caminets del jardí que voltejava la casa. Es movia com un fantasma, aliena als petits esclats de la vida que tornava a néixer, també als primers raigs de sol que començaven a escalfar.

El Jakob l’enganyava. La sospita terrible que tenia des de feia uns mesos s’havia fet realitat. Una amiga li havia confirmat. Una tal Inge era la responsable de les absències del seu marit. Una noia, que treballava de tapissera al mateix carrer on vivien, rebia els petons i les carícies que el seu home li escassejava.

Aquell matí tenia una intenció. Havia vist el seu marit escrivint una carta i la volia llegir. Li era igual abandonar el camí de la discreció que sempre l’havia distingit. Estava decidida. Així que va obrir el calaixet de l’escriptori del Jakob i allà estava. La va agafar i es va atansar a la finestra...

Estimada Inge:

Aquests mesos han estat d’una felicitat que mai no hauria pogut creure. Abans de conèixer una criatura com tu, no podia imaginar que pogués existir...Però aquesta carta és de comiat. Vull tornar a estar amb la meua dona i no em sento bé dient-li mentides i més mentides. A més, em penso que l'Anne pot estar figurant-se alguna cosa i no voldria fer-li mal per res del món. També vull estar a bones amb el seu pare. Treballo per ell i és un home ric i poderós que pot influir en el meu futur...però bé, no saps com em costa aquesta decisió. Paraules que escric i que m’omplen de pena i que espero que comprenguis.

Fins sempre!

Jakob

La deixava! Tornaria a ser seu. Mig plorant va desar la carta i va sortir al jardí. Recuperà les sensacions d’altres anys. Les olors, els colors...Se sentia feliç. Va arrencar una rosa, es va punxar i aquella ferida la va fer tornar a la realitat. Es va sentir enganyada. I va sentir la força de la primavera que la feia reviure. Va entrar a la casa, va pujar les escales cap al dormitori. Va cridar les criades i va dir: Ajudeu-me. El senyor se’n va de viatge.

I amb una rialla va pensar que segur que el seu pare, un "ric i poderós" negociant de Delft, la comprendria.

Moltes gràcies!!!

Estic tan contenta que poca cosa puc dir. Només gràcies als organitzadors d'aquests premis de la xarxa i també a tots els blocaires que heu participat.
Una abraçada molt forta!!!

Mario Vargas Llosa

Una de les primeres novel.les de “grans” que vaig llegir me la va regalar un cosí meu i es deia La ciudad y los perros. Recordo que la duresa i la violència d’aquell món tancat que era l’escola militar em va colpir especialment. Per mi, que m’encantava anar a l’ institut, aquell centre escolar era com un infern. L’autor, juntament amb altres llatinoamericans, s’estava posant de moda i aviat aconseguirien un renom important i merescut.

Potser perquè va ser el primer autor llatinoamericà que vaig conèixer, li he tingut sempre una estimació especial –patint per les seues declaracions de vegades una mica llunyanes del que penso- però em va enganxar tant a la literatura i m’agradaven tant les seues històries que sempre l’he anat seguint... La casa verde, Pantaleón y las visitadoras, Quién mató a Palomino Molero? i altres més recents que ja he recomanat en aquest bloc com La fiesta del chivo, El paraíso en la otra esquina o Travesuras de la niña mala són novel.les que crec val la pena de conèixer.

Vargas Llosa no només em va obrir el camp a una literatura diferent del que jo havia llegit fins aleshores sinó que també amb ell vaig descobrir altres escriptors com García Márquez, Borges, Rulfo, Sábato…Com no he d’estar-li agraïda?

Avui li han donat el Premi Nobel de Literatura i jo, com si fos un vell amic, he tingut una alegria. Felicitats!