Relats Conjunts: Carnaval.

Encara mai no he tingut novia i quan em miro a l’espill i veig aquests ulls petits i marrons, el nas com una carxofa en mig de la cara rodona i uns llavis fins i pràcticament inexistents sé que no en tindré mai. Pensareu que potser no n’hi ha per tant, però,  li hauríem d’afegir una cicatriu bastant lletja que em desfigura la part dreta del rostre. No molt, però el suficient perquè sigui desagradable. Quan he fet algun intent per sortir amb una de les noies de l’oficina o amb alguna veïna, he tingut un no per resposta. Ja hi estic acostumat, a l’escola ja em passava.

Però no és això el que us volia explicar. Desgràcies o frustracions tothom en té. És una altra cosa i en voldria l’opinió. Com sabeu visc a Venècia, aquest de la foto sóc jo. Fa un any em vaig disfressar i casualment vaig conèixer una noia que anava amb la mateixa disfressa que la meua. Vam passar una tarda i una nit que encara les recordo com les més felices de la meua vida. Jo no em vaig treure la màscara, no m’ho va demanar; però, ella tampoc no es va desprendre de la seua.

Avui de nou és carnaval i sé que tornarem a gaudir d’estar junts. Vam prometre que ens vestiríem igual i que ens trobaríem al mateix lloc. Un dia de joia exultant per mi, l’excepció d’aquests mesos anodins i monòtons. I no m’aixecaré la carota. Ella, tampoc. Millor així, no?

Vent

                                                           L'escriptora Margaret Mitchell.

Arraulida al sofà, el soroll del vent esdevé una música omnipresent i per mi, innecessària. Sempre he odiat l’aire, no sé què hagués fet si en lloc de néixer a Ponent, ho hagués fet a les Terres de l’Ebre o al Nord...Però ja des de ben petita, l’aire em molestava molt...El vent.

Potser en un dia com avui és bastant lògic pensar en la imatge de la Scarlett O’Hara jurant i perjurant que mai no tornaria a passar gana a la mítica escena final de la pel.lícula. Tots la tenim en ment. S’ha repetit fins a la sacietat en anuncis, reportatges, programes de cinema...Com sabeu es basa en un llibre de la Margaret Mitchell (1900-1949) que es titulava, com el treball del director Victor Fleming,  Allò que el vent s’endugué i que va guanyar un premi Pulitzer l'any 1937.

Un dia a la prestatgeria de casa vaig veure aquest llibre amb una foto del Clark Gable i la Vivien Leigh i el vaig començar. No crec que tingués més de catorze anys i per això el recordo com una de les meues primeres lectures de “gran”. La història em va apassionar perquè em descrivia un país i una època ja coneguts amb d’altres lectures, les de Mark Twain, per exemple, però amb una altra visió.

El Tom Sawyer o el Huckleberry Finn pescant al Mississipí o el Tio Tom torturat pels seus amos m’havien començat a endinsar en el món de l’esclavitud del segle XIX als Estats Units però ara amb la novel.la de la Mitchell se’m posava a l’abast tota una societat esclavista, amb els seus interessos i també amb les seues emocions i les seues passions.
Si us agrada el tema, Mentre la ciutat dorm (1947) del Frank Yerby, ambientada a la Nova Orleans del segle XIX, també és una magnífica narració que ens apropa a aquell moment històric.

Dia de vent avui a Lleida. Dia per llegir una bona novel.la.

Nota.- Avui el meu bloc l’han recomanat al http://www.3cat24.cat/blogs i estic molt contenta.

Gràcies!!!

Amor per sempre.

No ha fet una tarda tan lluminosa i tan primaveral com ahir però tanmateix he sortit a caminar. He arribat fins al riu i he creuat per la passarel.la nova. Una estructura moderna que comunica les dos parts de la ciutat. El Segre, indiferent als humans que anem amunt i avall, corria cap al seu destí sense cap obstacle que l’aturés. La Seu Vella fidel quedava a la meua esquena i es confabulava amb el verd intens de les vores del riu per donar una estampa agradable, que convidava a meditar en el meu proper apunt.

Ja fa dies que li vaig donant voltes al tema de l’escriptor i els seus personatges. Entenc ara la frase de Flaubert “Madame Bovary c’est moi” que sempre havia interpretat com una identificació d’ell mateix amb l’Emma però crec que també la va dir perquè la sentia propera, la coneixia profundament, perquè l’estimava, en definitiva.

He baixat les escales que porten a prop de l’aigua mentre considerava que molts crítics han dit que Cervantes estimava tant el Quixot, que va permetre que recuperés la lucidesa abans de morir. I he recordat, de sobte –no sé com-, que quan vaig llegir San Manuel Bueno, màrtir de l’ Unamuno, ja fa molts anys, em va quedar la impressió que l’autor patia tant com el protagonista i que li feia companyia en aquells dubtes, que eren els seus.

I mentre el riu avançava cap a llocs més llunyans, he pensat en el privilegi que deu suposar tenir totes aquestes criatures al teu voltant. Perquè  les estimes, perquè les has creat, perquè et fan companyia, perquè han sortit de la teua imaginació. I encara que després, en el transcurs de la creació, agafin volada i es rebel·lin i facin coses que potser no són correctes, l’escriptor les sent tan seues que segur que li deixen un senyal indeleble dins del seu cor. Segur que el seu amor per elles és per sempre.