Aquesta novel.la ens conta la vida d’una antiga colònia tèxtil. Una història explicada de forma lineal amb alguns secrets amagats que l’autora ens va desvetllant al moment oportú per tal que l’interès no decaigui en cap moment.
Sílvia Alcántara (1944) ens trasllada al bell mig d’un univers tancat i opressiu. Ens situa en una atmosfera asfixiant. Els personatges no tenen vida. Perquè no es pot dir vida quan no poden decidir res sobre el seu propi present o futur o intervindre en l’ educació dels seus fills. Als amos de la fàbrica se’ls havia de demanar permís per a tot, perquè eren Déu i si no ho eren ho semblaven perquè es comportaven com si ho fossin.
La colònia era una petita societat molt jerarquitzada on tothom hi tenia un paper assignat i que s’havia de complir. Una petita societat amb unes regles estrictes que encara feia que l’ambient d’aquella mena de poblet fos més irrespirable per les persones que hi vivien. Així les relacions entre els diferents habitants esdevenien difícils sota una pressió constant i propera. I hi havia por. La por ho contaminava tot. Por dels senyors, por del què diran els altres, por d’ells mateixos i por de l’exterior.
Somnis frustrats, enveges, mentides i també patiment. Molt patiment.
L’autora ho va viure de petita i , sense concessions i sabent del que parla, ens relata aquella no-vida quotidiana de les antigues colònies. Una posada en escena en què te n’adones absolutament astorada de què sense cadenes ni guardians es podia viure com esclaus en ple segle XX i a casa nostra.
(Gràcies per recomanar-la a: