28/2/10

De classificacions i ritmes


Sempre he tingut classificacions especials pels llibres que llegeixo, una mica lluny de les convencionals. Una és la de llibres d’estiu i llibres d’hivern. Durant anys em guardava la lectura de novel.les policíaques. Recordo que em comprava les del Mankell quan sortien i de forma disciplinada me les guardava per la platja o per la piscina. Els meus estius estaven plens de novel.la negra i altres best-sellers que em negava a llegir a l’hivern.
Amb el temps m’he anat saltant aquesta norma auto-imposada però avui que començaré una novel.la policíaca Un eco lejano (2008) de Val Mc Dermid tinc com una mena de remordiments perquè potser l’hauria de reservar.
Ara en tinc un altra de catalogació. Novel.les que es poden llegir de pressa i novel.les que s’han de llegir a poc a poc. Amb una història com El Déu de les coses petites (1998) , per exemple, no es pot córrer perquè pot passar que tu vagis per la pàgina 289 però la trama s’hagi quedat enrere, els personatges romanguin sense lectora i a més hagis perdut el fil i la màgia de les paraules.
Tot això ho dic perquè he acabat de llegir Txevengur  (2009) de Platónov  (1899-1951) i he volgut avançar com si fos una novel.la normal i no he pogut. Requereix aquesta novel.la que et  paris, com si els personatges et cridessin i et diguessin On vas? Estem aquí! Resta amb nosaltres, amb el nostre patiment, amb la nostra gana, amb les nostres morts…i realment si vols llegir-lo t’has de quedar…has d’anar al pas que ells volen, amb la cadència que ells t’imposen perquè si no ells es rebel.len i no et donen tot allò que tenen a dins.
Lectures lentes, lectures pausades davant de lectures inquietes i trepidants. Un dia una persona que m’estimava molt em va dir que llegia molt ràpid, que no podia gaudir dels llibres de tan poc que em duraven. Va ser la primera vegada que vaig reflexionar sobre el tema però no m’hi he capficat perquè penso que cadascú llegeix a la velocitat que vol. 
Però potser seria millor dir que cada llibre té el seu propi ritme de lectura. I els lectors de vegades no podem triar.


23/2/10

Carnaval


Febrer s’acaba. És un mes de carnaval. Em trobo la meua amiga Laura que ha estat a Venècia. Quina sort! Li pregunto pel comissari Guido Brunetti, potser passejant amb góndola, intuint al bell mig de la disbauxa que algú assassinat apareixerà aviat entre les tèrboles aigues de l’Adriàtic.
La interrogo per si ha conegut l’Otel.lo , abans que la gelosia canviï l’amor en tragèdia. Segur que si l’ha vist , haurà estat caminant com un boig pel pont de Rialto amb el desig de venjança i la mort als seus ulls. Tant de bo hagués pogut avisar la Desdèmona de les terribles intencions del venecià.
Vull saber si s’ha trobat amb el Gustav von Aschenbach admirant el jove Tadzio. I com la ciutat esdevenia un marc fantàstic per un jove perfecte, paradigma de la joventut i la bellesa.
Li explico que m’encantaria trobar-me amb els vells amics i a la vegada enemics guardians del llibre. Observar de prop el vell jueu vivint d’amagat el carnaval i després patint per haver-se refugiat sota una màscara i transgredir les lleis de la seua religió. I aprofitar aquell moment de feblesa per admirar la joia literària que guarda a casa seua.
Qui ha estat a la ciutat dels canals haurà pogut gaudir de la companyia de Charles i Sebastian abans que tornin a Brideshead o a lo millor s’ha creuat amb el Marco Polo somniant en terres de l’altra part del món. I el Shylock? S’ha deixat veure o encara està rabiós per la decisió del Gran Duc?

Para, para, Kweilan! –em crida la Laura- et penses que sóc un personatge literari com tu? Tota aquesta gent que nomenes solament està a la imaginació dels lectors. Jo sóc real, Kweilan…Per suposat que no els he vist.

Ja hi som, vaig pensar. De nou, la realitat i la ficció…Quin embolic!



22/2/10

Recordant Salvador Espriu


Ariadna al laberint grotesc (1934-1935) és un recull de 32 narracions molt breus on Espriu ens parla de l’estupidesa humana, de les injustícies, de la mort i també de qüestions polítiques. Una d’elles porta el nom El país moribund.
He volgut recordar-lo a ell amb aquest fragment amb què comença:

El país que havia perdut la seva ànima seia amb les mans buides vora el port i mirava amb tristesa les aigües mortes, quan jo vaig arribar. “Seré aviat com elles. Ja ho veus , no expresso res, res de meu autèntic. Aviat seré com aquestes aigües, un mirall indiferent´´, es va exclamar. “De cap manera!¨, li vaig respondre. “Ets un gran, un formidable país¨ “En què ho coneixes?¨, s’escridassà el pobre vell país, una mica revifat, perquè no hi ha ningú més apte que els pobres vells països per a les revifalles efímeres…¨



Us convido a llegir o rellegir aquesta obra mestra de la narrativa catalana en l’aniversari de la mort del mestre de Sinera.






16/2/10

Un miracle literari.

Jo tenia un tiet que era un gran lector. El recordo llegint i, de tant en tant, com parava de fer-ho uns instants, com si pensés. Jo no m’atrevia a preguntar-li què passava perquè tenia la sensació que feia alguna cosa important per ell. Ara, en moltes ocasions, quan jo mateixa estic amb un llibre i aixeco la vista uns moments per reflexionar o per assaborir-ne alguna frase en concret, és inevitable tornar-lo a veure amb alguna novel.la a la mà.
A casa seua hi havia una habitació tota de prestatgeries fins al sostre,  plenes de volums. Des que jo vaig mostrar la meua afecció a la lectura, entrar en aquella cambra em produïa un plaer que encara avui sé que era especial. Hi havia de tot. Des d' assaigs clandestins de l’editorial El Ruedo Ibérico fins enciclopèdies d’art com la Summa Artis…des de les obres completes de Zane Grey fins els contes de Hans C. Andersen. Anar i tornar des de casa meua a casa del tiet va ser un camí reiterat al llarg de molts anys.
Un dia, quan estava acabant el curs, em va dir “aquest estiu em podries catalogar els llibres, posar-los una etiqueta amb una referència i així sabríem exactament on està cada llibre. Com si fos una biblioteca en petit”. Em va semblar una idea fantàstica i no puc deixar de preguntar-me que quina classe de noia era jo. Una mica friki, segur.
Aquell estiu dels meus 13 anys vaig fer-ne la classificació. Cada vespre, després de la piscina i quan la calor havia baixat una mica, em plantava a casa seua i n’apuntava uns quants. Em va ocupar gairebé els tres mesos de vacances i vaig arribar a més de 2000 exemplars. N’estava d’orgullosa i ell també, clar!
No sé perquè he pensat en aquell estiu i en com m’ho vaig passar de bé, mirant, remirant, etiquetant, classificant…i no sóc una persona ordenada però els llibres van fer el miracle.

12/2/10

La nit estelada: Relats Conjunts


LA NIT ESTELADA Vincent Van Gogh 1889


A la Marta el seu marit se l’estimava molt. Quan estaven junts, el Marc es mostrava atent i sol.lícit i la petonejava sense motiu. Ella el mirava als ulls i se sentia enamorada d’aquell home que la feia riure i li feia companyia. S’ho passaven molt bé i tant si eren dies de feina com dies de vacances es trobaven a gust l’un amb l’altre. Quan no treballaven, viatjaven. La primera sortida va ser a Amsterdam. La van preparar amb tota la il.lusió del món. El Museu Van Gogh va ser un dels llocs que van visitar. Tenien un objectiu molt clar: La nit estelada. Era el “seu” quadre, des que es van confessar el seu amor en una nit plena d’estels. Es van comprar la litografia i sabien que quan arribarien a casa la penjarien a la seua habitació. Va ser aquell un viatge fantàstic, passejant per la ciutat dels canals, descobrint els petits pobles de les rodalies però sobretot gaudint del seu amor profundament. En seguirien altres però sempre els va quedar a la memòria els dies a la capital holandesa. A la seua habitació, l’obra presidia el seu amor i els recordava com de feliços van ser aquells dies.
Els anys van passar. Van arribar els fills i van arribar també problemes i maldecaps. Però la Marta seguia encantada amb el seu home. I aquest li demostrava el seu amor com sempre.
Un cap de setmana –com algun altre- li va comentar a la Marta que seria fora. Treballava en una farmacèutica i en ocasions havia d’anar a presentar els productes nous als congressos mèdics. El dissabte va treballar tot el dia sense deixar de pensar en la Júlia , una metgessa de Gijón, que també estava a la reunió. S’havien vist de tant en tant. Aquell vespre van sopar junts al mateix hotel. El Marc no donava importància a aquestes històries. La Marta pot estar tranquil.la, pensava mentre les copes de cava brindaven per una nit prohibida que la feia encara més atractiva.
L’hotel tenia un encant especial. Cada habitació tenia per tema decoratiu un artista. La seua, per exemple, estava dedicada al Sorolla i semblava que estiguessis al bell mig de la costa valenciana en un dia radiant.
Eufòric per les copes que s’havia pres i perquè la Júlia li somreia amb promeses inconfessables van entrar a l’habitació d’ella. Estava dedicada al Van Gogh i al sostre estava pintada La nit estelada. L’eufòria va desaparèixer, la Marta ho va omplir tot i aquella nit va fer el ridícul més espantós.

10/2/10

Nadant.

Els dissabtes al matí vaig a la piscina. Faig uns metres nadant i em sento millor.Torno a casa caminant a poc a poc. Torno passejant, la manera més habitual d’arribar a casa. Passejo per les voreres, creuo els carrers, faig cas als semàfors… mentre el dia em sembla més lluminós i més càlid que quan he entrat al gimnàs. També, però, una mica eufòrica i una mica cansada de l’esforç que he fet. M’encanta nadar i avui mentre camino vaig recordant el Neddy Merrill, el protagonista del conte El nadador (1964) de John Cheever (1912-1982). Aquest nord-americà, autor de contes desemparats, solitaris, ebris d’alcohol i de tristesa, té en El nadador, un dels  seus relats més coneguts.
El Neddy Merrill, que està a la casa d’uns amics gaudint de la piscina, decideix tornar a casa seua, a uns 12 kilòmetres, nadant. Aventurer i avorrit es planteja un objectiu absurd i èpic a la vegada: creuar la dotzena de km que el separen de casa seua de piscina en piscina, de mansió en mansió. I mentre vaig pensant en el pobre Neddy vaig agafant fred, vaig tenint una mica de set, les cames em comencen a no donar senyals de vida, els semàfors se’m desdibuixen i començo a no entendre massa el que m’envolta…afortunadament com que no visc lluny de la piscina, trobo el meu pis i torno a ser jo.
Vaig a la prestatgeria i agafo el llibre…un bon motiu per un apunt.

2/2/10

Plaers al quadrat!



M’encanta anar de biblioteques. Aquests espais  plens de llibres tan ben ordenats, tan a l’abast del possible lector. Gaudeixo del silenci i de l’atmosfera que s’hi respira.
Si hagués de fer un tomb per les que més m’han agradat, potser triaria en primer lloc La biblioteca de Babel de l’escriptor argentí Jorge Luis Borges. És fascinant caminar per aquelles prestatgeries on hi caben tots els llibres del món, tots amb 410 pàgines i amb 40 ratlles i cada ratlla, amb 80 lletres. Us imagineu una biblioteca infinita? Una biblioteca que existeix des de sempre?
D’altra banda sempre m’ha fet pena la biblioteca de Don Quijote perquè tot just quan hi arribo està a punt de ser cremada. La seua neboda i la seua ama li tiren els seus llibres de cavalleries al foc i només se’n salva l’Amadís de Gaula i poquets més. Com si les dos dones fossin uns policies de Farenheit 451, s’esforcen a fer-li desaparèixer tota la seua apreciada llibreria. Pobre heroi que busca les seues històries i que només les trobarà a partir de llavors dins la seua imaginació!
A Barcelona acompanyo el Daniel Sempere al cementiri dels llibres oblidats, inici de L’ombra del vent de Ruiz Zafón, i penso que mai no acabaré de descobrir tants llibres com hi ha. Però no em vull parar aquí.
Segueixo aquest passeig per la biblioteca del Senyor Rochester a Jane Eyre. La trobareu –al menys jo la veig així- plena d’hermetisme, de soledat i de frustració del seu propietari. Els llibres i ell, assetjats per fantasmes que només saben d’il.lusions perdudes.
Com que aquest passeig té algun element màgic, podem arribar-nos fins l’Edat Mitjana i entrar a l’Abadia de Melk. Allà hi ha una altra biblioteca que us recomano, és la de El nom de la rosa de l’Umberto Eco. Fosca, tancada, perversa – quin adjectiu per una biblioteca- amb les seues parets recobertes del saber clàssic. Aquí es passa molta por, sobretot sabent que no molt lluny ens està espiant un assassí, un assassí blanc com la neu, però el plaer d’aquesta estança val la pena de suportar la maldat que s’hi amaga.



Mons literaris plens de llibres. Llibres dins dels llibres. Plaers al quadrat!