Un any de bloc.

Com el viatger que arriba a aquesta estació preparat per sortir cap algun lloc, així era jo fa un any. Il.lusionada per començar un viatge amb el meu bloc i els meus llibres, vaig partir cap a un indret desconegut. Però el viatge que vaig començar sola, ara l’estic fent amb un munt de blocaires que m’acompanyen i em diuen la seua.
M’encanta tenir un bloc, escriure-hi i llegir els vostres comentaris…A tots i a totes, moltes gràcies!!!

El mar

Aquests dies està fent una calor d’estiu. Serà difícil pels que no viviu a Ponent imaginar que aquí ja estem com en plena canícula. Com a dona de secà, o de terra endins que queda més glamurós, quan fa aquest temps sempre penso en el mar i en com m’agradaria viure-hi a prop. I aquest desig m’ha portat a recordar dos títols.
El primer és El mar (2006) de John Banville (1945). Un llibre no gaire extens però que amaga a les seues pàgines uns records intensos i difícils de reviure. El protagonista ho fa, després de cinquanta anys, i amb ell, els lectors som testimonis de com el passat i el present es complementen en una búsqueda difícil de la pròpia identitat.
Actualment aquest escriptor irlandès està tenint un gran èxit amb el seudònim Benjamin Black i les seues novel.les policíaques. Una d’elles El Lémur (2008), el tinc a la cua i és un llibre per llegir.
El segon llibre és El mar, el mar de la també irlandesa Iris Murdoch (1919-1999). Una gran narradora que es paladeja a poc a poc i arriba a captivar-nos amb les seues històries i amb la seua manera de contar-les. En aquesta novel.la, el mar és una presència constant, un reflex de les obsessions del protagonista, de les seues frustracions, dels seus sentiments...
La Kate Winslet i la Judi Dench van fer reviure aquesta escriptora en la pel.lícula Iris (2002) de Richard Eyre. Allà es reflectia la seua existència lliure i sense lligams però també la terrible malaltia de l’Alzheimer que la va allunyar per sempre de la literatura. Però, afortunadament, no dels seus lectors.
Que disfruteu del mar tots aquells que hi viviu al costat. Als que no en tenim, sempre ens quedarà la literatura.

Relats Conjunts: La Torre Eiffel.

Aquell matí, després d’esmorzar, al Jaume li picava tot...des que havia sentit que els fills del seu company havien agafat polls a l’escola...no estava tranquil...només feia que gratar-se contínuament.
Quan va sortir del despatx, va entrar en una farmàcia i es va comprar de tot: ungüents, xampús, protectors...A l’arribar a casa, a la dutxa acabaria amb aquelles bestioles que no el deixaven en pau...Al vespre, amb el problema dels animalons ja sol.lucionat, es va posar a llegir al sofà una novel.la que li havien recomanat...el protagonista era diabètic ... A sopar! el va cridar la Llúcia, la seua dona.
Gairebé no va poder empassar-se res...Només tenia set com l’home de la novel.la. Al llit, la Llúcia tenia ganes de jugar però li va comentar...estic preocupat, igual tinc sucre, tinc moltes possibilitats ...demà aniré al metge. La dona amb cara de ressignació va pensar que sort en tenien de què el metge fos el seu propi germà perquè si no ja faria temps que els haguessin expulsat de la mútua...I sense dir ni bona nit li va donar l’esquena.
El Jaume però es va quedar despert, molt nerviós pels polls que li tornaven a picar, per la set que tenia,...pel pobre Lluís, l’antic company de feina, que havia tingut un infart...A ell també li feia molt mal el cor, tenia unes punxades fortíssimes...I sumament endolorit finalment es va adormir.
L’endemà va anar a treballar com cada matí encara que prèviament s’havia anat a fer unes radiografies pendents, per possibles problemes de vesícula. A l’oficina, la rutina de sempre, els comentaris de sempre...i ell, angoixat i neguitós...Es que ningú no li feia cas, ni el germà, ni la dona, ...avui era el mal de cap allò que l’amoïnava. Una cosina de la cunyada de la noia de la centraleta tenia un tumor cerebral...Ràpidament va mirar els símptomes a internet: mal de cap, pèrdua de visió, percepció del món exterior distorsionat, desintegració dels colors...ostres...potser sí que feia temps que hi veia una mica borrós...Va passar un dia terrible...consultant diferents webs, posant-se en foros...no va treballar gens però honestament pensava que ja li quedava poc temps de vida.
Va arribar a casa i va veure que la seua filla Anna, estudiant d’art estava a la seua habitació. Era una noia molt eixerida, una enamorada de París. Tenia una foto fantàstica de la Torre Eiffel en blanc i negre a la paret. Quan va entrar, les paraules no li van poder sortir de la gola, s’ofegava. La torre ja no era blanca i negra, la veia distorsionada, irregular, amb colors brillants, la imatge semblava en moviment i a punt d’ensorrar-se…
El Jaume va caure al terra. No li va donar temps a sentir com la seua filla li deia: He canviat el pòster , pare! T’agrada el Robert Delaunay?

La Regenta (1885)

He anat uns dies a Oviedo aprofitant que hi havia la Festa Major de Lleida. He caminat pels carrers que volten la catedral. He buscat l’Ana Ozores pels carrers de Vetusta.
Potser estava mirant per la finestra de les seues habitacions, trista i melangiosa pensant en la mare que no va conèixer. Potser voltava per la casa solitària, somniant en impossibles mentre el desig de sentir-se estimada l’omplia d’inquietuds desconegudes.

Plou com sempre i quan sigui el migdia anirà a la Catedral. Passarà pel davant del Casino, ignorant de què molts dels homes de la ciutat la desitgen com un trofeu preuat. Per la seua part, les dones l’envegen i la critiquen. No li perdonen que no sigui dels seus, que no es ressigni a viure sota les normes de la societat hipòcrita, que no estigui contenta amb el que té.
La Regenta, orgullosa i tímida, somniadora i delicada entra a la Catedral. S’agenolla davant de l’altar sense saber que la supèrbia i la maldat del Fermín de Pas la controlen de molt a prop.
La innocència i la passió o potser la passió i la innocència la portaran a enamorar-se del conquistador de torn –l’Àlvaro Mejia- i serà l’excusa perquè sigui apartada de la vida social de la ciutat.
Sola, incompresa, tancada entre les quatre parets de casa...sense ganes de viure, sense possibilitats de ser feliç, només surt per anar a resar, a trobar un consol que si li escapa i que la ignora.

Per això jo la buscava pels voltants de la Catedral. I la vaig trobar. Es va deixar fer una foto...i allà es va quedar per sempre perquè els que hem llegit la novel.la ,si la busquem, li puguem fer companyia.

Ébano (1998)

El record més antic que tinc de la paraula “Àfrica” crec que es podria remuntar a uns còmics del mític TBO on l’explorador Eustaquio Morcillón caçava animals per la selva i el seu fidel Babalí l’ajudava en les seues intrèpides aventures. La majoria de vegades acabaven en una mena d’olla mentre uns canibalets molt simpàtics feien festa grossa perquè aviat menjarien.
Després vindrien històries com l'encontre de Livingstone y Stanley, les mines del rei Salomon...
Una mica més gran , les classes d’història i el tema “colonialisme i imperialisme” ...recordo que vaig demanar al professor que m’expliqués de nou el concepte de “metròpoli” perquè no l’havia entès bé. La injustícia de la situació quedava clara fins i tot per a aquells alumnes de batxillerat.
D’adulta, les labors de les ONG, les sequeres, les matances, la pobresa...tot el que t’ensenyen per la tele quan volen i com volen i d’allò que et pots assabentar pels diaris i revistes.
Ara he llegit Ebano. I he quedat captivada per un gran periodista. I què és Ebano? No és una novel.la. És una sèrie de reportatges que el polac Ryszard Kapuscinski (1932-2007) va fer mentre va ser corresponsal d’un diari polonès a l’Àfrica durant gairebé 30 anys. Des dels anys 60-70, moments d’esperança que va suposar la independència de les colònies fins als 90 on aquelles esperances s’havien esvaït totalment.
He quedat atrapada en les seues històries.Tant... que cadascuna de les cròniques que fa es queda curta perquè en vols saber més d’aquest continent. Com si per primera vegada t’estessin dient de debó què s’amaga darrera d’aquell immens territori temut i desitjat a la vegada. La veu de Kapuscinski clama pel reconeixement dels costums, de la justícia, crida per l’abolició de l’esclavitud, de la tortura, perquè no hi hagi corrupció, perquè s’acabin les armes, perquè els nens puguin ser nens....
Aquests dies pensava en tots aquests problemes i en com els europeus hem tingut un paper clau en aquesta trista història i de sobte llegint un diari estatal d’ahir o abans d’ahir veig un anunci d’un programa de "reality": una família de l’estat espanyol dins una cassola i uns homes de raça negra prepararats per cruspir-se’ls...
Em va caure la cara de vergonya.

El Don apacible (1942)

Quan estava pràcticament acabant El Don apacible, vaig buscar imatges dels pobles on passa la història de l’escriptor soviètic Mijaíl Shólojov (1905-1984): Rostov, Novocherkassk...i quan vaig veure aquestes ciutats modernes al Google, per uns moments vaig pensar que hi havia un error...com si en lloc de trobar la Rússia actual hagués hagut de trobar les trinxeres, els cosacs vestits amb els seus capots militars, les terres conreades de blat o els camins de pedres en uns paratges bellíssims presidits pel riu Don. I és que quan estàs llegint aquesta novel.la, l’esperit del lector queda atrapat a les seues pàgines una bona estona després d’haver tancat el llibre.
Al poblet de Tatarski hi trobem la família Méléjov. Al començament de la novel.la, a la casa familiar hi viuen diferents generacions: els pares, els tres fills i la dona d’un d’ells. La formació militar, el conreu de la terra i la cura del bestiar és la seua vida. La 1ª. Guerra Mundial contra els alemanys i la Guerra Civil russa vindrà a interrompre aquest estil de vida que encara que ells no ho saben mai més no tornarà.
Grigori Méléjov és el protagonista. Ell, com els cosacs, es mou entre la ideologia boltxevic i la “blanca” o partidària de la Rússia tradicional. La novel.la mostra molt bé aquesta dualitat del poble cosac que dubta entre la societat proposada pels comunistes i una societat ideal assimilada a la Rússia dels tsars i que els portarà a estar dividits en els dos bàndols de la Guerra Civil i a enfrontar-se d’una forma cruel i acarnissada. El personatge de Grigori és violent però valent, és despiadat però és capaç de sentir una gran passió, pot ser irracional però és íntegre i al final se n’adona que la guerra no porta enlloc, que la guerra és absurda i que només ha portat patiment al seu poble guanyi qui guanyi.
El Don apacible és la història del poble cosac en uns anys en què el món no tenia previst fer lloc a somnis idealistes, és la història de la seua vida, del seu amor per la terra, pels costums, per la tradició i de la seua desfeta davant del poder boltxevic...És també el relat d’una guerra, de tàctiques i d’estratègies, i de com l’home es pot deixar arrossegar per les més baixes passions: l’odi , la venjança,la traïció, l’enveja, l’assassinat...I de com en mig de l’horror i la violència, té temps per estimar.
Una apassionant lliçó d’història al costat del riu Don que es mostra pacient i tranquil aliè a les barbaritats de l’home que no per repetides ens són indiferents.