Intemperie (2013)

 

Quan comencem a llegir aquesta novel·la, ens sentim estranys. Com el protagonista, ens sentim immersos en un món hostil i desconegut i, com ell, només volem fugir sigui com sigui. Fugir de què? No ens importa. El nen que ha d’escapar del seu poble, dels seus pares està sol i, com ell, volem que trobi algú en un paratge rar i inhòspit. Que l’ajudi, que el cuidi... Passem les pàgines i anem avançant en mig d’una vida que, per dura, ens sembla impossible. On i quan? No ho sabem. Però, no ens importa perquè malgrat la duresa de la història, un lirisme, una màgia especial es va destil·lant  de cada paraula, de cada ratlla, creant finalment una història que es fa un raconet dins nostre i que fa rutllar de valent la nostra imaginació.

El periodista Jesús Carrasco ens parla de la maldat, de la soledat, de l’egoisme, de la pobresa... però també de la supervivència, de la bondat, de la solidaritat entre ànimes bondadoses i, al final, si ho intentem, per què no? potser podrem escapar de l’infern.

Relats Conjunts: Lunch atop a Skyscraper

Aquest matí la Jane no m’ha donat cap petó. La nena plorava i s’acabava de tirar el vas de llet a sobre. Mentre em preparava l’entrepà del dinar, que ara m’estic cruspint, jo era indiferent a les dues dones de la meua vida. He marxat i la petita encara reclamava l’atenció de sa mare, així que jo he agafat la jaqueta i he sortit cap a l'obra sense que ningú no em fes cas. Ara, amb el buit immens que tinc als peus no deixo de pensar en el buit que tinc dins el cor. Si caigués, algú em trobaria a faltar? Potser aquests inconscients que m’acompanyen a no sé quants metres d’alçada... Miro cap a baix i... on és el carrer? Millor no saber-ho.

De nou a la feina, l’encarregat ens tracta com si estiguéssim bojos però nosaltres no li fem cas. Demà hi tornarem. No tenim por. Cap al tard, la jornada acaba. Parades i parades de metro desfilen davant meu mentre persones, cansades com jo, confien reunir-se amb les seues famílies.

Entro a casa, espero trobar la Jane enfeinada i la nena dormint o plorant. Però, m’equivoco, les dues m’estan somrient. M’abracen, i la nena em rodeja amb els seus bracets.

Quan seiem al sofà tots tres, penso que demà que dinin ells, si volen a la biga, jo em quedaré ben lluny del precipici!

Perduda (2013)

S’ha qualificat aquesta novel·la com a policíaca, però, una vegada llegida la història, no n’estic segura. Amy i Nick formen un matrimoni que s’estima i que subsisteix a la crisi com pot. El dia del seu 5è aniversari de bodes, l’Amy desapareix i tot sembla condemnar el Nick com a culpable de la desaparició de la seua esposa. És un assassí? O no ho és?

Des de l’inici no pots deixar de llegir, és molt entretinguda i a poc a poc el llibre esdevé una mirada corrosiva i escèptica sobre el món de la parella, els medis de comunicació i les relacions familiars. De com necessitem que algú ens afalagui contínuament, de com jutgem algú només pels programes de la tele o de com exigim que la parella estigui disposta a fer o a actuar com nosaltres desitgem. Amb la lectura de  Perduda fem també un viatge profund per la personalitat del Nick i l’Amy en mig d’un panorama desolador dels pobles del Missouri actual.

L’autora, Gillian Flynn (1971), crea un univers literari sorprenent i engrescador. Potser li tremola una mica el final, no perquè no sigui coherent amb la narració, sinó perquè a mi m’hagués agradat que acabés d’una altra manera. Però, de totes formes, no deixa de ser inquietant i pertorbador.

Espais

 

Quan llegim una narració, què ens atreu l’atenció? Segurament la majoria respondríem que l’acció, els personatges o el tema… però i els espais? Els llocs on passen els esdeveniments queden de vegades injustament oblidats i és que hi ha espais que són el cor del relat. Ens poden semblar iguals però tots amaguen un significat propi i singular. I si no... pensem en l’escala de Història de una escalera  o en l’escala de L’edifici Yacobian. Ens podem imaginar un escenari similar. Però no. En el cas de l’obra de Buero Vallejo, és una escala que envelleix, que mira, que guarda secrets d’odis i d’amors prohibits mentre que en la segona, es tracta d’ una escala que reflecteix les classes socials, que amaga la injustícia social en cada un dels escalons que ens porta a la terrassa.

No és el mateix la Barcelona de Luciérnagas de l’Ana Maria Matute, destrossada per les bombes de la Guerra Civil,  que la Barcelona de la policíaca Peores maneres de morir de González Ledesma... Paisatges que són un personatge més del que se’ns esta explicant.

Es igual el mar de Rafael Alberti que el mar del Comte de Montecrist?  Els dos mars són blaus, preciosos i un ens fa venir una terrible enyorança, però, l’altre ens fa desitjar la llibertat com mai.

Nova York és un bosc màgic per la Carmen Martín Gaite a Caperucita en Manhattan mentre que és un indret caòtic i gairebé caníbal per Garcia Lorca a Poeta en Nueva York. O el Londres misteriós de Conan Doyle no és l’equivalent del Londres de Dickens. O l’estepa nevada és  un escenari meravellós per l’amor del Yuri i la Lara de Pasternak, i, en canvi, és dura i cruel a La estepa infinita de l’Esther Hautzig.

 

Decorats que semblen els mateixos però que són diferents. Decorats que no són adorns, que no estan per fer bonic sinó que són part de la història, que la conformen i que, de vegades, li diuen al personatge principal... eh, que el protagonista sóc jo!

IL·LUSIONS

 

Aquesta setmana ha fet cinc anys que vaig començar el bloc. M’ha costat molt aquest darrer any mantenir-lo actiu per diversos motius. Per una part, la feina, però, sobretot per un altre del qual n’és culpable el bloc.  I quina culpa en té el pobre “Llibres llegits i per llegir”? Doncs, ara us ho explico.

Vaig començar parlant de llibres, i a poc a poc vaig fer algun conte a Relats Conjunts i també algun conte a blocs d’altres companys o companyes com el de 365 contes. Fa un temps em vaig decidir a escriure una història més llarga, i el bloc va quedar abandonat. Durant els dos darrers anys, una mica més fins i tot, he estat escrivint una novel·la. L’he anat polint, revisant, ampliant...fins que la vaig presentar a una editorial. I me la publiquen!!! Segurament a la tardor.

Em va fer molta il·lusió obrir el bloc, i tenir-lo també, perquè és una cosa viva on hi deixes molt de tu mateixa i a la vegada et permet llegir altres vivències i opinions o lectures d’altres blocaires, que enriqueixen el món quotidià. Ara, s’afegeix una altra il·lusió, la del llibre, i que volia compartir amb tots vosaltres perquè amb els vostres comentaris sempre em vau donar molts i molts ànims. Gràcies!!!