El Llibre del llamp (2012)

 

 

Us atreviríeu a fer un viatge a la Lleida del segle XIII? La Lleida que va veure construir la Seu Vella i que va ser testimoni de la convivència entre les cultures cristiana, jueva i musulmana?  

Segur que si ho feu,  ho trobareu interessant.  I més quan aquest viatge el podeu realitzar endinsant-vos en una història d’assassinats de nenes hebrees que té atemorit el barri del Call de la ciutat.

 

Qui serà l’assassí? Quin paper hi tenen els secrets de l’alquímia i de la càbala? Quins motius hi ha per aquestes morts absurdes?  Preguntes que ens fem al llegir El Llibre del llamp, la darrera obra de l’autor lleidatà Quim Garcia Albero.

Pensareu que és una altra novel·la negra. I tindreu raó però a El Llibre del llamp l' acompanya un luxe de detalls i una fantàstica documentació  que el fa diferent i que fa que gaudim del relat des del principi. Misteris i enigmes amb el marc històric de la Catalunya del rei Jaume I que ens atansa a la narració i ens la fa molt real.

En algun moment pot semblar una crònica freda, acció i esdeveniments, però hi ha una sensibilitat latent al llarg de les pàgines que al final esclata en un final que no decep en absolut.

Us agradarà!

Bona Diada!

 

 

11 DE SETEMBRE DE 2012: DIADA NACIONAL DE CATALUNYA

 

 

 

 

Que tinguem tots una gran Diada!!!

Efectes col·laterals

 

Desconec si us passa a volsaltres, però quan estic llegint una novel·la i els personatges parlen o escolten alguna cançó o algun fragment d’òpera, m’agrada buscar-la i escoltar-la, sobretot si la desconec. Així vaig descobrir fa molt temps el Chet Baker, música preferida de l'inspector Bevilacqua, detectiu creat pel Lorenzo Silva.

Igualment, si per motius de l’argument es comenta algun quadre o algun pintor... de seguida me’n vaig a imatges del Google i el busco. I de vegades es fan troballes fantàstiques.

Em trobava llegint una de les últimes històries de la Mari Jungstedt, L’art de l’assassí (2011), quan un interès col·lateral dins meu va fer-se més important que saber qui era l’assassí. Si més no, per una estona.

 

Com que el cadàver inicial és el propietari d’una galeria d’art, aquesta autora  de novel·la negra ens obre un camí al coneixement de diferents artistes suecs: Georg Pauli, Isaac Grunewald, Nils von Dardel i Anders Zorn.

Li estic agraïda a l’autora sueca pels casos del detectiu Knutas que trobo entretinguts però encara més per apropar-me a l’obra d’aquests pintors.

Us en deixo una petita mostra de l’ Anders Zorn.

 

 

 

 

Una casa amb piscina (2012)

 

De Herman Koch (1953) vam llegir El sopar (2009), una història que ens va provocar un neguit difícil d’oblidar. Ara aquest autor ha publicat Una casa amb piscina i un dels temes centrals és el mateix. La relació entre pares i fills, el amor als fills i com aquest influeix en la nostra percepció de la realitat fins al punt de fer-nos comportar sense seny ni sentit comú.

Però Una casa amb piscina és més ambiciosa. A més de ser un llibre amè i entretingut, també vol ser un retrat de les relacions socials, d’amistat i de parella. De com la superficialitat s’ha instal·lat en les nostres vides i de com actuem d’una forma quan en realitat els nostres pensaments no tenen res a veure amb el que diem o fem.

Què ha passat amb la sinceritat? Amb el plaer d’una relació franca? Amb ser el que realment som? Això es pregunta l’autor i d’acord amb el que llegim desconfia de trobar-ho en la nostra societat.

 

Bloc de vacances!

Bon estiu i bones lectures!!!

Relats Conjunts: Keith Haring

Les arrugues la tenien obsessionada. S’estava fent gran i cada dia es mirava al mirall en busca d’alguna ratlla al seu rostre i quan la trobava, per fina que fos, era motiu de depressió durant hores. Corria l’any 2070 i la Humanitat continuava, fidel als seus principis, fent barbaritats. Al propi cos també. Però la Noèlia com milions d'humans no n’era conscient. Ara anunciaven un nou mètode quirúrgic que eliminava qualsevol arruga i no només de la cara sinó de tot el cos.

Va buscar la manera de contactar amb la clínica que feia aquests miracles i, malgrat que era una operació molt cara, va decidir posar-se en mans d’aquell metge idolatrat pels seus pacients. Hi havia llista d’espera però li van assegurar que la cridarien en uns mesos. Va viure pendent del mòbil, esperant el desitjat avís. De res podia gaudir, només pensava en el seu futur aspecte d’adolescent.  Finalment va arribar el dia i es va operar.

Quan es va despertar, va comprovar admirada que no tenia cap arruga. La pell se li veia verdosa però llisa com la pantalla de la seua tablet de darrera generació. En pic va poder, se’n va anar a la discoteca i va veure que moltes persones  havien fet el mateix. Tenien un aspecte una mica estrany, però eren feliços com ella! No van parar de saltar i ballar en tota la nit.

Quin món tan fantàstic! A veure quan hi arribem!

La librería ambulante (1917)

Us imagineu una història deliciosa on els llibres són els protagonistes? Podeu pensar en una novel·la on l’amor per la literatura és el tema principal? Teniu ganes que aquest entusiasme que es desprèn d'aquesta narració  us enganxi allà on sigueu? Si és així, agafeu La librería ambulante de Christopher Morley (1890-1957) i gaudireu d’una narració senzilla i sense pretensions,  però densa quant a les emocions que provoca.

En aquests dies que ens ha deixat un gran amant de la lectura, com va ser l’escriptor l’Emili Teixidor (1933-2012), no podria resultar res més escaient que recomanar-vos aquesta novel·la perquè aprofundeix en el valor de la literatura, en tot allò que ens aporten els llibres, en el coneixement del que ens envolta i de nosaltres mateixos, en el desenvolupament de la capacitat  per descobrir allò que sense la literatura quedaria amagat per sempre.

Fer un tomb per aquesta llibreria ambulant ens fa més savis, més conscients, més sensibles...  sense voler ens convertim en un personatge més dels que escolten les paraules del senyor Mifflin, aquest llibreter ambulant que pregona el plaer que proporciona la lectura i encomana el desig irreprimible de tenir un llibre sempre començat.
No us ho penseu, aquesta llibreria és màgica i de ben segur us encantarà!!!

 (Gràcies a L’Espolsada per recomanar-lo)

Estimat bloc

Estimat bloc,

Suposo que t’imagines que et tinc abandonat o que ja no et vull explicar quins llibres estic llegint, quins em sedueixen o quins em desagraden. No creguis que he deixat de pensar en tu, aquí estic per parlar-te de Tot (2010) del Kevin Canty... Com ja saps, m’agraden les novel·les en què l’escriptor aconsegueix presentar-nos uns personatges que, essent molt diferents de nosaltres, com a lectors ens provoquen un neguit, uns interrogants, una mirada al nostre voltant com si fos el primer cop, com si el món fos nou.

Potser exagero si et dic que Tot és un llibre d’aquests però s’hi atansa. Els personatges de Tot es passegen pel món buscant el fil que els porti lluny d’aquest laberint de la vida per trobar-ne la sortida. Però la vida, i això ho sabem, està ple de Tot, de sensacions agredolces, unes més tristes o angoixants, unes més divertides i engrescadores i altres que de vegades ens passen pel davant i ens les perdem o no sabem com qualificar-les o com sentir-les.

És un llibre d’històries entrecreuades que si bé és veritat que no fa massa concessions, és una narració on l’esperança de tirar endavant com sigui hi és latent.

I ara, estimat bloc, marxo però tornaré ben aviat amb la ressenya d’un llibre deliciós que estic a punt d’acabar. Ja ho veuràs, és un dels textos que més m’ha agradat darrerament. Espera'm!!!

Kweilan

Relats Conjunts: Forgotten sunglasses

Als estius baixo a la platja al vespre. M’agrada caminar quan la majoria de la gent ha tornat a casa. Són poques les persones que queden i totes amb el mateix desig que jo. Passejar una estona sola, posant en ordre emocions i realitats en un intent moltes vegades, ho confesso, no reeixit.

Solituds com la meua o calius de parelles que s’abracen quan el sol s’amaga. Gairebé sempre hi ha algun detall que em crida l’atenció i que s’escapa de la monotonia. Ahir al vespre em vaig fixar en un home estirat a la platja, trist, concentrat en les ones que trencaven de forma intermitent i irregular prop dels seus peus. La camisa de fil blanca destacava sobre la sorra fosca que encara s’endevinava tèbia. Se’l veia concentrat amb les seues ulleres fosques mirant a l’infinit. De sobte, algú o alguna cosa el va posar en tensió.  Semblava que un fil l’hagués traspassat i l’estirés de cap a peus. Es va posar de peu, nerviós, inquiet. Esperava algú i fos qui fos ja havia arribat.

-Però, no! Imaginacions seues. No s’atansava ningú.  Llavors vaig saber que esperava una dona. Però no hi era. Era ell qui la portava a dins.  La vaig veure reflectida a les seues ulleres. Li costaria oblidar-la.

La perla del desert (2012)

+

Escriure per a nois i noies adolescents no és una tasca senzilla, i més, si pensem en l’enorme atracció de les noves tecnologies que fa que deixin els llibres relegats a les prestatgeries de la seua habitació i es dediquin als seus facebooks o whatsapps abans que a la lectura.

La perla del desert (2012) de l’autor lleidatà  Armand Sanjuan vol enganxar els joves a la passió pels llibres, pretén captar el seu interès amb la intenció que dediquin part del seu temps lliure a aquest món fantàstic de la literatura. I ho fa amb una novel·la diferent i original que parteix d’un punt que sorprendrà el lector juvenil i també el més adult.

Com pot viure un noi que té un poder meravellós i terrible a la vegada? Com passar desapercebut quan gràcies a aquest poder és capaç de fer desaparèixer la malaltia o l’envelliment? Com no atreure la cobdícia de gent sense escrúpols? No és fàcil. Aquest intent d’aconseguir-ho esdevé una aventura que ens submergeix en unes pàgines plenes d’uns personatges i unes emocions que de ben segur no deixa indiferent.

Una narració que combina les dificultats per trobar el camí d’un mateix amb la realització de la vocació que es porta a dins i la vivència d’un amor sempre desitjat. El resultat és una història atractiva i trepidant des de les primeres pàgines. Animeu-vos!!!

Relats Conjunts: Gronxador

La Neus aterrava cada cap de setmana a casa dels avis. Tenia sis anys i els pares treballaven. Així que els divendres al sortir de l’escola la mare amb la maleta feta l’esperava a la porta i la duia a la finca dels avis a pocs kilòmetres de Lleida. Quan no plovia, la deixaven jugar al jardí. El tenien molt cuidat, ple de roses i gladiols; la casa, també. Sempre tot semblava nou. Menys el gronxador. Vell i descolorit. Això sempre va ser un misteri.

Van passar uns quants anys i la Neus s’estava convertint en una adolescent curiosa i inquieta. Ja feia temps que preguntava per què no el podia pintar aquell gronxador?

-Del mateix color, avi! De veritat. –insistia la Neus. Més per comprovar com li negaven un cop i un altre que no pas per una altra cosa.

Aquella casa la Neus la va heretar. I quan van tenir la primera filla, ella i el seu marit s'hi van traslladar. S’hi estava millor que al pis que tenien a la ciutat.

Un dia, la seua nena, la Carla, li va preguntar si podien pintar aquell banc. Que el trobava lleig i molt vell.

I la Neus, sense adonar-se, li va respondre.

-No, no es pot.

Bona Diada!

Aquests dies he visitat les llibreries perquè fa setmanes que són un goig de veure. Títols nous que esperen seduir els futurs lectors. Llibres que contenen històries noves i que aspiren a ser triats,  que els escollim i els separem dels altres. Narracions que volen ser llegides, explicades, gaudides… Molta feina tindrem aquest Sant Jordi per remenar i elegir la novel·la que pugui agradar però segur que el dia se’ns fa curt perquè no hi ha millor festa que el Sant Jordi.

Bona Diada a tots  i a totes!

Separacions impossibles

Com que quan vaig a Barcelona faig de turista, un dels llocs  que m’encanta visitar és alguna de les llibreries de la ciutat. Només entrar, constato amb estupor que es publica moltíssim i que em quedo endarrerida amb tot el que m’agradaria llegir. A més me n’adono que estic compartint la novel·la pura i dura amb d’altres textos més històrics o sociològics amb la qual cosa encara m’allunyo més de les novetats.

El dijous a la tarda mirava amb enveja un nen d’uns 10 anys que tenia a la mà tres llibres i se’ls mirava com un tresor. Se l’endevinava com un lector que està descobrint l'encant de qualsevol història disposada a seduir-lo per sempre més. Mirava la portada i llegia amb delit les primeres ratlles de cada exemplar. Concentrat absolutament. Només la màgia, només la fantasia.

Mentre tant jo estava fullejant Les croades vistes pels àrabs (1983) de l’Amin Maalouf –que vaig acabar comprant- i sentia sense voler la mare que li anava dient “...has de triar, ja t’he dit que només un...” i el nen es va col·locar al meu costat agafant els llibres tan fort que vaig pensar que els defensava d’algun perill invisible. 

-Però, mare, no em puc separar d’ells. Què no ho entens?

Vaig trobar la resposta fantàstica.

La casa del propòsit especial (2009)

Una de les ciutats que més m’agrada és Sant Petersburg, la ciutat dels tsars i, a la vegada, testimoni de la revolta bolxevic. Però és també l’escenari de novel·les magnífiques com L'agulla daurada i Ana Karenina o de pel·lícules inoblidables com les d’ Eisenstein o, per posar un exemple més proper, la de Reds (1981) que evocava els darrers dies de l’autocràcia dels Romanov.

La primera vegada que vaig sentir alguna cosa de la Revolució russa va ser veient una peli que es deia Anastasia (1956), una fantasia romàntica sobre el fet especulatiu que una de les filles del tsar s’hagués pogut salvar de l’afusellament, aquella nit d’estiu de 1918, en què van morir els Romanov i part dels seus criats.

Una fantàstica Ingrid Bergman representava el paper de la duquessa Anastàsia i em portava a mi per primer cop notícies d’uns fets que més tard sempre m’han interessat.

Per això, quan vaig veure l’excel·lent crítica del llibre del John Boyne (1971) La casa del propòsit especial que va escriure el XeXu i on ens deia que tractava dels darreres dies del tsarisme, de seguida vaig pensar que el llegiria.

I què m'ha semblat? D’entrada el tema és el que volia trobar. Però la novel·la se m'ha fet lenta i previsible. Potser fins i tot, malgrat els escenaris terribles en què es mouen els personatges i no tenir una vida molt feliç, tota ella l'he trobada ensucrada.

El punt de vista narratiu és original i tal com va fer a El noi del pijama de ratlles (2007) som testimonis d’ unes pàgines de la Història des d’una òptica diferent i inesperada. Però la narració a estones ha esdevingut monòtona. I no sé per què. És cert que la història alterna moments del passat i del present, en un intent de ser àgil i tenir un bon ritme narratiu i que juga amb una certa intriga però al cap i a la fi no ha aconseguit que m'entusiasmés.

En part també, perquè cap dels dos personatges principals m’ha acabat de seduir i crec que la història està ben travada però als protagonistes els falta força o capacitat per despertar més interès.

Malgrat això la recomano per aquells que, com jo, sentin fascinació per la ciutat i per la seua història.

Un any de contes (2012)

He buscat un moment especial, ple de tranquil·litat i pau per fer aquest apunt. El meu primer llibre ha titulat el XeXu la seua entrada sobre el llibre que vam fer entre molts blocaires al bloc de 365 contes de la Bajoqueta.

Llegint el seu post es palpa una estimació pel llibre, que gairebé s’escapa màgicament del seu Bona nit i tapa’t  i arriba a tots els blocs que hi hem contribuït.

Es diu aviat un any escrivint contes. Un any publicant cada dia una història diferent però amb la mateixa il·lusió des del primer dia a l’últim.

No hi van faltar mai els ànims i la coordinació de la Bajoqueta que ens va engrescar en aquest projecte i que no ha parat fins que no ha esdevingut un llibre. Una idea fantàstica feta realitat.  

I què s’ha de fer per tenir-lo? Molt senzill, només cal clicar aquí!

Bona lectura i felicitats a tots i a totes pel nostre primer llibre!

Relats Conjunts: Jazzing Orchestra 1921

Ignoro per quin motiu ha arribat a les meues mans unes cartes d’un dels membres de la banda, el Barry Stevens. Com que gairebé és un document històric us el copio a continuació.

7 de juny de 1921

Estimada Zaide:

Ja fa tres mesos que vaig amunt i avall amb els companys tocant arreu i sembla que de moment no tornarem a Nova Orleans fins d’aquí algunes setmanes.

Estem tenint bastant èxit i a les nits la gent no ens deixa plegar i hem de seguir tocant molta més estona del que havíem previst. Però saps com la banda gaudeix fent música i malgrat el cansament, comptem amb un entusiasme sense límits que fa que marxem cap a la pensió quan està a punt de sortir el sol.

És llavors quan penso en tu. Quan la llum torna a il·luminar el meu voltant després de passar tantes hores seguides en l’obscuritat dels locals. Intueixo que deus d’estar a punt de llevar-te i que de nou comences una jornada sense mi.

Se’m fan molt llargs aquests dies.

Barry.

22 de setembre de 1921

Zaide,

L’èxit fantàstic que estem tenint no em permet de moment deixar el grup i venir a casa ni que sigui per uns dies.  Tots els de la banda estem d’acord en el fet que hem d’aprofitar  aquestes oportunitats que ens estan sortint per tot l’Estat. Estic coneixent moltíssima gent que ens admira i que ens aplaudeix. Quan acabem de tocar, ens conviden a sales de festa i hauries de veure com ens tracta tothom. Com déus!!!  No exagero...

Ja veus que no puc escriure tan sovint. Ho intento però no tinc temps. Els dies se'm passen volant.

Cuida’t

Barry

..................

Ja no tinc cap full més... No sé com deuria acabar aquesta història.

Dia de la poesia catalana a Internet

AIGUAFORT

Bales de gebre metrallen els vidres.
les ràfegues arrassen les voreres.
I tu i jo som aquí, on el mal temps
resumeix els obstacles que a vegades
ens han dut a la vora de l'abisme.
Ulls lluents pels errors i mans cremades
per haver-se salvat prement el ferro
gelat de la barana de l'infern.
Que l'atzar continuï disparant
sense raó, com sempre, contra els vidres.
Res no té seny fora del nostre amor.

Joan Margarit.- Estació de França (1999)

Fires

Segurament m’agradaria assistir a la fira que aquests dies es fa a Barcelona com també m’encantaria anar a les fires que del llibre es fan arreu. Però avui pensava en altres fires que potser voldria visitar i que ignoro si es fan en algun lloc o no.

Us imagineu una fira dels vostres personatges preferits? Que ens trobéssim als stands el David Copperfield o la sra de Winter amb la intenció de saludar els seus lectors i d’intercanviar impressions? O que el Pedro Páramo ens estigués esperant, descansant del seu recorregut per Comala, mentre a la parada del davant José Arcadio Buendía  ensenyaria algun dels invents que havia comprat a Melquíades? Seria fabulós assabentar-nos en primera persona de les inquietuds del jove Törless o de les fantasies de l’Alícia després de sortir del país de les meravelles, mentre aniríem passejant pels pavellons i anant de sorpresa en sorpresa.

Creieu que seria possible una fira de llocs emblemàtics? Traslladar-nos en breus instants des dels paratges de Cims borrascosos als carrers de Malmö, al Mediterrani d’Ulises o al castell d’Elsinor...?

Potser obviaria una fira de personatges menyspreables com el dictador de La fiesta del chivo, els violadors de No hi ha cel sobre Berlín o els assassins de A sang freda... No caldria aquesta, em sembla. Que es quedin als llibres.

I ja per demanar, desitjaria una fira de sentiments,  de tots els que hem descobert amb els llibres... Com si davant de cada  stand ens impregnéssim de les emocions que les novel·les ens han fet sentir. Com  la heroïna de Rebeca que enyorava tenir una capsa amb els seus millors moments i així, quan l’obrís, podria triar i tornar a gaudir el que volgués.

Però em sembla que de moment aquestes fires encara no s’han inventat.

Relats Conjunts: Composition X

La darrera paraula que va dir el meu avi abans de morir va ser kandinsky. I com que l’àvia o els pares no estaven per a res en concret, només per la pena que sentien, jo, que devia estar en plena adolescència, vaig pensar que allò havia de tenir un sentit.

I passats els dies de tristesa més profunds vaig fer preguntes que es van quedar sense resposta, com si aquell mot no s’hagués pronunciat mai, com si no tingués cap importància.

Una litografia emmarcada de Composition X de Kandinsky havia presidit el despatx de l’avi des de sempre. Un despatx senzill i auster on repassava les factures del seu taller mecànic. Jo m’imaginava un mon ple de misteris o enigmes que la meua família no compartia en absolut.

Quan anàvem a veure l’àvia jo em colava dins el despatx i de peu davant aquell quadre em convencia que de tant mirar-lo esbrinaria quin secret amagava.

Amb el temps me’n vaig oblidar. Em vaig fer gran i em va correspondre a mi tancar el pis dels avis. Tirar els  mobles vells, recollir els records, destriar què era important per guardar i què no. Vaig despenjar els quadres, també el de Kandinsky. Amb un somriure vaig recordar les mil i una històries absurdes que m’havia imaginat de jovenet. Però quan el despenjava, va caure un full mig doblat. Hi havia unes ratlles escrites a mà.

Estimada.

Quan llegeixis aquest escrit, jo ja no hi seré. Però saps que et dec una explicació de tot allò que va passar i que mai no t’he arribat a aclarir. No ho he fet perquè no en tenia cap d’explicació. Em sentia aclaparat pels nens, per les obligacions i la Júlia va ser una taula de salvació durant un temps. Però a tu t’estimava. No t’ho vaig dir aleshores quan vaig tornar a tu. I me’n penedeixo. No et vaig dir mai que t’havia enyorat i que casa meua era allà on eres tu. Perdona’m.

Joan

Vaig llegir aquella nota tres o quatre cops fins que vaig comprendre què significava realment. De fet, ja no significava res perquè la persona a qui anava destinada ja no hi era.

Em vaig quedar amb la convicció que les històries que m’havia imaginat eren més boniques que la realitat que havia vingut a trobar-me massa tard.  

El full va anar a la paperera; el quadre, al contenidor.

El seu temps ja havia passat.

Més de 200 apunts!

200

No són molts per més de tres anys de bloc. Però em feia il·lusió arribar  a aquest número rodó i aquí estic. Des del primer apunt en què explicava les raons del nom de Kweilan han passat per aquest lloc dedicat al món dels llibres tots els meus autors preferits així com les novel·les que m’han fet estimar la Literatura. Compartir aquesta passió que tinc per llegir amb altres lectors, amb vosaltres, ha estat un plaer constant i que no em podia imaginar de cap manera quan vaig començar.

Només volia parlar de llibres, no volia que fos un espai de caràcter personal però he de confessar que no estic massa segura del fet que no hagi posat molt de mi en aquest bloc. I quan de vegades em pregunten per Llibres llegits i per llegir hi ha una frase que em surt sempre, gairebé sense pensar: Estic supercontenta del meu bloc, n’estic molt orgullosa.

Gràcies a tots i a totes!

Any Dickens: David Copperfield (1848-1849)

Des  que la meua tia Trotwood em va canviar el nom de David pel de Trot la meua vida va anar millor. Havia començat tràgicament amb la mort del meu pare abans de néixer jo. Va continuar empitjorant amb l’horrible senyor Murdstone, que es va instal·lar al cor de la mare algun temps després, aprofitant-se de la seua soledat. Va ser una època terrible. Ell i la seua germana van anular la voluntat de la mare i em van posar intern en una escola tenebrosa i cruel, molt semblant a la del meu amic Oliver Twist. De tristesa per estar separada de mi o de melangia per una vida millor que la que tenia al costat del monstre que s’havia convertit en el seu espòs , la mare va morir quan jo encara era molt jovenet.

Llavors el meu destí hagués estat seguir  la mare sinó hagués intervingut la meua tieta Trotwood que em va recollir i em va fer arribar a ser un home de bé. Em vaig fer gran i vaig aprendre de la vida, de la crueltat i de la pietat, de la mentida i del perdó. Vaig conèixer l’amor, primer amb la Dora i després amb l’Agnès, i al cap de moltes pàgines, plenes d’ esdeveniments, molts d’ells tristos, ara porto una vida tranquil·la i feliç.

Diuen que l’autor va escriure una novel·la d’aprenentatge ja que em vaig fent a mi mateix però jo us he de confessar que la meua història és també la d’ell. De fet, la meua novel·la es la més autobiogràfica de totes les que va publicar.

Aquests dies estic especialment content perquè la Kweilan m’ha tret una mica la pols i m’ha fullejat amb l’interès de sempre; es veu que l’Assumpta ha organitzat una festa per l’aniversari del senyor Dickens – com passa el temps!- encara que no sé si se n’haurà assabentat, sempre pensant en noves històries i personatges. Però ell ens va fer clàssics i el públic no ens oblida.

Ara, quan torni de la seua habitual passejada nocturna,  li diré que doni una ullada a la xarxa... Li farà il·lusió.

Desolacions (2011)

Quan ja portava més de la meitat de la novel·la em vaig adonar que cap dels personatges em queia bé, que no sentia cap mena d’empatia per ningú… i malgrat això la novel·la em tirava i seguia llegint. Atrapada per un univers desolador, mai millor dit, he seguit fins al final.

L’escriptor ens presenta un matrimoni i els seus fills adults amb les respectives parelles vivint una vida que no els agrada i, el que és pitjor, conscients que tot el que han viscut tampoc és del seu gust. Abocats a la frustració on els altres tenen la culpa de les pròpies insatisfaccions s’aixequen cada matí rodejats de tristeses i soledats... Manca de comunicació, retrets constants, desitjos fracassats... La culpa se la donen els uns als altres, però llegint aquesta segona novel·la de David Vann ens adonem que no es pot parlar de culpa de ningú i que tots plegats són incapaços de trobar alguna esperança en el seu camí cap a l’autodestrucció.

L’espai on es desenvolupa la història, una illa d'Alaska, és una natura despietada amb qui l’home s’hi ha d’enfrontar de forma aferrissada, una natura que ens fa veure com de petits i dèbils són les persones que l’habiten. I aquesta és la idea de la narració. La vida, com la naturalesa,  també és dura i estem sotmesos a ella. És cruel i ignorant dels nostres anhels. Indiferent a les nostres il·lusions.

La novel·la no aporta cap remei a la situació dels personatges, cap solució, cap llum... I si hem de fer cas a l’autor potser no n’hi ha.

Fred

Diuen que ens atacarà una onada de fred siberià. Més o menys com la que van patir els homes i dones que van conviure amb la Montserrat Roig quan ella va passar una temporada a Sant Petersbug i ens va meravellar amb L’agulla daurada. Com el fred intens que no sentien el Doctor Zhivago i la seua estimada Larisa Fiódorovna gràcies al seu amor a la novel·la de Boris Pasternak. Fred gèlid era també el que va conèixer l’Esther Hautzig a L’estepa infinita encara que amb el seu optimisme i alegria a estones ens el feia oblidar.

Ara que per fred, les obres de Tolstoi. La neu i el gel de Guerra i Pau se'ns introduïen fins al moll de l’ós mentre passàvem entre calfred i calfred les pàgines en què llegíem la retirada dels soldats francesos, derrotats sobretot per les baixes temperatures.

No és fàcil oblidar tampoc el fred terrible de la pobra Jane Eyre o de l’Oliver Twist als orfenats anglesos del segle XIX, o com de malament s’ho passava el detectiu Kurt Wallander en les seues nits de guàrdia a Malmö igual que molts dels seus col·legues suecs que han envaït les prestatgeries de la novel·la negra a les llibreries.

Aquest temps de les novel·les m’encanta. Mentre sigui de ficció no m’importa... I és que el fred literari pot ser tan horrorós com vulgui. No us sembla?

Homentage a J.V.Foix

No pas l'atzar ni tampoc la impostura

Han fet del meu país la dolça terra

On visc i on penso morir. Ni el fust ni el ferre

No fan captiu a qui es don' l'aventura.

Clos segella, oh perfecta estructura

De la mar a Ponent, i a l'alta serra

-Forests dels Pirineus-, on ma gent erra!:

A Ella els cors en la justa futura.

Sól de beutats: la Mar és el teu signe

I els teus magnes cabdills la feren dea;

Pagà tribut i un temps fores insigne.

Oh vigorosa estirp! Esclava indigna

Que cobeges viltats: Sagna, i signa

El teu rescat, i el retorn a la Idea!

J.V.Foix

Nius (2011)

L’home destrueix els nius que fan les bestioletes sense cap mirament i la natura arruïna els nius de l’home amb similar indiferència.

Igual que una roda d’un 4x4 es pot carregar un niu de formigues o de gripaus, una tempesta insospitada pot destrossar els nius de les persones.

Aquest és el tema de Nius, el darrer llibre publicat per l’escriptor lleidatà Pep Coll (1949). El pretext és un càmping ple a vessar de nius de tota mena abans, durant i després d’una catàstrofe natural que farà gairebé cent morts entre els campistes. Diferents personatges es disposen a viure uns moments esgarrifosos, inconscients d’un futur terrible que ni sospiten ni s’imaginen. En aquell càmping del Pirineu caderneres i gripaus, homes i nens, tant se val, tots tindran el mateix destí que cap pot dominar o controlar.

Pep Coll no distingeix entre els uns i els altres. Res es segur, res es per sempre. Ni per les caderneres ni pels homes. Els animalons depenen de l’atzar, de la sort... i els humans? També.

Coll ens parla de la inseguretat de la vida humana, com un Quevedo del segle XXI, ens recorda que la vida continua essent fràgil, que la vida es pot escolar fàcilment entre el palmell de la mà i ho fa amb un seguit d’històries que s’entrecreuen per donar-nos un mosaic ric i variat del que som i de com reaccionem davant la vida i davant la mort.

Us animo a llegir aquesta novel·la de l’escriptor lleidatà que de ben segur us agradarà. I, si voleu, podeu continuar amb  Les senyoretes de Lourdes (2008) i L’abominable crim de l’Alsina Graells (1999).

Relats conjunts: ChopSuey II

L’endemà quan es va veure al mirall del bany gairebé no es va reconèixer. Els ulls empetitits, les galtes enfonsades, els llavis esmorteïts i l’ànima perduda en algun dels malsons que acabava de tenir durant la nit.

El barret ja se’l va posar a l’ascensor perquè feia tard a l’oficina. El Joan i la Blanca havien passat la nit junts i aquella imatge repetida fins a la sacietat la va acompanyar durant tot l’interminable viatge amb metro fins a la feina.

Un raig de sol es desplaçava pels finestrals del seu despatx fins la seua cadira. Allà es va dirigir com una dona sense futur, sense tenir clar ni a què es dedicaria aquell matí.

El Joan i la Blanca... I ell no havia estat capaç ni de dir-li a la cara...

Va despenjar el telèfon.

-Lluís!

-Digui’m, Iris. Vol que m’apropi al seu despatx?

-No, no cal. Vull que faci fora la Blanca Trullols i que truqui a l’empresa dels Serrats i que facin el mateix amb el Joan Morell –va dir seriosa.

- Ara mateix. Alguna cosa més?

- Sí. No vull excuses. Costi el que costi.

I l’Iris va penjar l’aparell...

Al cap d’una estona, es va sorprendre mirant el telèfon. Esperava la trucada del Joan. Un somriure li va il·luminar el rostre.

El recuperaria. Sempre el recuperava.