No pas l'atzar ni tampoc la impostura
Han fet del meu país la dolça terra
On visc i on penso morir. Ni el fust ni el ferre
No fan captiu a qui es don' l'aventura.
Clos segella, oh perfecta estructura
De la mar a Ponent, i a l'alta serra
-Forests dels Pirineus-, on ma gent erra!:
A Ella els cors en la justa futura.
Sól de beutats: la Mar és el teu signe
I els teus magnes cabdills la feren dea;
Pagà tribut i un temps fores insigne.
Oh vigorosa estirp! Esclava indigna
Que cobeges viltats: Sagna, i signa
El teu rescat, i el retorn a la Idea!
J.V.Foix
8 comentaris:
On visc i on penso morir...
No podies faltar tu en aquest diumenge homenatjant Foix!
Ni el fust ni el ferre no el fan captiu...
Esperem que seguim així.
M'alegro que t'hi hagis afegit, kweilan.
ja se'm feia estrany que no t'hi afegissis ....molt bon homenatge ! m'agrada el poema triat!
La poesia em costa, la veritat sigui dita, però la de Foix té alguna cosa que (me) la fa especial...
L'he llegit tres vegades seguides... és preciós!!
Fantàstica selecció!
Sempre m'ha costat la poesia de Foix però aquest poema té quelcom especial.Molt ben triat!
Teniu raó. Aquests versos són tan bonics i tan plens de sentiment que ens arriben a l'ànima.
Gràcies pels vostres comentaris i felicitacions als artífexs d'aquest emotiu homenatge!
Publica un comentari a l'entrada