Nens menjant raïm i meló

Fora fa fred. Gela contínuament. El professor va explicar ahir que som dins una era glacial que ens obliga a viure sense poder sortir a l’exterior. El sol no calenta prou després que l’atmosfera es convertís en una mena de gasos irrespirables que impedien l’arribada de la llum i la calor del sol.

Avui és un matí especial. Anem d’excursió. Visitarem un museu. Els de la meua classe mai no hi hem anat encara.  Un museu és un conjunt d’habitacions on hi ha quadres. Dibuixos com els que fem a l’escola però de pintors famosos.

La mare em diu que m’afanyi, que fem tard. Agafem l’ascensor que ens porta sota terra. A dos minuts caminant, agafo l’autobús i marxo cap a l’escola. El trànsit sota terra ha augmentat molt des que van prohibir totalment els desplaçaments pels carrers de la superfície.

Quina emoció! Ja estem al museu i el professor ens va comentant els quadres. No és el que m’imaginava i no acabo d’entendre les explicacions massa bé. Ens parem davant d’uns nens sense sabates que mengen uns fruits anomenats raïm i meló. Menjars poc saludables i que ja no existeixen. 

-Alguna pregunta? Diu el mestre.

Aixeco la mà.

-Digues – m’anima el profe.

-Per què van mig despullats? No tenien fred?

Lo Càntich

 

La revista digital de literatura, art i cultura Lo Càntich està fent un passeig pels diferents blocs de llibres que hi ha a la xarxa. La periodista i escriptora Sílvia Romero ha entrevistat companys i companyes d'altres blocs com el XeXu de Llibres i punt! o la Núria de Racó per llegir.

En el darrer número m'ha tocat a mi. I la revista ha dedicat un espai al meu bloc, la qual cosa li agraeixo des d'aquestes ratlles.

Espero que us agradi l'entrevista perquè parla del bloc però també dels blocaires i del món aquest que tantes satisfaccions ens aporta.

La podreu llegir a:

www.locantich.cat

Instrucciones para una ola de calor (2013)

Al Londres de l'estiu del 76 fa una calor terrible. Un matí, Robert Riordan, cap de família jubilat, surt a comprar el diari i desapareix. La mare, Gretta, avisa els tres fills que, neguitosos, tornen a casa des dels diferents llocs on viuen. I ho fan amb un equipatge ben particular: les seues preocupacions, els seus prejudicis i els seus problemes. Tots els germans, el Michael Francis, la Mònica i l’Aoife es retroben per intentar solucionar l’assumpte del pare.

Potser es poden donar instruccions per suportar l’ona de calor però no per carregar amb els secrets i les veritats a mitges que planegen damunt d’aquesta família. Com esbrinar la veritat o com recuperar la confiança entre tots? I sobre tot, on està el Robert?

L’hauran de buscar i per fer-ho han de tornar al paisatge de la seua infantesa. La costa d’Irlanda. Espais i sensacions perduts en el temps seran presents de nou en les seues vides. Allà recordaran qui eren i descobriran qui són i el pont entre passat i present, que s’havia trencat, es construirà de nou. Però aquest cop sense mentides i malentesos.

Una història deliciosa on l’autora Maggie O’Farrell, que no ha estat traduïda al català, ens presenta un univers familiar centrat en la importància de les relacions humanes i personals.

A veure si us agrada!

Relats Conjunts: Ruta 66

El sol encara era tímid però el nen ja estava despert. Tenia cura del foc per escalfar l’aigua que aviat la mare portaria del pou. El pare examinava el cel per saber si aquell dia seria bo per la caça. Feia setmanes que tota la tribu es mostrava preocupada perquè els bisons no acudien en els temps que acostumaven. I si no hi havia caça, ho passarien malament. No podrien subsistir.

El nen ajudava amb el primer àpat del dia. La mare només amb una mirada li va ordenar que anés a buscar el pare. El va trobar mirant l’horitzó. Absort com no l’havia vist mai.

-Pare, què tens? Què passa? És el Gran Esperit que ens ve a buscar? – va preguntar el nen esverat.

Però, el pare no responia. Intentava esbrinar quins animals devien ser aquelles figures llunyanes que, col·locades una al darrere de l’altra, avançaven en mig del territori que havien heretat dels seus avantpassats.

Quan van ser més a prop va distingir una mena de tendes arrossegades per cavalls, que eren conduits per homes estranys.

-Qui deuen ser? I per què creuen les nostres terres? –va reflexionar mentre caminava cap al foc on l’esperava la dona.

Ignoraven que així començaria tot.

 

 

El llibre

 

Segurament el llibre més idoni per recomanar aquesta Diada seria el de Victus però com que ja el vaig comentar en el seu moment no puc repetir. Però quin llibre millor que el que estem escrivint entre tots i totes aquest 11 de setembre? Milers d’històries de cadascú de nosaltres enllaçades per aconseguir unes pàgines úniques, unes pàgines on escriurem el nostre futur. I no hi haurà una història més bonica al món.

Bona Diada!!

Aquest apunt és el número 279 de la cadena Blocs encadenats per la independència. Per anar al següent bloc: Cule1899.-TheNew Age has arrived, clica aquí.

 

 

 

Propostes estiuenques

 

Arriba l’estiu i tothom vol fer vacances. Els personatges que viuen a la meua biblioteca, també. Així que els faig diverses propostes per ajudar-los a triar algun lloc. Al Comte Dràcula li recomano que deixi  sense por el seu castell de Transilvània i se’n vagi al poble de Tom Sawyer, Sant Petersburg, a la vora del Mississipí. Segur que es distraurà i oblidarà les seues preocupacions sanguinàries.  A la senyoreta Bennet, d’Orgull i Prejudici, li convindrà fugir una temporadeta de l’estirada Anglaterra i estiuejar a Kenia al costat de la Isak Dinesen. A la Lisbeth Salander la persuadeixo perquè s’instal·li amb la família Buendía. Estic convençuda que agrairà la calor del Carib, després de patir aquell fred terrible a Suècia. Com que l’Ulisses i la Penélope ja estan recuperats de la seua Odissea, els aconsello unes excursions pels Alps suïssos, al costat de la petita Heidi que els farà gaudir de la natura i de la muntanya, lluny del mar que, al pobre heroi, se li va fer interminable. A la Natasha Rostova li encantarà el Londres del Sherlock Holmes, una ciutat plena de misteri i secrets. Al Christian Grey l’enviaré uns dies a la selva amb el Mowgli perquè vegi que no sempre l’helicòpter ens espera al terrat de casa. I a la Escarlata 0’Hara li parlaré de La Comarca perquè s’animi a passar unes setmanes amb el Bilbo Bolson, el Hobbit. Potser deixarà de pensar una mica en ella mateixa i en gaudirà força. A l’Atticus Finch l’enviaria a un món just i tranquil on pogués desconnectar de la seua feina... però aquest encara l’he de buscar perquè, de moment, no el trobo.

I vosaltres? Que els heu recomanat als vostres protagonistes?

Intemperie (2013)

 

Quan comencem a llegir aquesta novel·la, ens sentim estranys. Com el protagonista, ens sentim immersos en un món hostil i desconegut i, com ell, només volem fugir sigui com sigui. Fugir de què? No ens importa. El nen que ha d’escapar del seu poble, dels seus pares està sol i, com ell, volem que trobi algú en un paratge rar i inhòspit. Que l’ajudi, que el cuidi... Passem les pàgines i anem avançant en mig d’una vida que, per dura, ens sembla impossible. On i quan? No ho sabem. Però, no ens importa perquè malgrat la duresa de la història, un lirisme, una màgia especial es va destil·lant  de cada paraula, de cada ratlla, creant finalment una història que es fa un raconet dins nostre i que fa rutllar de valent la nostra imaginació.

El periodista Jesús Carrasco ens parla de la maldat, de la soledat, de l’egoisme, de la pobresa... però també de la supervivència, de la bondat, de la solidaritat entre ànimes bondadoses i, al final, si ho intentem, per què no? potser podrem escapar de l’infern.

Relats Conjunts: Lunch atop a Skyscraper

Aquest matí la Jane no m’ha donat cap petó. La nena plorava i s’acabava de tirar el vas de llet a sobre. Mentre em preparava l’entrepà del dinar, que ara m’estic cruspint, jo era indiferent a les dues dones de la meua vida. He marxat i la petita encara reclamava l’atenció de sa mare, així que jo he agafat la jaqueta i he sortit cap a l'obra sense que ningú no em fes cas. Ara, amb el buit immens que tinc als peus no deixo de pensar en el buit que tinc dins el cor. Si caigués, algú em trobaria a faltar? Potser aquests inconscients que m’acompanyen a no sé quants metres d’alçada... Miro cap a baix i... on és el carrer? Millor no saber-ho.

De nou a la feina, l’encarregat ens tracta com si estiguéssim bojos però nosaltres no li fem cas. Demà hi tornarem. No tenim por. Cap al tard, la jornada acaba. Parades i parades de metro desfilen davant meu mentre persones, cansades com jo, confien reunir-se amb les seues famílies.

Entro a casa, espero trobar la Jane enfeinada i la nena dormint o plorant. Però, m’equivoco, les dues m’estan somrient. M’abracen, i la nena em rodeja amb els seus bracets.

Quan seiem al sofà tots tres, penso que demà que dinin ells, si volen a la biga, jo em quedaré ben lluny del precipici!

Perduda (2013)

S’ha qualificat aquesta novel·la com a policíaca, però, una vegada llegida la història, no n’estic segura. Amy i Nick formen un matrimoni que s’estima i que subsisteix a la crisi com pot. El dia del seu 5è aniversari de bodes, l’Amy desapareix i tot sembla condemnar el Nick com a culpable de la desaparició de la seua esposa. És un assassí? O no ho és?

Des de l’inici no pots deixar de llegir, és molt entretinguda i a poc a poc el llibre esdevé una mirada corrosiva i escèptica sobre el món de la parella, els medis de comunicació i les relacions familiars. De com necessitem que algú ens afalagui contínuament, de com jutgem algú només pels programes de la tele o de com exigim que la parella estigui disposta a fer o a actuar com nosaltres desitgem. Amb la lectura de  Perduda fem també un viatge profund per la personalitat del Nick i l’Amy en mig d’un panorama desolador dels pobles del Missouri actual.

L’autora, Gillian Flynn (1971), crea un univers literari sorprenent i engrescador. Potser li tremola una mica el final, no perquè no sigui coherent amb la narració, sinó perquè a mi m’hagués agradat que acabés d’una altra manera. Però, de totes formes, no deixa de ser inquietant i pertorbador.

Espais

 

Quan llegim una narració, què ens atreu l’atenció? Segurament la majoria respondríem que l’acció, els personatges o el tema… però i els espais? Els llocs on passen els esdeveniments queden de vegades injustament oblidats i és que hi ha espais que són el cor del relat. Ens poden semblar iguals però tots amaguen un significat propi i singular. I si no... pensem en l’escala de Història de una escalera  o en l’escala de L’edifici Yacobian. Ens podem imaginar un escenari similar. Però no. En el cas de l’obra de Buero Vallejo, és una escala que envelleix, que mira, que guarda secrets d’odis i d’amors prohibits mentre que en la segona, es tracta d’ una escala que reflecteix les classes socials, que amaga la injustícia social en cada un dels escalons que ens porta a la terrassa.

No és el mateix la Barcelona de Luciérnagas de l’Ana Maria Matute, destrossada per les bombes de la Guerra Civil,  que la Barcelona de la policíaca Peores maneres de morir de González Ledesma... Paisatges que són un personatge més del que se’ns esta explicant.

Es igual el mar de Rafael Alberti que el mar del Comte de Montecrist?  Els dos mars són blaus, preciosos i un ens fa venir una terrible enyorança, però, l’altre ens fa desitjar la llibertat com mai.

Nova York és un bosc màgic per la Carmen Martín Gaite a Caperucita en Manhattan mentre que és un indret caòtic i gairebé caníbal per Garcia Lorca a Poeta en Nueva York. O el Londres misteriós de Conan Doyle no és l’equivalent del Londres de Dickens. O l’estepa nevada és  un escenari meravellós per l’amor del Yuri i la Lara de Pasternak, i, en canvi, és dura i cruel a La estepa infinita de l’Esther Hautzig.

 

Decorats que semblen els mateixos però que són diferents. Decorats que no són adorns, que no estan per fer bonic sinó que són part de la història, que la conformen i que, de vegades, li diuen al personatge principal... eh, que el protagonista sóc jo!

IL·LUSIONS

 

Aquesta setmana ha fet cinc anys que vaig començar el bloc. M’ha costat molt aquest darrer any mantenir-lo actiu per diversos motius. Per una part, la feina, però, sobretot per un altre del qual n’és culpable el bloc.  I quina culpa en té el pobre “Llibres llegits i per llegir”? Doncs, ara us ho explico.

Vaig començar parlant de llibres, i a poc a poc vaig fer algun conte a Relats Conjunts i també algun conte a blocs d’altres companys o companyes com el de 365 contes. Fa un temps em vaig decidir a escriure una història més llarga, i el bloc va quedar abandonat. Durant els dos darrers anys, una mica més fins i tot, he estat escrivint una novel·la. L’he anat polint, revisant, ampliant...fins que la vaig presentar a una editorial. I me la publiquen!!! Segurament a la tardor.

Em va fer molta il·lusió obrir el bloc, i tenir-lo també, perquè és una cosa viva on hi deixes molt de tu mateixa i a la vegada et permet llegir altres vivències i opinions o lectures d’altres blocaires, que enriqueixen el món quotidià. Ara, s’afegeix una altra il·lusió, la del llibre, i que volia compartir amb tots vosaltres perquè amb els vostres comentaris sempre em vau donar molts i molts ànims. Gràcies!!!

Stoner (1965)

Stoner és el cognom d’un professor de literatura d’una universitat americana poc important i que dóna nom al llibre de John Williams (1922-1994).

Aquest professor és el protagonista indiscutible de la història. O més ben dit ho és la seua vida. Des de la seua infància quan treballava a la granja dels seus pares fins que és jove i va a la universitat i més tard quan es casa i es fa professor i més encara... tot queda reflectit a la novel·la. Els lectors assistim al dia a dia d’aquest home. Coneixem les seues il·lusions i les seues decepcions. Les seus expectatives i els seus desitjos insatisfets.

Què la fa una novel·la especial? Què té d’original o que té de diferent? Doncs la manera de contar-ho, la forma com l’autor ens apropa a l’existència de l’ésser humà gairebé sense fer-ne massa escarafalls. En silenci, com si la nostra presència fos un moble o un llibre més dels que donen sentit a la vida del William Stoner. 

La narració és senzilla, poc complicada, plena de sensibilitat. Igual que l’Stoner. Ell també és una persona senzilla, sensible, que conserva sempre la seua dignitat, que busca l’amor, que sempre actua amb passió en tot allò que és la seva feina... però malgrat això a mesura que passem les pàgines, descobrim que sempre li manca alguna cosa, que la vida li dóna l’esquena. I ens queda la idea del fet que, com el llibre, la vida passa així, pàgina a pàgina, sense tenir massa importància.

No us la perdeu!

Victus (2012)

 Potser l’emoció predominant quan estava llegint aquesta novel·la és la tristesa. Sí que hi ha curiositat per personatges històrics, que Sánchez Piñol ens descobreix, o per fets concrets que ignorava però sobre tot hi ha la tristesa. Per l’esperança en una victòria que no va arribar, per una il·lusió que al final només va ser això, il·lusió... i com que, a mesura que vas llegint, saps en què es convertiran totes aquelles ganes de defensar el que era indefensable... doncs això, tristesa.

La història de la Guerra de Successió i del setge de Barcelona té com a narrador l’enginyer barcelonès Martí Zuviría que actua com a testimoni dels esdeveniments i protagonista al mateix temps. La Història són els fets i la seva interpretació. Això és Victus. El que va passar el 1714 i com ho conta el Martí. I també com ho interpretem els lectors. Suposo que el llibre té moltes lectures, però no es pot negar que el que ens explica ens interessa perquè és el nostre passat, la nostra Història.
Malgrat tenir una lectura amena, no és un llibre per llegir-lo de pressa perquè de tant en tant hi ha reflexions sobre el caràcter dels catalans,  les nostres conviccions, el nostre tarannà acollidor, els perquès d'actituds contradictòries, la intolerància... que val la pena parar una estona i pensar-hi.

Una lectura perfecta per començar aquest any que us desitjo ple de llibres!