Conversa de cafè

Avui a la tarda fent un cafè amb una amiga meua, que és una gran lectora, hem comentat que aviat se sabria el premi Nobel de Literatura d’enguany i hem pensat en diferents autors a qui li podrien donar.
També d’alguns guanyadors dels darrers anys que ens han agradat o altres que no tant. Hem parlat del sudafricà J. Maxwell Coetzee (1940-) com un dels que més ens havia impactat, sobretot, per L’edat de ferro (1990). En aquesta novel.la, una dona, a les portes de la mort, li serveix a l'escriptor, per parlar de la solitud, aquella solitud tan tremenda quan és absoluta i ho envaeix tot. Per suposat també apareixen els temes de la violència, del racisme i el daltabaix polític, social i econòmic de Sudàfrica durant els anys posteriors a l’apartheid. Personalment, prefereixo aquesta a Desgràcia (1999), encara que també és molt recomanable.
De Coetzee hem passat a l’Elfride Jelinek (1946-) molt coneguda per l’adaptació al cinema de La pianista, una pel.lícula incòmoda i inquietant com tota la seua obra. Recomanaria d’aquesta autora, dura, sense concessions , lluitadora per la igualtat de la dona en un món que per ella no té massa esperança, la novel.la Desig (1989) .
Encara ens ha donat temps per una tercera escriptora, la Doris Lessing ( 1919) i Sudàfrica ha tornat a prendre protagonisme a la nostra conversa. La creadora de la Marta Quest ha denunciat reiteradament la injustícia i la segregació racial del continent africà. Però m’agradaria fer referència al primer conte del recull titulat Les padrines (2004) i com una escriptora amb 85 anys reivindica el caràcter, la força i la maduresa de dos dones grans davant la vida, els sentiments i les emocions.
I com que era l’hora de marxar ens hem acomiadat i mentres tornava a casa pensava en com gaudeixo amb aquests aparadors o raconets que fan algunes llibreries amb totes les obres traduïdes dels autors premiats...això si no passa com l’any passat que del Nobel Le Clézio (1940-) no hi havia pràcticament res en català. A veure aquest any.

Relats Conjunts: El fumador

La Maria, cap de secció del Negociat de la Delegació d’Hisenda de la ciutat X, escoltava incrèdula l’encarregat de la neteja. No s’ho podia creure. De veritat, ho diu? N’està segur? I horroritzat, l’empleat movia el cap afirmativament.
D’acord! Va dir, acabant la conversa.
La Maria es va quedar sola. Va començar a ordenar els llapis que tenia a l’abast una i una altra vegada. Va llegir-se els informes del dia que hi havia damunt la taula. Tot era inútil. No es podia concentrar. Havia de prendre una decisió.
L’home li havia explicat una actitud del director de l’oficina menyspreable. Tenia l’obligació de denunciar-ho. Ho havia de fer però el Marc –el director- l’havia ajudat tant! Havia aprés molt al seu costat quan només era una recent arribada a l’oficina. A més sempre havia parlat bé d’ella als seus superiors…Però la Llei era la Llei. I sabia quina era la seua obligació.
Va agafar el mòbil i va trucar al telèfon de la Unitat de Control d’Actituds Incíviques dels Ciutadans .
-UCAIC, digui’m
- Vull denunciar el Director d’Hisenda.
- Si, l’escolto.
- És fumador! Hem trobat tres burilles a la seua paperera.
- (Silenci) Ara venim!

(Any 2015: Basat en fets reals)

La fortalesa assetjada (1947)

L’autor xinès Qian Zhongshu (1919-1998) va publicar aquesta novel.la l’any 1947 i va situar la seua història a l’Est de la Xina, a Shanghai principalment ,en els temps de la guerra entre aquest país i el Japó (1937-1945).
Malgrat aquest rerefons, l’escriptor en fa pocs esments i el relat se centra en un noi que arriba a Shanghai després d’estar uns anys estudiant a Europa: Fang Hongjian. Un jove que no ha sabut treure cap profit de la despesa que ha suposat estudiar a l’estranger. Arriba, però, amb un títol de doctorat fals a la butxaca.
Hauria de buscar feina, parella, situar-se...però en Fang no sap ben bé com tirar endavant la seua vida. Per culpa d'un amor que no acaba bé, marxa a l’interior del país a donar classes en una universitat poc important. La frustració que li proporciona la seua ignorància, la seua manca de voluntat i la seua poca fermesa de caràcter el portaran a prendre decisions d’índole personal que només l’abocaran a una infelicitat permanent. Entre altres, a un matrimoni sense ganes.
L’escriptor ens desmitifica la societat xinesa. I ho fa criticant una sèrie d’institucions d’aquella societat que “a priori” podem pensar que són intocables. La parella, la família, la Universitat...sembla que la societat estigui tan perduda com el jove Fang. I de fet, igual que el protagonista perd les regnes de la seua pròpia vida –si les ha tingut mai- a la societat xinesa sembla que li passi el mateix. Moments d’incertesa i de desconcert davant un futur ple de canvis massa proper.
Qian Zhongshu –que va estar censurat dins del seu pais i depurat en temps de la Revolució Cultural- no té escrúpols en denunciar l’intel.lectualisme fals de la universitat, les enveges, el nepotisme, l'excessiva fascinació per Occident, però tampoc no en té en posar en dubte l’amor filio-paternal que creu que està sustentat bàsicament en els diners que puguin aportar uns i altres. I sobretot envesteix contra el matrimoni –d’aquí ve el títol de la novel.la- una institució que és com una fortalesa que qui no hi és hi vol entrar, i qui hi és es troba presoner.
Molt irònic, molt sarcàstic i crític . Una mostra d’això que m’ha cridat l’atenció és que en un moment concret un personatge que se les dóna de poeta diu que li encanta que a la seua família hi hagi alguna mort perquè això li provoca uns sentiments molt “adients” per escriure un poema ple d’emoció.
De vegades, corrosiu.