Els Buddenbrook (1901)

Els Buddenbrook són una família que pertanyen a l’alta burgesia alemanya i que viuen a Lübeck al començament del segle XIX. Al llarg de tres generacions i entre 1835 i 1877, llegim els esdeveniments familiars, socials i comercials que els tenen com a protagonistes.
A l’inici de la novel.la, els Buddenbrook gaudeixen d’una posició privilegiada a nivell social i a nivell comercial. Són identificats a la ciutat com una de les estirps principals i ells se senten membres d’una comunitat que els reconeix per la seua vàlua.
Thomas Mann (1875-1955) ens explica 40 anys d’aquest llinatge. Però des del punt àlgid de l’inici del relat, aquesta família només farà que anar cap avall. En efecte, és la història d’una decadència. És la decadència d’una manera de viure, de fer negocis i d’entendre el món que entrant al segle XX farà fallida.
És també la història d’unes personatges que no són feliços. Mann ens presenta uns homes i dones que malgrat tenir diners es deuen a unes obligacions de treball o socials que marquen la seua vida. Víctimes de la seua posició, els sentiments s’han de posposar en bé del nom i del patrimoni i així ho fan. Això comporta evidentment una insatisfació omnipresent al llarg de les seues vides.
Mann ens fa passar el temps a poc a poc. Ens explica el dia a dia d’aquesta família i ho fa parant-se amb els detalls de tot tipus. És com si fossim espectadors en una sala de cinema perquè ens assabentem dels seus errors, de les seues satisfaccions, dels seus maldecaps però també de com són les seues cases, el seu aspecte, els seus vestits i fins i tot, per posar un exemple, de com és el saler d’or que utilitzen als àpats.
Tota una vida de luxe que sense que passi res extraordinari esdevé en un final irreversible. Sense que passi res, aquí està el mèrit. La vida passa, igual que la mort, igual que els anys, com un riu que va fluint i ,malgrat tot, arribarà al seu destí.
Mann ens ho explica de forma objectiva , més d’un ha dit que amb simpatia cap aquesta família que ens descriu però jo estic al costat dels que diuen que es mostra objectiu i que serà el lector qui digui si aquesta família es digna de crítica o d’admiració.
Tinc una sèrie de novel.les que quan algú em diu que no l’ha llegit m’entra com una enveja perquè penso que té pel davant moments fantàstics. Els Buddenbrook ha passat a formar part d’aquesta llista particular.

Literatura d'un viatge a Xina

Aquest estiu me n’he anat a la Xina i on si no, podia anar amb aquest nom de Kweilan? Potser volia conèixer la Xina ancestral o el que quedava de la Xina de Mao. Però el que jo buscava no ho vaig trobar. La Xina que jo vaig veure és una Xina urbana, una Xina poc acostumada als turistes i una Xina amable i oberta als estrangers. Encara que és impossible comunicar-se amb ells per les dificultats de l’idioma.
Però, abans de passejar pel barri del Pudong i fer fotos al Bund, vaig llegir un llibre de l’Angel Wagenstein (1922): Adiós , Shanghai i que vaig comprar només pel títol , sense tenir-ne cap referència. L’estada en aquella ciutat dels jueus europeus provinents d’Europa durant els anys de la 2ª Guerra Mundial em van servir per situar històricament aquesta ciutat abans i després dels anys 40. També per conèixer uns fets que ignorava i que em van impactar profundament.
Preparant les maletes també vaig llegir Sorgo Rojo (1987) de Mo Yan (1955) –portada al cinema per Yimou- ambientada a la província de Shandong i que ens parla d’una família des de la invasió japonesa als anys 30 fins els anys 70. La sensibilitat del poble xinès queda palesa en aquesta novel.la . Sensibilitat que vaig reconèixer quan visitava els temples o les pagodes i els guies explicaven les llegendes o històries plenes de màgia i poesia. Les pagodes o els palaus tenen mil i un detalls: la forma, el color, l’orientació i tot molt pensat i d’acord a les seues tradicions del Yin i Yang, el feng-shui...
Amb aquests dos llibres llegits vaig començar el viatge.Una vegada allà, vaig caminar per Shanghai una mica atordida de veure aquella modernitat que sorgeix sobre les cendres dels barris vells. No puc dir que sigui una ciutat de contrastos perquè el modern s’engoleix l’antic. Queden joies com els jardins del Mandarí Yu o alguns temples budistes on l’encens i el silenci t’aïllen una mica d’aquesta ciutat futurista de 23 milions d’habitants.
I tot en mig d’una boira intensa. Estic acostumada a la boira però sempre l’he associada amb el fred. D’entrada quan arribes a Shanghai la humitat i la calor se t'enganxen al cos i esdevenen companyes fidels.
I després de Shanghai, Hangzhou, una ciutat “petita” que té uns vuit milions d’habitants i que no té centre històric. Tot és nou. Gratacels que no deixen veure el cel i que jo, que vinc d’una ciutat petita de veritat, em donaven una sensació de deshumanització. Ciment i ciment per tot arreu. Centres comercials i cadenes de cafeteries occidentals omplien el carrer principal. El llac Oest en mig de la ciutat, ple de palaus dels diferents emperadors, n’era l’excepció. Un lloc preciós on és fàcil imaginar la Kweilan de la Pearl S. Buck passejant i pensant com són de diferents els occidentals.
A Xian vaig tenir un record per tots els amics i amigues del bloc ja que una foto dels guerrers va ser tema proposat pels Relats Conjunts. Com anècdota puc dir que tinc el llibre del museu signat pel camperol que va fer la descoberta casual del Mausoleu. Ell, ara, vestit amb una jaqueta preciosa de color blau cel, només es dedica a signar dalt d’una mena de tron. Com un emperador. No volia fotos, per això no en tinc cap.
I finalment Pequín o Beijing. Una ciutat moderna, activa i sobretot viva. Pocs detalls d’on som. Si no fos pels rètols gairebé semblaria una ciutat occidental. Només els petits barris de hutongs que queden són testimonis de què Xina fa 20 anys –només 20 anys- era d’una altra forma.Visites obligades van ser el meravellós Temple del Cel i la fantàstica Ciutat Prohibida, llocs desitjats des que vaig veure la pel.lícula de Bertolucci. Tristor inevitable a la Plaça de Tian’anmen presidida pel Mausoleu de Mao, envoltat d’una cua llarguíssima de ciutadans - turistes xinesos- per retre-li homenatge.
La visita a la Muralla també va ser un dels moments especials.
Ens vam moure amb metro – era fàcil perquè els noms de les estacions també estaven en anglès- i vaig viure l’experiència aquella de què t’empenyen per poder tancar les portes. Dins del vagó, no et podies ni bellugar. Com una estàtua de sal. O millor, de terracota.
M’agradaria tornar-hi perquè és una ciutat on m’hi vaig sentir còmoda i on, evidentment, hi ha encara molt per descobrir.
Aquesta és una crònica personal d’un viatge a un país que canvia minut a minut. Molt, molt resumida.
Tinc dos llibres més a la tauleta que m’ajudaran a entendre millor aquell país i aquella societat. I que són dos llibres per llegir encara La fortaleza asediada (1947) de Qian Zhongshu (1919-1998) i un relat de viatges En el gallo de hierro (1988) de Paul Theroux (1941).

Admeto propostes!

L'estranya desaparició d'Esme Lennox (2007)

Les vacances ja s'han acabat i ja tenia ganes de tornar a escriure i a llegir els vostres apunts. Moltes gràcies a tots els que em vau desitjar bones vacances!!!

I començo amb una ressenya sobre un llibre que precisament ha estat l'últim que he llegit durant aquests dies. Potser perquè m'ha impactat o perquè és el que tinc més present, L'estranya desparició d'Esme Lennox estrena temporada.

***

Esme Lennox es reclosa en un sanatori psiquiàtric només a l’edat de 16 anys a la dècada dels 30, al segle passat. Seixanta anys després, aquest sanatori ha de tancar les portes i el director de la institució truca perquè se'n faci càrrec l’Iris, una noia que desconeixia fins llavors l’existència d’aquesta germana de la seua àvia.
A partir d’aquí jugant amb el present i el passat i amb diferents veus narratives, l’escocesa Maggie O’Farrell (1972) ens conta els fets que van propiciar aquest internament.
L’autora ens parla de la jove Esme,de la búsqueda d’un camí propi i diferent, de la seua rebel.lia i de la seua manca d’acceptació d’unes normes molt rígides per les dones d'aquell temps. Ens explica també un fet terrible que marca unes vides i una família.

I a mesura que anem llegint no podem deixar la història , ni podem deixar de pensar en què pot ser tota una vida presonera en un manicomi. Una narració plena de sensibilitat cap a les persones diferents, que no poden o no volen seguir les directrius establertes per una societat tancada i convencional.
Parlar molt d’aquesta novel.la seria desvetllar la trama i no ho vull fer perquè la lectura esdevé molt intensa i cal arribar fins al final per saber els secrets que s’hi amaguen.
És la primera novel.la que es publica a casa nostra d’aquesta autora. Crec que val la pena seguir-la a partir d’ara.