Això de "la Roja" no em digueu que no us recorda La
caputxeta vermella. O potser sense anar tan lluny podríem pensar en El sari
rojo de Javier Moro o si ens posem més tràgics podem recordar On vas, Irina? de
la Rosa Maria Pascual basada en l’explosió - ¿ de color roig?- de Txernòbil.
Una imatge també d’aquest color és la que tenim a la
ment els lectors i lectores de Rebeca poc abans del final de la novel·la i com
Manderley acaba essent destruïda pel foc.
I també per citar un clàssic El Roig i el Negre de Stendhal o la
vestimenta rogenca del Fermín de Pas que sedueix la pobra Ana Ozores a La
Regenta.
D’un color roig inamovible, injectats en sang, també
són els ulls del famós forense irlandès, Quirke, personatge del Benjamin Black,
pseudònim de l’estimat John Banville. El Premi Nobel xinès Mo Yan amb Sorgo
rojo no es va resistir tampoc a posar aquest color roig com escenari de la seua
història. I el mateix García Lorca va tenyir de roig les seues Bodas de sangre
Molt color roig hem vist també a les novel·les de
dràcules dels adolescents i podríem recordar la de Déjame entrar del suec John
Ajvide Lindqvist que és una mica diferent i ben original.
També tenen aquest color les ferides que es fa la
Camille Preaker quan s'autolesiona a Ferides obertes de la Gillian Flynn i
també m’imagino roja la barbacoa d’obra que se’ns descriu al jardí de Temps d’estiu
del J. M. Coetzee.
Per una mica de roig inventat i falsificat la nit que es van casar l’Àngela Vicario i el
Bayardo San Roman, es va armar una de ben grossa i el Gabriel García Márquez va
tenir material per escriure Crònica de una muerte anunciada.
Així que... "La Roja" també ens porta a la literatura. No
està gens malament. A què no?
