Va ser inevitable quan vaig tenir la darrera novel·la del
Lluís Bosch (1964) a les mans, Besòs Mar, tenir un record per la magnífica Aire
brut (2013) que havia llegit feia poc temps. Poques històries són capaces de
submergir-te en una atmosfera tan fosca i tan terrible com ho fa l'autor quan descriu
els passadissos i despatxos del que devia ser la comissaria de Laietana en ple
franquisme. El llistó l'havia posat molt alt i ara... Què em trobaria a Besòs
Mar?
D'entrada un assassinat a la platja, un policia que té ganes
de jubilar-se, els mossos d'esquadra que comencen a implantar-se a Catalunya...
Però també remordiments que roseguen l'ànima i que no deixen viure. Somnis que
mai no arribaran a fer-se realitat, personatges
presoners del passat que mai no s'alliberaran. Una història negra
perfecta que condueix Lluís Bosch. Un autor de paraula precisa, frase densa i
text seductor.
I és que el lector se sent atrapat en la història i, potser
inconscientment mentre està llegint, busca un camí on trobar llum o una mica de
llibertat però no pot. Enganxat a cada una de les línies fins la darrera pàgina.
Com va recordar el mateix Lluís Bosch en una cita d'Edgar Allan Poe : “Jo
llegiré i vostè m'escoltarà; i d'aquesta manera passarem junts la terrible
nit”.
És així com m'he sentit. Us la recomano.
