30/11/09

Mai no he vist


L’altre dia li explicava a la meua neboda que fa uns anys hi havia un anunci d’un sabó per rentadores que quan el fill adolescent de la casa veia que la seua camiseta preferida encara estava bruta la tirava pràcticament a la cara de l’abnegada mare, recriminant-li que no estigués perfectament planxada. Clar que la mare trobava la solució amb el producte en qüestió.
Això m’ha fet pensar en tants anuncis de detergents, cotxes, begudes, joguines...que formen part de la nostra memòria històrica particular i no puc trobar-ne un de llibres similar.
Mai no he vist un anunci on algú que, al demanar un llibre a la llibreria, sigui considerat com un absolut triomfador i de sobte apareguin admiradors que l’envegin per ser capaç de comprar-se una obra com Guerra i Pau, per exemple i es rendeixin al seu innegable encant. Mai no he vist com milers de persones – bé, cents...no cal demanar tant- s’aboquin a comprar llibres de més de 1000 pàgines també, en un intent d’imitar l’heroi o heroïna de torn.
Mai no he vist tampoc un anunci on el plaer de la lectura comporti una satisfacció absoluta dins d’una vida meravellosa. Per què algú que està llegint en uns jardins o vora el mar no pot ser l’encarnació de la felicitat com ho és aquell que al volant d’un magnífic cotxe té al davant una carretera infinita?
Mai no he vist un anunci on la protagonista arribi a casa i quan es treu les sabates i es posa còmoda, en lloc de menjar-se un gelat que li provoca un conjunt de sensacions indescriptibles, agafi un llibre de la tauleta i mostri una sèrie d’emocions a quina més fantàstica mentre passa les pàgines de la seua novel.la.
Mai no he vist imatges així i com que sóc una persona optimista em nego a formular la mateixa frase en futur.

25/11/09

Trens


He pujat al tren aquest cap de setmana per anar a Barcelona. Al viatge vaig llegir un llibre intens i trist que la Bajoqueta ha recomanat fa poc L’escriptura secreta de Sebastian Barry. Absolutament posada en la història, vaig estar aliena als paisatges i a les gents que anaven canviant a mesura que avançàvem cap al nostre destí.
Hi ha lectors que parlen de “llibres pel tren” com si fos una categoria de llibres més amables o de lectura més fàcil però que jo no la tinc. Sóc capaç amb una bona història d’arribar al lloc i pensar que quina llàstima que el trajecte no duri més estona.
Llibres de trens...Si canviem la preposició, canvia també el comentari. El tren, element dinàmic on els hagi, pot cobrar un paper important en qualsevol narració. Sempre ha estat un excel.lent marc per una novel.la pol.licíaca. Per exemple, als seguidors de l’Agatha Christie els vindrà ràpidament a la memòria Assassinat en l’Orient Express , i dins d'aquest gènere Estranys en un tren de Patricia Highsmith o El tren de Georges Simenon.
També el tren cobra un inhumà protagonisme a molts dels llibres que ens expliquen l’holocaust jueu com a L’Arca de Schindler de Thomas Keneally , obra en què es basa la famosa pel.lícula de Steven Spielberg. Dins també del tema de la 2a. Guerra Mundial, la cruesa de la guerra queda ben reflectida al recomanable títol del txec Hrabal , Trens rigorosament vigilats.
Un tren recent arribat a l’estació d’una gran ciutat pot donar-nos una sensació d’immensa soledat, d’estar perdut davant d'allò desconegut...Com li passa a la neboda de l’Amanda a Bella y Oscura de la Rosa Montero o a l’Andrea de la Carmen Laforet.
Una de les escenes claus de l’Ana Karenina té com a peça cabdal el tren i les de l’arribada del tren a Nevada a El xinès del Mankell són, des del meu punt de vista, les que més enganxen de la novel.la de l’autor suec.
Trobem llibres que opten per contar la lluita sindical d’aquelles persones que hi han treballat com El tren pasa primero de l’Elena Poniatowska que denuncia la violenta repressió d’una vaga ferroviària al Mèxic de l’any 1958.
Com veieu, novel.les de temes molt diversos i al gust de tothom.
Pujar al tren, llegir al tren, baixar del tren...Com la vida, i mentre vivim, llegim.

17/11/09

Relats conjunts: Festa d'aniversari.


Estic contenta perquè m’han contractat com a cambrera per aquesta festa. Com pesen aquestes copes! Però m’han dit que els convidats estiguin contents i que no falti de res. Llàstima d’escales que separen la cuina de la piscina, acabaré amb els peus destrossats!
Ja gairebé són les dues de la matinada i això està superanimat. Una mica rara aquesta gent. Tots tenen bloc i tots diuen que estan tan satisfets. Tan orgullosos. Que el mimen, que el cuiden... Havia sentit parlar dels blocs però a part de xerrar per diferents xats o visitar pàgines web, no se m’havia acudit això dels blocs.
Ja són les quatre i d’aquí no es mou ningú. La reunió està més divertida que mai. Tots parlen de l’Ònix , com si ella tingués molt a veure amb aquesta festa. Es veu que celebren algun aniversari encara que no es deuen de conèixer massa perquè tots porten un adhesiu amb el seu nom. Ara, això sí, quan llegeixen qui és cadascú es fan la gran abraçada com si fossin vells amics. Uns noms molt poc corrents. Fins i tot n’hi ha una que li diuen Kweilan i no és ni xinesa ni res. Ja us ho dic una mica estrany. I jo, fins dalt de feina.
Ja és de dia i m’han dit que me’n puc anar a casa. No he deixat de donar-li voltes a això de tenir un bloc. Quan he arribat a casa, he obert l’ordinador i he pensat que jo també volia ser blocaire. He decidit estrenar-me amb els Relats Conjunts. No sé què opinaran del meu escrit. I a la Kweilan? Li agradarà? Igual em deixa un comentari i tot!
L'entrada s'ha publicat correctament.

14/11/09

Homenatge a Víctor Pàmies!


Com homenatge a aquest gran blocaire i aquest fantàstic aniversari, us poso una dita pròpia de Lleida:



Val més un traguet de negre, que tota l'aigua del Segre.




Ja veieu que hi ha gent que no l'importa la sequera mentre tingui un bon vaset de vi negre.



Moltíssimes felicitats, Víctor!

13/11/09

El paraíso en la otra esquina (2005)


Fa uns anys el Museu Thyssen de Madrid va fer una exposició excel.lent del pintor Paul Gauguin (1848-1903). Vaig tenir la sort de poder-la visitar i a la botiga del mateix museu, una novel.la em va cridar l’atenció. Era un llibre de Mario Vargas Llosa (1936) i es titulava El paraíso en la otra esquina.
Era, en principi, una biografia novel.lada de Paul Gauguin. Les seues relacions amb els pintors de l’època, sobretot amb els germans Van Gogh, els seus viatges i el canvi de vida que va suposar el seu trasllat definitiu a la Polinèsia. També ens descriu la seua frustració al veure que fins i tot als llocs més allunyats de la seua civilització, la societat perfecta no existia.
Però no totes les pàgines del llibre estan dedicades a la gran figura postimpressionista sinó que les comparteix amb Flora Tristán (1803-1844), la coneguda defensora del drets de la dona a l’Europa del segle XIX i que era l’àvia materna de Gauguin. D’ella coneixem la seua vida precària, les seues dificultats personals i com portava endavant la seua lluita per la igualtat de totes les persones.
La Flora Tristán, que va viatjar des de l’antiga Europa a Perú per exigir drets d’herència a la família del seu marit, sempre ha gaudit de l’estimació i admiració de l’escriptor peruà. Ella també escrivia i va recollir les seues experiències sud-americanes a Peregrinacions d’una pària (1833).
Què tenen en comú aquests dos personatges a part de ser àvia i nét? Després de llegir el llibre ens adonem que, malgrat ni coincidir en aquest món, els dos es van dedicar a cercar un món ideal, a buscar un paradís que mai no van trobar. Potser no era lluny però sempre estava a l’altra cantonada.

9/11/09

No hay cielo sobre Berlín (1995)


A No hay cielo sobre Berlín, l’Helga Schneider (1937) evoca, ja adulta, les seues vivències al Berlín de la 2ª. Guerra Mundial quan només era una nena .
Ens podem imaginar una criatura deixada sola en plena guerra? L’Helga viu amb la seua mare que no dubta en abandonar-la per anar a defensar les idees de Hitler. Entre una mena de reformatori i la indiferència de la dona del seu pare, que ha marxat al front, passarà els anys de la infantesa al Berlín assetjat pels russos i els aliats.
La narració descriu d’una forma detallada des del punt de vista de la petita l’horror del fred, de la gana, de la vida en els bunkers en mig de l’obscuritat i del patiment de tots els que allí s’amagaven. Sense amor es pot viure -diu l’Helga- però sense menjar ni aigua, no.
L’Helga també ens parla de la por que sentien per culpa dels bombardejos i de les explosions. La ciutat era un incendi continu. El fum no deixava veure el cel. No hi havia cel. Tot era un infern.
La nit del 9 de novembre de 1989 va caure el Mur de Berlín i assistíem emocionats i incrèduls a aquella explosió de felicitat. Dos berlins van passar a ser un i dos Històries separades van tornar a fer un camí únic. Vint anys d’aquella nit memorable que m’han fet pensar en altres moments que ha viscut aquesta ciutat. Una ciutat que mai no ha oblidat el seu passat.
El llibre que recomano avui és una història dura i realista i que tant de bo, històries com aquesta, no es tornessin a repetir.

3/11/09

Somnis impossibles


L’altre dia llegia en un titular d’un diari que què hagués passat si el Marco no hagués anat a buscar la seua mare i vaig continuar amb aquesta mena de preguntes impossibles com que què hagués estat de la Heidi si el seu padrí hagués viscut a Blanes en lloc de les muntanyes suïsses o com s’haguessin sentit d’eufòrics els membres del club londinenc del Phileas Fogg si hagués viatjat en direcció contrària.
I si la Penèlope d’Ulisses no hagués sabut fer anar un teler o l’Anna Karenina i el Vronski no haguessin coincidit mai en una estació de tren? I si Raskòlnikov no hagués tingut per veïna una vella malalta?
I si Heathcliff no hagués estat recollit pel pare de la Katherine i si els gitanos no haguessin tornat amb el gel i si Sancho no hagués volgut ser el rei d’una “ínsula” i si l’Emma Bovary no s’hagués avorrit tant en mig d’un poble provincià?
I si el Grishka i l’Axinia no s’haguessin enamorat prop del Don i si el Dr. Juvenal Urbino no hagués caigut de l’escala i si a Comala hagués viscut algú i si l’Abate Faria no hagués conegut Edmond Dantés al castell d'If i si el Robinson Crusoe no s’hagués trobat al Viernes? I si l’Arthur Gordon Pym no s’hagués enrolat mai en aquell maleït vaixell?
I si la Virgínia Woolf no hagués pensat en l’Orlando i si no hagués calgut crear cap Fundació i si l’Anna Ozores hagués pogut ser escriptora com ella volia i si el hereje no hagués patit la Inquisició i si Pascual Duarte no hagués viscut una Guerra Civil i si Truman Capote no s’hagués assabentat del crim comès a sang freda i si els cecs no haguessin captivat a Sábato?
I si el pare de les germanes March no hagués anat a la Guerra i si Hailsham hagués estat una escola normal i si el món de la Lenina hagués estat una mica més feliç i si l’Anna hagués trobat el seu germà al país de les últimes coses i si …
Personatges familiars, personatges que no teniu secrets per nosaltres, els lectors. Sou protagonistes d’històries que hem llegit i rellegit…personatges que potser esteu avorrits de viure el mateix, de tenir les mateixes emocions o sentiments una i una altra vegada, que somnieu en un: i si...?
Però, estimats i estimades, això no pot ser.