Relats Conjunts: Forgotten sunglasses

Als estius baixo a la platja al vespre. M’agrada caminar quan la majoria de la gent ha tornat a casa. Són poques les persones que queden i totes amb el mateix desig que jo. Passejar una estona sola, posant en ordre emocions i realitats en un intent moltes vegades, ho confesso, no reeixit.

Solituds com la meua o calius de parelles que s’abracen quan el sol s’amaga. Gairebé sempre hi ha algun detall que em crida l’atenció i que s’escapa de la monotonia. Ahir al vespre em vaig fixar en un home estirat a la platja, trist, concentrat en les ones que trencaven de forma intermitent i irregular prop dels seus peus. La camisa de fil blanca destacava sobre la sorra fosca que encara s’endevinava tèbia. Se’l veia concentrat amb les seues ulleres fosques mirant a l’infinit. De sobte, algú o alguna cosa el va posar en tensió.  Semblava que un fil l’hagués traspassat i l’estirés de cap a peus. Es va posar de peu, nerviós, inquiet. Esperava algú i fos qui fos ja havia arribat.

-Però, no! Imaginacions seues. No s’atansava ningú.  Llavors vaig saber que esperava una dona. Però no hi era. Era ell qui la portava a dins.  La vaig veure reflectida a les seues ulleres. Li costaria oblidar-la.