La
Neus aterrava cada cap de setmana a casa dels avis. Tenia sis anys i els pares
treballaven. Així que els divendres al sortir de l’escola la mare amb la maleta
feta l’esperava a la porta i la duia a la finca dels avis a pocs kilòmetres de
Lleida. Quan no plovia, la deixaven jugar al jardí. El tenien molt cuidat, ple
de roses i gladiols; la casa, també. Sempre tot semblava nou. Menys el
gronxador. Vell i descolorit. Això sempre va ser un misteri.
Van
passar uns quants anys i la Neus s’estava convertint en una adolescent curiosa
i inquieta. Ja feia temps que preguntava per què no el podia pintar aquell
gronxador?
-Del
mateix color, avi! De veritat. –insistia la Neus. Més per comprovar com li
negaven un cop i un altre que no pas per una altra cosa.
Aquella
casa la Neus la va heretar. I quan van tenir la primera filla, ella i el seu marit s'hi
van traslladar. S’hi estava millor que al pis que tenien a
la ciutat.
Un
dia, la seua nena, la Carla, li va preguntar si podien pintar aquell banc. Que
el trobava lleig i molt vell.
I
la Neus, sense adonar-se, li va respondre.
-No,
no es pot.
21 comentaris:
ostres... què bonic!
la lògica dels sentits.. dels sentiments..
m'encanta!!
M'agrada molt! Allò que hem après ens queda amb força dins, encara que no ho haguem entès massa.
No, no es pot! :) Amb aquell convenciment!
no es pot pintar, evidentment! a qui se li acut!! :-)
un misteri heretat i respectat....molt tendre ...no pintar un gronxador pot ser sinònim de tendresa..Molt bo!
I així continuarà per més generacions que passin. Si és que hi ha herències molt més importants que els diners. Bona història.
M'ha agradat molt i no et sabria dir perquè...
Segur que guarda molts secrets. Pintant-lo potser s'esborrarien :)
Bonic Kweilan.
Entranyable la teva història. En el fons tots tenim algun gronxador que no es pot pintar, eh?
molt bonic, sense dramatismes i sense grans paraules, tot vestit de diari, té molt encant, atrapa pel misteri.
molt bonic! molt tendre i alhora misteriós! quina combinació!!!
Finalment la tradició s'imposa, encara que no se sàpiguen els motius... Bon conte Kweilan!
Quan se'l fa seu, no el vol canviar per res del món. Molt bonic.
Ei... què bo!!... és com si hagués heretat un misteri sense saber ben bé què... però ha contestat "el que havia de contestar"...
I quina deu ser l'autèntica raó? No ho sabrem mai? :-)
Un bon relat amb un fort lligam emocional.
Maquíssim, com sempre, KWEILAN. En saps un munt. Un petó.
Fer-lo pintar seria com trair la memòria de l'avi, no?. Molt bon relat; estic d'acord amb JORDICINE, en saps un munt. :-)
les tradicions familiars :)
Et deixo un petó, KWEILAN. Fins aviat.
Moltes gràcies a tots i a totes i una abraçada molt especial des de Lleida!!!
Molt bo.
Fantàstic.
Gràcies, Armand!!!
Publica un comentari a l'entrada