Quan ja portava més de la meitat de la novel·la em vaig adonar que cap dels personatges em queia bé, que no sentia cap mena d’empatia per ningú… i malgrat això la novel·la em tirava i seguia llegint. Atrapada per un univers desolador, mai millor dit, he seguit fins al final.
L’escriptor ens presenta un matrimoni i els seus fills adults amb les respectives parelles vivint una vida que no els agrada i, el que és pitjor, conscients que tot el que han viscut tampoc és del seu gust. Abocats a la frustració on els altres tenen la culpa de les pròpies insatisfaccions s’aixequen cada matí rodejats de tristeses i soledats... Manca de comunicació, retrets constants, desitjos fracassats... La culpa se la donen els uns als altres, però llegint aquesta segona novel·la de David Vann ens adonem que no es pot parlar de culpa de ningú i que tots plegats són incapaços de trobar alguna esperança en el seu camí cap a l’autodestrucció.
L’espai on es desenvolupa la història, una illa d'Alaska, és una natura despietada amb qui l’home s’hi ha d’enfrontar de forma aferrissada, una natura que ens fa veure com de petits i dèbils són les persones que l’habiten. I aquesta és la idea de la narració. La vida, com la naturalesa, també és dura i estem sotmesos a ella. És cruel i ignorant dels nostres anhels. Indiferent a les nostres il·lusions.
La novel·la no aporta cap remei a la situació dels personatges, cap solució, cap llum... I si hem de fer cas a l’autor potser no n’hi ha.
10 comentaris:
Bona ressenya! però no se si és el millor moment per llegir tanta desolació!
Uf, i amb aquesta propaganda penses que l'hem de llegir? Amb un panorama així a mi no em convida gens ni mica!
La vaig tenir a les mans, i la vaig tornar a posar a la pila de l'expositor de la llibreria.
Vaig pensar que després d'haver-li llegit Sukkand Island, em retrobaria amb ell una mica més endavant.
Potser en algun altre moment, em torni a les mans. Bona ressenya!
Finalment, ja vaig descobrir l'Espolsada de llibres! Ja tocava, oi? :)
Un bon vespre, Kweilan!
No la llegiré pas...
A mi m'agrada trobar una mica de llum i d'esperança de solució.
Gràcies per estalviar-me-la... :)
A mi sí que m'atrau. Tal vegada sigui a causa de voler conèixer diferents paisatges. Uns em conviden a voler visitar-los i altres a evitar-los...Si no els conec, però, com puc albirar-los?
A més a més, penso que dins del paisatge més ferèstec i la situació més difícil, si ens hi fixem, sempre hi ha un raig de llum.
Jo tinc pendent Sukkand Island i després, depenent de com em vagi la lectura ja veuré si continuo amb la que ressenyes.
Ostres Kwei, jo també passo, francament. No estic en el meu millor moment, si em llegeixo aquesta història igual acabo tallant-me les venes, cosa que preferiria estalviar-me.
Bona setmana tinguis, amb esperança de cara al futur!
Caram!! La ressenya és bona... no ens amagues pas el què hi trobarem, però tot el que vas explicant ja em feia dubtar a mida que anava avançant. Si a més hi afegim un final sense cap esperança ja em faig totalment enrere... Crec que no el posaré a la llista de pendents :-)
Ja n'havia sentit a parlar de tanta cruesa, desolacío i patiments dels personatges d'aquesta novel·la.
Per molt bona i ben feta que estigui, crec que ja patim prou, tots plegats, en aquesta vida i que ens mereixem una mica d'optimisme, alegria i esperança.
Així doncs, jo tampoc li dedicaré el meu temps a llegir-la. Que hi farem!
Caram, caram! interessant, a veure si coincidim aquest llibre i jo. Gràcies!
Publica un comentari a l'entrada