Llibreria Gran Splendid

Al gener de 2008, el diari britànic The Guardian va publicar una llista de les llibreries més boniques del món i la llibreria El Ateneo Gran Esplendid de Buenos Aires, un teatre reconvertit en llibreria, estava en segona posició.
A la capital porteña totes les llibreries tenen un encant especial perquè apart del clima comercial hi ha un clima que se’t contagia de pau, de tranquil.litat i de gust pels llibres. Són mig biblioteca i mig botiga. Però a més en la majoria hi ha una petita cafeteria que invita a parlar de lectures recents o de lectures llunyanes amb el temps però no per això menys estimades. A més al Gran Esplendid hi havia un concertista de piano que encara feia més idíl.lic el lloc. Tot l’espai estava ple de cites de grans autors que et feien reflexionar i desitjar llegir algun dels lllibres nomenats.
El Ateneo té un altra llibreria al famós carrer peatonal de Florida. I si bé no té la majestuositat de la primera, si té en l’atmosfera que es respira la mateixa pau i amor pels llibres. En aquesta Julio Cortázar dominava l’espai, fotos, frases seues , dels seus llibres o de les seues entrevistes..donaven a conèixer un dels escriptors més estimats pels bonaerenses, juntament amb Borges.
Altres llibreries son la de Ávila, la Clásica y Moderna, la Ayala...i moltíssimes al carrer Corrientes, obertes fins a les tantes de la nit.
Què vam comprar? Doncs uns llibres de Colm Toibin –que ben aviat us en faré la ressenya- ...i no vull acabar l’article sense esmentar les llibreries de la Patagònia. Al Calafate n’hi havia dos – com les d’aquí més o menys-i em va cridar molt l’atenció la quantitat de bibliografia sobre els antics pobladors de la zona, sobre la colonització, l’exterminació dels pobles autòctons, la repressió a les estàncies ...tota una part de la història desconeguda per molts dels europeus.

El Far de Blackwater (1999)

De vegades sentim una conversa a la taula del costat en un bar o a l’autobús i per uns segons accedim a la vida d’altres persones...El Far de Blackwater ens ho permet també.
Aquesta és la història d’uns dies de la vida d’una família a la Irlanda dels anys 90. És com si puguessim entrar com a espectadors en un temps concret i ens convertissim en testimonis de tot el que els passa...els fets objectius i les diverses interpretacions segons els diferents personatges que anem coneixent, els seus sentiments, emocions, remordiments, rencances...Accedim, doncs, a tots els maldecaps que planegen sobre el cap dels protagonistes. I veiem que el seu present és víctima del passat.
Toíbín ens presenta tres generacions de dones, la Dora, la Helen i la Lily , d’una mateixa família. D’alguna manera una malaltia va trencar els vincles familiars, ara un altra malaltia les tornarà a juntar...Si no sentim, si ens tanquem en el nostre territori i en fem un lloc asèptic, no patim...però és així certament?
Toíbin ens proposa una història intensa i complicada dosificada de forma mestra al llarg de la narració, absolutament sincera i en alguns moments fins i tot cruel.

L'elegància de l'eriçó (2007)

Renée, la protagonista de la novel.la, diu que només s’ha de tenir una amiga. Una amiga meua m’ha recomanat aquest llibre i des d’aquí li dono les gràcies.
La Renée és una dona de 54 anys, portera, i que ha d’amagar la seua veritable personalitat , la seua sensibilitat i el seu interès per la filosofia, l’art, la música...I sobretot per la literatura.
La Paloma és una veïna de 12 anys que s’amaga del món i que només trobarà refugi amb la Renée. Dos persones de diferent generació i que gràcies a una tercera persona connectaran i li trobaran un sentit diferent a la vida que havien previst...I és que a la vida pot haver-hi sorpreses, pot haver-hi canvis no previstos.
La francesa Muriel Barbery ens parla d’uns personatges que fan de l’Art un ajut per seguir vivint però també de les relacions humanes, els ponts de veritat que podem establir amb les persones que ens agraden també són un estímul per il.lusionar-se...
Les reflexions de la Renée i de la Paloma ens faran gaudir de les paraules, de les idees i ens ajudaran a intentar entendre millor el món que ens envolta, als altres i, perquè no, a nosaltres mateixos.

La clau (1956)

Escrita pel japonès Junichiro Tanizaki (1886-1965) va ser el primer llibre de la literatura japonesa que vaig llegir. Després m’hi he aficionat. La clau és una novel.la curta on l’erotisme, la sexualitat i la perversió s’erigeixen com a protagonistes d’una història fascinant.
Una parella , Kimura i Ikuko, porten trenta anys de matrimoni ple d’avorriment i de monotonia. Kimura, deu anys més gran, vol motivar la seua dona per la passió i l’erotisme. Ell té un diari i la clau del diari, posada a l’abast d’Ikuko, deixarà al descobert tots els secrets inconfessables d’ell i tots els desitjos que mai no s’havia atrevit a dir-li. Per la seua part, ell també llegirà d’amagat el diari d’ella. Així els dos es parlaran a traves dels seus diaris perquè els dos saben que els seus diaris els llegeix l’altre...
Una comunicació subtil, plena de missatges del què es vol però no ens atrevim a dir, ple de frases amb significats diferents, una comunicació que ens fa adonar del conflicte entre el que seria una relació tradicional i una relació que vol fugir de lo establert, tema, d’altra banda, molt corrent a les novel.les de Tanizaki.
Podeu llegir d’aquest escriptor altres llibres com Hi ha qui prefereix les ortigues i Elogi de l’ombra.

Al sur del Sur (2003)

No llegeixo normalment llibres de viatges però Al sur del Sur de León Lasa potser farà que en llegeixi més a partir d’ara. És la narració d’un viatge a la Patagonia durant l’hivern austral l’any 2000.
El viatger –ell prefereix ser un viatger que escriu i no un escriptor que viatja- va recollint la història, els personatges, els diferents indrets a les seues pàgines...i és capaç de plenar-les també amb els seus pensaments més recòndits, el seu escepticisme sobre el món, sobre nosaltres .
Les terres àrides i desèrtiques de la Patagonia esdevenen un paisatge familiar a través dels ulls de Lasa. La gent que hi viu ens és amable o esquerpa segons el que ens explica l’autor.
I podeu pensar què té d’especial? Doncs que t’enganxa i et fa sentir ganes de saber-ne més no només d’aquells llocs i llogarets sinò també de les històries que conta i de les reflexions que Lasa va fent a mesura que va coneixent el territori.
El resultat és un llibre captivador, un llibre que et condueix a un univers on només el escriptor i el lector gaudeixen de moments de pau , tranquilitat i silenci allà on acaba el món.

Mal de pedres (2006)

S’acaba de publicar en català i és la segona novel.la de la italiana Milena Agus i l’únic llibre traduït fins ara d’aquesta autora dels tres que ha publicat ja al seu país.
El mal de pedres és un símbol de tots els dolors que anem acumulant en aquesta vida i de com ens els hem de treure del damunt si volem ser feliços. És una història en què la protagonista es fabrica un món a la seua mesura, on realitat i imaginació es barregen fent un collage on el lector es perd i se submergeix dins d’una narració preciosa i plena d’encant.
Què és veritat i què és mentida? Què passa a les nostres vides i què volem que passi? Què tenim i què volem? La protagonista, l’àvia, desfila per la vida amb l’objectiu d’ésser feliç, amb l’objectiu de tirar endavant rodejada dels sentiments i de les emocions que desitja, que li causen plaer i sap allunyar aquest mal de pedres que també és constant a la seua vida.
Us el recomano, només son 100 pàgines però delicioses des del començament fins al final. És una història que t’enganxa i on les coses no són el que semblen.