Sopars.

No crec que m’hagués agradat ser un dels comensals d’aquells sopars horrorosos i famèlics de l’Oliver Twist. I a pesar que el personatge m’és simpàtic, acompanyar el Robinson Crusoe en els seus àpats solitaris sota la llum de la lluna, malgrat que romàntic, tampoc m’hagués vingut de gust. I encara menys assistir a algun dels menjars de la família de El far de Blackwater.

Dubtaria també, per no trencar la intimitat del moment, en acompanyar el Comissari Brunetti i la seua dona en els sopars que es preparen a la seua terrassa veneciana després d’un dia de lluita contra els assassins i mafiosos, que es passegen per la ciutat dels canals.

En cap cas m’hagués avingut a ser un dels membres participants de El sopar i tampoc hagués volgut ser una de les convidades a l'àgape de la família Tallis a Expiació.

En absolut em veig a mi mateixa formant part del campament de raiers i sopant al menjador dels treballadors de l’explotació de fusta a L’última nit a Twisted River. I m'hagués encantat conèixer el detectiu Wallander abans que el seu creador decidís el seu final com a policia però mai hagués compartit cap dels "plats" que es preparava.

Sé segur que hagués dit que no a ser una de les hostes dels sopars que s’organitzaven a Jardí vora el mar i no em veig acompanyant els soldats de El Don apacible en aquelles nits de guerra i soledat.

I us preguntareu... i quins sopars li agraden a la Kweilan? Doncs els sopars de blocaires que són aquells en què els personatges surten del món de la imaginació i es tornen reals, i es poden abraçar i es fan companyia "in situ" durant unes hores. Una abraçada a tots i a totes!!!

Relats Conjunts: EL PETÓ, Alfred Eisenstaedt 1945.

Sóc una dona avorrida i que no sap en què perdre més el temps a casa perquè els nens són grans i la veritat és que ja no em necessiten. El meu home, que és un encant i que pateix ell més que jo, em busca tot el dia activitats diverses. A hores d’ara porto un curset de cuina dedicat només a la xocolata –no sabeu quins plats es poden cuinar tan bons- un curs de pintura, un altre de macramé...I ara n’estic fent un de fotografia.

El professor es diu Jack – ignoro com algú es deixa nomenar amb aquest nom tan ridícul- i he sentit que als matins dóna classes a la Universitat. Encara que amb les pintes que fa, no sé si creure-m’ho. Diuen que és professor d’ art contemporani però el seu hobby és la fotografia. I a les tardes imparteix aquestes classes per aficionats en general. I aquí entro jo. No m’interessa gens però aquí estic. De vegades crec que el meu home em vol tenir entretinguda per les tardes però no vull ser mal pensada.

La imatge que veieu al damunt d’aquestes ratlles és una de les seues preferides. Que si la llum, que si el contrast entre el blanc i negre dels vestits dels dos personatges, que si l’eufòria desbordant després d’un període reprimit… I mentre s’estén en el tema de l’amor a primera vista entre la dona de Times Square i el mariner, el Jack –com algú pot tenir un nom tan estrafolari - em mira com si fos una alumna avantatjada i un vespre quan ens trobem a la sortida, em pregunta que si m’agrada la fotografia.

Què li diràs ara? I li contesto:

- M’encanta. És la meua passió.

Aquest curset ja dura uns quants mesos. És el més llarg que he fet mai. Us sorprendríeu de com d’interessant pot arribar a ser la fotografia.

Sense senyal.

Molta competència?

La Judit que està fent 3r. d’ESO ja ha fet els deures i després de sopar, a quarts de deu, se’n va a la seua habitació. A la tauleta de nit té un llibre per començar que li van regalar per Reis. L’amic retrobat (1971) de Fred Uhlman que, a més, li ha recomanat una companya que llegeix molt i que sempre l’aconsella bé. És la història de dos nois...no sap molt més, un pertany a una família jueva i l’altra, a una nazi i la narració té com a marc els anys que precedeixen a la 2a. Guerra Mundial. A la Judit li encanta la lectura, potser no tant com a la seua amiga però quan llegeix i un llibre i l’enganxa, gaudeix com la que més. Aquesta nit s’hi posarà.

Però de moment no l’agafa, primer obre el portàtil i es posa al seu Facebook, escriu uns quants  comentaris al mur, entra també al dels seus amics del curs, comenten i riuen sobre algun aspecte del que ha passat a Matemàtiques o a Anglès, com si no es veiessin en tot el dia . La Judit també té twitter i escriu diferents opinions sobre els temes més candents que jo no sé molt bé de què van, sèries de la tele, amics, actors…després torna al Facebook perquè una companya de l’equip de bàsquet ha penjat unes fotos i les vol mirar. També revisa el seu correu electrònic i li comenten que han penjat un video divertidíssim al you tube de la darrera festa d’aniversari que van celebrar fa uns dies. La comenta al mur i al twitter. No li dona gairebé temps d’entrar al Facebook de tots els que vol entrar i quan se n’adona la seua mare li està cridant l’atenció perquè ja és tard. No sé si havia d’estudiar el que tocava, el que està clar és que mira el llibre amb pena i es lamenta “Amb les ganes que tenia de llegir avui!"

De cementiris i altres coses.

Cap allà al segle XVIII es van inventar el que després s’ha anomenat la literatura gòtica. Llocs nocturns i apartats, esglésies abandonades i fosques o indrets solitaris i ombrívols eren paratges adients per situar aquelles històries. Els cementiris complien part d’aquestes condicions. Un escenari tòpic i universal que dóna molt de sí per parlar del pas del temps, per reunions secretes i maquiavèl.liques o per fer-nos conscients que totes les vides són rius que van a parar al mateix lloc com deia el poeta. Un mar immens que té espai per tothom i que encara que fem tard ens esperarà.

I direu perquè és posa tètrica i es posa a escriure de cementiris si no estem al novembre? Doncs perquè la novel.la que vull comentar és El cementiri de Praga (2010) de l’Umberto Eco i ja veieu que només amb el títol tinc l’excusa perfecta. Podria continuar parlant de cementiris...el de Hamlet quan torna a Dinamarca i es troba la calavera del seu bufó Yorick, el de La dona de blanc quan Walter Hartright descobreix realment qui està enterrat a la tomba que visita o el cementiri de llibres oblidats de Ruiz Zafón...Bé potser caldria parar i referir-me a la novel.la en qüestió. Però no en puc fer una ressenya a l’ús per dos qüestions: En primer lloc, perquè encara no l’he acabada i en segon lloc, perquè no la puc aconsellar i això que m’està agradant.

El segon motiu és contradictori però així és l’opinió que em mereix la novel.la. Només m’hi trobo còmoda a estones perquè de tant en tant no sé molt bé en quin moment de la història vaig i em sento una mica perduda. No obstant, com admiradora de l’Umberto Eco, l’acabaré i no em costarà cap sacrifici perquè l’escriptor té un domini tan fascinant de la frase i de la paraula que t’enganxa a la història encara que en algun moment no sàpigues concretar massa què t’està contant.

O sigui que el que vull dir, en tot cas, només per fans de l’Umberto Eco. I si algú vol començar amb aquest autor, millor amb la inoblidable El nom de la rosa (1980) que aquesta que “comento” avui.

Massa felicitat (2009)

Poques vegades recomano reculls de contes però avui ho faig. Els ha escrit Alice Munro (1931), autora canadenca que ara veu traduït aquesta col.lecció de narracions breus per primer cop en català.
Seduïda per la sinopsi de la contraportada, em vaig comprar el llibre. Els temes em van fer creure que m’agradaria. I així ha estat. Són històries de persones corrents que en un moment de la seua vida els passa algun fet insòlit o dramàtic. Això fa que la seua realitat quotidiana deixi de perdre la normalitat per seguir amb un cert desviament. La vida és capriciosa, l’endemà pot ser diferent...

L’autora posa de relleu aquesta idea certament inquietant: el nostre entorn pot canviar en un instant i per suposat la nostra vida n'acusa les conseqüències.

No sé com explicar-ho però els contes estan escrits d’una manera que des de la primera ratlla estàs còmoda amb la lectura, no et sents una forastera que s'endinsa per primera vegada en univers nou o personal d’una escriptora. Al contrari, sense sentir-te part de la història o potser ni tenir empatia per algun dels personatges et sents propera a l'autora i de les sensacions que vol transmetre.

És la relació lector-escriptor que hem sentit a parlar en tantes ocasions i crec que amb aquests contes arribem a copsar-la, una relació que s’estableix d’una manera fàcil i lleugera, gairebé íntima, diria jo.

 

Relats Conjunts: Desembarcament de Normandia.

Des de petit recordo el llit dels pares buit quan m’aixecava al matí. El pare, perquè no hi era i llavors encara ningú no m’havia dit els motius, i la mare, perquè sortia aviat cap a la platja a contemplar el dia que naixia de nou, sense massa lloc a la sorpresa.

La boira pujava lentament i en el seu lloc quedava el mar blau i generós. La boira, a la Costa de Cornualles, és com una dona coqueta que es despulla a poc a poc davant del seu amant. I la mare, que no sabia res d’amants, acudia fidel a la cita, dia rere dia.

Quan ja feia una estona que els meus germans grans i jo ens havíem llevat, la mare entrava a la casa amb la cara roja de fred i sense dir paraula preparava el nostre esmorzar.

Amb els anys em vaig acostumar a aquesta rutina. Ella es passava aquelles estones mortes mirant cap a l’horitzó, com si el mar estigués en deute amb ella, com si tingués tot el dret que les ones li retornessin alguna cosa de la seua propietat. Mentre tant nosaltres, a casa, l’esperàvem.

Em vaig fer gran. Vaig conèixer per què el pare no hi era, i també que no hi seria mai més. Em van explicar que la mare confiava que el seu marit tornés d’una guerra llunyana, a l’altre costat del mar.

Poques dades tinc d’ell però ara que tinc fills me les invento. Així no s’estranyen d’aquesta padrina que cada dia plogui o faci sol s'atansa a la vora de l'aigua i es perd en els seus records.

De vegades, baixo a la platja i li dic:

-Mare, anem que ja hi ha l’esmorzar a la taula.

I ella, com si vingués d’un lloc desconegut on segur que es retroba amb l’ésser estimat, em respon:

- Sí, fill. Ja vinc.

 

Sukkwan Island (2008)

D'aquesta novel.la del David Vann, la Fe de l'Espolsada en va fer a començaments d'any una excel.lent ressenya. Així que he optat per cinc sis i cinc nos entorn el llibre.

Els sis :

. Sí que la història sorprèn i commou.
. Sí que l’egoisme humà de vegades pot ser absolut i terrible.
. Sí que és una narració intensa i molt dramàtica.
. Sí que un espai obert amb llum, sol, aigua pot esdevenir el lloc més tancat, fosc i claustrofòbic que us pugueu imaginar.
. Sí que us enganxarà encara que la història és dura i cruel.
I ara els nos:
. No és una novel.la que deixi indiferent.
. No es pot llegir d’una tirada encara que la història és relativament curta.
. No és una història fàcil i no fa concessions al lector.
. No l’ oblidarem fàcilment.
. No la deixeu a la llibreria, si la teniu a les mans.
Bona setmana a tots i a totes!

El sopar (2009)

Partint del crim d'una indigent a Barcelona, aquest autor holandès ens fa una recreació de com assimilen el fet els pares dels adolescents implicats en l'assassinat. Va ser una notícia que vam llegir als diaris i que també vam veure en imatges als telenotícies. Difícilment s'obliden els nois sortint del caixer amb les flames al darrere.

Segurament ens vam escandalitzar i vam opinar-ne amb els companys de feina o amb els amics i potser també vam pensar en els pares... doncs això és el que ha fet l'autor.

Herman Koch (1953) s'ha imaginat dos parelles que són els pares dels nois i a partir d'un sopar en què es troben per parlar de com encarar el futur, assistim a la seua manera de pensar i a la visió que en tenen dels actes dels dos joves.

Pocs llibres em descol.loquen i aquest ho va fer. I us preguntareu per què? Ja se sap el que va ocórrer, es parteix d'una situació coneguda... poc marge per la sorpresa. Però no és tant el cas en sí com tota una sèrie de reaccions i comportaments que provoca la conducta dels fills en els quatre adults. I això, si la llegiu, us posarà una mica frenètics diria jo.

Des del meu punt de vista està molt ben escrita. Els personatges amb els diàlegs queden ben retratats i el ritme de la història ens fa palès que tenim al davant un bon narrador. I és que de vegades no cal tenir a les mans una idea molt original o innovadora... partint d'un assumpte real, sense cap misteri, un escriptor ens pot fer arribar una novel.la interessant, que ens enganxa i a més dóna molt que pensar.

Gràcies al Jordicine i a la Bajoqueta per recomanar-la!

La meua llista de 2010.

Aquí us deixo les meus lectures de 2010. Així com la primera meitat de l'any, vaig portar un ritme bo, després de l'estiu he tingut la sensació que no n'he trobat molts que m'enganxessin. N'he començat alguns que tinc abandonats, esperant una millor oportunitat i que per suposat no estan a la llista. En destacaria alguns, però el que més em va impactar és Un equilibri perfecte que em va agradar moltíssim. Ara he començat El cementerio de Praga de l'Umberto Eco que serà el títol amb el que creuaré aquesta mena de salt en el temps que ens imaginem cada any. Us desitjo un 2011 ple de lectures fantàstiques i enriquidores i des d'aquí una abraçada molt forta a tots i a totes!!!

Black and Blue.- Ian Rankin

Brooklin.- Colm Tóíbin.

Bilbao-New York-Bilbao.- Kirmen Uribe.

Diario de una ama de casa desquiciada.- Sue Kaufman.

El curiós incident del gos a mitjanit.- Mark Haddon.

El gatopardo.- Tomas di Lampedusa.

El gran mundo.-David Malouf.

El primer dia de les nostres vides.- Teresa Roig.

El mito del eterno retorno.- Mircea Eliade.

Els guardians del llibre.- Geraldine Brooks.

El sari rojo.- Javier Moro

Els jugadors de whist.- Vicenç Pagés i Jordà.

Els llops.- Francesc Puigpelat.

Els vençuts.- Xavier Benguerel.

Fora de lloc.- Marta Cardona.

Historias de sujetadores.- Anabel Consejo

Invisible.- Paul Auster.

Jernigan.- David Gates

La dona de verd.- Arnaldur Indridason

La dona que fugia de la boira.- Albert Llimós

La estrategia del agua.- Lorenzo Silva.

La India.- Mircea Eliade.

La India en el siglo XXI.- Pavan K. Varma

La isla.- Giani Stuparich.

La llibreria.- Penélope Fitzgerald.

La noche de los tiempos.- Antonio Muñoz Molina.

La pedra de paciència.- Atiq Rahimi.

La princesa de gel.- Camila Läckberg

L'última nit a Twisted River.- John Irving

Les edats perdudes.- Judit Pujadó.

Les noies de Shangai.- Lisa See.

Les portes del paradís.- Yiyun Li.
Lo diccionari lleidatà-català.- Ferran Montardit i altres.
Los renglones torcidos de Dios.- Torcuato Luca de Tena.

Mar de roselles.- Amitav Ghosh.

Marina.- Carlos Ruiz Zafón.

Nocturno hindú.- Antonio Tabucchi.

Olive Kitteridge.- Elizabeth Strout.

Pasaje a la India.- E.M.Forster.

Passió índia.- Javier Moro.

Records d'una altra vida.- Mary Higgins Clark.

Txevengur.- Andrei Platónov.

Un eco lejano.- Val McDermid.

Un equilibri perfecte.- Rohinton Mistry.

Van venir com orenetes.- William Maxwell.

Verd Aigua.- Marisa Madieri.

1969.- Jerónimo Tristante.

Els jugadors de whist (2009)

El darrer llibre de la meua llista és de Vicenç Pagès i Jordà (1963). L'autor situa la història del protagonista, Jordi Recasens, a Figueres, ciutat on viu i que té una rellevància important dins la novel·la. Escenari de les seues aventures amb els amics del whist, escenari del seu primer amor i de la seua decepció quan ja ha complit els 40.

No em posaré amb la manera original i creativa de la seua narrativa ni tampoc en el munt de referències culturals que hi ha al llarg de la novel·la sinó que el que destacaria per damunt de tot és com ens explica el pas del temps. Ho fa amb fluïdesa, amb saviesa però ho fa com si fos el teu propi pas del temps. Aquest home creix, es fa gran, es casa....davant teu i en alguns moments t'hi pots sentir reflectit. Qui no ha sentit l'enyorança, la melangia, la decepció i el desamor?

Pagès i Jordà, de la vida del Jordi Recasens, en fa una excusa per contar-nos la vida d'una generació o potser la vida de totes les generacions. Com les expectatives, les fantasies o el futur que ens engresca quan som petits, quan encara no sabem que és això que en diuen “vida”, a poc a poc es van diluint fins quedar en un conjunt de contrarietats i desenganys.

El Jordi Recasens als 40 anys és un home que ha perdut el nord, que no sap què vol o potser sí però en tot cas no és al seu abast. La vida que ens devora, la vida que ens xucla i que ens deixa sobrevivint com es pot mentre l'existència passa i no som capaços de reconduir-la.

M'ha agradat i sobretot m'ha enganxat. Potser en algun moment, passada la primera meitat de la novel·la, es fa una mica repetitiva però al final agafa embranzida i es llegeix amb interès i ganes.

Gràcies, XeXu!!! I Feliç Any Nou a tots i a totes!!!

Relats Conjunts: La cara de Barcelona

Però quin dia és que ja hi ha una nova proposta dels Relats Conjunts? No pot ser! Ja ha passat un mes? I jo, amb la feina que tinc, de moment no puc pensar en cap relat. M’agradaria participar perquè no he faltat a cap des de fa gairebé dos anys. Però els dies passen i jo, espessa com mai, no se m’acut res. No tinc idees. No tinc paraules.

I si parlés d’un vell cansat de veure l’escultura? No, no, no... que ja ho ha fet l’Assumpta. I si m’inventés un accident? Tampoc, que aquesta idea ja l’ha tingut la Carme. I si pensés en el que ens agrada la nostra ciutat? Tampoc. Alguna cosa sobre el tema ja ho ha narrat el Deric. I algun conte amb la il.lusió de Nadal? No ho sé segur, però em sembla que ho ha fet el Macabeu...Ostres! Ho tens ben merescut, kweilan! Això et passa per llegir les històries dels altres blocaires abans que escriure la teua. I ara què? Ara, res. No hi ha conte, no hi ha idees i m’hauran de posar falta per sosa i per insípida...A veure si aquests dies que vénen m’espavilo.

I mentre tant Bon Nadal a tots i a totes!!!

El curiós incident del gos a mitjanit (2003)

He llegit aquesta novel.la amb retard i malgrat haver-la regalat no havia trobat el moment per començar-la. Molts de vosaltres ja coneixeu aquesta història contada des del punt de vista del Christopher, un noi autista. Tota la realitat nostra es converteix gràcies a l’autor Mark Haddon (1963) en una realitat diferent, en una percepció que està a l’altre costat del mirall i tenir aquesta possibilitat m’ha semblat un privilegi.

El Christopher arrel de la mort d’un gos d’una veïna decideix convertir-se en un detectiu com el seu admirat Sherlock Holmes. Inicia una recerca que el portarà més enllà del que ell i nosaltres, els lectors, ens havíem imaginat.

És una història quotidiana en què hi ha moments difícils i durs i que ens fa ser conscients de la problemàtica que pot comportar conviure amb personalitats com la del Christopher. Llegir la novel.la ens aproparà al seu món i als seus raonaments que de vegades ens fan riure i de vegades adonar-nos com pot ser de complicat trobar punts en comú entre ell i nosaltres.

Una obra senzilla, sense pretensions però que es queda dins del lector durant un temps i no s’oblida fàcilment.

Jo també volia parlar de futbol

Així que he pensat que com la paraula és un excel.lent substitut dels cops i les empentes, podríem enviar una col.lecció de llibres al Bernabeu ...

- Al Pepe i al Carvalho els regalaria la col.lecció de Pepe Carvalho del Manuel Vázquez Montalbán, especialment El delantero centro fue asesinado al atardecer.

- A l’Iker Casillas li enviaria Petons de diumenge de la Sílvia Soler.

- Al Cristiano Ronaldo li encantaria Retrato de un hombre inmaduro del Luis Landero.

- Al Sergio Ramos n’hi enviaria dos. Un seria Diario de una ama de casa desquiciada de la Sue Kaufman i l'altre, Perfil asesino del John Connolly.

- Al Marcelo, li tocaria La ciutat dels prodigis de l’Eduardo Mendoza

- Al Benzemà, Barcelona tràgica de l’Andreu Martín.

- Al Xavi Alonso, Fora de lloc de la Marta Cardona.

- Al khedira, Un mar de problemes de la Donna León.

- Al di Maria, li aniria bé S’està fent cada cop més tard de l’Antoni Tabucchi

- Al Mourinho li tocaria Invisible del Paul Auster. I a tot l’equip Sense destí de l’Imre Kertész.

I per acabar li enviaria al Josep Guardiola, bon lector, el joc de Déu de Salvador Macip.

Aquesta és la meua proposta però se n’admeten d’altres. Totes les que vulgueu.

L’ última nit a Twisted River (2010)

Aquest és el títol de la darrera obra de John Irving (1942). Sóc d’aquelles lectores que li vaig donant oportunitats perquè em va agradar molt Una dona difícil (1998). Altres novel.les posteriors m’han decebut. Després de llegir Fins que et trobi (2005) vaig pensar que em costaria molt tornar a començar-ne alguna seua.

L’última nit a Twisted River té 650 pàgines i jo em quedo amb les 146 primeres; la resta m’ha semblat un exercici literari on destaca sobre tot la manera com fa avançar el temps narratiu. Irving demostra ser un mestre en fer palès el pas del temps i dins d’una falsa linealitat sap jugar amb el ritme de la història com si la vida en lloc de ser una línia recta anés fent corbes, paràboles o zig-zags contínuament.

Però l’inici de la novel.la és espectacular. Una explotació forestal, Twisted River,  als anys 50 on se’ns situen uns personatges èpics. Un exemple de com l’ésser humà s’adapta a un entorn més que difícil, impossible. I com, a pesar de les dificultats, la vida en un campament de raiers lluita amb una força semblant a la que baixen els troncs pel riu. Són pàgines plenes de força, de duresa i també d’encant. Però només 146.

En el centenari d'un geni.

Avui es pot parlar de Lev Tolstói (1828-1910) una altra vegada en aquest bloc. Hi ha una gran excusa. Es compleixen 100 anys de la seua mort. Un 20 de novembre va morir de pneumònia a l’estació de trens d’Astàpovo. Fa poc vam veure al cinema una pel.lícula on explicava els darrers dies de la seua vida, les contradiccions que li comportava la seua forma de viure amb la seua manera de pensar i les discussions amb la seua dona Sofia. Em refereixo a La darrera estació, que  és una bona oportunitat per apropar-nos al personatge.

Com ja sabeu, Ana Karenina és la meua novel.la preferida. Quan la vaig acabar de llegir, suposo que contagiada de la passió per la vida del personatge Levin, del seu optimisme, de la intensitat de les seues emocions, vaig plorar. És una confessió sentimental però va ser així. No feia pena, no hi havia un final feliç, no hi havia música de violins mentre els dos protagonistes es miraven als ulls... però sí hi havia una gran capacitat de Tolstói per transmetre les ganes de viure amb tota la seua plenitud.

Sentiments o emocions que són universals i que no canvien malgrat els escenaris, els vestits o les èpoques. Tolstói ens parla de l’ésser humà, ens critiqui la noblesa corrupta dels tsars o ens situï l’acció als temps de les guerres napoleòniques. Capaç de crear universos literaris de centenars de personatges, va conformar històries que ens sedueixen, que s’instal.len dins del nostre cor i allà es queden per sempre.

Relats Conjunts: Estació Espacial Internacional (ISS)

L’Àlex vivia a Bethel, un poble que no arribava als 2000 habitants, a l’estat de Vermont. Era tan cru l’hivern que l’Àlex es passava la major part del temps dins de casa o al col.legi. Encara que també ajudava amb les tasques de la granja dels pares que eren moltes i nombroses. Sobretot tenia traça amb els animals i, especialment, amb les vaques. Ja començava a ser un petit expert en qüestions de producció i cura de llet fresca.

Els pares estaven cofois perquè continuaria amb la finca. Una de les mes maques de la zona i, a més, seguiria la tradició familiar de feia més d'un segle. Era un xiquet que als seus 11 anys no era massa bon estudiant però gaudia de la natura com el primer. I ningú com ell s’adonava de quan s’atansava el bon temps o quan el primer cant d’ocell, al final dels durs hiverns, estava a punt d’escoltar-se.

Al mes de març, la primavera encara estava amagada i l’Àlex es passava bones estones mirant la televisió. Era l’any 2009 i estaven fent un programa especial sobre el Discovery i el seu viatge a l’espai. L’ISS (Estació espacial internacional) es veia a prop de la Terra i les imatges de la missió en directe eren espectaculars. El planeta blau el va tenir enganxat ben bé més d’una hora davant de l’aparell.

Àlex!- va cridar el pare- És l’hora d’anar a l’estable.

El noi va sortir al porxo i va anunciar als quatre vents:

-Ja no vull ser granger! A partir d’avui, seré astronauta.

I el pare va pensar que què bonica era la il.lusió d’un nen!

Quan…

… Comences a deixar novel.les perquè no t’agraden fas un apunt.

… Quan fas un apunt, els blocaires t’animen i et recomanen llibres.

… Quan et recomanen llibres, en prens nota i te’n compres uns quants.

… Quan te’ns compres uns quants, en tries un i el comences.

… Quan el comences, ho fas amb por que de nou no t’enganxi.

...Quan t’enganxa una novel.la com L’última nit a Twisted River...

De nou, gaudeixes d'una bona història i penses que podràs tornar a actualitzar el bloc de seguida i tens pressa per acabar-lo però té 651 pàgines i encara que ja voldries estar escrivint la ressenya, encara no ho pots fer perquè vas per la meitat del llibre.

I és que John Irving (1942) es pren el seu temps per explicar-nos els personatges i les situacions en què es troben...ui, encara no puc escriure aquest apunt! Així que, continuarà...

Com una nàufraga!

Els dies es fan més curts i ve de gust arraulir-se al sofà quan les obligacions del dia s’acaben per agafar el llibre que estem llegint. El moment d’entrar en un món desconegut, que ens allunya de la nostra pròpia realitat, comença i la fantasia i la imaginació fan de bàlsam per les ferides de lluitadors impenitents.

El poder terapèutic de la literatura, reconegut per molts autors, no només és per qui escriu sinó també per nosaltres, els destinataris de les històries. Narracions que ens fan reflexionar i que ens transporten lluny del nostre estimat sofà. Vivim i patim altres sentiments i emocions que ens ajuden, i aquí resideix la paradoxa, a entendre millor els nostres propis. I això, amics i amigues blocaires, és un plaer irrenunciable.

No he tingut uns dies que hagi encertat molt les lectures. Ans al contrari, molts dels llibres que he començat no m’han agradat. No sé si em vaig fent més exigent o simplement que es passen èpoques. Però necessito trobar llibres que m’enganxin, que em facin gaudir de la lectura. El dissabte vaig anar a la llibreria i me’n vaig comprar uns quants que he vist recomanats pels blocs.

A veure si ho encerto perquè si no, seré com una nàufraga en una illa deserta, sense llibres. I es passa malament!

Relats Conjunts: Noia llegint una carta davant una finestra

Si havia arribat el bon temps, l’Anne ho ignorava. No havia gaudit de la primavera. Les roses estaven esplèndides però ella es passejava indiferent pels caminets del jardí que voltejava la casa. Es movia com un fantasma, aliena als petits esclats de la vida que tornava a néixer, també als primers raigs de sol que començaven a escalfar.

El Jakob l’enganyava. La sospita terrible que tenia des de feia uns mesos s’havia fet realitat. Una amiga li havia confirmat. Una tal Inge era la responsable de les absències del seu marit. Una noia, que treballava de tapissera al mateix carrer on vivien, rebia els petons i les carícies que el seu home li escassejava.

Aquell matí tenia una intenció. Havia vist el seu marit escrivint una carta i la volia llegir. Li era igual abandonar el camí de la discreció que sempre l’havia distingit. Estava decidida. Així que va obrir el calaixet de l’escriptori del Jakob i allà estava. La va agafar i es va atansar a la finestra...

Estimada Inge:

Aquests mesos han estat d’una felicitat que mai no hauria pogut creure. Abans de conèixer una criatura com tu, no podia imaginar que pogués existir...Però aquesta carta és de comiat. Vull tornar a estar amb la meua dona i no em sento bé dient-li mentides i més mentides. A més, em penso que l'Anne pot estar figurant-se alguna cosa i no voldria fer-li mal per res del món. També vull estar a bones amb el seu pare. Treballo per ell i és un home ric i poderós que pot influir en el meu futur...però bé, no saps com em costa aquesta decisió. Paraules que escric i que m’omplen de pena i que espero que comprenguis.

Fins sempre!

Jakob

La deixava! Tornaria a ser seu. Mig plorant va desar la carta i va sortir al jardí. Recuperà les sensacions d’altres anys. Les olors, els colors...Se sentia feliç. Va arrencar una rosa, es va punxar i aquella ferida la va fer tornar a la realitat. Es va sentir enganyada. I va sentir la força de la primavera que la feia reviure. Va entrar a la casa, va pujar les escales cap al dormitori. Va cridar les criades i va dir: Ajudeu-me. El senyor se’n va de viatge.

I amb una rialla va pensar que segur que el seu pare, un "ric i poderós" negociant de Delft, la comprendria.