30/1/11

Massa felicitat (2009)


Poques vegades recomano reculls de contes però avui ho faig. Els ha escrit Alice Munro (1931), autora canadenca que ara veu traduït aquesta col.lecció de narracions breus per primer cop en català.
Seduïda per la sinopsi de la contraportada, em vaig comprar el llibre. Els temes em van fer creure que m’agradaria. I així ha estat. Són històries de persones corrents que en un moment de la seua vida els passa algun fet insòlit o dramàtic. Això fa que la seua realitat quotidiana deixi de perdre la normalitat per seguir amb un cert desviament. La vida és capriciosa, l’endemà pot ser diferent...
L’autora posa de relleu aquesta idea certament inquietant: el nostre entorn pot canviar en un instant i per suposat la nostra vida n'acusa les conseqüències.
No sé com explicar-ho però els contes estan escrits d’una manera que des de la primera ratlla estàs còmoda amb la lectura, no et sents una forastera que s'endinsa per primera vegada en univers nou o personal d’una escriptora. Al contrari, sense sentir-te part de la història o potser ni tenir empatia per algun dels personatges et sents propera a l'autora i de les sensacions que vol transmetre.
És la relació lector-escriptor que hem sentit a parlar en tantes ocasions i crec que amb aquests contes arribem a copsar-la, una relació que s’estableix d’una manera fàcil i lleugera, gairebé íntima, diria jo.
 

20/1/11

Relats Conjunts: Desembarcament de Normandia.


Des de petit recordo el llit dels pares buit quan m’aixecava al matí. El pare, perquè no hi era i llavors encara ningú no m’havia dit els motius, i la mare, perquè sortia aviat cap a la platja a contemplar el dia que naixia de nou, sense massa lloc a la sorpresa.
La boira pujava lentament i en el seu lloc quedava el mar blau i generós. La boira, a la Costa de Cornualles, és com una dona coqueta que es despulla a poc a poc davant del seu amant. I la mare, que no sabia res d’amants, acudia fidel a la cita, dia rere dia.
Quan ja feia una estona que els meus germans grans i jo ens havíem llevat, la mare entrava a la casa amb la cara roja de fred i sense dir paraula preparava el nostre esmorzar.
Amb els anys em vaig acostumar a aquesta rutina. Ella es passava aquelles estones mortes mirant cap a l’horitzó, com si el mar estigués en deute amb ella, com si tingués tot el dret que les ones li retornessin alguna cosa de la seua propietat. Mentre tant nosaltres, a casa, l’esperàvem.
Em vaig fer gran. Vaig conèixer per què el pare no hi era, i també que no hi seria mai més. Em van explicar que la mare confiava que el seu marit tornés d’una guerra llunyana, a l’altre costat del mar.
Poques dades tinc d’ell però ara que tinc fills me les invento. Així no s’estranyen d’aquesta padrina que cada dia plogui o faci sol s'atansa a la vora de l'aigua i es perd en els seus records.
De vegades, baixo a la platja i li dic:

-Mare, anem que ja hi ha l’esmorzar a la taula.

I ella, com si vingués d’un lloc desconegut on segur que es retroba amb l’ésser estimat, em respon:

- Sí, fill. Ja vinc.
 

16/1/11

Sukkwan Island (2008)


D'aquesta novel.la del David Vann, la Fe de l'Espolsada en va fer a començaments d'any una excel.lent ressenya. Així que he optat per cinc sis i cinc nos entorn el llibre.
Els sis :
. Sí que la història sorprèn i commou.
. Sí que l’egoisme humà de vegades pot ser absolut i terrible.
. Sí que és una narració intensa i molt dramàtica.
. Sí que un espai obert amb llum, sol, aigua pot esdevenir el lloc més tancat, fosc i claustrofòbic que us pugueu imaginar.
. Sí que us enganxarà encara que la història és dura i cruel.
I ara els nos:
. No és una novel.la que deixi indiferent.
. No es pot llegir d’una tirada encara que la història és relativament curta.
. No és una història fàcil i no fa concessions al lector.
. No l’ oblidarem fàcilment.
. No la deixeu a la llibreria, si la teniu a les mans.
Bona setmana a tots i a totes!

10/1/11

El sopar (2009)


Partint del crim d'una indigent a Barcelona, aquest autor holandès ens fa una recreació de com assimilen el fet els pares dels adolescents implicats en l'assassinat. Va ser una notícia que vam llegir als diaris i que també vam veure en imatges als telenotícies. Difícilment s'obliden els nois sortint del caixer amb les flames al darrere.
Segurament ens vam escandalitzar i vam opinar-ne amb els companys de feina o amb els amics i potser també vam pensar en els pares... doncs això és el que ha fet l'autor.
Herman Koch (1953) s'ha imaginat dos parelles que són els pares dels nois i a partir d'un sopar en què es troben per parlar de com encarar el futur, assistim a la seua manera de pensar i a la visió que en tenen dels actes dels dos joves.
Pocs llibres em descol.loquen i aquest ho va fer. I us preguntareu per què? Ja se sap el que va ocórrer, es parteix d'una situació coneguda... poc marge per la sorpresa. Però no és tant el cas en sí com tota una sèrie de reaccions i comportaments que provoca la conducta dels fills en els quatre adults. I això, si la llegiu, us posarà una mica frenètics diria jo.
Des del meu punt de vista està molt ben escrita. Els personatges amb els diàlegs queden ben retratats i el ritme de la història ens fa palès que tenim al davant un bon narrador. I és que de vegades no cal tenir a les mans una idea molt original o innovadora... partint d'un assumpte real, sense cap misteri, un escriptor ens pot fer arribar una novel.la interessant, que ens enganxa i a més dóna molt que pensar.

Gràcies al Jordicine i a la Bajoqueta per recomanar-la!