26/3/09

Viatges i llibres.


Si anés a Sant Petersburg m’emportaria L’agulla daurada (1985) de la Montserrat Roig (1946-1991), un llibre sobre el setge que van patir els habitants de Leningrad al 1940 durant la 2a Guerra Mundial .
Si tingués l’ocasió de visitar Buenos Aires llegiria Sobre héroes y tumbas (1961) de l’Ernesto Sábato (1911-) i el seu meravellós Informe sobre ciegos. Esdevindria un company de viatge fantàstic per passejar per la capital “porteña”.
Si anés a Nova York, la trilogia (1985-87) del Paul Auster i si em diguessin que puc anar a les illes Marqueses, m’emportaria el llibre del Vargas Llosa (1936-) Un paraiso en la otra esquina (2003) que ens apropa la figura de Gauguin i el seu periple per aquelles terres tan llunyanes.
Si l’avió aterrés a Irlanda, llegiria Por el oeste de Irlanda (2006) del Leon Lasa, un acurat escriptor de llibres de viatges i si després visités Berlin, escolliria entre No hay cielo sobre Berlín (2005) de l’Helga Schneider (1937-) o Una princesa a Berlin (1980) del Solmssen , les dos sobre el temps de la 2a Guerra.
A Londres, la biografia que va fer el Quentin Bell de la seua tieta, Virginia Woolf (1882-1941), i per descomptat ,si anés a Moscou, llegiria Guerra i Pau del Tolstoi (1828-1910)
Si tingués l’oportunitat de viatjar a Sudàfrica, posaria a la maleta La història del meu fill (1990) de la Nadine Gordimer(1923-), testimoni dels conflictes racials i de l’apartheid . Si em perdés per les muntanyes suïsses, ho faria amb el Hans Castorp de La muntanya mágica (1924) de Thomas Mann i si em trobessiu fent fotos a la muralla xinesa, seria amb el meu Vent de l’Est, vent de l’Oest de la Pearl S. Buck (1892-1973).
I si d’allí m’atansés a la Birmània del segle XIX, llegiria L’afinador de pianos (2003) de Daniel Manson.
Si en alguna ocasió vaig a la República Dominicana, m'acompanyaria Galíndez (1991) de Vázquez Montalbán (1939-2003), una esgarrifosa biografia del polític basc desaparegut i si arribés fins a Ciudad Juárez, l'escollida seria 2666, novel.la pòstuma, del Roberto Bolaño (1953-2003) i si...la llista seria inacabable...Els mons on podem viatjar són infinits.
Llegir i viatjar, dos activitats que m’agraden i quan es complementen és un plaer.

22/3/09

Recordant l'Anna Frank (1929-1945)


He passat uns dies a Amsterdam i he visitat la casa de l’Anna Frank, al carrer Prinsengracht 263. La seua història és prou coneguda però el seu record encara ens pot emocionar profundament. El pas per les habitacions on va passar més de dos anys en clandestinitat no deixa indiferent. Darrere una paret falsa, dissimulada per una prestatgeria, s’accedeix a les habitacions, que es conserven intactes des de la 2a. Guerra Mundial. Et preguntes com en un espai tan petit hi van poder viure vuit persones, la família de l’Anna, la família Van Pels i el seu dentista, Fritz Pfeffer. Actualment està buit de mobles perquè els nazis s’ho van emportar tot i després , el pare de l'Anna, l’únic supervivent, no va voler posar-hi res perquè tot quedés igual com els nazis ho havien deixat.
Quan l’Anna va cumplir 13 anys, els seus pares li van regalar un diari que comença abans del cautiveri: El diari d’Anna Frank. Traduït a la majoria d’idiomes és un llibre que ens transmet tot allò que ella va vivint. A la primera part, quan encara no està amagada, ens conta la vida d’una noia típica de la seua edat: l’escola, les seues amigues... però també parla de com l’opressió cap als jueus està present cada vegada amb més intensitat a la societat holandesa. Després, ja instal.lada a “la part del darrere” de la casa, va explicant el dia a dia de la convivència, les seues creences, les seues pors o inquietuds. Assistim també als sentiments íntims d’una noia que es va fent gran en unes habitacions a les fosques i que té molts interrogants sense resposta. Havien de restar en silenci la major part del temps. L’Anna no podia parlar però la seua veu va ser el Diari.
Quan són detinguts i deportats, el diari es queda a la casa i serà el seu pare qui el publicarà anys després i farà que aquella noieta, que tenia unes ganes de viure immenses, sigui coneguda arreu com escriptora. Com ella volia.

14/3/09

Relats conjunts: El pelele.


La parella va pujar a l’autobús per tornar a casa. Els dos eren grans i es movien amb problemes. Les brusques arrencades i frenades del vehicle no ajudaven a què es puguessin seure còmodament. Ella, amb bosses sota els ulls, grossa, amb el cabell gris i poc cuidat, d’aspecte cansat i una mica malaltís, va instal.lar-se amb dificultat al primer lloc que va poder...però al seu home, d’un aspecte envellit però més saludable, no li va semblar bé el seient elegit per ella. Innocentment el va deixar passar per seure “si, dona, aquí m’asseuré”, li va contestar amb to agre i despreciatiu i va marxar cap al fons...la dona va aixecar els ulls i li va dirigir una mirada que no se sabia ben bé si era de fàstic o d’odi. D’aquell odi que es guarda en conserva i que es va fent més dens i concentrat a mesura que passa el temps.. Un odi que s’endevinava callat i ressignat.
Al cap de dos minuts ell la va fer canviar de lloc malgrat les incomoditats que a la dona li va suposar. Finalment van arribar a la seua parada. “Va, dona, que el xòfer no espera ningú” ...no eren les paraules, era la rancúnia, la prepotència. Ella no li va ni contestar, ell l’ajudava a baixar...com un deure, com una obligació.
Tornant cap a casa, la dona es va fixar en un quadre que feia publicitat d’una exposició d’un pintor a la ciutat. Li semblava que era del Goya. Quatre dones mantejaven un ninot amb una alegria cruel. Aquell pobre semblava que ho estava passant malament, que estava patint... Va mirar el sorrut del seu home i una rialleta involuntària se li va escapar dels llavis.

11/3/09

La meua primera llibreria.


No hi havia a la meua ciutat moltes llibreries quan era petita. D’aquelles, la majoria han desaparegut. Petites llibreries que a més dels llibres hi tenien tot mena d’estris de papereria, tints de colors, llibretes, llàpissos...
Era ben petita quan a casa em van deixar anar-hi sola. N’hi havia una aprop de casa, al carrer Balmes, que freqüentava de manera compulsiva a veure quins llibres tenien nous i m’encantava estar-m’hi moltes estones pensant en quin seria el pròxim. Tenien tota la col.lecció cadete…encara recordo Diario de un maestro, una mena de Sidney Poitiers en un poble perdut en mig de la Castella rural dels anys 60.
En tenia localitzades dos més. Una, al carrer Sant Antoni i una altra, al carrer Major. La primera de les tres que va tancar es deia llibreria Atlàntida i era un local estret i allargat que a mitja botiga tenia dos escales i que al pujar-les estaves en una part molt menys accessible a la clientel.la. Com que veien que m’hi passava sovint, un dia em van dir que podia anar a la part de dalt, que allà tenien més llibres. Em feia feliç voltar per aquelles prestatgeries i descobrir quines novetats els havia arribat, fullejar-les, preguntar quant valia cada llibre, calcular si me’n podia comprar dos...La col.lecció Històries, l’editorial Molino, l’editorial Joventut...
Els anys van passar. I un dia aquella llibreria fosca i acollidora va tancar. Potser els seus amos s’havien jubilat i recordo que em va saber greu com si algú tirés els teus llibres de petita a la paperera o com si una part del teu passat hagués quedat esborrat en uns segons.
I molts més anys després...l’altre dia, sense anar més lluny, passejant per Barcelona vaig colar-me dins la megallibreria –estaven fent els darrers retocs abans de la inauguració- que deu d'estar a punt d’obrir o ja ha obert a la Rambla Catalunya. Metres i metres de llibres , llum fantàstica per llegir els títols i cobertes, espais agradables...i tanmateix els falta a aquestes llibreries l’encant i la màgia d’aquelles. Des d’aquí una salutació especial als llibreters que quan veuen un nen o una nena mirant llibres, li diuen...té, aquí en tenim més!

6/3/09

L'informe de Brodeck (2007)


Al llegir la coberta d’aquest llibre vaig descobrir que l’autor Philippe Claudel (1962) era el guionista i director d’una de les pel.lícules que més m’ha captivat darrerament: Fa molt que t’estimo i a la que li van donar el premi BAFTA 2009 com a millor pel.lícula estrangera. Una delícia d’història.
Sorpresa per aquest motiu, vaig agafar L’informe de Brodeck amb una simpatia extra per l’autor i pel llibre. Ja havia llegit Ànimes grises (2005) que vaig trobar trist i fosc però amb una sensibilitat molt personal que va fer que m’agradés. Ara, el record de la pel.li afegia interès a la nova lectura.
El protagonista és Brodeck, un jueu que ha sobreviscut a un camp de concentració alemany durant la 2ª. Guerra Mundial. Als mesos d’haver tornat al seu poble, un estranger -l’altre, li diuen- recentment afincat a la població es assassinat. L’alcalde i els altres habitants li encarreguen a Brodeck un informe sobre què ha passat, perquè i com.
Brodeck escriu l’informe i de pas conta la seua vida que va desfilant davant nostre sense pressa, escapant-se de cadascuna de les seues ratlles un dolor enorme...tan gran que, en ocasions ens fa perdre el fil, i sentim, com ell, l’horror del que ens explica. De nou, busquem la dignitat humana en uns éssers humans que es creuen amb dret a tot i no la trobem enlloc.
El temps passa, la guerra s’allunya, però en aquest poble la maldat, la por a la diferència, la violència no desapareixen...Brodeck és una excepció. Ell és un home bo.
Això el fa ser diferent...però per Claudel els diferents estan malauradament condemnats.