Relats conjunts: El pelele.

La parella va pujar a l’autobús per tornar a casa. Els dos eren grans i es movien amb problemes. Les brusques arrencades i frenades del vehicle no ajudaven a què es puguessin seure còmodament. Ella, amb bosses sota els ulls, grossa, amb el cabell gris i poc cuidat, d’aspecte cansat i una mica malaltís, va instal.lar-se amb dificultat al primer lloc que va poder...però al seu home, d’un aspecte envellit però més saludable, no li va semblar bé el seient elegit per ella. Innocentment el va deixar passar per seure “si, dona, aquí m’asseuré”, li va contestar amb to agre i despreciatiu i va marxar cap al fons...la dona va aixecar els ulls i li va dirigir una mirada que no se sabia ben bé si era de fàstic o d’odi. D’aquell odi que es guarda en conserva i que es va fent més dens i concentrat a mesura que passa el temps.. Un odi que s’endevinava callat i ressignat.
Al cap de dos minuts ell la va fer canviar de lloc malgrat les incomoditats que a la dona li va suposar. Finalment van arribar a la seua parada. “Va, dona, que el xòfer no espera ningú” ...no eren les paraules, era la rancúnia, la prepotència. Ella no li va ni contestar, ell l’ajudava a baixar...com un deure, com una obligació.
Tornant cap a casa, la dona es va fixar en un quadre que feia publicitat d’una exposició d’un pintor a la ciutat. Li semblava que era del Goya. Quatre dones mantejaven un ninot amb una alegria cruel. Aquell pobre semblava que ho estava passant malament, que estava patint... Va mirar el sorrut del seu home i una rialleta involuntària se li va escapar dels llavis.