14/3/09

Relats conjunts: El pelele.


La parella va pujar a l’autobús per tornar a casa. Els dos eren grans i es movien amb problemes. Les brusques arrencades i frenades del vehicle no ajudaven a què es puguessin seure còmodament. Ella, amb bosses sota els ulls, grossa, amb el cabell gris i poc cuidat, d’aspecte cansat i una mica malaltís, va instal.lar-se amb dificultat al primer lloc que va poder...però al seu home, d’un aspecte envellit però més saludable, no li va semblar bé el seient elegit per ella. Innocentment el va deixar passar per seure “si, dona, aquí m’asseuré”, li va contestar amb to agre i despreciatiu i va marxar cap al fons...la dona va aixecar els ulls i li va dirigir una mirada que no se sabia ben bé si era de fàstic o d’odi. D’aquell odi que es guarda en conserva i que es va fent més dens i concentrat a mesura que passa el temps.. Un odi que s’endevinava callat i ressignat.
Al cap de dos minuts ell la va fer canviar de lloc malgrat les incomoditats que a la dona li va suposar. Finalment van arribar a la seua parada. “Va, dona, que el xòfer no espera ningú” ...no eren les paraules, era la rancúnia, la prepotència. Ella no li va ni contestar, ell l’ajudava a baixar...com un deure, com una obligació.
Tornant cap a casa, la dona es va fixar en un quadre que feia publicitat d’una exposició d’un pintor a la ciutat. Li semblava que era del Goya. Quatre dones mantejaven un ninot amb una alegria cruel. Aquell pobre semblava que ho estava passant malament, que estava patint... Va mirar el sorrut del seu home i una rialleta involuntària se li va escapar dels llavis.

28 comentaris:

Rita ha dit...

Molt bo, kweilan!

Tantes vegades he presenciat escenes d'aquestes al bus i al metro...

N'hi ha que fan enveja, pel l'amor que veus que es professen, però són les mínimes, la majoria són com la que descrius tan i tan bé...
Bon capde!

Sergi ha dit...

Que dur, una situació que sens dubte no volem viure, però tan comú, per altra banda. No m'agradaria arribar així a vell. Bon escrit.

fanal blau ha dit...

Bon relat...molt bon relat. LLàstima, però, que de vegades a les persones se'ns pugui arribar a reconcentrar tanta rancúnia!
Sort que la vida també ens relata, de tant en tant, fragments molt més dolços!!!

Una bona tarda, kweilan!

Ferran Porta ha dit...

Quina llàstima arribar a aquests extrems. Cada cop que veig un exemple similar el que descriu el teu relat -que he trobat molt ben escrit, dit sigui de passada- penso que què punyeta els haurà dut a amargar-se la vida, quan haurien pogut ser feliços fent cadascú la seva.

Junts per devoció, per suposat; per obligació? mai!

Bon cap de setmana, sí.

laberint ha dit...

Hola Kwelian,
m'ha agradat molt el teu relat, em recorda a les tristes realitats dels matrimonis malavinguts on les relacions de "poder" entre els individus són ben diferents de la facçana pública a la interna.

Борис Савинков ha dit...

Molt bon retrat de les misèries quotidianes. M'ha agradat com has agafat una aparent fotesa i has mostrat la seva dimensió real. Fins i tot l'esbós de la rialleta final és el gemec sord del condemnat sense remei. Els botxins fan el seu horari laboral impertorbables. Felicitats.

òscar ha dit...

m'ha agradat moltíssim, kweilan. excelent el retrat d'aquestes parelles que no són altre cosa que simples unions d'odis amagats i rancúnies.

Mireia ha dit...

Molt ben narrat, cru i realista.Sort que no en tots els casos.

zel ha dit...

Si la trobo, l'ajudo a mantejar el marit, coi, tanta mala baba...

Anònim ha dit...

a vegades només ens queden aquestes petites venjances, que ni tan sols acaben materialitzant-se en la realitat...

molt bó :)

Jordi Casanovas ha dit...

Un bon relat i ben lligat.

Assumpta ha dit...

Et felicito, de veritat, anava visualtizant perfectament cada frase

Per cert que, al final, quan la dona ha somrigut, jo també he somrigut... no ho he pogut evitar, i és per això, perquè els personatges t'han quedat absolutament reals!!

Anònim ha dit...

¡qué curiosos los seres humanos!: identifico la historia del autobús, sólo que yo siempre me he fijado en cuando se invierten los protagonistas y la prepotente es la señora. juraría que es como yo las suelo ver como es más habitual.

J.M. ha dit...

Ara que a València estem en Falles se m'ocorre cert final tràgic per a tot "pelelejant", cruel i única salvació en flames per a tot "pelelejat".

kweilan ha dit...

Moltes gràcies pel vostres comentaris!
I una abraçada a tots i a totes. Bona setmana!!!

assumpta ha dit...

M'ha agradat moltíssim Kweilan !!!

I sí, lamentablemet és tracta d'una escena, encara ara, massa habitual.

Penso que és un molt bon relat!
Bona setmana!
;)

Ballarinadeplom ha dit...

sembla la versió amarga de "matrimoniadas"... no es diràn per cert Pepa y Avelino?

bona història :)

Noctas ha dit...

mmmm hi ha estima entre els dos malgrat les mirades d'odi? Ella també mostra rancunia en altres facetes de la vida? Es coneixen massa com per amagar el que senten? ja venien enfadats abans de pujar a l'autobús? és un relat ple de preguntes sense resposta., en tot cas és un relat deliciosament escrit..saludus

Jordicine ha dit...

Real com la vida mateixa. Una abraçada.

Abril ha dit...

A mi també m'ha agradat moltíssim i fins i tot diria que m'ha provocat una mena d'angoixa, de buit, ho fas molt bé.

Anònim ha dit...

M'ha agradat aquest relat agredolç, i és cert que té components força reals. Bé pel final, força irònic.

Mireia ha dit...

hola Kweilan, acabo d'estrenar blog, t'hi convido:

http://elracodelasolsidablogspotcom.blogspot.com/

kweilan ha dit...

-assumpta-, ballarina de plom,Noctas, jordicine, abril,pd40 i mireia: Gràcies per les vostres aportacions i bon cap de setmana!!

Jordi ha dit...

Molt bo! Segurament que no va acabar mantejar, però per la nit no va haver-hi sarau al llit!!

kweilan ha dit...

Jordi:Segur que no :) Gràcies pel teu comentari!

Nymnia ha dit...

Ostres deu ni dor! Un relat molt bo! M'ha agradat molt, sobretot, la manera en com ho has escrit!

Babunski ha dit...

I el pelele? Que no surt?

kweilan ha dit...

Gràcies, Nymnia i Babunski per passar-vos per aquí.