30/12/08

Homenatge a Joan Brossa (1919-1998)

Esclata una tempestat que dispersa
els transeünts. El mosso de la cuina
es refugia en una glorieta i fa
en somnis la travessia al món.

Joan Brossa
Poemes irregulars (1957-58)
(De Poemes de seny i cabell, 1977)


Somnis més enllà de les paraules

Hi ha molts escriptors que han parlat del tema dels somnis. Són un tòpic les històries sobre la realitat i el que està més enllà, no només a la literatura occidental sinó que tots coneixem històries plenes d’imaginació de la literatura oriental també.
Joan Brossa ens feia somniar amb les paraules, ho fa encara quan llegim els seus poemes...Tots podem ser el noi que es refugia d’una tempesta i mentres l’aigua cau i llegim aquests versos, som capaços de somniar, d’anar fins a l’infinit i tornar.

28/12/08

La solitud de les parelles (1944)


He entrat a l’estudi de casa meua i buscant un altre llibre ha caigut a terra les Narracions Completes de la Dorothy Parker (1893-1967) que es van publicar en català l’any 2003. I me n’he recordat de la inquietud que em van provocar alguns dels seus contes.
La solitud de les parelles és un dels llibres que formen part de la seua obra completa. El títol ens diu molt ja. Perquè la Dorothy Parker ens parla de la incomunicació entre la parella, dels somnis absurds de trobar un home ideal en un món egoïsta i mercantilista. Ella va posar sobre la taula la hipocresia d’una societat on els diners i el què diran eren els valors més importants...I ho va fer amb un estil personal ple de desencant i ironia.
Defensava un nou paper de la dona en aquells anys. Estava en contra de l’estereotip femení que només es preocupava de ser un objecte decoratiu més al seu piset. I de com aquest paper inútil comportava la monotonia, l’avorriment i la insatisfacció de l’home i de la dona. Una búsqueda de la felicitat entre quatre parets que era un camí a l’absurd.
Denunciava la hipocresia de la classe burgesa però també la hipocresia de les dones que no lluitaven per canviar la seua posició, que es conformaven amb el que els altres decidien per elles.
La Dorothy Parker, escriptora i crítica nord-americana i que es va moure en els cercles intel.lectuals de l’Hotel Algonquin de Nova York durante els anys 20 i més tard també a Hollywood on va ser guionista de la pel.lícula Ha nascut una estrella (1937), era una dona polifacètica : Activista anti-nazi, intel.lectual d’esquerres, periodista, dramaturga i sobretot escriptora de contes.
Les narracions de la Dorothy Parker no moralitzen, no tenen intencio d’alliçonar, no volen ensenyar res...però amb el diàleg dels seus personatges el desencís se’t contagia des de la primera ratlla fins la darrera.

21/12/08

Assalt a la virreina (2004)


Aquesta novel.la la van escriure l’Andreu Martín (1949) i el Carles Quílez(1966) i va tenir en el seu moment una bona crítica. És una novel.la negra que ho té tot. Té intriga, misteri, t’enganxa moltíssim i a més és divertida fins al punt que hi ha moments que has de deixar de llegir perquè no pots parar de riure.
Després de llegir la novel.la encara que no visc a Barcelona vaig fer un viatge a la capital i me’n vaig anar al Palau de la Virreina, a les Rambles i tenia la sensació –mitómana- de què estava en uns llocs diferents i que passejava per primera vegada per aquells indrets...
La veritat és que no tenia cap intenció de fer un post d’aquesta novel.la...però ahir vaig acabar la tan alabada Els homes que no estimaven les dones (2004) de l’Stieg Larsson (1954-2004) que tan bones crítiques ha tingut i que des de fa setmanes és el llibre més venut a les nostres llibreries. I he de dir que és un llibre que t’enganxa, que no pots deixar-lo perquè vols saber què passarà, ben estructurat encara que el final és una mica rocambolesc –no dic res més del final- i sense cap més pretensió.
No vull entrar en comparacions...però em va agradar més el de l’Andreu Martín i el Quílez ...I em pregunto perquè un llibre com el del Larsson és l’estrella i qui no l’ha llegit està a punt de llegir-lo i un llibre similar o millor no és ni la meitat de famós?

15/12/08

Robinson Crusoe (1719)


Basada en la història real del mariner escocès Alexander Selkirk que va ser abandonat en una illa deserta on hi va estar quatre anys, Daniel Defoe (1660-1731) va recrear la vida d’un nàufrag, Robinson Crusoe, que sobreviu en una illa deserta onze anys absolutament sol i després uns anys més amb la companyia de Divendres.
La història és prou coneguda perquè en faci el resum. Ha estat a més, recreada moltes vegades al cinema de moltes diverses formes...És un llibre d’aventures a l’ús i vull fer-li un post perquè li tinc molt carinyo i crec que val la penar recordar aquests clàssics dels què en sóc una entusiasta. El vaig llegir de petita en una versió juvenil però fa pocs anys el vaig tornar a llegir en la versió per adults i em va enganxar de nou.
Robinson Crusoe representa l’home que lluita contra la adversitat, que se sap sobreposar en un món hostil i salvatge i que se’n surt de totes les dificultats tot sol.
Val a dir que els grans relats de vegades són fonts d’inspiració per poetes com passa en aquest poema de Joan Margarit, que espero que us agradi.


La fosca melangia de Robinson Crusoe.


Ara que arriben les edats del fred,
el temps de valorar
els llibres ja llegits i els carrers calms,
la llum del celobert cau amb tristesa
en cada finestral.

On ets tu, vell Crusoe, i ella on és?
Hi ha una petita estació de poble
per on passen les vies amb roselles
afuant-se a l’immòbil horitzó.

On ets tu ara, i on és ella? Algú
vaga entre les moreres del carrer
aquest ombrívol cap al tard del temps.

El mur de les paraules: no res més
ens ha separat sempre de la mort,
i escoltar, vell Crusoe, és un regal
ple de penombra i de raons del vespre.


Joan Margarit

12/12/08

La gran ona de Kanagawa.- Relats conjunts


Aquest matí la Chen ha anat a la platja amb els seus pares. Com cada dia. Li encanta jugar amb la sorra i comença a fer castells. Com cada dia . Fa calor, la seua mare li somriu mentre acarona el braç del pare. La Chen ha parat un moment per comprovar que els seus pares són alli. Com cada dia. Continua amb el seu castell. Para. Mira la mare que ara pren el sol amb les ulleres que es va comprar ahir i que la van fer tan contenta. El pare ara no hi és. Es banya. I la Chen gairebé ha acabat el castell. Li està quedant preciós. Mira la mare que ara està aixecada. La Chen li diu lo bé que s’ho està passant però la mare no l’escolta. Està mirant cap al mar. La Chen també ho fa. Una ona enorme arriba a la platja. La mare corre i crida el nom del seu pare. La mare li xafa el castell i no li demana disculpes. La Chen s’estranya . La Chen segueix la mare que ara plora rodejada d’altres persones. La mare no li fa cas, només plora. La Chen té calor...Es mulla els peus a l’aigua. La troba fresqueta. Com cada dia.

10/12/08

La hija del sepulturero (2007)


Reinventarse a sí mateixa. Per sortir-se’n de la sordidesa, de la pobresa, de la violència...la Rebecca Schwart, la filla de l’enterrador, una dona forta i decidida, s’imposa al medi que la veu néixer i créixer per tirar endavant.
Per viure. Perquè la vida s’erigeix en el més important de la novel.la i per viure cal la tenacitat i la força de la Rebecca. Això és la novel.la, un intent de desempallegar-se d’un mateix...una necessitat de trobar el futur, abans que el passat et faci desaparèixer.
No sé perquè de tant en tant tinc una fixació amb determinats autors o autores. I llibre que veig, me’l llegeixo. Això em passa amb l’autora d’aquest llibre, la Joyce Carol Oates (1938) que no m’entusiasma però m’atreu, que no m’emociona però m’atrapa, que no...però sí. I perquè us podeu preguntar? Doncs per la manera de reflectir la condició humana, la seua violència, les seues misèries...i sobretot per l’atmosfera inquietant i tèrbola dels seus ambients...un entorn tan apagat, tan buit de tot, tan en blanc i negre...que és un imant que fa que vulgui llegir-ne més...

8/12/08

La dama de blanc (1860)


Si us passegeu aquests dies per les llibreries, veureu que aquesta novel.la del Wilkie Collins (1824-1889) l’han publicada en català. Si no l’heu llegida i us agrada una bona història de misteri que us enganxa des del començament aquí en teniu una bona mostra. És també un dels meus llibres preferits.
És una obra del segle XIX , i com a tal i filla de seu temps, està plena de sentiments però narrats amb unes dosis d’intriga, de suspense...que fan que el lector mentres llegeix no pugui viure de curiositat –desesperació seria massa fort però gairebé- per saber què passarà i així, és pràcticament impossible deixar-la fins que l’has acabada.
Hi ha també un desig de trencar amb la novel.la tradicional ja que Collins fa que el narrador no sigui únic, de tal manera que un mateix fet ens és presentat per més d’un punt de vista. Tècnica molt original en aquell moment i que després tornaria a utilitzar en altres novel.les com La Piedra lunar (1868) que potser no és tan popular com La dama de blanc però és també una excel.lent novela policíaca i alguns crítics la consideren fins i tot la seua obra mestra.

Ara s’ha publicat El juego del escondite (1854) que me l’he comprat i encara és un llibre per llegir i el tinc a la cua . Em fa pena perquè me’l llegiria ara mateix però m’agrada seguir un ordre de compra i de lectura perquè si no hi ha llibres que es van quedant al final i després, ja no es llegeixen. O sigui que haurà d’esperar el seu torn i ja us diré què m’ha semblat més endavant.

2/12/08

Rius


Aquesta tarda de diumenge plovia i he arribat caminant fins al riu de la meua ciutat. El riu com a camí, el riu com a símil de la vida...és un tema de la literatura de sempre.
Tinc una foto dels anys 40 del meu pare on es veu amb una colla d’amics passant pel Pont Vell. No sé ara mateix si es veu la imatge de l’Indíbil i Mandoni al fons , però clarament s’hi endevina el riu.
I mentres recordava la generació del meu pare o dels padrins passejant per la seua ciutat que ara és la meua , he pensat en històries que tenen el riu com escenari. El riu Mississippí, per exemple, esdevé protagonista absolut de les aventures del Tom Sawyer i del Huckelberry Finn a les novel.les del Missouri esclavista del Mark Twain (1835-1910).
Altres rius només arriben a la categoria de teló de fons. Però qui no recorda les tropes de Napoleó atravessant les aigues gelades del riu Bérezina a la memorable Guerra i Pau de Tólstoi (1828-1910)...i és que vaig patir tant amb aquell fred i amb la misèria dels pobres soldats francesos en la seua retirada de Rússia.
En altres novel.les només se’ls nomena com de passada “Macondo...a la orilla de un río con las aguas diáfanas...”
Altres ja el porten al títol com El río que nos lleva de J.L Sampedro (1917) on la llibertad de la natura està per damunt de la civilització. I fa anys era d’obligatòria lectura als instituts El Jarama de Sánchez Ferlosio (1927) .També em vé a la memòria el paper del riu Manzanares a les novel.les de la Guerra Civil, per exemple a la darrera de l’Almudena Grandes (1960) , El corazón
helado...
Igual que és tòpic dir que els carrers o els edificis són testimonis muts de la nostra història també ho podem dir d’un riu com el nostre que contempla des de la seua tranquil.litat , des de la seua placidesa la història de la gent que vivim, treballem, passem i somniem que diria un poeta estimat, atrapat també per l’encant d’un altre riu, el Duero.