23/6/09

Claus i Lucas (1987-1991)


Què és veritat i què és mentida? De vegades en el nostre dia a dia hi ha actes que no ens els acabem de creure. Fets que dubtem que encara que ens estiguin passant puguin ser reals. O en ocasions, a l’inrevés, somniem històries terribles o meravelloses que no tenen res a veure amb la realitat que ens ha tocat viure.
Claus i Lucas és una trilogia de l’autora Agota Kristof (1935-) que va publicar entre els anys 1987 i 1991 i que ens explica la història de dos germans bessons a partir de la 2ª. Guerra Mundial. Però que ningú no es pensi que de nou estem davant d’un altre episodi d’aquesta guerra. La novel.la no va d’això. La novel.la és la història d’una supervivència. O no. És la història de com es pot tirar endavant malgrat tot el món que ens envolti sigui horrible i cruel. O no.
Ara mateix no recordo una narració que m’hagi descol.locat tant com aquesta. Llegim una novel.la però, quan l’acabem, és una altra. Hem de reconstruir de nou totes les peces per poder situar-nos davant el nou llibre que tenim a les mans. Una mica perduts i alhora seduïts per l’autora que ens condueix allà on vol ella, com si fossim unes titelles a mercè dels seus capricis.
Llegiu la novel.la i tindreu aquesta sensació i moltes d’altres que només una mestra de la literatura pot fer arribar al lector.


(També han escrit sobre aquesta novel.la:

18/6/09

Relats Conjunts: El Cafè de nit


El seu aspecte era acurat. Era fins i tot agradable si bé els llavis eren massa prims i no l’afavorien massa. Havia sortit de la impremta abans d’hora. Havia dit als seus treballadors que la seua dona l’estava esperant. Feia poc que l’Alain s’havia casat amb la Marie i tothom sabia que n’ estava enamorat com un adolescent.
S’estimava la Marie com mai no havia estimat cap dona. Des del moment que l’havia vista va sentir que seria per a ell. Ara, quan feia els sis mesos de casats, aquell amor esdevenia cada vegada més profund. Només volia que estigués per ell, que estigués amb ell. Per això, quan algunes tardes de festa, la Marie li demanava caminar fins al Moulin de la Galette, ell no hi volia anar. De solters s’hi passejaven i, de fet, allà va ser on l’Alain l’havia captivada amb la seua veu tendra i dolça. Però ja no li venia de gust. Era tan guapa la Marie, que segur que més d’un li voldria prendre.
I era tan simpàtica! De vegades, massa. I ella li donava un grapat d’explicacions. Ocasionalment plorava però ell no sabia si creure-la. Era molt bonica i no es podia avesar a què ell hagués tingut tanta sort. Al cap i a la fi, qui era ell? Només era el propietari d’un modest negoci. La Marie, si hagués volgut, s’hagues pogut casar amb aquell brètol del Pierre que era més ric i estava millor situat. Però l’havia triat a ell i n’estava orgullós.
Molts dies arribava d'hora i no pujava al pis. S’estava davant de la porta i espiava des del carrer. Se’n fiava de la Marie, però volia estar-ne absolutament segur. I quan estava cansat d’esperar, ja de nit, pujava les escales i encara trobava el sopar a la taula....Amor-li deia ella- per què has trigat tant? I contemplant-la pensava que quina sort tenia un home com ell.
Avui havia sortit aviat. Volia que la Marie estigués contenta. L’altre dia, al sortir de la feina, havia entrat al Cafè de París i potser havia begut massa ginebra. Ignorava què havia succeït. Però la Marie el va posar nerviós i l’endemà semblava que tingués un blau a la galta. Es va disculpar humil i tremolós.
Ara volia estar amb ella i que oblidés l’altre vespre. Camí de casa va tornar a passar pel davant del Cafè. A poc a poc va seure a la mateixa taula, al costat del billar. Segur que la Marie el perdonaria de nou. Ningú no se l’estimava tant com ell.

14/6/09

Lectures de la Patagònia


El viatger que entra en una llibreria de El Calafate, a la província argentina de Santa Cruz, se sorprèn immediatament per la gran quantitat de llibres dedicats a la Patagònia que hi ha a l’abast del possible lector. Assajos, cròniques, treballs de camp, biografies, relats d’expedicions...
Llibres que denuncien l’extermini dels grups aborígens de Santa Cruz i Tierra de Fuego com el de l’antropòloga Anne Chapman que va estudiar la vida dels indígenes, els Onas i els Yàmanas a La vida de los Onas. Ella es va traslladar a la zona i va tenir contacte amb l'última Ona, la Lola Kiepja, que va morir l’any 1966. Dels 24. 000 tehuelches –ètnia a la qual pertanyien els ones- que es van censar al 1869, ja al 1895 només en quedava 5.500.
Llibres que conten com un vaixell belga dedicat a la pesca de balenes a la zona va capturar un grup d’ones i els van portar a París engabiats com si fossin animals. Aquells éssers humans van ser un dels atractius a l’Exposició Universal de París al 1889.
Llibres que parlen de les aventures de l’expedicionari Ernest Shackelton (1874-1922) i com amb l’Endurance va quedar atrapat al gel de l’Antàrtida. O de la vida de Francisco Moreno que va morir sense haver vist mai el glaciar que porta el seu nom.
Llibres que fan pública l’explotació dels treballadors i les morts que hi va haver a començaments de segle per part dels grans propietaris de la terra, ramaders en la seua majoria, com La Patagonia trágica de José Maria Borrrero (1880-1931) on explica, amb documentació dels diaris de l’època, les vagues dels assalariats demanant unes mínimes condicions laborals i la consegüent repressió indiscriminada que van patir, aïllats i ignorats del món.
Una bibliografia nombrosa i una Història rica que ens és llunyana però interessant i trista. Molt trista.

3/6/09

El quartet d'Alexandria (1957-60)



He llegit que s’ha recomanat en alguns blocs Un lloro per al vicari i altres històries de Gerald Durell (1925-1995). Aquestes ressenyes m’han fet pensar en el seu germà Lawrence Durrell (1912-1990) i el seu quartet d’Alexandria. Títol genèric de quatre novel.les diferents: Justine, Balthazar, Mountolive i Clea.
Ambientada a Alexandria abans i durant la 2ª. Guerra Mundial, Durrell narra una sèrie d’esdeveniments des de tres punts de vista, tres perspectives –segons el personatge que ho explica- sobre els mateixos fets, en un intent de fer confluir temps i espai en una dimensió absoluta. A la 4ª entrega, Clea, la narració avança i només llavors el lector se n’assabenta del desenllaç de la història.
Amor, intrigues polítiques, desencís, passió, mort, adulteri, ambició...es combinen en un relat d’una gran complexitat narrativa i també humana. I per damunt de tot, en un relat apassionant.
El fil conductor és el periodista Darley, seduït per un impossible, la intangible Justine. Darley, enamorat de la ciutat només perquè en els seus carrers s’hi passeja la dona que estima. Darley, ple de desig de viure, d’estimar, de trobar pau. Darley, espectador i amic d’uns éssers que existeixen però que no es troben a ells mateixos.
Llegim el quartet i si poguéssim faríem les maletes i marxaríem a Alexandria com si fóssim víctimes d’un encanteri que ens portés a la vella ciutat. Ciutat que és més que un escenari, i que pren protagonisme als personatges principals al llarg de la novel.la. Però l’Alexandria de Justine o de Clea no la trobarem tal com la descriu Durrell.
O potser si. Perquè ens hi podem apropar, viure-hi, ésser part d’ella tantes vegades com vulguem. Només cal llegir el llibre.