21/9/08

Llibres

Un amic meu ha trobat una pila de llibres ben posats al costat del contenidor. Els ha fullejat i se n’ha quedat dos. Potser la persona que els ha tirat no volia que desapareguessin del tot. I quins llibres has rescatat, li pregunto. I em diu que un de l’André Malraux i un del Philip Roth...A les primeres pàgines, un nom i una data...Anna, 1980. Tota una història al darrere potser tan interessant, fins i tot més, per allò de què la realitat supera la ficció, com la dels llibres, ara abandonats.
M’imagino aquesta desconeguda voltant per les llibreries amb ganes d’emportar-se’n més d’un i més de dos...Finalment a la mà, un llibre del Philip Roth li ha cridat l’atenció . Encara és poc conegut al nostre país i, des d’una foto de la contraportada, amb un rostre molt més jove de com el coneixem ara, es mira fixament l’Anna, que dubta de comprar-lo o no. Al final decideix quedar-se’l i qui sap, potser li agradarà.
L’Anna també és més jove, mestressa dels seus actes, mestressa dels seus llibres, orgullosa del seu cos encara i que no sap que trenta anys després vindrà algú i li tirarà els seus llibres, els seus estimats llibres, a les escombreries.
La debacle no serà total perquè els deixen ordenadets, com una petita llibreria de segona mà a la vorera, amb la secreta esperança de què acabin omplint altres prestatgeries...com la del meu amic. Tant de bo altres veïns hagin fet de clients d’aquesta llibreria de vell que a l’Anna, perquè no, li hagués encantat.

18/9/08

Anna Karenina (1877)


Quan vaig acabar la novel.la vaig tenir la sensació de què havia estat aprop de percebre la genialitat, la perfecció. No cal dir que és la meua novel.la preferida...


I per què? Per la història d’amor de l’Anna i el Vronski? Pel retrat de la societat russa de finals del s.XIX? Per l’anàlisi psicològic dels personatges? Pel seu estil lleuger i precís que fan de la lectura un plaer en sí mateix?


Doncs segurament, per tot això i més...però sobretot m’agrada aquesta novela pel personatge principal, el Levin. És un personatge que li serveix a Tolstoi per transmetre la seua idea sobre la vida i el món. I es un personatge que mentres vas llegint t’ensenya a disfrutar de la vida, a trobar-li un sentit, t’ensenya a mirar els altres d’una altra manera, et fa reflexionar sobre tu mateix...si diem que la literatura és una finestra al teu interior i un telescopi que et permet mirar més enllà, Anna Karenina és literatura, amb majúscules.

Ara fa cosa d’un mes, el diari EL PAIS va fer una enquesta a 100 escriptors on els demanava una obra que els hagués canviat la vida...i , entre les deu primeres, concretament en el lloc 6è. hi havia aquesta novel.la.
Llegiu-la...i a gaudir com mai!

16/9/08

La muntanya màgica (1924)


Hans Castorp, un jove de 23 anys, arriba a Davos a visitar el seu cosí, Joachim.Aquest es troba en un sanatori en plena muntanya intentant guarir-se de la tuberculosi que pateix.
Hans, que arriba totalment sa, i que només s’hi vol quedar uns dies, agafarà la malaltia i s’hi estarà set anys. Tota una vida pel personatge perquè amb un contacte tan estret amb la mort aprendrà la importància de l’esprit, la importància de crèixer interiorment.
La novel.la té set capítols. Als cinc primers Thomas Mann ens explica el primer any, i en els dos darrers capítols, els sis anys restants. La concepció que tenim els lectors del temps de la novel.la és una percepció subjectiva. El primer any és un temps d’aprenentatge per Hans, està animat, coneix persones interessants, s’enamora, tot és interessant, tot val la pena de fer-ne esment ...després entrem en un temps de monotonia i avorriment i la narració se’n contagia, es torna lenta i el temps costa de passar.
El sanatori esdevé un univers tancat on els diferents personatges entren i surten –viuen i moren- davant la indiferència de la majoria. Perquè malgrat la mort, un tema tan absolutament present en el dia a dia d’aquests personatges, la força de la vida els estimula per enamorar-se, divertir-se, gaudir del sexe, gaudir de la muntanya...I tanmateix, com la societat europea de començaments del segle XX , entraran en un procès de discusions i tensions que auguren l’arribada de la 1ª Guerra Mundial.
És una narració que et fa gaudir des del primer moment...escenes precioses com quan Hans no vol deixar de sentir el fred a la terrassa, tapat amb mantes o l’excursió que fa a la muntanya i el seu desig de formar-ne part o la declaració d’amor que li fa a la Clavdia...




14/9/08

Novel.la negra

S’acaba l’estiu, la meua temporada preferida per llegir novel.les de detectius i assassinats. Crec que ja m’agradaven quan llegia les aventures de misteri de los cinco de l’Enid Blyton però quan m’hi vaig aficionar de veritat va ser amb les històries del Perry Mason. El meu pare les tenia totes. I els títols eren superdivertits: El cas de l’aneguet que s’ofegava, el cas de l’oreneta que xisclava...i sempre tenien la mateixa estructura. L’Erle Stanley Gardner, l’autor, matava algú al començament de la novel.la i allà anava l’advocat Perry Mason – que a la tele l’interpretaria l’actor Raymond Burr- a descobrir qui era l’assassí i sempre ho feia amb interrogatoris fantàstics en mig d’un judici.
M’agrada la Donna León, l’Elisabet George però la meua passió d’aquests darrers anys ha estat el Henning Mankell i el seu antiheroi , el Kurt Wallander. Des de la primera de la sèrie Assassins sense rostre (1991) fins a Abans que geli (2002)on ell ja no és l’únic protagonista sinó que la seua filla, la Lucy Wallander, agafa el relleu, Mankell ens ha fet desitjar atansar-nos a la ciutat sueca de Malmö i ser espectadors de primera fila de les aventures del detectiu.La pena és que en Mankell se’n va cansar del seu heroi abans que molts lectors o lectores, per exemple jo mateixa.
Aquest estiu he llegit dos històries de l’autor irlandès John Connolly. Ha creat un detectiu, en Charlie Parker, que és també un antiheroi. Us recomano la primera de la sèrie Tot el que mor (1999) i la darrera publicada en català Els turmentats (2007).

13/9/08

Llibreria Gran Splendid


Al gener de 2008, el diari britànic The Guardian va publicar una llista de les llibreries més boniques del món i la llibreria El Ateneo Gran Esplendid de Buenos Aires, un teatre reconvertit en llibreria, estava en segona posició.
A la capital porteña totes les llibreries tenen un encant especial perquè apart del clima comercial hi ha un clima que se’t contagia de pau, de tranquil.litat i de gust pels llibres. Són mig biblioteca i mig botiga. Però a més en la majoria hi ha una petita cafeteria que invita a parlar de lectures recents o de lectures llunyanes amb el temps però no per això menys estimades. A més al Gran Esplendid hi havia un concertista de piano que encara feia més idíl.lic el lloc. Tot l’espai estava ple de cites de grans autors que et feien reflexionar i desitjar llegir algun dels lllibres nomenats.
El Ateneo té un altra llibreria al famós carrer peatonal de Florida. I si bé no té la majestuositat de la primera, si té en l’atmosfera que es respira la mateixa pau i amor pels llibres. En aquesta Julio Cortázar dominava l’espai, fotos, frases seues , dels seus llibres o de les seues entrevistes..donaven a conèixer un dels escriptors més estimats pels bonaerenses, juntament amb Borges.
Altres llibreries son la de Ávila, la Clásica y Moderna, la Ayala...i moltíssimes al carrer Corrientes, obertes fins a les tantes de la nit.
Què vam comprar? Doncs uns llibres de Colm Toibin –que ben aviat us en faré la ressenya- ...i no vull acabar l’article sense esmentar les llibreries de la Patagònia. Al Calafate n’hi havia dos – com les d’aquí més o menys-i em va cridar molt l’atenció la quantitat de bibliografia sobre els antics pobladors de la zona, sobre la colonització, l’exterminació dels pobles autòctons, la repressió a les estàncies ...tota una part de la història desconeguda per molts dels europeus.

El Far de Blackwater (1999)

De vegades sentim una conversa a la taula del costat en un bar o a l’autobús i per uns segons accedim a la vida d’altres persones...El Far de Blackwater ens ho permet també.
Aquesta és la història d’uns dies de la vida d’una família a la Irlanda dels anys 90. És com si puguessim entrar com a espectadors en un temps concret i ens convertissim en testimonis de tot el que els passa...els fets objectius i les diverses interpretacions segons els diferents personatges que anem coneixent, els seus sentiments, emocions, remordiments, rencances...Accedim, doncs, a tots els maldecaps que planegen sobre el cap dels protagonistes. I veiem que el seu present és víctima del passat.
Toíbín ens presenta tres generacions de dones, la Dora, la Helen i la Lily , d’una mateixa família. D’alguna manera una malaltia va trencar els vincles familiars, ara un altra malaltia les tornarà a juntar...Si no sentim, si ens tanquem en el nostre territori i en fem un lloc asèptic, no patim...però és així certament?
Toíbin ens proposa una història intensa i complicada dosificada de forma mestra al llarg de la narració, absolutament sincera i en alguns moments fins i tot cruel.

L'elegància de l'eriçó (2007)

Renée, la protagonista de la novel.la, diu que només s’ha de tenir una amiga. Una amiga meua m’ha recomanat aquest llibre i des d’aquí li dono les gràcies.
La Renée és una dona de 54 anys, portera, i que ha d’amagar la seua veritable personalitat , la seua sensibilitat i el seu interès per la filosofia, l’art, la música...I sobretot per la literatura.
La Paloma és una veïna de 12 anys que s’amaga del món i que només trobarà refugi amb la Renée. Dos persones de diferent generació i que gràcies a una tercera persona connectaran i li trobaran un sentit diferent a la vida que havien previst...I és que a la vida pot haver-hi sorpreses, pot haver-hi canvis no previstos.
La francesa Muriel Barbery ens parla d’uns personatges que fan de l’Art un ajut per seguir vivint però també de les relacions humanes, els ponts de veritat que podem establir amb les persones que ens agraden també són un estímul per il.lusionar-se...
Les reflexions de la Renée i de la Paloma ens faran gaudir de les paraules, de les idees i ens ajudaran a intentar entendre millor el món que ens envolta, als altres i, perquè no, a nosaltres mateixos.

La clau (1956)

Escrita pel japonès Junichiro Tanizaki (1886-1965) va ser el primer llibre de la literatura japonesa que vaig llegir. Després m’hi he aficionat. La clau és una novel.la curta on l’erotisme, la sexualitat i la perversió s’erigeixen com a protagonistes d’una història fascinant.
Una parella , Kimura i Ikuko, porten trenta anys de matrimoni ple d’avorriment i de monotonia. Kimura, deu anys més gran, vol motivar la seua dona per la passió i l’erotisme. Ell té un diari i la clau del diari, posada a l’abast d’Ikuko, deixarà al descobert tots els secrets inconfessables d’ell i tots els desitjos que mai no s’havia atrevit a dir-li. Per la seua part, ell també llegirà d’amagat el diari d’ella. Així els dos es parlaran a traves dels seus diaris perquè els dos saben que els seus diaris els llegeix l’altre...
Una comunicació subtil, plena de missatges del què es vol però no ens atrevim a dir, ple de frases amb significats diferents, una comunicació que ens fa adonar del conflicte entre el que seria una relació tradicional i una relació que vol fugir de lo establert, tema, d’altra banda, molt corrent a les novel.les de Tanizaki.
Podeu llegir d’aquest escriptor altres llibres com Hi ha qui prefereix les ortigues i Elogi de l’ombra.

La pell freda (2002)

Es una novel.la que combina la ciència-ficció i el terror. És una novel.la de por, cosa rara a casa nostra. Éssers estranys, ambient solitari i hostil, sexe, violència...fan que les 300 pàgines d’aquesta novel.la es llegeixin en un no-res.
Quan la comences a llegir t’enganxa i penses que serà una novel.leta i prou. A poc a poc descobreixes un món màgic i violent on , com diu l’autor, descobrim que no lluitem mai pel que diem que lluitem.
Un home arriba a una illa deserta només habitada per Batís Caffó. Amb ell haurà de lluitar per sobreviure i també per allò que estima...Una barreja de sentiments omplen les pàgines del llibre per descobrir que l’enemic no és mai tan bèstia com sembla, que la violència està dins de nosaltres mateixos i que la vida és com una roda on no decidim res encara que ens ho sembli.
Aquesta novel.la també ens trasllada als relats de por de H.P.Lovecraft – la magnífica En las montañas de la locura- o al Poe en aquell conte memorable de Les aventures de Athur Gordon Pym. En aquelles novel.les tenim por a lo desconegut, a allò que desconeixem, a allò que no podem controlar.
La veritat riu amb minúscula i ens podem plantejar què és real i què no ho és.
Després va publicar Pandora al Congo que no em va agradar tant i ara està d’actualitat perquè publica un nou llibre de contes Tretze tristos tràngols. Un llibre per llegir!
Aquest comentari va dedicat especialment a qui ella ja sap.

Al sur del Sur (2003)


No llegeixo normalment llibres de viatges però Al sur del Sur de León Lasa potser farà que en llegeixi més a partir d’ara. És la narració d’un viatge a la Patagonia durant l’hivern austral l’any 2000.
El viatger –ell prefereix ser un viatger que escriu i no un escriptor que viatja- va recollint la història, els personatges, els diferents indrets a les seues pàgines...i és capaç de plenar-les també amb els seus pensaments més recòndits, el seu escepticisme sobre el món, sobre nosaltres .
Les terres àrides i desèrtiques de la Patagonia esdevenen un paisatge familiar a través dels ulls de Lasa. La gent que hi viu ens és amable o esquerpa segons el que ens explica l’autor.
I podeu pensar què té d’especial? Doncs que t’enganxa i et fa sentir ganes de saber-ne més no només d’aquells llocs i llogarets sinò també de les històries que conta i de les reflexions que Lasa va fent a mesura que va coneixent el territori.
El resultat és un llibre captivador, un llibre que et condueix a un univers on només el escriptor i el lector gaudeixen de moments de pau , tranquilitat i silenci allà on acaba el món.

Mal de pedres (2006)

S’acaba de publicar en català i és la segona novel.la de la italiana Milena Agus i l’únic llibre traduït fins ara d’aquesta autora dels tres que ha publicat ja al seu país.
El mal de pedres és un símbol de tots els dolors que anem acumulant en aquesta vida i de com ens els hem de treure del damunt si volem ser feliços. És una història en què la protagonista es fabrica un món a la seua mesura, on realitat i imaginació es barregen fent un collage on el lector es perd i se submergeix dins d’una narració preciosa i plena d’encant.
Què és veritat i què és mentida? Què passa a les nostres vides i què volem que passi? Què tenim i què volem? La protagonista, l’àvia, desfila per la vida amb l’objectiu d’ésser feliç, amb l’objectiu de tirar endavant rodejada dels sentiments i de les emocions que desitja, que li causen plaer i sap allunyar aquest mal de pedres que també és constant a la seua vida.
Us el recomano, només son 100 pàgines però delicioses des del començament fins al final. És una història que t’enganxa i on les coses no són el que semblen.

Dues vides (2005)

No havia llegit res del Vikram Seth fins que em va cridar l’atenció el llibre a la llibreria. El vaig agafar perquè hi ha una foto a la portada que em va recordar la Virginia Woolf encara que no ho era. Hi havia dos fotografies, la del Shanti i la Henny.
Eren els tiets avis de l’escriptor que va recrear la història de les seues vides mostrant-nos uns temps difícils i la integritat amb què van saber suportar les dificultats amb què es van trobar.
És, per tant, un relat biogràfic però que no es fa pesat , ho dic per aquells que preferiu la novel.la, i que ens explica els orígens diversos ,l’Índia i l’Alemanya, dels dos protagonistes...els seus anys abans de conèixer-se i com el destí va fer que es trobessin després de donar moltes voltes.
Llegeixo això i sembla que parli d’una novel.la bizantina, però no, és una història real novel.lada plena de sensibilitat, on les vides de les persones van desfilant amb les seues emocions, les seues pors, els seus odis i els seus amors. Com pot ser que en un món tan advers, una època com la dels anys 30 i 40, es pugui preservar la identitat d’un mateix, l’enteresa moral, la força per continuar vivint...?
Vikram Seth vol retre un homenatge a aquests familiars seus, dos éssers excepcionals, i ho aconsegueix plenament però també fa un cant a la vida, un cant a la dignitat de la persona.
Recomano especialment també d’aquest autor Una música constant per tots aquells que gaudiu amb la música clàssica i si us agraden les històries al detall d’una família índia i de l’entramat social d’aquell país als anys 50, Un bon partit.

L'heroïna de Fort Henry (1903)

Quan vaig parlar l’altre dia de les lectures de petita i de la col.lecció Històries vaig pensar que algun article el dedicaria a Zane Grey(1872-1939). Avui el Javier Marías en fa esment al seu article del País Setmanal i he pensat que això era l’excusa perfecta.
Zane Grey va escriure novel.les de l’oest. Va tenir molt èxit i això als Estats Units de principis del segle XX li va permetre viure de la literatura. La colonització d’unes terres inhòspites per part dels blancs, la supervivència, el contacte i la lluita amb els indis que defensaven les seues terres...eren els temes de les seues novel.les.
Els crítics han dit que no era un gran novelista però les seues històries romàntiques ens transportaven a un món llunyà, a una natura salvatge, a unes aventures de les que també volíem ser-ne els protagonistes.
El meu pare va ser qui em va donar per llegir L’heroïna de Fort Henry...La vaig començar perquè va insistir. Dubtava de què unes aventures de l’oest em puguessin agradar...Encara recordo l’emoció que sentia al llegir les descripcions d’aquells paratges solitaris, terres dures que encomanaven un sentiment de llibertat i d’amor a la natura.
La vaig rellegir molts anys, gairebé me la sabia de memòria...després vaig ser afortunada perquè vaig descobrir que a casa hi havia les obres completes i ja us podeu imaginar què va passar.

Col.leció Històries Selecció (196...)

Hi havia quan jo era petita col.leccions de llibres de clàssics, adaptats per a nens i nenes, que van suposar una introducció fantàstica al món de la literatura. Avui parlaré de la col.lecció “Historias Selección ” de l’editorial Bruguera que , per cert, diuen que la volen tornar a editar de nou. Segurament els comprarem les persones de la meua generació, per rellegir-los de nou, per recordar els moments màgics de descobriment, per tornar a sentir tot un cúmul de sensacions que experimentàvem mentres llegíem aquells llibres per primer cop.
I quins llibres eren? Uns quants títols...La cabaña del tío Tom, Heidi, Mujercitas, David Copperfield, El detective distraído, La isla del tesoro, Robinson Crusoe, Dos años de vacaciones, La vuelta al mundo en 80 días, La historia de dos ciudades, Sissï, Ben-Hur, Las aventuras de Mark Twain, El Lago de los ensueños, Viaje a la Luna, Los tres mosqueteros...Escric els títols en castellà perquè estic parlant dels anys 60 i ja us podeu suposar que la traducció catalana no existia.
Eren part de lletra i part de “tebeo” i això feia que ens interessèsim per la història i després, com que volíem saber-ne més, ens llegíem la lletra petita també.
Noms com Mark Twain o Juli Verne van començar a ser-me familiars, companys de viatge fidels que després he tornat a llegir i rellegir...però ja no en aquella col.lecció mítica desapareguda de les nostres llibreries però , com veieu, no del meu record.

Madame Bovary (1857)

Emma Bovary es casa amb un metge rural amb unes il.lusions que al poc temps es veuen frustrades. Ella havia llegit moltes novel.les romàntiques on havia viscut grans amors plens de passió i al casar-se pensava que la seua vida seria igual que aquelles heroïnes que ella admirava. Però Emma aviat s’avorreix amb el seu home Charles Bovary.
La seua imaginació i les seues fantasies xoquen frontalment amb la vulgaritat d’ell i l’ambient de poble de Yonville l’ofega i fa que se senti trista i desgraciada. El seu absolut inconformisme amb la seua situació la porta a buscar l’amor i la felicitat en altres homes que la malinterpreten i no la comprenen.
És famosa la frase del seu autor Gustave Flaubert quan va dir “Madame Bovary c’est moi” volent dir que moltes de les seues vivències, trets de la seua personalitat o sentiments estaven depositats en els personatges de les seues novel.les.
Flaubert però no tracta massa bé a un dels meus personatges preferits de la literatura, la castiga perquè no es conforma a ser una dona sense somnis o altres aspiracions que no siguin ser una recatada dona de metge de poble. Podem pensar inclús que Emma és una dona capriciosa, infidel o irresponsable...
Però potser el seu crim més gran va ser "ser dona" al segle XIX.Ella no es va conformar amb quedar-se a casa, va voler sortir a l’exterior i complir els seus somnis, d’alguna forma l’Emma es va rebelar contra el que la societat li estava assenyalant i la societat no li va perdonar.

Animeu-vos!

Rebeca(1938)

“Anit vaig somniar que tornava a Manderley...” així comença una de les meues novel.les preferides. La vaig llegir fa molt temps i l’he rellegida moltes vegades , aguantant el pas dels anys com si hagués begut l’elixir de la immortalitat. Em refereixo a Rebeca, una història romàntica, misteriosa, amb aires gòtics que recrea una atmosfera asfixiant que ens fa patir, que ens fa ser insegurs, innocents, tímids com la protagonista...Quan la llegeixes per primera vegada, el fil dels aconteixements et fa llegir-la ràpid, molt ràpid...Quan repeteixes, te n’adones de com les descripcions et fan sentir l’olor del mar, o com la boira no et deixa veure el jardí d’aquesta gran mansió –Manderley- dels senyors de Winter, la parella protagonista.
Rebeca és qui dóna nom a la novel.la però no apareix en tota la història...Hitchcock en va fer una adaptació. Molt bona. Però, si vau llegir l’anterior comentari ja haureu vist que prefereixo el llibre a la pel.lícula. Com a curiositat recordo que l’actriu Joan Fontaine portava unes jaquetetes de punt i es van començar a dir “rebeques” per la pel.lícula.
La va escriure l’anglesa Daphne du Maurier . D’ella és Els ocells que el mestre del misteri adaptaria també al cinema. Igualment recomano La meua cosina Raquel on veureu influències de les germanes Bronté i també de Wilkie Collins.
És una novel.la preciosa!

Bella del Senyor (1968)

La Leonor Watling i l’Olivier Martínez han presentat al darrer Festival de Cannes una pel.lícula basada en aquesta novel.la . Vull parlar d’ella a veure si us animeu a llegir-la perquè si no després, si veieu la peli, ja no serà el mateix.
Vaig llegir Bella del Senyor fa molt temps i quan la veig a l’estanteria, encara que sigui només per un instant, m’impressiona i recordo com em va afectar aquesta història de dos enamorats, el Solal i l’Ariane. Em va sorprendre també. Una persona molt estimada per mi – i que ja no hi és- em va dir “està molt bé” i com que feia cas de les seues recomancions em vaig anar a comprar el llibre. No tenia cap més referència i mentres l’anava llegint vaig tenir la sensació de què estava davant d’una història única, una gran novel.la.
El Solal i l’Ariane viuen un amor apassionant. Però què passa quan l’amor s’acaba i comença l’avorriment? Quan una passió exultant s’esvaeix i els sentiments inicials han desaparegut i s’han degradat fins un punt que frega l’horror? És tant el que ens fa sentir aquesta novel.la!
Un contrast entre lo sublim i lo més rastrer, entre el cel i l’infern, entre la carn i l’esperit...
La novel.la us està esperant!
Albert Cohen, escriptor nascut a Corfú però que va traslladar-se a Suïssa de ben petit, la va escriure al 1968.

Una princesa a Berlín (1980)

Una guia de Berlín, una noia brasilenya, em va recomanar aquest llibre de Arthur G. Solmssen. És un llibre històric, gairebé didàctic ja que entens molt bé la situació de l'Alemanya entre guerres: la tremenda inflació, la pobresa de les classes mitjanes, el luxe de les classes acomodades,la utilització del nacionalisme, la situació dels jueus...No és però una novel.la històrica en què el lector va llegint els fets que van passant sinó que el lector se submergeix en la història i pateix com un més els aconteixements històrics que porten a la ruïna un pais i també a les persones que hi viuen. El protagonista, Peter Ellis, és un pintor americà que viatja a Berlín al 1922. Ell es relaciona amb ambients de tota mena la qual cosa ens permet veure la diferència enorme entre les classes socials. Peter Ellis vol ser un estranger i ser un mer observador del que està passant...però ningú pot ser un foraster de la seua pròpia vida i al final, igual que a tots els altres personatges, el caos, la confusió, la corrupció, l'horror a què es veu abocat el país alemany també l'atraparà.
Us agradarà!

No em deixis mai (2006)


Quan vaig acabar el llibre vaig pensar que era la història més trista que mai no havia llegit.És una història de clons...dit així podria semblar uan historieta més d'aquestes que està de moda però és també una novel.la sobre la mort. Però no és això el que fa que la novel.la sigui tan trista...una opressió estranya que em va acompanyar les 24 hores dels dies que vaig estar llegint la novel.la...És la falta d'esperança que tenen els personatges, una vida en què no esperen res, una vida en què només esperen el final. Els personatges accepten el que els ha tocat viure amb submissió i ressignació, accepten una mort propera i segura, la dels seus amics o amigues, que suposarà acabar amb una vida buida, plena de no-res.
És trista, ja ho he dit, però la recomano fermament perquè és rara, inquietant i a la vegada no deixa de tenir un punt d'atracció que et fa sentir atrapada pel dolor, per la malenconia i també per la bellesa dels sentiments dels personatges
La va escriure l'anglès,d'origen japonès però, Kazuo Ishiguro que ja s'havia donat a conèixer amb El que resta del dia.

El carreró dels miracles (1947)

És un llibre llegit encara que m'agradaria que fos per llegir per tot el que m'esperaria.
M'ho vaig passar tan bé amb aquesta novel.la!
La va escriure l'egipci Naguib Mahfuz. Ens explica les misèries, les vivències, la voluntat d'aixecar-se cada matí, les il.lusions dels veïns i veïnes d'un carreró d'El Caire... No passa res important només el dia a dia de tots ells i quan acabes de llegir sents que el miracle d'aquest carreró és la vida, aquesta cosa abstracta i fugissera que Mahfuz ens apropa i ens fa sentir.Després vaig llegir altres llibres com la Trilogia d'El Caire. Son tres novel.les sobre tres generacions d'una família egípcia que ens ajuden a conèixer una societat diferent. No parla solament de la vida quotidiana sinó també de l'evolució política d'Egipte i com aquesta condiciona la personalitat i la ideolgia dels protagonistes.
Molt interessant!

Viatge a la Patagònia


El llibre que comentare avui està per llegir encara. L'estic llegint. Es titula "A la Patagonia" i el va escriure Bruce Chatwin. Un personatge polifacètic, periodista, amant de l'art i de la història, que un bon dia va decidir anar a la Patagònia, sobre els anys 70, i va escriure aquest llibre que no és ben bé un llibre de viatges a l'ús sinó les vivències d'un viatger. Ell va d'aquí per allà, explicant-nos la gent que es troba, per què viuen al Calafate o a Trelew i també una mica d'història dels seus avantpassats. És una mica la intrahistòria que diria el nostre estimat Machado, la història de la gent poc important que s'aixeca, treballa, viu i dorm ...però que també fan història.
És original, una mica caòtic però que es llegeix bé i de tant en tant sembla que respiris el mateix aire pur que en Chatwin. Sembla que estiguis allí!

Per què Kwei-lan?

Començo aquest bloc per comentar els meus llibres preferits. Ho faig sempre. A la feina, amb els amics, amigues...i he pensat que també ho faria aquí.
I perquè Kwei-lan? Doncs perquè és el nom de la protagonista de "Viento del este, viento del oeste" que ja vaig llegir fa molt temps, debia tenir uns 14 anys, i que va fer que llegir m'agradés, crec que per sempre més. Kwei-lan , després d'una infantesa plena de renúncies, veu com part del que ella creia que era la veritat es converteix en no-res. L'autora, Pearl S. Buck, reflecteix el contrast entre dos cultures molt diferents i com , en nom de la cultura, se sotmetia a les persones, sobre tot a les dones.
És un llibre senzill, però ple de sensibilitat.