No hay cielo sobre Berlín (1995)

A No hay cielo sobre Berlín, l’Helga Schneider (1937) evoca, ja adulta, les seues vivències al Berlín de la 2ª. Guerra Mundial quan només era una nena .
Ens podem imaginar una criatura deixada sola en plena guerra? L’Helga viu amb la seua mare que no dubta en abandonar-la per anar a defensar les idees de Hitler. Entre una mena de reformatori i la indiferència de la dona del seu pare, que ha marxat al front, passarà els anys de la infantesa al Berlín assetjat pels russos i els aliats.
La narració descriu d’una forma detallada des del punt de vista de la petita l’horror del fred, de la gana, de la vida en els bunkers en mig de l’obscuritat i del patiment de tots els que allí s’amagaven. Sense amor es pot viure -diu l’Helga- però sense menjar ni aigua, no.
L’Helga també ens parla de la por que sentien per culpa dels bombardejos i de les explosions. La ciutat era un incendi continu. El fum no deixava veure el cel. No hi havia cel. Tot era un infern.
La nit del 9 de novembre de 1989 va caure el Mur de Berlín i assistíem emocionats i incrèduls a aquella explosió de felicitat. Dos berlins van passar a ser un i dos Històries separades van tornar a fer un camí únic. Vint anys d’aquella nit memorable que m’han fet pensar en altres moments que ha viscut aquesta ciutat. Una ciutat que mai no ha oblidat el seu passat.
El llibre que recomano avui és una història dura i realista i que tant de bo, històries com aquesta, no es tornessin a repetir.

Somnis impossibles

L’altre dia llegia en un titular d’un diari que què hagués passat si el Marco no hagués anat a buscar la seua mare i vaig continuar amb aquesta mena de preguntes impossibles com que què hagués estat de la Heidi si el seu padrí hagués viscut a Blanes en lloc de les muntanyes suïsses o com s’haguessin sentit d’eufòrics els membres del club londinenc del Phileas Fogg si hagués viatjat en direcció contrària.
I si la Penèlope d’Ulisses no hagués sabut fer anar un teler o l’Anna Karenina i el Vronski no haguessin coincidit mai en una estació de tren? I si Raskòlnikov no hagués tingut per veïna una vella malalta?
I si Heathcliff no hagués estat recollit pel pare de la Katherine i si els gitanos no haguessin tornat amb el gel i si Sancho no hagués volgut ser el rei d’una “ínsula” i si l’Emma Bovary no s’hagués avorrit tant en mig d’un poble provincià?
I si el Grishka i l’Axinia no s’haguessin enamorat prop del Don i si el Dr. Juvenal Urbino no hagués caigut de l’escala i si a Comala hagués viscut algú i si l’Abate Faria no hagués conegut Edmond Dantés al castell d'If i si el Robinson Crusoe no s’hagués trobat al Viernes? I si l’Arthur Gordon Pym no s’hagués enrolat mai en aquell maleït vaixell?
I si la Virgínia Woolf no hagués pensat en l’Orlando i si no hagués calgut crear cap Fundació i si l’Anna Ozores hagués pogut ser escriptora com ella volia i si el hereje no hagués patit la Inquisició i si Pascual Duarte no hagués viscut una Guerra Civil i si Truman Capote no s’hagués assabentat del crim comès a sang freda i si els cecs no haguessin captivat a Sábato?
I si el pare de les germanes March no hagués anat a la Guerra i si Hailsham hagués estat una escola normal i si el món de la Lenina hagués estat una mica més feliç i si l’Anna hagués trobat el seu germà al país de les últimes coses i si …
Personatges familiars, personatges que no teniu secrets per nosaltres, els lectors. Sou protagonistes d’històries que hem llegit i rellegit…personatges que potser esteu avorrits de viure el mateix, de tenir les mateixes emocions o sentiments una i una altra vegada, que somnieu en un: i si...?
Però, estimats i estimades, això no pot ser.

Pel.lícules o llibres

La famosa trilogia de Larsson (1954-2004) s’està duent al cinema de forma vertiginosa i de nou tornem a fer-nos l’eterna pregunta: cinema o llibre?
Personalment prefereixo el llibre. La psicologia dels personatges o els detalls de l’argument estan més aprofundits a la novel.la que a la pel.lícula i recordo algunes versions cinematogràfiques tan decepcionants com la d' Una dona difícil de John Irving (1942-) i altres que segurament tindreu a la memòria.
Tinc algunes excepcions com El nom de la rosa d'Umberto Eco (1932-) o Ben-Hur de Lewis Wallace (1827-1905) portades al cinema per Jean J. Annaud i William Wyler respectivament, que em van captivar igual o més que el text.
De vegades he conegut la novel.la pel cinema i, enganxada a la història de la gran pantalla, he anat a buscar el llibre. És el cas de A l’Est de l’Eden de John Steinbeck (1902-1968). L’argument gira en torn al jove Cal que es vol rebel.lar contra les exigències d’una societat adulta convencional, representada per la figura autoritària del pare i el conformisme del germà gran. Cal, personatge crispat, angoixat, perdut en un món on el bé i el mal estan massa a prop , ens sedueix des del primer moment.
L’Elia Kazan la va dur a la pantalla (1955) i el protagonista va ser l’actor James Dean que iniciava així la seua projecció mítica que després va tenir.
Tant Steinbeck com Kazan reflecteixen molt bé l’enfrontament entre dos generacions als anys 50 als EEUU, l’adulta, immersa en un món ple de normes i de pors, i la dels fills que busca un camí nou sense tabús i hipocresies.
Un ho va fer amb una gran pel.lícula i l’altre, amb una gran novel.la. No sabria què triar.

El que no existeix

Ja sé que és una mica irracional però de vegades conec per la primera frase d'un llibre si m’agradarà o no. De vegades, l’inici de les novel.les es grava a la memòria i si no me’n recordo ben bé vaig a buscar el llibre i el torno a rellegir.
Entre les frases primeres que m’estimo més per suposat hi ha les de Rebeca (1938), la superfamosa Ahir vaig somniar que tornava a Manderley o la també molt coneguda de Anna Karenina (1877): Totes les famílies felices s'assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera.
M'agrada el començament de David Copperfield (1850), lectura de joveneta que em va fer estimar la literatura de Dickens i dels clàssics en general. : Si sóc jo l’heroi de la meua pròpia vida...
Vaig patir amb la Jane Eyre (1847) de la Charlotte Brönte tota una vida de renúncies que ja s’anunciava des de la primera pàgina quan deia : No va ser possible sortir de passeig.
Vaig començar a ser habitant de Macondo a Cien años de soledad (1967) amb Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre le llevó a conocer el hielo.
O vaig viatjar a la vella Vetusta amb La heroica ciudad dormía la siesta, de la meua admirada Regenta.
No es pot deixar d'enyorar la magnífica novel.la de Juan Rulfo (1955) quan ara escric Vine a Comala porque me dijeron que aquí vivía mi padre, un tal Pedro Páramo.

I tantes altres!

Està clar que les primeres frases ens enganxen a tota una història més o menys complexa i durant uns dies vivim entre el nostre món real i el món imaginat que anem creant al llarg de la lectura.

Paraules que ens apropen a històries no per allunyades en el temps menys estimades...històries inventades, fictícies...però com deia en Paul Valéry : Què seria, doncs, de nosaltres, sense l’ajut d’allò que no existeix?

Relats conjunts: Móns paral.lels

La discussió entre la dona i l’home va ser gairebé a mort. L’odi que es professaven va portar a la destrucció irracional. Tot va quedar malmès.
De nou, ell entrava en aquella habitació i mirava el rellotge. El temps estava parat. Les parets estaven esquinçades, el gerro, trencat i ell, després d’aquella baralla entre els dos era com un ninot a punt de caure al buit. Queia al buit i ningú no l’aturava. Donant voltes per aquella habitació que només uns minuts abans era un menjador amable, intentava transmetre tot el que el personatge li exigia. S’hi esforçava. Eren els últims moments de l’obra.
Va sentir com els aplaudiments neixien des d’un silenci absolut. La cortina de l’escenari baixava definitivament per aquell vespre.
De nou, tornava a ésser ell. Va sortir i va saludar el públic que semblava entusiasmat. Va aparèixer ella – també la seua dona a la vida real- i agafats de la mà s’inclinaven agraïnt les mostres d’afecte dels espectadors.
La realitat i la ficció. Dos móns paral.lels que visitaven cada dia amb una gran intensitat. O potser no tan paral.lels. Ningú no havia estat des de feia anys al domicili d’aquella parella que representava de forma magnífica nit rera nit l’obra “A l’infern n’hi ha prou amb dos”.

Philip Roth (1933)

Fa uns anys, un dia que estava de baixa, escoltava per la ràdio una tertúlia literària i algú va parlar d’una excel.lent novel.la que jo no havia llegit i d’un autor que desconeixia. Era en Philip Roth (1933-) i la novel.la , La marca de l’home (2000).
Va atribuir al text un seguit de qualitats tan fantàstiques que si no hagués estat amb febre, en aquell mateix moment hagués anat a la llibreria i l’hagués comprat. Però, com tot lo millor, es va fer esperar. Uns dies, només.
La marca de l’home és la tercera novel.la amb què Roth completava la publicació d’una trilogia. Pastoral Americana (1997) y Me casé con un comunista (1998) eren les altres dos. No cal dir que la novel.la em va agradar molt i durant un temps em vaig posar al dia sobre aquesta autor jueu i nordamericà. I dic jueu perquè l'adaptació de les persones jueves als costums dels no jueus als USA té sovint un paper rellevant a la seua obra.
La marca de l’home –portada al cinema al 2003 i protagonitzada per Nicole Kidman i Anthony Hopkins- és una història que ens enganxa però més enllà de la relació entre un professor jubilat i una humil treballadora de correus, hi ha una crítica de la societat americana, del seu racisme latent o de la seua repressió sexual però també és una crida a què l’home pot triar, a què l’home pot ser diferent en una societat en què es gairebé impossible allunyar-se d’allò que s’espera d'ell. La societat ens "marca" i Roth proclama la llibertat per treure’ns de sobre aquests signes d’identitat que nosaltres no hem escollit.
Etern candidat al Premi Nobel de Literatura es va donar a conèixer pel gran públic amb El trastorn de Portnoy (1968)…després vindrien novel.les que han tingut reconeixements importants com el Pulitzer a Pastoral Americana i altres premis de literatura molt prestigiosos. De totes les novel.les que he llegit apart de la trilogia, potser destacaria El teatre de Sabbath (1997).
També faig un esment especial- Roth té una obra bastant àmplia- a Patrimoni, una història veritable (2003) on ens explica el seu enfrontament a la malaltia del seu pare de 86 anys i el que representa veure la decadència física d’una persona a la que hem conegut plena de vida i de força . No és un tema nou i hi ha autors que s’han atansat al veïnatge de la mort de diferents formes però en Philip Roth ho fa d’una manera absolutament sincera. Ens apropa als seus neguits, als seus problemes i sobretot a les seues pors de tal forma que les emocions i els sentiments també són de tots els commoguts lectors.
Com a curiositat, vull apuntar que Elegy (2007)la pel.lícula de la Isabel Coixet, que van protagonitzar Ben Kingsley i Penélope Cruz, estava basada en una novel.la seua L’animal moribund (2001).
Aquest any tampoc no li han donat el Nobel. Un altre any serà. Tanmateix, és un autor que val la pena conèixer.

Conversa de cafè

Avui a la tarda fent un cafè amb una amiga meua, que és una gran lectora, hem comentat que aviat se sabria el premi Nobel de Literatura d’enguany i hem pensat en diferents autors a qui li podrien donar.
També d’alguns guanyadors dels darrers anys que ens han agradat o altres que no tant. Hem parlat del sudafricà J. Maxwell Coetzee (1940-) com un dels que més ens havia impactat, sobretot, per L’edat de ferro (1990). En aquesta novel.la, una dona, a les portes de la mort, li serveix a l'escriptor, per parlar de la solitud, aquella solitud tan tremenda quan és absoluta i ho envaeix tot. Per suposat també apareixen els temes de la violència, del racisme i el daltabaix polític, social i econòmic de Sudàfrica durant els anys posteriors a l’apartheid. Personalment, prefereixo aquesta a Desgràcia (1999), encara que també és molt recomanable.
De Coetzee hem passat a l’Elfride Jelinek (1946-) molt coneguda per l’adaptació al cinema de La pianista, una pel.lícula incòmoda i inquietant com tota la seua obra. Recomanaria d’aquesta autora, dura, sense concessions , lluitadora per la igualtat de la dona en un món que per ella no té massa esperança, la novel.la Desig (1989) .
Encara ens ha donat temps per una tercera escriptora, la Doris Lessing ( 1919) i Sudàfrica ha tornat a prendre protagonisme a la nostra conversa. La creadora de la Marta Quest ha denunciat reiteradament la injustícia i la segregació racial del continent africà. Però m’agradaria fer referència al primer conte del recull titulat Les padrines (2004) i com una escriptora amb 85 anys reivindica el caràcter, la força i la maduresa de dos dones grans davant la vida, els sentiments i les emocions.
I com que era l’hora de marxar ens hem acomiadat i mentres tornava a casa pensava en com gaudeixo amb aquests aparadors o raconets que fan algunes llibreries amb totes les obres traduïdes dels autors premiats...això si no passa com l’any passat que del Nobel Le Clézio (1940-) no hi havia pràcticament res en català. A veure aquest any.

Relats Conjunts: El fumador

La Maria, cap de secció del Negociat de la Delegació d’Hisenda de la ciutat X, escoltava incrèdula l’encarregat de la neteja. No s’ho podia creure. De veritat, ho diu? N’està segur? I horroritzat, l’empleat movia el cap afirmativament.
D’acord! Va dir, acabant la conversa.
La Maria es va quedar sola. Va començar a ordenar els llapis que tenia a l’abast una i una altra vegada. Va llegir-se els informes del dia que hi havia damunt la taula. Tot era inútil. No es podia concentrar. Havia de prendre una decisió.
L’home li havia explicat una actitud del director de l’oficina menyspreable. Tenia l’obligació de denunciar-ho. Ho havia de fer però el Marc –el director- l’havia ajudat tant! Havia aprés molt al seu costat quan només era una recent arribada a l’oficina. A més sempre havia parlat bé d’ella als seus superiors…Però la Llei era la Llei. I sabia quina era la seua obligació.
Va agafar el mòbil i va trucar al telèfon de la Unitat de Control d’Actituds Incíviques dels Ciutadans .
-UCAIC, digui’m
- Vull denunciar el Director d’Hisenda.
- Si, l’escolto.
- És fumador! Hem trobat tres burilles a la seua paperera.
- (Silenci) Ara venim!

(Any 2015: Basat en fets reals)

La fortalesa assetjada (1947)

L’autor xinès Qian Zhongshu (1919-1998) va publicar aquesta novel.la l’any 1947 i va situar la seua història a l’Est de la Xina, a Shanghai principalment ,en els temps de la guerra entre aquest país i el Japó (1937-1945).
Malgrat aquest rerefons, l’escriptor en fa pocs esments i el relat se centra en un noi que arriba a Shanghai després d’estar uns anys estudiant a Europa: Fang Hongjian. Un jove que no ha sabut treure cap profit de la despesa que ha suposat estudiar a l’estranger. Arriba, però, amb un títol de doctorat fals a la butxaca.
Hauria de buscar feina, parella, situar-se...però en Fang no sap ben bé com tirar endavant la seua vida. Per culpa d'un amor que no acaba bé, marxa a l’interior del país a donar classes en una universitat poc important. La frustració que li proporciona la seua ignorància, la seua manca de voluntat i la seua poca fermesa de caràcter el portaran a prendre decisions d’índole personal que només l’abocaran a una infelicitat permanent. Entre altres, a un matrimoni sense ganes.
L’escriptor ens desmitifica la societat xinesa. I ho fa criticant una sèrie d’institucions d’aquella societat que “a priori” podem pensar que són intocables. La parella, la família, la Universitat...sembla que la societat estigui tan perduda com el jove Fang. I de fet, igual que el protagonista perd les regnes de la seua pròpia vida –si les ha tingut mai- a la societat xinesa sembla que li passi el mateix. Moments d’incertesa i de desconcert davant un futur ple de canvis massa proper.
Qian Zhongshu –que va estar censurat dins del seu pais i depurat en temps de la Revolució Cultural- no té escrúpols en denunciar l’intel.lectualisme fals de la universitat, les enveges, el nepotisme, l'excessiva fascinació per Occident, però tampoc no en té en posar en dubte l’amor filio-paternal que creu que està sustentat bàsicament en els diners que puguin aportar uns i altres. I sobretot envesteix contra el matrimoni –d’aquí ve el títol de la novel.la- una institució que és com una fortalesa que qui no hi és hi vol entrar, i qui hi és es troba presoner.
Molt irònic, molt sarcàstic i crític . Una mostra d’això que m’ha cridat l’atenció és que en un moment concret un personatge que se les dóna de poeta diu que li encanta que a la seua família hi hagi alguna mort perquè això li provoca uns sentiments molt “adients” per escriure un poema ple d’emoció.
De vegades, corrosiu.

Els Buddenbrook (1901)

Els Buddenbrook són una família que pertanyen a l’alta burgesia alemanya i que viuen a Lübeck al començament del segle XIX. Al llarg de tres generacions i entre 1835 i 1877, llegim els esdeveniments familiars, socials i comercials que els tenen com a protagonistes.
A l’inici de la novel.la, els Buddenbrook gaudeixen d’una posició privilegiada a nivell social i a nivell comercial. Són identificats a la ciutat com una de les estirps principals i ells se senten membres d’una comunitat que els reconeix per la seua vàlua.
Thomas Mann (1875-1955) ens explica 40 anys d’aquest llinatge. Però des del punt àlgid de l’inici del relat, aquesta família només farà que anar cap avall. En efecte, és la història d’una decadència. És la decadència d’una manera de viure, de fer negocis i d’entendre el món que entrant al segle XX farà fallida.
És també la història d’unes personatges que no són feliços. Mann ens presenta uns homes i dones que malgrat tenir diners es deuen a unes obligacions de treball o socials que marquen la seua vida. Víctimes de la seua posició, els sentiments s’han de posposar en bé del nom i del patrimoni i així ho fan. Això comporta evidentment una insatisfació omnipresent al llarg de les seues vides.
Mann ens fa passar el temps a poc a poc. Ens explica el dia a dia d’aquesta família i ho fa parant-se amb els detalls de tot tipus. És com si fossim espectadors en una sala de cinema perquè ens assabentem dels seus errors, de les seues satisfaccions, dels seus maldecaps però també de com són les seues cases, el seu aspecte, els seus vestits i fins i tot, per posar un exemple, de com és el saler d’or que utilitzen als àpats.
Tota una vida de luxe que sense que passi res extraordinari esdevé en un final irreversible. Sense que passi res, aquí està el mèrit. La vida passa, igual que la mort, igual que els anys, com un riu que va fluint i ,malgrat tot, arribarà al seu destí.
Mann ens ho explica de forma objectiva , més d’un ha dit que amb simpatia cap aquesta família que ens descriu però jo estic al costat dels que diuen que es mostra objectiu i que serà el lector qui digui si aquesta família es digna de crítica o d’admiració.
Tinc una sèrie de novel.les que quan algú em diu que no l’ha llegit m’entra com una enveja perquè penso que té pel davant moments fantàstics. Els Buddenbrook ha passat a formar part d’aquesta llista particular.

Literatura d'un viatge a Xina

Aquest estiu me n’he anat a la Xina i on si no, podia anar amb aquest nom de Kweilan? Potser volia conèixer la Xina ancestral o el que quedava de la Xina de Mao. Però el que jo buscava no ho vaig trobar. La Xina que jo vaig veure és una Xina urbana, una Xina poc acostumada als turistes i una Xina amable i oberta als estrangers. Encara que és impossible comunicar-se amb ells per les dificultats de l’idioma.
Però, abans de passejar pel barri del Pudong i fer fotos al Bund, vaig llegir un llibre de l’Angel Wagenstein (1922): Adiós , Shanghai i que vaig comprar només pel títol , sense tenir-ne cap referència. L’estada en aquella ciutat dels jueus europeus provinents d’Europa durant els anys de la 2ª Guerra Mundial em van servir per situar històricament aquesta ciutat abans i després dels anys 40. També per conèixer uns fets que ignorava i que em van impactar profundament.
Preparant les maletes també vaig llegir Sorgo Rojo (1987) de Mo Yan (1955) –portada al cinema per Yimou- ambientada a la província de Shandong i que ens parla d’una família des de la invasió japonesa als anys 30 fins els anys 70. La sensibilitat del poble xinès queda palesa en aquesta novel.la . Sensibilitat que vaig reconèixer quan visitava els temples o les pagodes i els guies explicaven les llegendes o històries plenes de màgia i poesia. Les pagodes o els palaus tenen mil i un detalls: la forma, el color, l’orientació i tot molt pensat i d’acord a les seues tradicions del Yin i Yang, el feng-shui...
Amb aquests dos llibres llegits vaig començar el viatge.Una vegada allà, vaig caminar per Shanghai una mica atordida de veure aquella modernitat que sorgeix sobre les cendres dels barris vells. No puc dir que sigui una ciutat de contrastos perquè el modern s’engoleix l’antic. Queden joies com els jardins del Mandarí Yu o alguns temples budistes on l’encens i el silenci t’aïllen una mica d’aquesta ciutat futurista de 23 milions d’habitants.
I tot en mig d’una boira intensa. Estic acostumada a la boira però sempre l’he associada amb el fred. D’entrada quan arribes a Shanghai la humitat i la calor se t'enganxen al cos i esdevenen companyes fidels.
I després de Shanghai, Hangzhou, una ciutat “petita” que té uns vuit milions d’habitants i que no té centre històric. Tot és nou. Gratacels que no deixen veure el cel i que jo, que vinc d’una ciutat petita de veritat, em donaven una sensació de deshumanització. Ciment i ciment per tot arreu. Centres comercials i cadenes de cafeteries occidentals omplien el carrer principal. El llac Oest en mig de la ciutat, ple de palaus dels diferents emperadors, n’era l’excepció. Un lloc preciós on és fàcil imaginar la Kweilan de la Pearl S. Buck passejant i pensant com són de diferents els occidentals.
A Xian vaig tenir un record per tots els amics i amigues del bloc ja que una foto dels guerrers va ser tema proposat pels Relats Conjunts. Com anècdota puc dir que tinc el llibre del museu signat pel camperol que va fer la descoberta casual del Mausoleu. Ell, ara, vestit amb una jaqueta preciosa de color blau cel, només es dedica a signar dalt d’una mena de tron. Com un emperador. No volia fotos, per això no en tinc cap.
I finalment Pequín o Beijing. Una ciutat moderna, activa i sobretot viva. Pocs detalls d’on som. Si no fos pels rètols gairebé semblaria una ciutat occidental. Només els petits barris de hutongs que queden són testimonis de què Xina fa 20 anys –només 20 anys- era d’una altra forma.Visites obligades van ser el meravellós Temple del Cel i la fantàstica Ciutat Prohibida, llocs desitjats des que vaig veure la pel.lícula de Bertolucci. Tristor inevitable a la Plaça de Tian’anmen presidida pel Mausoleu de Mao, envoltat d’una cua llarguíssima de ciutadans - turistes xinesos- per retre-li homenatge.
La visita a la Muralla també va ser un dels moments especials.
Ens vam moure amb metro – era fàcil perquè els noms de les estacions també estaven en anglès- i vaig viure l’experiència aquella de què t’empenyen per poder tancar les portes. Dins del vagó, no et podies ni bellugar. Com una estàtua de sal. O millor, de terracota.
M’agradaria tornar-hi perquè és una ciutat on m’hi vaig sentir còmoda i on, evidentment, hi ha encara molt per descobrir.
Aquesta és una crònica personal d’un viatge a un país que canvia minut a minut. Molt, molt resumida.
Tinc dos llibres més a la tauleta que m’ajudaran a entendre millor aquell país i aquella societat. I que són dos llibres per llegir encara La fortaleza asediada (1947) de Qian Zhongshu (1919-1998) i un relat de viatges En el gallo de hierro (1988) de Paul Theroux (1941).

Admeto propostes!

L'estranya desaparició d'Esme Lennox (2007)

Les vacances ja s'han acabat i ja tenia ganes de tornar a escriure i a llegir els vostres apunts. Moltes gràcies a tots els que em vau desitjar bones vacances!!!

I començo amb una ressenya sobre un llibre que precisament ha estat l'últim que he llegit durant aquests dies. Potser perquè m'ha impactat o perquè és el que tinc més present, L'estranya desparició d'Esme Lennox estrena temporada.

***

Esme Lennox es reclosa en un sanatori psiquiàtric només a l’edat de 16 anys a la dècada dels 30, al segle passat. Seixanta anys després, aquest sanatori ha de tancar les portes i el director de la institució truca perquè se'n faci càrrec l’Iris, una noia que desconeixia fins llavors l’existència d’aquesta germana de la seua àvia.
A partir d’aquí jugant amb el present i el passat i amb diferents veus narratives, l’escocesa Maggie O’Farrell (1972) ens conta els fets que van propiciar aquest internament.
L’autora ens parla de la jove Esme,de la búsqueda d’un camí propi i diferent, de la seua rebel.lia i de la seua manca d’acceptació d’unes normes molt rígides per les dones d'aquell temps. Ens explica també un fet terrible que marca unes vides i una família.

I a mesura que anem llegint no podem deixar la història , ni podem deixar de pensar en què pot ser tota una vida presonera en un manicomi. Una narració plena de sensibilitat cap a les persones diferents, que no poden o no volen seguir les directrius establertes per una societat tancada i convencional.
Parlar molt d’aquesta novel.la seria desvetllar la trama i no ho vull fer perquè la lectura esdevé molt intensa i cal arribar fins al final per saber els secrets que s’hi amaguen.
És la primera novel.la que es publica a casa nostra d’aquesta autora. Crec que val la pena seguir-la a partir d’ara.

Bloc de vacances!

Me'n vaig de vacances i deixo el meu estimat bloc en stand-by uns dies. Suposo que fins a mitjans d'agost.

Bon estiu a tots i a totes i una abraçada. Fins la tornada!!!

En memòria de Carles Riba (1893-1959)

En l'aniversari de la seua mort, un record pel gran poeta.



Dins la nit, els meus anys

han cridat i em desperten;

semblen ocells perduts,

sóc d'ells i no em coneixen;

són meus i van errants,

perquè no em pugui entendre

quan cerco en el meu cor

què m'ha fet gran i feble.

(1956)

Olor de colònia (2009)

Aquesta novel.la ens conta la vida d’una antiga colònia tèxtil. Una història explicada de forma lineal amb alguns secrets amagats que l’autora ens va desvetllant al moment oportú per tal que l’interès no decaigui en cap moment.
Sílvia Alcántara (1944) ens trasllada al bell mig d’un univers tancat i opressiu. Ens situa en una atmosfera asfixiant. Els personatges no tenen vida. Perquè no es pot dir vida quan no poden decidir res sobre el seu propi present o futur o intervindre en l’ educació dels seus fills. Als amos de la fàbrica se’ls havia de demanar permís per a tot, perquè eren Déu i si no ho eren ho semblaven perquè es comportaven com si ho fossin.
La colònia era una petita societat molt jerarquitzada on tothom hi tenia un paper assignat i que s’havia de complir. Una petita societat amb unes regles estrictes que encara feia que l’ambient d’aquella mena de poblet fos més irrespirable per les persones que hi vivien. Així les relacions entre els diferents habitants esdevenien difícils sota una pressió constant i propera. I hi havia por. La por ho contaminava tot. Por dels senyors, por del què diran els altres, por d’ells mateixos i por de l’exterior.
Somnis frustrats, enveges, mentides i també patiment. Molt patiment.
L’autora ho va viure de petita i , sense concessions i sabent del que parla, ens relata aquella no-vida quotidiana de les antigues colònies. Una posada en escena en què te n’adones absolutament astorada de què sense cadenes ni guardians es podia viure com esclaus en ple segle XX i a casa nostra.

(Gràcies per recomanar-la a:

http://www.lespolsadallibres.blogspot.com/

http://www.viuillegeix.wordpress.com/

http://www.todoreh.blogspot.com/)

Claus i Lucas (1987-1991)

Què és veritat i què és mentida? De vegades en el nostre dia a dia hi ha actes que no ens els acabem de creure. Fets que dubtem que encara que ens estiguin passant puguin ser reals. O en ocasions, a l’inrevés, somniem històries terribles o meravelloses que no tenen res a veure amb la realitat que ens ha tocat viure.
Claus i Lucas és una trilogia de l’autora Agota Kristof (1935-) que va publicar entre els anys 1987 i 1991 i que ens explica la història de dos germans bessons a partir de la 2ª. Guerra Mundial. Però que ningú no es pensi que de nou estem davant d’un altre episodi d’aquesta guerra. La novel.la no va d’això. La novel.la és la història d’una supervivència. O no. És la història de com es pot tirar endavant malgrat tot el món que ens envolti sigui horrible i cruel. O no.
Ara mateix no recordo una narració que m’hagi descol.locat tant com aquesta. Llegim una novel.la però, quan l’acabem, és una altra. Hem de reconstruir de nou totes les peces per poder situar-nos davant el nou llibre que tenim a les mans. Una mica perduts i alhora seduïts per l’autora que ens condueix allà on vol ella, com si fossim unes titelles a mercè dels seus capricis.

Llegiu la novel.la i tindreu aquesta sensació i moltes d’altres que només una mestra de la literatura pot fer arribar al lector.

(També han escrit sobre aquesta novel.la:

http://www.jordicine.blogspot.com/

http://www.nauargos.blogspot.com/ )