23/01/12

Nius (2011)



L’home destrueix els nius que fan les bestioletes sense cap mirament i la natura arruïna els nius de l’home amb similar indiferència.
Igual que una roda d’un 4x4 es pot carregar un niu de formigues o de gripaus, una tempesta insospitada pot destrossar els nius de les persones.
Aquest és el tema de Nius, el darrer llibre publicat per l’escriptor lleidatà Pep Coll (1949). El pretext és un càmping ple a vessar de nius de tota mena abans, durant i després d’una catàstrofe natural que farà gairebé cent morts entre els campistes. Diferents personatges es disposen a viure uns moments esgarrifosos, inconscients d’un futur terrible que ni sospiten ni s’imaginen. En aquell càmping del Pirineu caderneres i gripaus, homes i nens, tant se val, tots tindran el mateix destí que cap pot dominar o controlar.
Pep Coll no distingeix entre els uns i els altres. Res es segur, res es per sempre. Ni per les caderneres ni pels homes. Els animalons depenen de l’atzar, de la sort... i els humans? També.
Coll ens parla de la inseguretat de la vida humana, com un Quevedo del segle XXI, ens recorda que la vida continua essent fràgil, que la vida es pot escolar fàcilment entre el palmell de la mà i ho fa amb un seguit d’històries que s’entrecreuen per donar-nos un mosaic ric i variat del que som i de com reaccionem davant la vida i davant la mort.
Us animo a llegir aquesta novel·la de l’escriptor lleidatà que de ben segur us agradarà. I, si voleu, podeu continuar amb  Les senyoretes de Lourdes (2008) i L’abominable crim de l’Alsina Graells (1999).

19/01/12

Relats conjunts: ChopSuey II



L’endemà quan es va veure al mirall del bany gairebé no es va reconèixer. Els ulls empetitits, les galtes enfonsades, els llavis esmorteïts i l’ànima perduda en algun dels malsons que acabava de tenir durant la nit.
El barret ja se’l va posar a l’ascensor perquè feia tard a l’oficina. El Joan i la Blanca havien passat la nit junts i aquella imatge repetida fins a la sacietat la va acompanyar durant tot l’interminable viatge amb metro fins a la feina.
Un raig de sol es desplaçava pels finestrals del seu despatx fins la seua cadira. Allà es va dirigir com una dona sense futur, sense tenir clar ni a què es dedicaria aquell matí.
El Joan i la Blanca... I ell no havia estat capaç ni de dir-li a la cara...
Va despenjar el telèfon.
-Lluís!
-Digui’m, Iris. Vol que m’apropi al seu despatx?
-No, no cal. Vull que faci fora la Blanca Trullols i que truqui a l’empresa dels Serrats i que facin el mateix amb el Joan Morell –va dir seriosa.
- Ara mateix. Alguna cosa més?
- Sí. No vull excuses. Costi el que costi.
I l’Iris va penjar l’aparell...
Al cap d’una estona, es va sorprendre mirant el telèfon. Esperava la trucada del Joan. Un somriure li va il·luminar el rostre.
El recuperaria. Sempre el recuperava.

16/01/12

Relats Conjunts: ChopSuey


-Estic enamorada del teu marit, i ell de mi. Avui no l’esperis a casa perquè no vindrà.
L’Iris, que uns segons abans només estava pendent del cambrer que li havia de dur el te verd que havia demanat, va notar com la cadira on seia s’enfonsava i com desapareixia en l’obscuritat del subsòl.
Un dolor sobtat li perforava el cap. Estava marejada. Rara. Molt rara.
-Però, Blanca… què dius -va preguntar-li amb una veu fosca i tremolosa- tu ets la meua millor amiga. Des de quan et veus amb el Joan?
La Blanca estava allà al davant sense respondre. Només la taula les separava. La taula que les deixava a milers de kilòmetres de distància. Distància plena de recels i d’odis desconeguts fins aleshores.
La Blanca,  després de llençar-li la bomba, tornava a ser la noia tendra i innocent que tothom coneixia. Allà, mig amagada dins d’aquell barret, només els ulls parlaven d’una passió que l'Iris feia temps que havia oblidat.
Després d’uns minuts interminables, la Blanca es va decidir a parlar.
-Al teu costat és desgraciat. Nosaltres ens estimem i som l’un per l’altre...
El te s’apropava. De sobte no hi va haver res que desitgés més que la tassa calenta entre les seues mans, que el gust del líquid aspre als seus llavis, que la Blanca callés i la deixés tranquil·la amb el seu te.

A la nit, ja pensaria què faria l’endemà.

15/01/12

Rosa candida (2007)



Pot un llibre contagiar-nos de llum i bondat? A aquestes alçades podem pensar en un personatge de novel·la bo i honest? I si el descobrim, és creïble? Si us plantegeu aquestes qüestions, podríeu llegir Rosa candida de l’autora islandesa Audur Ava Ólafsdóttir. Ella crea un  jove protagonista de 22 anys, l’ Arnljótur, que ens explica en primera persona la seua realitat. És un llibre de creixement, de busca del camí per on ha d’endreçar la seua vida.
Al començament de la novel·la. el noi abandona la casa del seu pare i el seu germà bessó autista i amb el record de la mare recent morta es llança a un viatge per treballar en allò que li agrada, la jardineria. Busca un monestir lluny del seu país famós pels seu jardí mític, sobretot per les seues roses i d’aquí és d’on surt el títol de llibre. Es trobarà a sí mateix i trobarà un sentit a la seua vida i nosaltres, els lectors, no deixem de sorprendre’ns davant les seues reaccions. Però ell és i actua d’una forma que no és la que ens podríem imaginar a priori. L’ Arnljótur és diferent, és un ser notable, amb una personalitat prístina i original.
Una novel·la d’aprenentatge, a la recerca d’un mateix,  com moltes que de ben segur recordem... però la naturalesa del personatge la fa atractiva i es llegeix com un bombó de xocolata que ens agrada i que assaborim a poc a poc.
En un món on la generositat, l’amor o l’interès pels altres els hem de buscar sota les pedres, Rosa candida ens ho ofereix des de la primera pàgina fins a la darrera.

06/01/12

Dia de Reis

Mark Twain

Mentre espera la néta, l’àvia mira els dos regals que ha embolicat amb molta cura. El paper és lluent i sembla de plata. Sota l’arbre de Nadal els dos paquets brillen amb llum pròpia.
Es queda mig adormida pensant en altres tardes com aquella, quan era ella la protagonista i anava a casa dels seus oncles a buscar el que li havien portat els Reis. Gairebé sempre hi havia llibres. I recorda amb satisfacció que eren el seu regal preferit. Mark Twain, Charles Dickens, Jules Verne... la portaven a mons desconeguts que l’allunyaven de la seua realitat i quan tornava, se sentia diferent, se sentia com quan arribes d’un viatge i no saps per què et trobes millor.
Riiing...Ja són aquí. La néta l’abraça i se’n va directa als regals. Són llibres. Se’ls mira i educadament li dóna les gràcies. Al cap d’una estona, la nena, en un racó de l’habitació, s’oblida de tot el que l’envolta. Quan ja s'ha fet fosc,  la veu còmplice de l’àvia li recorda que els pares l’estan avisant que és l’hora de marxar.
Com si vingués d’un món que només l’àvia coneix, la néta es posa l’abric i abans de sortir de casa l’abraça i li diu... Aquesta història del príncep i el captaire és xulíssima. M’agrada molt! Tinc ganes d’arribar a casa i veure com continua...
I l’avia, somrient, tanca la porta i pensa en el llibre que l’està esperant a la seua tauleta de nit.

02/01/12

LLIBRES-2011




Com és costum i tradició, us deixo el meu llistat de llibres de 2011. No ha estat un bon any de lectures, m’ha costat trobar llibres que m’engresquessin de veritat i si hagués de posar els llibres començats però no acabats, crec que formarien una altra llista important.
Destaquen entre tots Los enamoramientos, El sopar, Massa felicitat, Correr el tupido velo, Sukkwan Island o El día de mañana. Però potser el que més em va impactar va ser Purga de la Sofi Oksanen.

Llibres llegits:

Correr el tupido velo.- Ma. Pilar Donoso
Crim en directe.- Camilla Lackberg.
Cuestión de honor.- Ingrid Nöll.

De tot cor.-Andreu Martín.
El cementiri de Praga.- Umberto Eco.
El contracte.- Lars Kepler.
Els crits del passat.- Camilla Lackberg.
El día de mañana.- Ignacio Martínez de Pisón.
El hipnotista.- Lars Kepler.
El jardin olvidado.- Kate Morton.
El juego del angel.- Carlos Ruiz Zafón.
El mayor Pettigrew se enamora.- Helen Simonsen.
El millor lloc del món.- Rosa Cullell.
El sopar.- Herman Koch.
Elogi de la follia.- Erasme de Rotterdam.
Empremtes que mai s’esborren.- Camilla Lackberg.
Hijos del ancho mundo.- Abraham Verghese.
La caiguda dels gegants.- Ken Follet. 
L'amic retrobat.- Fred Ulhman.
Les filles del fred.- Camilla Lackberg.
Los enamoramientos.-Javier Marías.
Los cazadores de barcos.- Justin Scott .
Maldito karma.- David Safier.
Massa felicitat.- Alice Munro.
Muertos de papel.- Alicia Giménez Bartlett.
No obris els ulls.- John Verdon.
Ningú no ho ha vist.- Mary Jungtesdt.
Pa negre.-Emili Teixidor.
Petits plaers.- Jane Bowles.
Pigmeo.-Chuck Palahniuk.
Primavera, estiu, etcétera.- Marta Rojals.
Purga.- Sofi Oksanen.
Sé el que estàs pensant.- John Verdon.
Solar.- Ian Mac Ewan.
Sukkwan Island.- David Vann.
Sunset Park.- Paul Auster.
Un hotel a la costa.- Nancy Johnstone.
Una temporada para silbar.- Ivan Doig.
Tots els que he destacat estan comentats al bloc menys el del Javier Marías que està pendent.
Només em cal desitjar-vos un any ple de lectures enriquidores i que les puguem compartir!!



26/12/11

Correr el tupido velo (2009)


De vegades llegim una novel·la i tenim la sensació d’endinsar-nos dins l’ànima humana d’un personatge, de conèixer-lo fins al fons i això repercuteix també en el coneixement de nosaltres mateixos.
Però què passa quan llegim un llibre i el personatge ha estat una persona real, amb nom i cognoms. Com reaccionem quan al davant tenim les contradiccions que alberguem, les indecisions, les desconfiances, les petites enveges, els desitjos d’un futur millor...
He llegit Correr el tupido velo (2009) de la Ma. Pilar Donoso (1967-2011) que és una aproximació biogràfica al matrimoni format per l’escriptor xilè Jose Donoso (1924-1996) i la seua dona, pares adoptius de la Ma. Pilar. I també de la seua vida amb els seus pares, de la seua infància i de la relació amb ells des de la perspectiva adulta.
Fa unes setmanes va sorgir la notícia que aquesta autora s’havia suïcidat i que havia patit molt fent aquest llibre. Es va basar sobretot en els diaris íntims dels seus pares i, per tant, ella, com nosaltres, som testimonis sorpresos i desconcertats de les seues impressions més íntimes que la parella va reflectir en unes pàgines personals sense cap mena de pudor o trava.
I a estones ha estat interessant, per exemple, quan explica les seues relacions amb altres escriptors del boom llatinoamericà o les seues classes a la Universitat de Iowa on John Irving va ser el seu alumne. Però també ha estat incòmode i fins i tot dur i colpidor quan la seua frustració o la seua solitud es fan insuportables. És també un llibre sincer, amb ganes de saber la veritat, d’exposar allò més amagat i això és un mèrit del llibre innegable que a mi m’ha enganxat i m’ha fet reflexionar. I ja sabeu que això m’agrada.
Bones Festes!!!

10/11/11

Enyorant la Montserrat Roig...



Un dia mirant la televisió, vaig veure una entrevista que li feien a una dona que irradiava una gran atracció. El seu rostre era intel·ligent i les seues paraules, més encara. Em vaig fer admiradora d’aquella escriptora que es deia Montserrat Roig. Llibres que ja havia escrit, altres que publicaria… tots els vaig devorar. I sobretot allà on sortia –aquell meravellós programa d’entrevistes- o allà on escrivia, allí estava jo com una de les seues fervents seguidores. I per què? M’ho he preguntat moltes vegades, perquè no era un fet usual aquest. El perquè és allò en què coincidim tots els que avui la recordem, perquè era una persona que es feia escoltar, que tenia opinió, que tenia una gran personalitat. Algunes de les seues frases o opinions encara m’acompanyen. En aquella primera entrevista li preguntaven si no tenia por a fer-se gran –ironies del destí-, si no tenia por a tenir arrugues i ella va dir: Jo sóc jo i les meves arrugues! Quina frase tan deliciosa… Ara, quan les arrugues ja s’instal·len al meu rostre, molts matins penso en aquelles paraules i en com persones com ella ens fan falta en els temps que corren…

28/10/11

Festa de l’escriptura: Tots els escriptors cap a Lleida!



Literatura és llegir i també és escriure. La creació d’un text, d’un apunt, com fem als blocs, esdevé una activitat lúdica, sempre enriquidora.
Escriure és un plaer i d’aquest plaer va l’apunt d’avui ja que us vull presentar una Festa de l’escriptura que es farà a Lleida.
Per gaudir d’aquest plaer de la màgia de la creació, a la capitat de Ponent se celebrarà els dies 12, 13 i 14 de gener de 2012 un simposi d’escriptura que aplegarà tots aquells lletraferits que vulguin compartir les seues experiències com a escriptors, que desitgin intercanviar idees o dialogar sobre altres temes com pot ser la publicació d’obres o el drets d’autor.
Durant aquests tres dies es faran taules rodones, presentacions de llibres dels autors inscrits i també es farà una escriptura col·lectiva, tipus “cadàvers exquisits” dels surrealistes.
És una iniciativa que posarà en contacte diferents generacions d’autors, diferents maneres de concebre l’ obra literària i que pot ser molt enriquidora per tots aquells que hi participem.
Animeu-vos a formar part  d’ aquestes jornades i si hi esteu interessats, trobareu  més informació a:
I que tingueu una bona castanyada!

24/10/11

LITERATURA.


He llegit avui una frase de Borges: “ No sóc capaç d’ imaginar-me un món sense llibres” i he pensat que jo, tampoc.
Què faríem sense la literatura? què faríem sense les paraules dels autors? D’aquells que tenen el privilegi de saber fer sortir de l’últim racó de la seua ànima els seus sentiments,  les seues emocions i fer-les arribar als lectors per compartir-les.
Què faríem sense els mots que ens parlen de somnis o que ens recorden la realitat, què faríem sense les frustracions de l’Ana Ozores o sense el pessimisme de Izighuro? Què faríem sense la desesperació de Melibea o sense el amor de Romeo i Julieta?
Com podríem arribar a copsar el món de la imaginació sense El petit príncep i com podríem arribar a entendre el geni sense haver llegit una novel.la de Tolstoi?
No sempre, però de vegades, una frase, una història ens permet tocar el cel dels elegits. Gràcies a aquesta paraula fantàstica de la literatura podem allunyar-nos de nosaltres mateixos, fondre’ns amb altres éssers, altres vivències i quan tornem al nostre escenari íntim, al nostre sofà o a la nostra habitació som diferents. Perquè algú ens ha fet sentir, ens ha suggerit, ens ha fet reflexionar, ens ha fet viure. Algú ha deixat la seua empremta. D’ànima a ànima. I això no té preu. Això és la màgia de la literatura.

12/10/11

Premi c@ts 2011, blog cultura!!!


Per segon any consecutiu, aquest bloc ha rebut un premi c@ts. Un premi que es concedeix a partir dels vots dels internautes i que per mi té molt valor. Sempre he dit que la catosfera és generosa, que et dóna molt més del que hom pot aportar. I aquesta nit n'és una prova.
Moltes gràcies!!!
Kweilan.



22/09/11

Un hotel a la costa ( Tossa, 1934-39)



Vaig llegar una crítica d’aquesta obra i la posaven tan bé que quan en vaig tenir ocasió me la vaig comprar. No és una novel.la sinó que és un relat que ens explica com un matrimoni anglès decideix instal·lar-se a Tossa de Mar durant la Segona República.
La Nancy, l' autora del llibre,  i el seu marit Archie van obrir un hotel a la costa pels seus compatriotes, perquè se sentissin a gust, lluny de la Gran Bretanya, en un paratge al costat del mar, ple de llum i de sol. I ho van fer en un paradís, la Tossa de 1934.
El fil argumental és la seua experiència com a propietaris d’ aquest establiment entre els anys 1934 i 1939, el contacte amb la gent de Tossa, de Barcelona o de Figueres i també el perfil dels seus hostes, gent curiosa i singular. I com la Guerra va acabar amb la pau i la tranquil.litat que havien gaudit fins aleshores.
M’ha encantat la seua visió dels catalans de llavors, els seus comentaris i les seues apreciacions i sobre tot el seu desig d’ integrar-se al poble. Com els fa il·lusió aprendre el català o com s’esforcen per aprendre sardanes o gaudir de les Festes Majors dels pobles del voltant.
Si bé al començament, se’m va fer una mica avorrida, a poc a poc la narració va agafant el ritme i es converteix en una història deliciosa. Trista, i en alguns moments dramàtica per les vivències històriques que van haver de patir.
Però, en tot cas, un relat interessant i diferent.


30/08/11

Assassinats a la platja






No se m’acudeix un altre títol més adient per definir el que han estat les meues lectures d’estiu. Novel.la policíaca. Des de la Camila Läckberg fins a les dues del John Verdon, Sé el que estàs pensant i No obris els ulls.
Adults traumatitzats per les seues vivències de nens, homes marcats per desgràcies horroroses, dones amargades per les experiències viscudes i finalment l’investigador victoriós que dóna satisfacció als interrogants que es plantegen.
Cadàvers, policies, pistes i personalitats perverses han ocupat les meues estones d’esbarjo davant les cales de Menorca. Un entorn tranquil i serè allunyat dels llocs on les ments assassines planegen els seus crims per a delícia dels lectors i lectores amants de la novel.la negra.
Alguns autors amb més gràcia que altres. Però allà sota el tendal, darrera de les ulleres de sol, el temps es para per uns dies mentre llegia gaudint d’allò més com maten i assassinen quants més millor.
Són lectures d’estiu. D’un estiu que ja s’acaba...

Bona tornada de vacances!!!


25/07/11

Bloc de vacances!


Un any més arriben les vacances. Bon estiu a tots i a totes!
Fins la tornada!

12/07/11

Les amigues del vermut.


Ja fa molts anys que els diumenges em reuneixo amb unes companyes que només ens trobem per fer el vermut. Són les meues amigues de l’ídem. La barreja d’escopinyes amb olives és l’estrella i sense oblidar-nos de les patates de bossa. Hi ha dies que ja no dino o sigui que ens hi estem una bona estona. Una altra barreja , una altre vermut...fins que ja ens hem dit el que volíem o no ens hem explicat res però ens hem fet un tip de riure. El vermut, amb sifó, per suposat.
Ahir diumenge, quan tornava a casa, he pensat que per un dia –potser el próxim diumenge- podríem requerir altres assistents i que fossin partícips de la nostra complicitat.  I què més adequat que invitar al proper vermut  amics de fa molt temps. D’aquesta forma, aplegaríem experiències i aperitiu.
Així que he pensat convidar el Robinson Crusoe i el Viernes o  l’abate Faria i l’Edmundo Dantés... dos bones parelles de companys que amb la gana que passaven segur que els encantaria seure amb nosaltres i compartir tapes i avinença . Una mica car, potser, però valdria la pena.
També podríem avisar i tindríem èxit assegurat, perquè també eren del gremi de la fam a totes hores, el Tom Sawyer i el seu íntim Hucleberry Finn.
Si no hi hagués cap assassinat al bar on ens trobem cada setmana, no sé si voldrien venir el doctor Watson i el Sherlock Holmes que també eren uns bons col·legues. Els jugadors de whist potser ens abandonarien de seguida i se n’anirien a jugar a aquell joc tan perillós que es van inventar.
El Mowgli i la pantera Bagheera també ens podrien acompanyar però segurament causarien una mica d’alarma social i no sé si les patates xips els acabarien de satisfer. Tinc els meus dubtes.
Les parelles de En lloc segur, els Lang i els Morgan, de seguida s’hi trobarien bé i serien benvingudes. El Digger i el Vic de El gran mundo ja seria més complicat però els convidaríem també i intentaríem comprendre com és de difícil aquest tema de l’amistat al llarg dels anys... I no em vull deixar el Hans i el Konradin de L’amic retrobat encara que van viure uns temps molt dolents, tant de bo poguessin atansar-se a la nostra taula, que com veieu, ja la tenim preparada.
No sé si continuar perquè possiblement ens faran fora amb tants “vermutians”...en tot cas tots bons amics, i per la nostra part, la realitat superaria la ficció.
Fins diumenge!

07/07/11

Ernesto Sábato (1911-2011)


Buscant un llibre, que recomanaven en un suplement de cultura d'un diari, m’he passat part del matí. Es tracta d'una novel.la, que encara no ha recalat a les llibreries de Lleida perquè és novetat.
Com que el que volia  no hi era, he estat mirant encara que no he sucumbit a la temptació ja que en tinc molts pendents per llegir. I alguns dels més interessants que he vist, els tinc a la tauleta o sigui que, ara que estic de vacances, els hauria de donar pas.
I tafanejava per les prestatgeries quan m’he trobat amb una part dedicada a l’Ernesto Sábato, com un petit homenatge a l’escriptor argentí  que va morir el 30 d’abril d’enguany i que gairebé aconsegueix celebrar el centenari del seu naixement el passat 24 de juny.
Feia dies que volia parlar d’una novel.la impressionant i que està dins del meu llistat de novel.les preferides. Em refereixo a Sobre héroes y tumbas (1961). Havia llegit El túnel (1948) que m’havia agradat molt i després va arribar a les meues mans Abbadon el exterminador (1974) que em va costar una mica i ja no vaig seguir amb aquest autor.
Anys després i per motius acadèmics vaig haver  de llegir Sobre héroes y tumbas. Si no hagués estat imposada, potser no l’hagués gaudit mai. I m’hagués perdut una de les millors novel.les en llengua castellana. Es divideix en diferents parts. Una és el Informe sobre Ciegos que fins i tot es pot llegir independent de la novel.la.  Com es pot escriure un text que et trasbalsi, que et sacsegi, que et sedueixi tan profundament?
Un luxe de novel.la.