Fires

Segurament m’agradaria assistir a la fira que aquests dies es fa a Barcelona com també m’encantaria anar a les fires que del llibre es fan arreu. Però avui pensava en altres fires que potser voldria visitar i que ignoro si es fan en algun lloc o no.

Us imagineu una fira dels vostres personatges preferits? Que ens trobéssim als stands el David Copperfield o la sra de Winter amb la intenció de saludar els seus lectors i d’intercanviar impressions? O que el Pedro Páramo ens estigués esperant, descansant del seu recorregut per Comala, mentre a la parada del davant José Arcadio Buendía  ensenyaria algun dels invents que havia comprat a Melquíades? Seria fabulós assabentar-nos en primera persona de les inquietuds del jove Törless o de les fantasies de l’Alícia després de sortir del país de les meravelles, mentre aniríem passejant pels pavellons i anant de sorpresa en sorpresa.

Creieu que seria possible una fira de llocs emblemàtics? Traslladar-nos en breus instants des dels paratges de Cims borrascosos als carrers de Malmö, al Mediterrani d’Ulises o al castell d’Elsinor...?

Potser obviaria una fira de personatges menyspreables com el dictador de La fiesta del chivo, els violadors de No hi ha cel sobre Berlín o els assassins de A sang freda... No caldria aquesta, em sembla. Que es quedin als llibres.

I ja per demanar, desitjaria una fira de sentiments,  de tots els que hem descobert amb els llibres... Com si davant de cada  stand ens impregnéssim de les emocions que les novel·les ens han fet sentir. Com  la heroïna de Rebeca que enyorava tenir una capsa amb els seus millors moments i així, quan l’obrís, podria triar i tornar a gaudir el que volgués.

Però em sembla que de moment aquestes fires encara no s’han inventat.

Relats Conjunts: Composition X

La darrera paraula que va dir el meu avi abans de morir va ser kandinsky. I com que l’àvia o els pares no estaven per a res en concret, només per la pena que sentien, jo, que devia estar en plena adolescència, vaig pensar que allò havia de tenir un sentit.

I passats els dies de tristesa més profunds vaig fer preguntes que es van quedar sense resposta, com si aquell mot no s’hagués pronunciat mai, com si no tingués cap importància.

Una litografia emmarcada de Composition X de Kandinsky havia presidit el despatx de l’avi des de sempre. Un despatx senzill i auster on repassava les factures del seu taller mecànic. Jo m’imaginava un mon ple de misteris o enigmes que la meua família no compartia en absolut.

Quan anàvem a veure l’àvia jo em colava dins el despatx i de peu davant aquell quadre em convencia que de tant mirar-lo esbrinaria quin secret amagava.

Amb el temps me’n vaig oblidar. Em vaig fer gran i em va correspondre a mi tancar el pis dels avis. Tirar els  mobles vells, recollir els records, destriar què era important per guardar i què no. Vaig despenjar els quadres, també el de Kandinsky. Amb un somriure vaig recordar les mil i una històries absurdes que m’havia imaginat de jovenet. Però quan el despenjava, va caure un full mig doblat. Hi havia unes ratlles escrites a mà.

Estimada.

Quan llegeixis aquest escrit, jo ja no hi seré. Però saps que et dec una explicació de tot allò que va passar i que mai no t’he arribat a aclarir. No ho he fet perquè no en tenia cap d’explicació. Em sentia aclaparat pels nens, per les obligacions i la Júlia va ser una taula de salvació durant un temps. Però a tu t’estimava. No t’ho vaig dir aleshores quan vaig tornar a tu. I me’n penedeixo. No et vaig dir mai que t’havia enyorat i que casa meua era allà on eres tu. Perdona’m.

Joan

Vaig llegir aquella nota tres o quatre cops fins que vaig comprendre què significava realment. De fet, ja no significava res perquè la persona a qui anava destinada ja no hi era.

Em vaig quedar amb la convicció que les històries que m’havia imaginat eren més boniques que la realitat que havia vingut a trobar-me massa tard.  

El full va anar a la paperera; el quadre, al contenidor.

El seu temps ja havia passat.

Més de 200 apunts!

200

No són molts per més de tres anys de bloc. Però em feia il·lusió arribar  a aquest número rodó i aquí estic. Des del primer apunt en què explicava les raons del nom de Kweilan han passat per aquest lloc dedicat al món dels llibres tots els meus autors preferits així com les novel·les que m’han fet estimar la Literatura. Compartir aquesta passió que tinc per llegir amb altres lectors, amb vosaltres, ha estat un plaer constant i que no em podia imaginar de cap manera quan vaig començar.

Només volia parlar de llibres, no volia que fos un espai de caràcter personal però he de confessar que no estic massa segura del fet que no hagi posat molt de mi en aquest bloc. I quan de vegades em pregunten per Llibres llegits i per llegir hi ha una frase que em surt sempre, gairebé sense pensar: Estic supercontenta del meu bloc, n’estic molt orgullosa.

Gràcies a tots i a totes!

Any Dickens: David Copperfield (1848-1849)

Des  que la meua tia Trotwood em va canviar el nom de David pel de Trot la meua vida va anar millor. Havia començat tràgicament amb la mort del meu pare abans de néixer jo. Va continuar empitjorant amb l’horrible senyor Murdstone, que es va instal·lar al cor de la mare algun temps després, aprofitant-se de la seua soledat. Va ser una època terrible. Ell i la seua germana van anular la voluntat de la mare i em van posar intern en una escola tenebrosa i cruel, molt semblant a la del meu amic Oliver Twist. De tristesa per estar separada de mi o de melangia per una vida millor que la que tenia al costat del monstre que s’havia convertit en el seu espòs , la mare va morir quan jo encara era molt jovenet.

Llavors el meu destí hagués estat seguir  la mare sinó hagués intervingut la meua tieta Trotwood que em va recollir i em va fer arribar a ser un home de bé. Em vaig fer gran i vaig aprendre de la vida, de la crueltat i de la pietat, de la mentida i del perdó. Vaig conèixer l’amor, primer amb la Dora i després amb l’Agnès, i al cap de moltes pàgines, plenes d’ esdeveniments, molts d’ells tristos, ara porto una vida tranquil·la i feliç.

Diuen que l’autor va escriure una novel·la d’aprenentatge ja que em vaig fent a mi mateix però jo us he de confessar que la meua història és també la d’ell. De fet, la meua novel·la es la més autobiogràfica de totes les que va publicar.

Aquests dies estic especialment content perquè la Kweilan m’ha tret una mica la pols i m’ha fullejat amb l’interès de sempre; es veu que l’Assumpta ha organitzat una festa per l’aniversari del senyor Dickens – com passa el temps!- encara que no sé si se n’haurà assabentat, sempre pensant en noves històries i personatges. Però ell ens va fer clàssics i el públic no ens oblida.

Ara, quan torni de la seua habitual passejada nocturna,  li diré que doni una ullada a la xarxa... Li farà il·lusió.

Desolacions (2011)

Quan ja portava més de la meitat de la novel·la em vaig adonar que cap dels personatges em queia bé, que no sentia cap mena d’empatia per ningú… i malgrat això la novel·la em tirava i seguia llegint. Atrapada per un univers desolador, mai millor dit, he seguit fins al final.

L’escriptor ens presenta un matrimoni i els seus fills adults amb les respectives parelles vivint una vida que no els agrada i, el que és pitjor, conscients que tot el que han viscut tampoc és del seu gust. Abocats a la frustració on els altres tenen la culpa de les pròpies insatisfaccions s’aixequen cada matí rodejats de tristeses i soledats... Manca de comunicació, retrets constants, desitjos fracassats... La culpa se la donen els uns als altres, però llegint aquesta segona novel·la de David Vann ens adonem que no es pot parlar de culpa de ningú i que tots plegats són incapaços de trobar alguna esperança en el seu camí cap a l’autodestrucció.

L’espai on es desenvolupa la història, una illa d'Alaska, és una natura despietada amb qui l’home s’hi ha d’enfrontar de forma aferrissada, una natura que ens fa veure com de petits i dèbils són les persones que l’habiten. I aquesta és la idea de la narració. La vida, com la naturalesa,  també és dura i estem sotmesos a ella. És cruel i ignorant dels nostres anhels. Indiferent a les nostres il·lusions.

La novel·la no aporta cap remei a la situació dels personatges, cap solució, cap llum... I si hem de fer cas a l’autor potser no n’hi ha.

Fred

Diuen que ens atacarà una onada de fred siberià. Més o menys com la que van patir els homes i dones que van conviure amb la Montserrat Roig quan ella va passar una temporada a Sant Petersbug i ens va meravellar amb L’agulla daurada. Com el fred intens que no sentien el Doctor Zhivago i la seua estimada Larisa Fiódorovna gràcies al seu amor a la novel·la de Boris Pasternak. Fred gèlid era també el que va conèixer l’Esther Hautzig a L’estepa infinita encara que amb el seu optimisme i alegria a estones ens el feia oblidar.

Ara que per fred, les obres de Tolstoi. La neu i el gel de Guerra i Pau se'ns introduïen fins al moll de l’ós mentre passàvem entre calfred i calfred les pàgines en què llegíem la retirada dels soldats francesos, derrotats sobretot per les baixes temperatures.

No és fàcil oblidar tampoc el fred terrible de la pobra Jane Eyre o de l’Oliver Twist als orfenats anglesos del segle XIX, o com de malament s’ho passava el detectiu Kurt Wallander en les seues nits de guàrdia a Malmö igual que molts dels seus col·legues suecs que han envaït les prestatgeries de la novel·la negra a les llibreries.

Aquest temps de les novel·les m’encanta. Mentre sigui de ficció no m’importa... I és que el fred literari pot ser tan horrorós com vulgui. No us sembla?

Homentage a J.V.Foix

No pas l'atzar ni tampoc la impostura

Han fet del meu país la dolça terra

On visc i on penso morir. Ni el fust ni el ferre

No fan captiu a qui es don' l'aventura.

Clos segella, oh perfecta estructura

De la mar a Ponent, i a l'alta serra

-Forests dels Pirineus-, on ma gent erra!:

A Ella els cors en la justa futura.

Sól de beutats: la Mar és el teu signe

I els teus magnes cabdills la feren dea;

Pagà tribut i un temps fores insigne.

Oh vigorosa estirp! Esclava indigna

Que cobeges viltats: Sagna, i signa

El teu rescat, i el retorn a la Idea!

J.V.Foix

Nius (2011)

L’home destrueix els nius que fan les bestioletes sense cap mirament i la natura arruïna els nius de l’home amb similar indiferència.

Igual que una roda d’un 4x4 es pot carregar un niu de formigues o de gripaus, una tempesta insospitada pot destrossar els nius de les persones.

Aquest és el tema de Nius, el darrer llibre publicat per l’escriptor lleidatà Pep Coll (1949). El pretext és un càmping ple a vessar de nius de tota mena abans, durant i després d’una catàstrofe natural que farà gairebé cent morts entre els campistes. Diferents personatges es disposen a viure uns moments esgarrifosos, inconscients d’un futur terrible que ni sospiten ni s’imaginen. En aquell càmping del Pirineu caderneres i gripaus, homes i nens, tant se val, tots tindran el mateix destí que cap pot dominar o controlar.

Pep Coll no distingeix entre els uns i els altres. Res es segur, res es per sempre. Ni per les caderneres ni pels homes. Els animalons depenen de l’atzar, de la sort... i els humans? També.

Coll ens parla de la inseguretat de la vida humana, com un Quevedo del segle XXI, ens recorda que la vida continua essent fràgil, que la vida es pot escolar fàcilment entre el palmell de la mà i ho fa amb un seguit d’històries que s’entrecreuen per donar-nos un mosaic ric i variat del que som i de com reaccionem davant la vida i davant la mort.

Us animo a llegir aquesta novel·la de l’escriptor lleidatà que de ben segur us agradarà. I, si voleu, podeu continuar amb  Les senyoretes de Lourdes (2008) i L’abominable crim de l’Alsina Graells (1999).

Relats conjunts: ChopSuey II

L’endemà quan es va veure al mirall del bany gairebé no es va reconèixer. Els ulls empetitits, les galtes enfonsades, els llavis esmorteïts i l’ànima perduda en algun dels malsons que acabava de tenir durant la nit.

El barret ja se’l va posar a l’ascensor perquè feia tard a l’oficina. El Joan i la Blanca havien passat la nit junts i aquella imatge repetida fins a la sacietat la va acompanyar durant tot l’interminable viatge amb metro fins a la feina.

Un raig de sol es desplaçava pels finestrals del seu despatx fins la seua cadira. Allà es va dirigir com una dona sense futur, sense tenir clar ni a què es dedicaria aquell matí.

El Joan i la Blanca... I ell no havia estat capaç ni de dir-li a la cara...

Va despenjar el telèfon.

-Lluís!

-Digui’m, Iris. Vol que m’apropi al seu despatx?

-No, no cal. Vull que faci fora la Blanca Trullols i que truqui a l’empresa dels Serrats i que facin el mateix amb el Joan Morell –va dir seriosa.

- Ara mateix. Alguna cosa més?

- Sí. No vull excuses. Costi el que costi.

I l’Iris va penjar l’aparell...

Al cap d’una estona, es va sorprendre mirant el telèfon. Esperava la trucada del Joan. Un somriure li va il·luminar el rostre.

El recuperaria. Sempre el recuperava.

Relats Conjunts: ChopSuey

-Estic enamorada del teu marit, i ell de mi. Avui no l’esperis a casa perquè no vindrà.

L’Iris, que uns segons abans només estava pendent del cambrer que li havia de dur el te verd que havia demanat, va notar com la cadira on seia s’enfonsava i com desapareixia en l’obscuritat del subsòl.

Un dolor sobtat li perforava el cap. Estava marejada. Rara. Molt rara.

-Però, Blanca… què dius -va preguntar-li amb una veu fosca i tremolosa- tu ets la meua millor amiga. Des de quan et veus amb el Joan?

La Blanca estava allà al davant sense respondre. Només la taula les separava. La taula que les deixava a milers de kilòmetres de distància. Distància plena de recels i d’odis desconeguts fins aleshores.

La Blanca,  després de llençar-li la bomba, tornava a ser la noia tendra i innocent que tothom coneixia. Allà, mig amagada dins d’aquell barret, només els ulls parlaven d’una passió que l'Iris feia temps que havia oblidat.

Després d’uns minuts interminables, la Blanca es va decidir a parlar.

-Al teu costat és desgraciat. Nosaltres ens estimem i som l’un per l’altre...

El te s’apropava. De sobte no hi va haver res que desitgés més que la tassa calenta entre les seues mans, que el gust del líquid aspre als seus llavis, que la Blanca callés i la deixés tranquil·la amb el seu te.

A la nit, ja pensaria què faria l’endemà.

Rosa candida (2007)

Pot un llibre contagiar-nos de llum i bondat? A aquestes alçades podem pensar en un personatge de novel·la bo i honest? I si el descobrim, és creïble? Si us plantegeu aquestes qüestions, podríeu llegir Rosa candida de l’autora islandesa Audur Ava Ólafsdóttir. Ella crea un  jove protagonista de 22 anys, l’ Arnljótur, que ens explica en primera persona la seua realitat. És un llibre de creixement, de busca del camí per on ha d’endreçar la seua vida.

Al començament de la novel·la. el noi abandona la casa del seu pare i el seu germà bessó autista i amb el record de la mare recent morta es llança a un viatge per treballar en allò que li agrada, la jardineria. Busca un monestir lluny del seu país famós pels seu jardí mític, sobretot per les seues roses i d’aquí és d’on surt el títol de llibre. Es trobarà a sí mateix i trobarà un sentit a la seua vida i nosaltres, els lectors, no deixem de sorprendre’ns davant les seues reaccions. Però ell és i actua d’una forma que no és la que ens podríem imaginar a priori. L’ Arnljótur és diferent, és un ser notable, amb una personalitat prístina i original.

Una novel·la d’aprenentatge, a la recerca d’un mateix,  com moltes que de ben segur recordem... però la naturalesa del personatge la fa atractiva i es llegeix com un bombó de xocolata que ens agrada i que assaborim a poc a poc.

En un món on la generositat, l’amor o l’interès pels altres els hem de buscar sota les pedres, Rosa candida ens ho ofereix des de la primera pàgina fins a la darrera.

Dia de Reis

Mark Twain

Mentre espera la néta, l’àvia mira els dos regals que ha embolicat amb molta cura. El paper és lluent i sembla de plata. Sota l’arbre de Nadal els dos paquets brillen amb llum pròpia.

Es queda mig adormida pensant en altres tardes com aquella, quan era ella la protagonista i anava a casa dels seus oncles a buscar el que li havien portat els Reis. Gairebé sempre hi havia llibres. I recorda amb satisfacció que eren el seu regal preferit. Mark Twain, Charles Dickens, Jules Verne... la portaven a mons desconeguts que l’allunyaven de la seua realitat i quan tornava, se sentia diferent, se sentia com quan arribes d’un viatge i no saps per què et trobes millor.

Riiing...Ja són aquí. La néta l’abraça i se’n va directa als regals. Són llibres. Se’ls mira i educadament li dóna les gràcies. Al cap d’una estona, la nena, en un racó de l’habitació, s’oblida de tot el que l’envolta. Quan ja s'ha fet fosc,  la veu còmplice de l’àvia li recorda que els pares l’estan avisant que és l’hora de marxar.

Com si vingués d’un món que només l’àvia coneix, la néta es posa l’abric i abans de sortir de casa l’abraça i li diu... Aquesta història del príncep i el captaire és xulíssima. M’agrada molt! Tinc ganes d’arribar a casa i veure com continua...

I l’avia, somrient, tanca la porta i pensa en el llibre que l’està esperant a la seua tauleta de nit.

LLIBRES-2011

Com és costum i tradició, us deixo el meu llistat de llibres de 2011. No ha estat un bon any de lectures, m’ha costat trobar llibres que m’engresquessin de veritat i si hagués de posar els llibres començats però no acabats, crec que formarien una altra llista important.

Destaquen entre tots Los enamoramientos, El sopar, Massa felicitat, Correr el tupido velo, Sukkwan Island o El día de mañana. Però potser el que més em va impactar va ser Purga de la Sofi Oksanen.

Llibres llegits:

Correr el tupido velo.- Ma. Pilar Donoso

Crim en directe.- Camilla Lackberg.

Cuestión de honor.- Ingrid Nöll.

De tot cor.-Andreu Martín.

El cementiri de Praga.- Umberto Eco.

El contracte.- Lars Kepler.

Els crits del passat.- Camilla Lackberg.

El día de mañana.- Ignacio Martínez de Pisón.

El hipnotista.- Lars Kepler.

El jardin olvidado.- Kate Morton.

El juego del angel.- Carlos Ruiz Zafón.

El mayor Pettigrew se enamora.- Helen Simonsen.

El millor lloc del món.- Rosa Cullell.

El sopar.- Herman Koch.

Elogi de la follia.- Erasme de Rotterdam.

Empremtes que mai s’esborren.- Camilla Lackberg.

Hijos del ancho mundo.- Abraham Verghese.

La caiguda dels gegants.- Ken Follet. 

L'amic retrobat.- Fred Ulhman.

Les filles del fred.- Camilla Lackberg.

Los enamoramientos.-Javier Marías.

Los cazadores de barcos.- Justin Scott .

Maldito karma.- David Safier.

Massa felicitat.- Alice Munro.

Muertos de papel.- Alicia Giménez Bartlett.

No obris els ulls.- John Verdon.

Ningú no ho ha vist.- Mary Jungtesdt.

Pa negre.-Emili Teixidor.

Petits plaers.- Jane Bowles.

Pigmeo.-Chuck Palahniuk.

Primavera, estiu, etcétera.- Marta Rojals.

Purga.- Sofi Oksanen.

Sé el que estàs pensant.- John Verdon.

Solar.- Ian Mac Ewan.

Sukkwan Island.- David Vann.

Sunset Park.- Paul Auster.

Un hotel a la costa.- Nancy Johnstone.

Una temporada para silbar.- Ivan Doig.

Tots els que he destacat estan comentats al bloc menys el del Javier Marías que està pendent.
Només em cal desitjar-vos un any ple de lectures enriquidores i que les puguem compartir!!

Correr el tupido velo (2009)

De vegades llegim una novel·la i tenim la sensació d’endinsar-nos dins l’ànima humana d’un personatge, de conèixer-lo fins al fons i això repercuteix també en el coneixement de nosaltres mateixos.

Però què passa quan llegim un llibre i el personatge ha estat una persona real, amb nom i cognoms. Com reaccionem quan al davant tenim les contradiccions que alberguem, les indecisions, les desconfiances, les petites enveges, els desitjos d’un futur millor...

He llegit Correr el tupido velo (2009) de la Ma. Pilar Donoso (1967-2011) que és una aproximació biogràfica al matrimoni format per l’escriptor xilè Jose Donoso (1924-1996) i la seua dona, pares adoptius de la Ma. Pilar. I també de la seua vida amb els seus pares, de la seua infància i de la relació amb ells des de la perspectiva adulta.

Fa unes setmanes va sorgir la notícia que aquesta autora s’havia suïcidat i que havia patit molt fent aquest llibre. Es va basar sobretot en els diaris íntims dels seus pares i, per tant, ella, com nosaltres, som testimonis sorpresos i desconcertats de les seues impressions més íntimes que la parella va reflectir en unes pàgines personals sense cap mena de pudor o trava.

I a estones ha estat interessant, per exemple, quan explica les seues relacions amb altres escriptors del boom llatinoamericà o les seues classes a la Universitat de Iowa on John Irving va ser el seu alumne. Però també ha estat incòmode i fins i tot dur i colpidor quan la seua frustració o la seua solitud es fan insuportables. És també un llibre sincer, amb ganes de saber la veritat, d’exposar allò més amagat i això és un mèrit del llibre innegable que a mi m’ha enganxat i m’ha fet reflexionar. I ja sabeu que això m’agrada.

Bones Festes!!!

Enyorant la Montserrat Roig...

Un dia mirant la televisió, vaig veure una entrevista que li feien a una dona que irradiava una gran atracció. El seu rostre era intel·ligent i les seues paraules, més encara. Em vaig fer admiradora d’aquella escriptora que es deia Montserrat Roig. Llibres que ja havia escrit, altres que publicaria… tots els vaig devorar. I sobretot allà on sortia –aquell meravellós programa d’entrevistes- o allà on escrivia, allí estava jo com una de les seues fervents seguidores. I per què? M’ho he preguntat moltes vegades, perquè no era un fet usual aquest. El perquè és allò en què coincidim tots els que avui la recordem, perquè era una persona que es feia escoltar, que tenia opinió, que tenia una gran personalitat. Algunes de les seues frases o opinions encara m’acompanyen. En aquella primera entrevista li preguntaven si no tenia por a fer-se gran –ironies del destí-, si no tenia por a tenir arrugues i ella va dir: Jo sóc jo i les meves arrugues! Quina frase tan deliciosa… Ara, quan les arrugues ja s’instal·len al meu rostre, molts matins penso en aquelles paraules i en com persones com ella ens fan falta en els temps que corren…

Festa de l’escriptura: Tots els escriptors cap a Lleida!

Literatura és llegir i també és escriure. La creació d’un text, d’un apunt, com fem als blocs, esdevé una activitat lúdica, sempre enriquidora.

Escriure és un plaer i d’aquest plaer va l’apunt d’avui ja que us vull presentar una Festa de l’escriptura que es farà a Lleida.

Per gaudir d’aquest plaer de la màgia de la creació, a la capitat de Ponent se celebrarà els dies 12, 13 i 14 de gener de 2012 un simposi d’escriptura que aplegarà tots aquells lletraferits que vulguin compartir les seues experiències com a escriptors, que desitgin intercanviar idees o dialogar sobre altres temes com pot ser la publicació d’obres o el drets d’autor.

Durant aquests tres dies es faran taules rodones, presentacions de llibres dels autors inscrits i també es farà una escriptura col·lectiva, tipus “cadàvers exquisits” dels surrealistes.

És una iniciativa que posarà en contacte diferents generacions d’autors, diferents maneres de concebre l’ obra literària i que pot ser molt enriquidora per tots aquells que hi participem.

Animeu-vos a formar part  d’ aquestes jornades i si hi esteu interessats, trobareu  més informació a:

http://simposiescriptors.blogspot.com

I que tingueu una bona castanyada!