27/6/10

Relats Conjunts: Saturn devorant un fill.


El dia va néixer com qualsevol altre d’aquell hivern gris i feixuc. La Laura Ortega mentre es prenia el primer cafè del matí desitjava que tot aquell malson que l’havia dut als inferns durant els darrers tres anys s’acabés d’una vegada.
Mentre s’apropava al seu despatx de la comissaria de Atocha va repassar mentalment tot el cas. Estava segura que aquella mateixa tarda podrien detenir l’assassí en sèrie que havia causat el terror entre els veïns del barri madrileny. Totes les proves apuntaven a l’Eusebio de la Peña, vigilant del Museu del Prado.
La Laura s’havia entestat en aquell home solter, esquerp i poc comunicatiu i que –segons li explicaren els companys- estava dominat per una mare que va morir feia uns anys deixant-lo, als seus 45 anys, desemparat i sol.
En els darrers mesos havien anat tancant el cèrcol sobre els treballadors del Museu perquè en dos de les vuit víctimes se’ls havia trobat una entrada. Això i que els cossos eren localitzats molt a prop de la famosa pinacoteca va donar per estirar un fil que els havia posat al davant de l’Eusebio.
Els faltava l’ordre del jutge per poder entrar a casa seua i interrogar-lo. La Laura no les tenia totes. Només eren proves circumstancials. Sí, que era el vigilant de la sala Goya on hi havia aquell quadre del Saturn devorant el seu fill. Sí, que hi havia testimonis que l’havien vist parlar amb les víctimes, sí que una de les noies tenia a la mà un botó d’uniforme i casualment, l’Eusebio va aparèixer un dia sense botó i se li va cridar l’atenció per aquell motiu...però...el migdia passava i la tinent d’homicidis Ortega temia que l’assassí se li escaparia sense remei.
O aquella tarda o mai.
A les 6 menys un minut, l’ordre va arribar. La Laura i vuit agents més es van personar al pis de l’Eusebio. Van entrar i no van saber què dir davant l’espectacle horrorós d’aquell menjador. La Laura, més sencera, va llegir els drets al detingut. Els agents, recobrant l’enteresa, van començar a fer fotos d’aquella paret plena de sang i folrada del Saturn devorant el seu fill. Aquells ulls ho presidien tot.
L’Eusebio, ja emmanillat, amb un posat tímid baixava les escales. La Laura va sentir que li estava parlant... Sempre en volia més, el Saturn no es conformava amb una sola. Tot el dia cridant-me, tot el dia dient-me que m’espavilés...Què podia fer jo?
La Laura Ortega va pujar al vehicle oficial i es va adonar que ja era fosc. Les llums dels cotxes feien una  bonica combinació de blaus i vermells i va pensar que ja tenia ganes que passés l'hivern.

22/6/10

Mòbils


Mentre caminava aquesta tarda –de fet he sortit a donar la volta a Lleida- m’he fixat que la majoria de la gent amb qui m’he creuat pel carrer anava parlant pel mòbil.
No entraré ara en el tòpic de com n’és d’imprescindible aquesta petita andròmina però sí que m’he entretingut pensant en alguns personatges de novel·les que si n’haguessin tingut, doncs part del seu dramatisme o ansietat no hagués existit i ens haguéssim quedat amb les ganes de llegir les seues aventures o històries tal com les coneixem actualment.
Un Robinson Crusoe amb mòbil hagués deixat el Daniel Defoe pensant en una altra història perquè segur que el rescataven . Potser la Mila de Solitud no s’hagués quedat tan abandonada a la seua ermita amb aquell marit gandul i inconsistent si s’hagués pogut comunicar amb alguna amiga de la Plana. En aquest sentit, L’afinador de pianos de Daniel Mason , l’Edgar Drake, no s’hagués trobat tan perdut a la selva birmana si hagués mantingut algun contacte amb la civilització o les protagonistes de la novel·la que estic llegint ara, Passatge a l’Índia de E.M. Forster, no s’haguessin sentit estranyes al país ocupat tan lluny de Londres amb un mòbil a la mà on parlar de les actituds dels seus compatriotes o del contacte amb els nadius...

He arribat a casa i s’ha acabat el joc. Segur que teniu altres exemples. Però bé, recapacitant ara que estic escrivint aquest apunt, me n’alegro que els mòbils siguin un invent recent.

16/6/10

Passió índia


Animada per l’apunt del XeXu, també vull comentar els preparatius del meu viatge per aquest estiu. Ja pel títol, podeu imaginar que visitaré l’Índia, el Nord concretament,  ja que diuen que és la zona millor per iniciar-se amb aquest país. A mitjans de juliol aniré a Delhi, Jaipur, Agra, Orcha, khajurhao i Varanasi i uns dies a Katmandú.
No passaré fred, ja ho sé. Però només puc moure’m per aquestes dates i ja m’he acostumat anar als llocs faci fred o calor. Estic emocionada davant d’aquest viatge que em portarà a conèixer una altra manera d’entendre la vida molt allunyada del nostre dia a dia. No sé el que em trobaré exactament malgrat parlar amb amics o amigues que ja hi han estat.
Me l’estic preparant amb un parell de guies que m’he comprat i per suposat amb lectures. He llegit El dios de las pequeñas cosas de l’Arundhati Roy y El buen partido del Vikram Seth. Estic llegint ara Passió índia del Javier Moro sobre una historia real d’amor entre un Rajà i una ballarina espanyola que sobretot ens parla del procés d’adaptació d’aquesta noieta i també de la vida dels maharajás a començaments del segle XX. M’he comprat del mateix autor El sari rojo, una mena de biografia de l’actual dirigent del país, la Sonia Maino de la família Gandhi.
Estic pendent de comprar-me també, recomanats per una amiga, Viatge a l’Ïndia de E. M. Forster, l’Índia de la Mireia Eliade i Vislumbres de la India de l’Octavio Paz.

I vosaltres, què em recomaneu també per llegir?

13/6/10

Jesús Moncada, cinc anys.



Avui, 13 de juny, fa cinc anys de la desaparició de Jesús Moncada. La seua novel.la més coneguda és l’excel.lent Camí de Sirga (1988), la historia de la gent que vivia al poble antic de Mequinensa i que està condemnat a desaparèixer sota les aigües de l’embassament de Riba-Roja. No cal dir que està considerada com una de les millors de la nostra literatura contemporània.

Com homenatge se’l recorda avui a la catosfera. He trobat unes paraules d’ell i que em semblen adients per fer-ho:

Viure, entre altres coses, és escriure. Mentre escrius vius molt.
És allò que deia Flaubert de "Madame Bovary c'est moi".
Ets tu i tots els qui t'envolten.
Per això físicament els meus personatges tenen poques
característiques definides.
Normalment deixo que el lector se'ls imagini.

El Temps, 24.II.1992

10/6/10

Elisa (1999)


Ricardo Conde, mort prematurament abans que les infermetats normals facin lo seu en les persones que anem complint anys, va ser triat per l’atzar amb una malaltia degenerativa que, malgrat la seua lluita per la vida, va fer que la seua família i els amics el perdéssim prematurament. Aquests dies farà nou anys ja.
Advocat i home d’inquietuds culturals, li agradava escriure. Va publicar, poc abans de morir una novel.la, Elisa, editada per Mira Ediciones de Saragossa al desembre de 1999.
Elisa és una narració on l’autor ens parla de personatges que es passegen per la vida, personatges desafortunats que no poden escapar de les situacions on els aboquen les circumstàncies en què es troben.
Ricardo Conde no ens diu ni el que està bé, ni el que està malament. L'escriptor només ens mostra la vida d’aquestes persones , aliè a tot el que els passa, a tot el que ens està narrant...
Ho deixa tot a criteri del lector. És ell i ningú més el que ha d'interpretar, el que ha de valorar, el que ha d'assimilar...
Un senzill record per l'obra però també per l’amic que la va escriure.


3/6/10

Àlbums de fotos.


Hi ha blocs de fotos que m’agraden molt. El contrast del color o la captura de la màgia d’un instant de vegades esdevé irrepetible. Dels llibres que he llegit també en tinc una imatge – o més- i que resta amb mi igual que el llibre es queda a la prestatgeria.
En trio algunes.

Tres de paisatges:
El paratge inhòspit i dur dels pobles abandonats al Pirineu aragonès a La lluvia amarilla (1988)del Julio Llamazares , els laberíntics carrers foscos i llòbrecs on Raskólnikov dubta de si cometre un crim o no a Crim i càstig (1866) del Dostoievki o l’escenari del poble castellà de Daniel el Mochuelo a El camino (1950) de Miguel Delibes.
Tres de retrats:
L’imatge de la monja Constanza quan se n’adona d’allò que li ha fet realment l’Aixalà a L'any del diluvi(1943) de l’Eduardo Mendoza, el rostre del jove Carl - al cinema James Dean- quan coneix la seua mare, la madame del poble, a A l’Est de l’Edén (1952) de John Steinbeck i la cara del pobre Gregori Samsa quan es mira aquell matí fatídic al mirall a La metamorfosi (1915)
Tres d’interiors:
La casa de Tristana (1892)a l’obra de Pérez Galdós, on una noia òrfena pateix l’abús de Don Lope, un vell amic dels seus pares, la descuidada biblioteca de Los Pazos de Ulloa (1886) de l’Emilia Pardo Bazán i la llar dels nens de Un altre pas de rosca (1898) del Henry James.
Tres de trobades romàntiques:
L’encontre entre Florentino i Fermina quan ja són grans a El amor en los tiempos del cólera (1986)del Gabriel García Márquez, les trobades dels amants Ricardo i la chilenita a Travesuras de la niña mala (2006) de Vargas Llosa o la passió de Catherine i Heathcliff a Cims borrascosos (1847) de l’Emily Brontë.

Moments, instàntanies dels nostres llibres llegits i que tots guardem dins nostre...com si nosaltres mateixos fossim un àlbum amb pàgines infinites.



1/6/10

Olive Kitteridge (2008)

Hi ha històries que quan penses de què tracten, diries que de la vida. Amb algunes novel·les he tingut aquesta sensació. El carreró dels miracles del Mahfuz, per exemple, va d’això, de les petites misèries, de les mentides quotidianes, de les decepcions del dia a dia ,però ,també de les il·lusions, de les alegries o de l’amor.
El relat que us presento avui és així. Olive Kitteridge (2008) de l’Elizabeth Strout ( 1956) és un conjunt d’històries dels habitants de Crosby als EEUU que a mena de calidoscopi van configurant una trama coral on el fil conductor és el personatge de l’Olive, una professora de l’ institut de la vil·la.
En ocasions, protagonista; en ocasions, espectadora del que passa en algunes famílies, l’Olive ens acompanya i ens fa ser un habitant més, atent i delerós de la vida dels altres.
Que ningú no es pensi que és una novel·la amable i simpàtica perquè al darrere de les anècdotes s’amaga la duresa i la crueltat del pas del temps que no perdona res ni ningú, ni tan sols  aquests homes i dones de ficció.