28/6/11

Relats Conjunts: Home de Vitruvi


Quant de temps sense veure aquesta làmina. Que lluny queden aquells dies en què la facultat era tot el meu món. Quins records que em vénen de sobte. Com si treure el pols de totes aquestes andròmines tingués un efecte màgic d’activació del passat. Encara que potser el passat sempre ha estat aquí, arraconat, i només calia, com l’arpa del poeta, que algú se’l mirés.

No sé si han passat 40 o 50 anys...què més dóna! De vegades perdo el compte i em fa ràbia. Quaranta set anys que vaig fer aquell curs dels artistes del Renaixement... Recordo, quan ja era la típica professora jove i entusiasta, com intentava transmetre als alumnes la meua fascinació per aquells quadres i pels mestres italians. Contagiar la passió per ells ha estat part de la meua vida. No posaria la mà al foc que me n’hagi sortit, però això ara ja no importa massa.

Em perdo en les moltes anècdotes o moments que enyoro com mai em pensava que podria fer-ho. Però, val més que ho deixi córrer, he de continuar endreçant i remenant. Els meus fills m’han dit que me n’he d’anar del pis, “massa gran i vell”. Ah sí! “I que agafi el que vulgui”.

I què necessito? Només et necessitaria a tu, i tu vas marxar sense avisar, sense gairebé fer soroll, deixant-me sola amb els meus pintors i les meus làmines. Estic indecisa...No sé què podria emportar-me. Miro al meu voltant i veig tots aquests apunts i llibres passats de moda que no desitja ningú. Per a ser sincera, jo tampoc els vull. On els posaré a la residència? M’han informat que només tindré un armari...

19/6/11

El balcó que somnia.

Deixo uns instants el llibre que estic llegint, un de la Camila Lackberg, en la seua línia d’entreteniment i surto a la terrassa. Recolzada a la barana agraeixo que el sol comenci a amagar-se i es calmi la calor que ha fet durant tota la tarda. Ara gairebé dóna bo aquesta sensació d’arribada de la foscor que convida a la reflexió i que calma el neguit i la pressa del dia.
Miro les cases del davant, les mateixes de sempre, tan a prop i tan lluny a la vegada. I em vénen a la memòria sense voler unes frases de Azorín que, en un dels seus escrits, parlava dels mons diferents i secrets que hi ha darrera de cada finestra. La vista s’atura uns moments. En un dels balcons veig que hi ha una dona llegint.
La curiositat és forta i m’encantaria cridar i preguntar de quin llibre es tracta. Però en lloc d’això l’observo i me n’adono que està absolutament submergida en la narració. Li és igual el soroll del carrer que ens arriba un pèl apaivagat o la lluna que ja apareix per un dels racons del cel. Fins i tot diria que mostra una certa lassitud física de tan entregada que està vés a saber en quina història. Gairebé no s’ha mogut en tota l’estona, només per passar pàgina, el seu posat revel.la que està gaudint d’aquest plaer que se’n diu lectura.
I llavors veig que el títol del llibre és el de menys, que tinc al davant un exemple de l’amor pels llibres, per la literatura i em sento afortunada de poder accedir-hi també. Entro a casa i continuo llegint...

14/6/11

Ignacio Martínez de Pisón (1960)


Per Sant Jordi un dels llibres que vaig regalar va ser El día de mañana (2011) de Ignacio Martínez de Pisón. I es veu que ho vaig encertar i encara que no puc parlar d’aquesta novel.la perquè és un llibre per llegir, sí que puc fer-ho d’altres publicacions d’aquest autor.
Des que ja fa molts anys un amic meu em va recomanar La ternura del dragón (1985), que em va entusiasmar, he anat seguint la seua trajectòria de forma bastant fidel. Carreteras secundarias (1996), portada al cinema (1997) per Martínez-Lázaro i El tiempo de las mujeres (2003) són dos de les meues preferides. La primera es basa en la relació d’un pare i un fill que sempre viatgen per carreteres secundàries sense un destí definit i la segona és una delícia d’història on una mare i tres filles es veuen abocades a la vida real de forma sobtada per la mort del pare que els solucionava qualsevol tipus de problema.
Ha anat publicant i destacaria al 2005, una reconstrucció històrica sobre José Robles Pazos que es titulava Enterrar a los muertos i al 2008, una nova novel.la Dientes de Leche, una saga familiar al llarg del segle XX, entre 1937 i 1987.
Molts dels seus llibres són novel·les d’aprenentatge on els protagonistes deixen la infantesa o l’adolescència per entrar en el món adult i com de feixuc o de difícil o de decebedor pot ser aquest viatge cap a la maduresa. M’agrada com descriu el desencant o l’amargura en uns personatges que no saben que se n’han fet dels somnis de quan eren uns nens. I com aprenen a viure o no, i com s’adapten o no a la realitat que els envolta.