20/5/12

Relats Conjunts: Forgotten sunglasses



Als estius baixo a la platja al vespre. M’agrada caminar quan la majoria de la gent ha tornat a casa. Són poques les persones que queden i totes amb el mateix desig que jo. Passejar una estona sola, posant en ordre emocions i realitats en un intent moltes vegades, ho confesso, no reeixit.
Solituds com la meua o calius de parelles que s’abracen quan el sol s’amaga. Gairebé sempre hi ha algun detall que em crida l’atenció i que s’escapa de la monotonia. Ahir al vespre em vaig fixar en un home estirat a la platja, trist, concentrat en les ones que trencaven de forma intermitent i irregular prop dels seus peus. La camisa de fil blanca destacava sobre la sorra fosca que encara s’endevinava tèbia. Se’l veia concentrat amb les seues ulleres fosques mirant a l’infinit. De sobte, algú o alguna cosa el va posar en tensió.  Semblava que un fil l’hagués traspassat i l’estirés de cap a peus. Es va posar de peu, nerviós, inquiet. Esperava algú i fos qui fos ja havia arribat.
-Però, no! Imaginacions seues. No s’atansava ningú.  Llavors vaig saber que esperava una dona. Però no hi era. Era ell qui la portava a dins.  La vaig veure reflectida a les seues ulleres. Li costaria oblidar-la.

16/5/12

La perla del desert (2012)

+

Escriure per a nois i noies adolescents no és una tasca senzilla, i més, si pensem en l’enorme atracció de les noves tecnologies que fa que deixin els llibres relegats a les prestatgeries de la seua habitació i es dediquin als seus facebooks o whatsapps abans que a la lectura.
La perla del desert (2012) de l’autor lleidatà  Armand Sanjuan vol enganxar els joves a la passió pels llibres, pretén captar el seu interès amb la intenció que dediquin part del seu temps lliure a aquest món fantàstic de la literatura. I ho fa amb una novel·la diferent i original que parteix d’un punt que sorprendrà el lector juvenil i també el més adult.
Com pot viure un noi que té un poder meravellós i terrible a la vegada? Com passar desapercebut quan gràcies a aquest poder és capaç de fer desaparèixer la malaltia o l’envelliment? Com no atreure la cobdícia de gent sense escrúpols? No és fàcil. Aquest intent d’aconseguir-ho esdevé una aventura que ens submergeix en unes pàgines plenes d’uns personatges i unes emocions que de ben segur no deixa indiferent.
Una narració que combina les dificultats per trobar el camí d’un mateix amb la realització de la vocació que es porta a dins i la vivència d’un amor sempre desitjat. El resultat és una història atractiva i trepidant des de les primeres pàgines. Animeu-vos!!!



1/5/12

Relats Conjunts: Gronxador


La Neus aterrava cada cap de setmana a casa dels avis. Tenia sis anys i els pares treballaven. Així que els divendres al sortir de l’escola la mare amb la maleta feta l’esperava a la porta i la duia a la finca dels avis a pocs kilòmetres de Lleida. Quan no plovia, la deixaven jugar al jardí. El tenien molt cuidat, ple de roses i gladiols; la casa, també. Sempre tot semblava nou. Menys el gronxador. Vell i descolorit. Això sempre va ser un misteri.
Van passar uns quants anys i la Neus s’estava convertint en una adolescent curiosa i inquieta. Ja feia temps que preguntava per què no el podia pintar aquell gronxador?
-Del mateix color, avi! De veritat. –insistia la Neus. Més per comprovar com li negaven un cop i un altre que no pas per una altra cosa.

Aquella casa la Neus la va heretar. I quan van tenir la primera filla, ella i el seu marit s'hi van traslladar. S’hi estava millor que al pis que tenien a la ciutat.
Un dia, la seua nena, la Carla, li va preguntar si podien pintar aquell banc. Que el trobava lleig i molt vell.
I la Neus, sense adonar-se, li va respondre.
-No, no es pot.