20/5/12

Relats Conjunts: Forgotten sunglasses



Als estius baixo a la platja al vespre. M’agrada caminar quan la majoria de la gent ha tornat a casa. Són poques les persones que queden i totes amb el mateix desig que jo. Passejar una estona sola, posant en ordre emocions i realitats en un intent moltes vegades, ho confesso, no reeixit.
Solituds com la meua o calius de parelles que s’abracen quan el sol s’amaga. Gairebé sempre hi ha algun detall que em crida l’atenció i que s’escapa de la monotonia. Ahir al vespre em vaig fixar en un home estirat a la platja, trist, concentrat en les ones que trencaven de forma intermitent i irregular prop dels seus peus. La camisa de fil blanca destacava sobre la sorra fosca que encara s’endevinava tèbia. Se’l veia concentrat amb les seues ulleres fosques mirant a l’infinit. De sobte, algú o alguna cosa el va posar en tensió.  Semblava que un fil l’hagués traspassat i l’estirés de cap a peus. Es va posar de peu, nerviós, inquiet. Esperava algú i fos qui fos ja havia arribat.
-Però, no! Imaginacions seues. No s’atansava ningú.  Llavors vaig saber que esperava una dona. Però no hi era. Era ell qui la portava a dins.  La vaig veure reflectida a les seues ulleres. Li costaria oblidar-la.

13 comentaris:

Elfreelang ha dit...

Genial kweilan! la duia dins! molt bo!

Carme ha dit...

Boníssim, kweilan!

M'ha encantat! la duia dins!

XeXu ha dit...

Mmm... jo he entès que l'esperava, però que ella ja no hi era, només en el seu pensament. D'aquestes persones que no hi ha manera de treure's de sobre...

Assumpta ha dit...

"Fos qui fos ja havia arribat"...
i vivia dins seu, dins el seu pensament... era tan present que fins i tot la seva imatge es reflectia en la seva mirada!!

Ostres, quin amor tan intens!!...

I no correspost... què trist!!

Potser encara arribi :-)

montse ha dit...

Felicitats, una mirada intima i profunda, que el temps no pot esborrar i guarda el record dels que no hi són.

Pilar ha dit...

Un relat totalment obert a la interpretació de qui llegeix. He jugat a imaginar i espero que la dona que ha gestat dins seu li arribi més enllà del miratge.

Sílvia ha dit...

Que ben reflectit aquest sentiment de dur algú tan endins. Bona aportació!

joan gasull ha dit...

Potser el primer pas per oblidar és treure's les ulleres i començar de nou.

calaix ha dit...

m'ha agradat!

Rafel ha dit...

Quin final sorprenent. Encara que ja és ben bé veritat, la portava dins.

rits ha dit...

oh! és preciós!! xò una mica trist, alhora!

Jordicine ha dit...

El millor el final, sense desmerèixer la resta, que quedi clar. Meitart trist, meitat sorprenent. Un petó, KWEILAN.

kweilan ha dit...

Una abraçada a tots i a totes!!!