1/5/12

Relats Conjunts: Gronxador


La Neus aterrava cada cap de setmana a casa dels avis. Tenia sis anys i els pares treballaven. Així que els divendres al sortir de l’escola la mare amb la maleta feta l’esperava a la porta i la duia a la finca dels avis a pocs kilòmetres de Lleida. Quan no plovia, la deixaven jugar al jardí. El tenien molt cuidat, ple de roses i gladiols; la casa, també. Sempre tot semblava nou. Menys el gronxador. Vell i descolorit. Això sempre va ser un misteri.
Van passar uns quants anys i la Neus s’estava convertint en una adolescent curiosa i inquieta. Ja feia temps que preguntava per què no el podia pintar aquell gronxador?
-Del mateix color, avi! De veritat. –insistia la Neus. Més per comprovar com li negaven un cop i un altre que no pas per una altra cosa.

Aquella casa la Neus la va heretar. I quan van tenir la primera filla, ella i el seu marit s'hi van traslladar. S’hi estava millor que al pis que tenien a la ciutat.
Un dia, la seua nena, la Carla, li va preguntar si podien pintar aquell banc. Que el trobava lleig i molt vell.
I la Neus, sense adonar-se, li va respondre.
-No, no es pot.

21 comentaris:

lolita lagarto ha dit...

ostres... què bonic!
la lògica dels sentits.. dels sentiments..
m'encanta!!

Carme ha dit...

M'agrada molt! Allò que hem après ens queda amb força dins, encara que no ho haguem entès massa.

No, no es pot! :) Amb aquell convenciment!

viu i llegeix ha dit...

no es pot pintar, evidentment! a qui se li acut!! :-)

Elfreelang ha dit...

un misteri heretat i respectat....molt tendre ...no pintar un gronxador pot ser sinònim de tendresa..Molt bo!

XeXu ha dit...

I així continuarà per més generacions que passin. Si és que hi ha herències molt més importants que els diners. Bona història.

Mireia ha dit...

M'ha agradat molt i no et sabria dir perquè...

Joana ha dit...

Segur que guarda molts secrets. Pintant-lo potser s'esborrarien :)
Bonic Kweilan.

Laura T. Marcel ha dit...

Entranyable la teva història. En el fons tots tenim algun gronxador que no es pot pintar, eh?

pedro ma soto ha dit...

molt bonic, sense dramatismes i sense grans paraules, tot vestit de diari, té molt encant, atrapa pel misteri.

rits ha dit...

molt bonic! molt tendre i alhora misteriós! quina combinació!!!

Jordi ha dit...

Finalment la tradició s'imposa, encara que no se sàpiguen els motius... Bon conte Kweilan!

Rafel ha dit...

Quan se'l fa seu, no el vol canviar per res del món. Molt bonic.

Assumpta ha dit...

Ei... què bo!!... és com si hagués heretat un misteri sense saber ben bé què... però ha contestat "el que havia de contestar"...

I quina deu ser l'autèntica raó? No ho sabrem mai? :-)

montse ha dit...

Un bon relat amb un fort lligam emocional.

Jordicine ha dit...

Maquíssim, com sempre, KWEILAN. En saps un munt. Un petó.

McAbeu ha dit...

Fer-lo pintar seria com trair la memòria de l'avi, no?. Molt bon relat; estic d'acord amb JORDICINE, en saps un munt. :-)

khalina ha dit...

les tradicions familiars :)

Jordicine ha dit...

Et deixo un petó, KWEILAN. Fins aviat.

kweilan ha dit...

Moltes gràcies a tots i a totes i una abraçada molt especial des de Lleida!!!

ARMAND ha dit...

Molt bo.

Fantàstic.

kweilan ha dit...

Gràcies, Armand!!!