31/12/09

Canviant d’any: L’últim i el primer.



El darrer llibre de l’any acabat és En un lloc segur (1987) de Wallace Stegner (1909-1993). Un cant a l’amistat entre dos parelles al llarg de quaranta anys. No els passa res important que no sigui la vida. Amb els problemes i satisfaccions que aquesta comporta. La vida plena de renúncies , de fracassos però també de moments alegres i d’instants que es recorden per sempre.

Commou aquest triomf de l’amistat, de la lleialtat per damunt de les petites mesquineses quotidianes, del desinterès davant dels egoismes personals d’aquests quatres personatges de la novel.la. No és una vida fàcil la que els ha tocat viure però per damunt de les frustracions, dels desacords planegen les ganes de tirar endavant, les ganes de ser feliços i sobretot la presència de l’amic o amiga amb qui pots comptar, amb qui pots parlar.

I començaré l’any amb el llibre que acaba de publicar Antonio Muñoz Molina (1956). Es titula La noche de los tiempos i que ja figura entre els llibres més venuts d’aquest mes. És una història que parla de la Guerra Civil i d’entrada he de dir que no em sembla fàcil de llegir. La veu narrativa és com una càmera que segueix al personatge, que descriu el que fa però també sap el que pensa i influencia en una lectura lenta de la narració. Suposo que m’enganxarà. Com ho han fet altres llibres seus, El jinete polaco (1991), Beltenebros (1989) o Plenilunio  (1997) que particularment em va agradar molt.

Que tingueu una molt bona entrada d’any i una continuació plena d’excel.lents lectures!!



27/12/09

Llista de llibres 2009




Motivada per les llistes que han fet el XeXu o la Mireia i amb els ànims de l'Assumpta per aquesta mena d'apunts he fet la relació de llibres que he llegit aquest any. Estic a punt d'acabar el de Wallace Stegner o sigui que encara em donarà temps a agafar el proper que serà La noche de los tiempos del Muñoz Molina.
Ja veieu que hi ha llibres de tota classe i afegiria que aquest any n'he començat alguns -tres o quatre- i que de moment els he abandonat perquè des de fa poc penso que si no acabo un llibre no passa res, val més dedicar el temps de lectura a llibres que m'agradin o m'enganxin.


Coincidex aquesta entrada amb la número 100 del meu bloc!!!


Els llibres són:


Adiós, Shanghai.- Angel Wagenstein
Ahir.- Agota Kristof
Aurora Boreal.- A. Larsson
Barcelona trágica.- Andreu Martín
Chicago.- A.Al Aswani
Claus i Lucas.- A. Kristof
Ébano.- R. Kapuscinsky
El accidente.- Ismail Kadaré
El dia antes de la felicidad.- Erri de Luca
El Don apacible.- M. Shólojov
El fred modifica la trajectòria dels peixos.- Pierre Szalowski
El hospital de la transfiguración.- Stanislaw Lew
El llibre de les punxes.- Josep R. Correal
El martillo azul.- Ross Mc Donald
El rei del món.- Salvador Macip
El violoncel•lista de Sarajevo.- Steven Galloway
El xinès.- Henning Mankell
Elegia per un americà.- Siri Hustvedt
Els Buddenbrook.- Thomas Mann
En lloc segur.- Wallace Stegner
Frankie Addams.- Carson Mc Cullers
Historia de un matrimonio.- Andrew S. Greer
Jardí vora el mar.- Mercè Rodoreda
L’escriptura secreta.- Sebastian Barry
L’estranya desaparició d’Esme Lennox.- Maggie O’Farrell
L’home inquiet.- H. Mankell
L’informe de Brodeck.- Philippe Claudel
La campana de cristal.- Sylvia Plath
La casa de la mezquita.- K. Abdolah
La filla de l’optimista.- Eudora Welty
La fortalesa assetjada.- Qian Zhonshu
La niña del faro.- Jeanette Winterson
La reina al palau dels corrents d’aire.- S. Larsson
La societat literaria i de pastís de pela de patata de Guernsey.- Mary Ann Shaffer
La solitud dels nombres primers.- Paolo Giordano
La tendresa dels llops.-Stef Penney
La zona.- Serguei Dovlàtov
Las caras del tigre.- Alfonso Mateo-Sagasta
Les germanes Grimes.- Richard Yates
Línies de falla.- Nancy Huston
Mamá.- Joyce Carol Oates
Mendel el de los libros.- Stefan Zweig
Mort a Istambul.- Petros Markaris
Némesi.- Jo Nesbo
Olor de colònia.- Sílvia Alcàntara
Perfil asesino.- John Connolly
Petons de diumenge.- Sílvia Soler
Segundo matrimonio.- Philip Lopate
Sorgo Rojo.- Mo Yan
T de Trampa.- Sue Grafton
Ulls verds.- Marc Pallarés
Una cosa per explicar-vos.- Hanif Kureishi
Una lectora poc corrent.- Alan Bennett
Una tempesta.- Imma Monsó

22/12/09

Relats Conjunts: Bratislava Christmas Market


No suportava les salutacions nadalenques dels companys i clients que s’atansaven a la seua paradeta de la Fira de Bratislava i odiava quan li deien Nítzke, ets un home de sort! Quan li espetegaven aquest comentari, ell restava indiferent mentre arrenglerava els ornaments que venia per Nadal i s’anava guanyant a pols la fama d’estrany i esquiu que tenia.

Sí que era un home de sort, sí. Ho deien perquè fa uns tres anys li va tocar en un sorteig un tot terreny . Tothom el felicitava. Però, tot just estrenat, va topar amb un arbre i una mica més hi deixa la vida. No t’has matat, mira quina sort! Com si les setmanes que va estar a l’hospital no fossin res.
Al cap d’uns mesos de l’accident, els va tocar una estada de quinze dies a Marbella. Vinga! Un altre cop, la sort...Va ploure tots els dies, es van avorrir moltíssim tancats a l’hotel i van agafar una vaga de pilots que els va tenir 48 hores tirats a l’aeroport. Val a dir que a Bratislava aquells dies va lluir el sol com mai. El Nítzke rondinava del viatge, del temps, de la vaga però seguia essent un incomprès. Que et queixes perquè vols, home! Qui hagués pogut fer un viatge com aquest!
Quan a la seua dona li van donar el tradicional premi de millor treballadora de la fàbrica, a l’anar a recollir el premi, va caure per les escales i es va trencar la cama...Ui sí, quina sort! I així us en explicaria un bon grapat d’històries però que tot plegat va servir perquè una llegenda urbana sobre la seua bona estrella fos tema de tertúlia entre els clients i artesans del mercadet de Bratislava. S’arraulien vora una estufa i amb un bon café carregat de rom per aguantar les baixes temperatures, en Nítzke era tema de conversa i l’enveja de tots.
Aquests dies de Nadal estava més murri que mai. Tots els paradistes estaven pendents d’una rifa que no sabia ni on es feia. La “grossa” deien. Algú n’havia portat al tornar d’una visita a uns amics. Ell no en volia però el van obligar a quedar-se’n . Tu tens sort! Si tu no en compres no ens tocarà...Manies de la gent. El dia del sorteig resava perquè aquell número no fos l’afortunat. De sobte es van sentir a la fira exclamacions d’alegria per tot arreu. Ho sabíem, tu tens sort, Nítzke! Ens ha tocat...ens repartirem un munt de milions.
Va fer una cara d’ensopit que els va confirmar que era un cas. Va tancar la paradeta i sense celebrar res -hi havia alguna cosa a celebrar?- se’n va anar cap a casa. A l’arribar, la cara de desesperació de la seua dona li van confirmar els seus pitjors presagis. Ja n’havia passat alguna! Nítzke, he rentat els pantalons on tenies els dècims. Ho hem perdut tot. La dona va pensar que s’havia trastocat perquè en Nítzke va començar a riure i a abraçar-la a la poca substància.
Aquell dia es va considerar un home de sort.


Bon Nadal a tots i a totes i ...sort!!

7/12/09

La zona (1982)


Fa unes hores que he acabat La zona de Serguei Dovlàtov (1941-1990) i si un bon llibre es mesura per l’estona que hi penses i per les sensacions que t’han quedat, està clar que per mi ho és.
Dovlàtov va ser un temps vigilant d’un camp de presoners –delinqüents comuns- a l’estepa russa. L’any 78, les autoritats soviètiques el van convidar a abandonar la URSS amb un intent de desarrelar-lo del seu país, dels seus conciutadans , de la seua terra. Desarrelar-lo per apagar la seua veu, fet que, afortunadament, no va passar.
Ja vivint als Estats Units recupera fragments d’uns textos que havia escrit basats en l’experiència en el camp de reclusos i que es van quedar a la Unió Soviètica. Al ser fragments –perquè no aconsegueix tota la novel·la- fa que l’obra no tingui una trama ben definida i no hi hagi uns protagonistes concrets...a més, aquests bocins de la seua vida passada es barregen amb unes cartes al seu editor on li explica els processos de la redacció dels textos que li va enviant per la seua publicació i altres impressions . Aquest escriptor/narrador és de fet el que dóna coherència a la novel·la i així passat i present, vida i literatura es fonen en una mena de caos del que en surt un missatge dur però clar, un missatge terrible però sincer.
El tracte amb els reclusos o amb els altres vigilants, alguns episodis de la vida dels comandaments o la vida al camp conformen un conjunt de vivències i de reflexions que ens posen al davant d’un món sense esperança, brut, trist, gris, autoritari i sobretot, absurd. Per Dovlàtov, la violència, l’egoisme, la crueltat…formen part de l’home. Tant se val a quin costat de la reixa sigui ja que no hi ha homes bons ni dolents sinó que són les circumstàncies qui els condiciona. Per tant, entre els vigilants i els reclusos de Dovlàtov no hi ha diferències. Tots se senten presoners, víctimes d’un sistema absurd. Tots volen oblidar-se de la seua realitat, tots volen fugir...el que passa és que fora de La zona – el camp- no sembla que hi hagi una vida més atractiva. Potser La zona és el món, potser tots som presoners...
Un autor que acabo de descobrir gràcies al bloc de Nau Argos que té unes excel·lents entrades sobre aquesta novel.la. Si en voleu saber més, us les recomano.