Fa unes hores que he acabat La zona de Serguei Dovlàtov (1941-1990) i si un bon llibre es mesura per l’estona que hi penses i per les sensacions que t’han quedat, està clar que per mi ho és.
Dovlàtov va ser un temps vigilant d’un camp de presoners –delinqüents comuns- a l’estepa russa. L’any 78, les autoritats soviètiques el van convidar a abandonar la URSS amb un intent de desarrelar-lo del seu país, dels seus conciutadans , de la seua terra. Desarrelar-lo per apagar la seua veu, fet que, afortunadament, no va passar.
Ja vivint als Estats Units recupera fragments d’uns textos que havia escrit basats en l’experiència en el camp de reclusos i que es van quedar a la Unió Soviètica. Al ser fragments –perquè no aconsegueix tota la novel·la- fa que l’obra no tingui una trama ben definida i no hi hagi uns protagonistes concrets...a més, aquests bocins de la seua vida passada es barregen amb unes cartes al seu editor on li explica els processos de la redacció dels textos que li va enviant per la seua publicació i altres impressions . Aquest escriptor/narrador és de fet el que dóna coherència a la novel·la i així passat i present, vida i literatura es fonen en una mena de caos del que en surt un missatge dur però clar, un missatge terrible però sincer.
El tracte amb els reclusos o amb els altres vigilants, alguns episodis de la vida dels comandaments o la vida al camp conformen un conjunt de vivències i de reflexions que ens posen al davant d’un món sense esperança, brut, trist, gris, autoritari i sobretot, absurd. Per Dovlàtov, la violència, l’egoisme, la crueltat…formen part de l’home. Tant se val a quin costat de la reixa sigui ja que no hi ha homes bons ni dolents sinó que són les circumstàncies qui els condiciona. Per tant, entre els vigilants i els reclusos de Dovlàtov no hi ha diferències. Tots se senten presoners, víctimes d’un sistema absurd. Tots volen oblidar-se de la seua realitat, tots volen fugir...el que passa és que fora de La zona – el camp- no sembla que hi hagi una vida més atractiva. Potser La zona és el món, potser tots som presoners...
Un autor que acabo de descobrir gràcies al bloc de Nau Argos que té unes excel·lents entrades sobre aquesta novel.la. Si en voleu saber més, us les recomano.
Dovlàtov va ser un temps vigilant d’un camp de presoners –delinqüents comuns- a l’estepa russa. L’any 78, les autoritats soviètiques el van convidar a abandonar la URSS amb un intent de desarrelar-lo del seu país, dels seus conciutadans , de la seua terra. Desarrelar-lo per apagar la seua veu, fet que, afortunadament, no va passar.
Ja vivint als Estats Units recupera fragments d’uns textos que havia escrit basats en l’experiència en el camp de reclusos i que es van quedar a la Unió Soviètica. Al ser fragments –perquè no aconsegueix tota la novel·la- fa que l’obra no tingui una trama ben definida i no hi hagi uns protagonistes concrets...a més, aquests bocins de la seua vida passada es barregen amb unes cartes al seu editor on li explica els processos de la redacció dels textos que li va enviant per la seua publicació i altres impressions . Aquest escriptor/narrador és de fet el que dóna coherència a la novel·la i així passat i present, vida i literatura es fonen en una mena de caos del que en surt un missatge dur però clar, un missatge terrible però sincer.
El tracte amb els reclusos o amb els altres vigilants, alguns episodis de la vida dels comandaments o la vida al camp conformen un conjunt de vivències i de reflexions que ens posen al davant d’un món sense esperança, brut, trist, gris, autoritari i sobretot, absurd. Per Dovlàtov, la violència, l’egoisme, la crueltat…formen part de l’home. Tant se val a quin costat de la reixa sigui ja que no hi ha homes bons ni dolents sinó que són les circumstàncies qui els condiciona. Per tant, entre els vigilants i els reclusos de Dovlàtov no hi ha diferències. Tots se senten presoners, víctimes d’un sistema absurd. Tots volen oblidar-se de la seua realitat, tots volen fugir...el que passa és que fora de La zona – el camp- no sembla que hi hagi una vida més atractiva. Potser La zona és el món, potser tots som presoners...
Un autor que acabo de descobrir gràcies al bloc de Nau Argos que té unes excel·lents entrades sobre aquesta novel.la. Si en voleu saber més, us les recomano.
28 comentaris:
Bon apunt literari però ara per ara no tinc temps de llegir per plaer...més endavant quan tingui temps i estigui de més ànim...dedueixo que no és pas un llibre alegre...trista i dura realitat...gràcies per la informació!
Perque ara no trobaria cap llibreria oberta, que sino...
Que difícil veure el llindar, oi?
El llegiré.
Un petó, kweilan!
Una recomanació en la mateixa línia: Un dia d'Ivan Denissovitx, d'Alexander Solzhenitsyn. La perspectiva és del reclús, no del vigilant.
Per cert, duríssima i boníssima.
Un gran libre, sens dubte, on experiència i ficció s'entrellacen d'una manera extraordinària. A mi també em va fer pensar molt fins que vaig trobar la manera de parlar-ne: brutal i subtil alhora.
Salutacions cordials.
utilitzant la terminologia del sr llibreter, un llibre BRUTAL.
Jo vaig trobar la ressenya que m'hi va engrescar aquí: http://llibresimesllibres.wordpress.com/2009/09/20/la-zona/
... Tinc ganes d'aconseguir La maleta i poder llegir tot el que dins seu m'hi trobaré. Perquè de les poques coses de les que puc estar segura és que Dovlàtov és, per sobre de tot, un narrador, un gran narrador. El seu estil breu, concís, reflexa l'absurditat i la desesperança amb una mirada irònica, plena d'enginy, que va més enllà d'un espai i d'un temps, per restar entre nosaltres. Tot un plaer llegir-lo, i encara més, llegir-lo en català gràcies a la tasca de LaBreu Edicions...
en tenim tan poques referpencies de la vida a la Unió Soviètica durant la guerra freda, només d'espies i maquinacions.
Segur que molt interessant!
Potser vaig equivocada, però podria tractar-se d'un kulak rus? Havia sentit que dels kulaks van agafar la idea els nazis per fer camps de concentració. Tot i que la literatura sobre l'holocaust jueu és molt extensa, no sabia que també n'hi havia sobre els camps russos. Me l'apunto, encara que per la teva ressenya sembla un llibre duríssim, i hauré de buscar un moment anímic que em permeti llegir-lo sense que m'afecti massa. Gràcies per la recomanació!
Em sembla que aquest tipus de llibres de fragments no són els meus...
Ostres noia!! aplaudiments...
Per començar ja et dic que no és el tipus de llibre que jo llegiria... Llavors, com és que m'agrada tant la ressenya que en fas? :-)
Doncs perquè, només amb el fet de llegir-ho, ja trobo que alguna cosa n'aprenc. Reflexions que escrius com, per exemple, "entre els vigilants i els reclusos de Dovlàtov no hi ha diferències. Tots se senten presoners, víctimes d’un sistema absurd", fan que, sense haver-lo llegit, jo trobi aquí un contingut i un missatge.
Expliques, relaciones i reflexiones... Et felicito :-))
Me l'apunto a la llarga llista que tinc.Gràcies!
Jo també l'apuntaré a la llista
Ni idea, però és que em sembla que hauré de venir a buscar l recomanacions abans de comprar llibres. Aquest pinta dels que m'agradarien...gràcies!
El trobo interesant. L'apunto, KWEILAN. Un petó. Jo estic llegint Virginia Woolf, 'Los años', concretament. Un petó.
Aquest estiu he estat a Polònia i vaig visitar Auschwitz i em va impactar molt.... la guia ens parlava dels presoners i també dels vigilants.... crec que m'apuntaré especialment aquest llibre... gràcies
Jo també en prenc nota. La teva ressenya m'ha impactat...
La temàtica és dura i el llibre ho és de bon segur. Fa molts anys vaig llegir "Un dia a la vida de Denisovich" i l'ànima se t'encongeix.
Ara estic immersa a la lectura d'un llibre de Lispector, dens, profund, gens fàcil, però que atrapa i fa pensar: "Un soplo de vida".
Petons,
Anabel, la Cuentista
Potser m'hi animo, de moment l'apunto!
Elvira: A veure quan no estiguis tan atrafegada i acabin els examens.
fanal:A veure si t'agrada!!
Ignasi Revés: A l'altre costat de la reixa i on no hi ha d'una forma tan clara bons i dolents.
el llibreter: Gràcies pel teu comentari i com bé dius vida i ficció es barregen sense saber on comença una i acaba altra.
Mireia: Gràcies pel teu comentari. Consultaré aquest enllaç.
digue'm ariadna: A mi també m'han agafat ganes de llegir la resta de les seues novel.les.
rits: A mi m'ho ha semblat. És un llibre que va més enllà d'una descripció de situacions o narració de fets.
Màgia: És un camp de presoners comuns però en una època posterior a la 2a. Guerra Mundial.
Jordi: El curiós d'aquest llibre és que essent fragments esdevé una obra total. Sembla difícil però Dovlàtov ho aconsegueix. Li dóna unitat d'una manera mestra.
Assumpta: Gràcies. Sempre m'animes a fer ressenyes amb aquests comentaris!
Joana: Ja em diràs si t'agrada.
Carme: Si el llegeixes, ja m'ho comentaràs.
zel: Si el llegeixes, ja em diràs el què.
jordicine: Sóc fan de sempre de la Virgínia Woolf...Espero que t'agradi. I La zona, també em sembla que et podria agradar.
Bargalloneta: T'ho pot recordar, encara que es tracta d'un camp de presoners comuns a la Sibèria posterior a la 2a. Guerra Mundial.
Rita: Hi ha moments del llibre que impacten i això que no abusa d'escenes crues o esfereïdores.
Anabel: M'apunto la teua recomanació. Gràcies!
Ma-Poc: Ja em diràs si t'animes, doncs.
I moltes gràcies a tots i a totes. Una abraçada i bona setmana!!!
Un llibre curiós de llegir segurament. Encara que ara vull algo alegre que a mi el Nadal me posa trista :)
Me l'apunto per més endavant.
Està molt bé, Bajoqueta però alegria no comunica precisament però quan passin les festes, crec que t'agradarà. Una abraçada!
Kuan he sabut a qui havia de fer el regal
Wow! m'he quedat sense esma
Encertaré o quedaré fatal?
Imaginem... què tal un disc de Supertramp?
L'Anna Karenina en rus?
Ah, no! Ja està, ja ho tinc!
Només li cal una rebeca!
Estimat o estimada anònim/a: Quina passada de poema! M'ha encantat.
Et deixo una pisteta, Kweilan:
que jo sàpiga, no em coneixes.
Atentament,
El teu amic (?) o la teva amiga (?) invisible
No vull semblar pessimista, però una mica sí tinc la sensació que tots vivim en una "Zona". Uns tenim més llibertats que altres, però cap de nosaltres és realment lliure. Ningú!
Serà la felicitat trobar la llibertat? Així doncs, no serem mai feliços en aquest món?
És pessimista tenir aquests pensaments?
Anònim: Doncs és una bona pista. No he visitat mai el teu bloc? Què difícil, doncs. M'hauràs de deixar més pistes encara que sóc molt dolenta com a detectiu. Una abraçada!
Ferran: Una mica pessimistes, sí...però expresses molt bé una de les idees de la zona. De tota manera, tenim capacitat per oblidar en determinats moments aquestes idees i som capaços de sentir-nos bé. Una abraçada!
Kweilan, no has visitat mai el meu blog o, al menys, mai m'ho has fet saber.
Potser si busques, trobaràs més pistes...
blogaire* invisible*
has tret els comentaris del post de Relats conjunts?
Ara no sé si això és una sort per a tu o no... :)
De tota manera és un relat extraordinari, i aquest un comentari que he hagut de posa r fora de lloc.
Bon Nadal, bonica!
Publica un comentari a l'entrada