28/6/11

Relats Conjunts: Home de Vitruvi


Quant de temps sense veure aquesta làmina. Que lluny queden aquells dies en què la facultat era tot el meu món. Quins records que em vénen de sobte. Com si treure el pols de totes aquestes andròmines tingués un efecte màgic d’activació del passat. Encara que potser el passat sempre ha estat aquí, arraconat, i només calia, com l’arpa del poeta, que algú se’l mirés.

No sé si han passat 40 o 50 anys...què més dóna! De vegades perdo el compte i em fa ràbia. Quaranta set anys que vaig fer aquell curs dels artistes del Renaixement... Recordo, quan ja era la típica professora jove i entusiasta, com intentava transmetre als alumnes la meua fascinació per aquells quadres i pels mestres italians. Contagiar la passió per ells ha estat part de la meua vida. No posaria la mà al foc que me n’hagi sortit, però això ara ja no importa massa.

Em perdo en les moltes anècdotes o moments que enyoro com mai em pensava que podria fer-ho. Però, val més que ho deixi córrer, he de continuar endreçant i remenant. Els meus fills m’han dit que me n’he d’anar del pis, “massa gran i vell”. Ah sí! “I que agafi el que vulgui”.

I què necessito? Només et necessitaria a tu, i tu vas marxar sense avisar, sense gairebé fer soroll, deixant-me sola amb els meus pintors i les meus làmines. Estic indecisa...No sé què podria emportar-me. Miro al meu voltant i veig tots aquests apunts i llibres passats de moda que no desitja ningú. Per a ser sincera, jo tampoc els vull. On els posaré a la residència? M’han informat que només tindré un armari...

18 comentaris:

Elfreelang ha dit...

Bon relat...m'ha agradat molt encara que hi ha aquell deix de tristor i de melangia....

fanal blau ha dit...

Del tot d'acord amb l'Elfreelang. Ha de ser molt trist acabar amb un què més dóna...
Una abraçada, Kweilan.

La Meva Perdició ha dit...

Fiuuuuuu! Realista i dur. Té força. Felicitats de debó. ^_^

Carme ha dit...

Molt bon relat, kweilan, m'ha agradat molt, trist, però... sembla que s'ho pren prou bé la protagonista...

XeXu ha dit...

Una situació molt ben descrita que, malauradament, tots podem arribar a viure, això genera una gran tristesa.

Assumpta ha dit...

Crec que aquesta boníssima professora necessita una advocada que la defensi dels interessos dels seus fills...

Això de tenir un sol armari resumeix en un objecte com pot quedar de reduïda la vida d'una persona quan hi falta el més principal.

Magníficament escrit, com sempre!! :-)

garbi24 ha dit...

una història que esperem no viure en pròpia carn....tot i que ben portat tampoc pot estar malament

Josep Lluís ha dit...

Un magnífic relat, Kweilan! Està ple de tendresa i sentiment.

Rafel ha dit...

Una perfecció que només és al dibuix, però plena de mancances a la realitat.

McAbeu ha dit...

Molt ben escrit i molt emotiu, deixar enrere aquestes "andròmines" és deixar enrere la vida.
Molt bon relat!

montse ha dit...

Felicitats, un relat realista i ple de sentiment.

Jpmerch ha dit...

El que més m'ha agradat és com resols la qüestió de com aquesta dona accepta el seu destí, sabedora de que no podrà fer res per canviar-lo.

lolita lagarto ha dit...

un relat bonic i melangiós.. felicitats!

Quadern de mots ha dit...

"I què necessito?" , la lluïdesa per seguir contagiant la passió pel que tant estimes (estiguis on estiguis).

Relat realista i suposo que per això un pèl trist. Bon relat.

kweilan ha dit...

Moltes gràcies a tots i a totes. Una abraçada i bon cap de setmana!

carina ha dit...

Carai, Kweilan,
m'agrada molt

rits ha dit...

Uix, Kweilan, què difícil de comentar. En principi era tan tendre, xò el final em deixa un regust molt estrany. Perquè veig l'àvia, que va estar molt trista quan va deixar el seu pis, recordo aquells dies. Moltes de les fotos i dels records se'ls va endur la mare a casa, són allà. I jo, de tant en tant, me'ls miro.

kweilan ha dit...

Moltes gràcies a tots i a totes! Una abraçada!