El balcó que somnia.

Deixo uns instants el llibre que estic llegint, un de la Camila Lackberg, en la seua línia d’entreteniment i surto a la terrassa. Recolzada a la barana agraeixo que el sol comenci a amagar-se i es calmi la calor que ha fet durant tota la tarda. Ara gairebé dóna bo aquesta sensació d’arribada de la foscor que convida a la reflexió i que calma el neguit i la pressa del dia.

Miro les cases del davant, les mateixes de sempre, tan a prop i tan lluny a la vegada. I em vénen a la memòria sense voler unes frases de Azorín que, en un dels seus escrits, parlava dels mons diferents i secrets que hi ha darrera de cada finestra. La vista s’atura uns moments. En un dels balcons veig que hi ha una dona llegint.

La curiositat és forta i m’encantaria cridar i preguntar de quin llibre es tracta. Però en lloc d’això l’observo i me n’adono que està absolutament submergida en la narració. Li és igual el soroll del carrer que ens arriba un pèl apaivagat o la lluna que ja apareix per un dels racons del cel. Fins i tot diria que mostra una certa lassitud física de tan entregada que està vés a saber en quina història. Gairebé no s’ha mogut en tota l’estona, només per passar pàgina, el seu posat revel.la que està gaudint d’aquest plaer que se’n diu lectura.

I llavors veig que el títol del llibre és el de menys, que tinc al davant un exemple de l’amor pels llibres, per la literatura i em sento afortunada de poder accedir-hi també. Entro a casa i continuo llegint...