Quan vaig parlar l’altre dia de les lectures de petita i de la col.lecció Històries vaig pensar que algun article el dedicaria a Zane Grey(1872-1939). Avui el Javier Marías en fa esment al seu article del País Setmanal i he pensat que això era l’excusa perfecta.
Zane Grey va escriure novel.les de l’oest. Va tenir molt èxit i això als Estats Units de principis del segle XX li va permetre viure de la literatura. La colonització d’unes terres inhòspites per part dels blancs, la supervivència, el contacte i la lluita amb els indis que defensaven les seues terres...eren els temes de les seues novel.les.
Els crítics han dit que no era un gran novelista però les seues històries romàntiques ens transportaven a un món llunyà, a una natura salvatge, a unes aventures de les que també volíem ser-ne els protagonistes.
El meu pare va ser qui em va donar per llegir L’heroïna de Fort Henry...La vaig començar perquè va insistir. Dubtava de què unes aventures de l’oest em puguessin agradar...Encara recordo l’emoció que sentia al llegir les descripcions d’aquells paratges solitaris, terres dures que encomanaven un sentiment de llibertat i d’amor a la natura.
La vaig rellegir molts anys, gairebé me la sabia de memòria...després vaig ser afortunada perquè vaig descobrir que a casa hi havia les obres completes i ja us podeu imaginar què va passar.
Zane Grey va escriure novel.les de l’oest. Va tenir molt èxit i això als Estats Units de principis del segle XX li va permetre viure de la literatura. La colonització d’unes terres inhòspites per part dels blancs, la supervivència, el contacte i la lluita amb els indis que defensaven les seues terres...eren els temes de les seues novel.les.
Els crítics han dit que no era un gran novelista però les seues històries romàntiques ens transportaven a un món llunyà, a una natura salvatge, a unes aventures de les que també volíem ser-ne els protagonistes.
El meu pare va ser qui em va donar per llegir L’heroïna de Fort Henry...La vaig començar perquè va insistir. Dubtava de què unes aventures de l’oest em puguessin agradar...Encara recordo l’emoció que sentia al llegir les descripcions d’aquells paratges solitaris, terres dures que encomanaven un sentiment de llibertat i d’amor a la natura.
La vaig rellegir molts anys, gairebé me la sabia de memòria...després vaig ser afortunada perquè vaig descobrir que a casa hi havia les obres completes i ja us podeu imaginar què va passar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada