18/6/09

Relats Conjunts: El Cafè de nit


El seu aspecte era acurat. Era fins i tot agradable si bé els llavis eren massa prims i no l’afavorien massa. Havia sortit de la impremta abans d’hora. Havia dit als seus treballadors que la seua dona l’estava esperant. Feia poc que l’Alain s’havia casat amb la Marie i tothom sabia que n’ estava enamorat com un adolescent.
S’estimava la Marie com mai no havia estimat cap dona. Des del moment que l’havia vista va sentir que seria per a ell. Ara, quan feia els sis mesos de casats, aquell amor esdevenia cada vegada més profund. Només volia que estigués per ell, que estigués amb ell. Per això, quan algunes tardes de festa, la Marie li demanava caminar fins al Moulin de la Galette, ell no hi volia anar. De solters s’hi passejaven i, de fet, allà va ser on l’Alain l’havia captivada amb la seua veu tendra i dolça. Però ja no li venia de gust. Era tan guapa la Marie, que segur que més d’un li voldria prendre.
I era tan simpàtica! De vegades, massa. I ella li donava un grapat d’explicacions. Ocasionalment plorava però ell no sabia si creure-la. Era molt bonica i no es podia avesar a què ell hagués tingut tanta sort. Al cap i a la fi, qui era ell? Només era el propietari d’un modest negoci. La Marie, si hagués volgut, s’hagues pogut casar amb aquell brètol del Pierre que era més ric i estava millor situat. Però l’havia triat a ell i n’estava orgullós.
Molts dies arribava d'hora i no pujava al pis. S’estava davant de la porta i espiava des del carrer. Se’n fiava de la Marie, però volia estar-ne absolutament segur. I quan estava cansat d’esperar, ja de nit, pujava les escales i encara trobava el sopar a la taula....Amor-li deia ella- per què has trigat tant? I contemplant-la pensava que quina sort tenia un home com ell.
Avui havia sortit aviat. Volia que la Marie estigués contenta. L’altre dia, al sortir de la feina, havia entrat al Cafè de París i potser havia begut massa ginebra. Ignorava què havia succeït. Però la Marie el va posar nerviós i l’endemà semblava que tingués un blau a la galta. Es va disculpar humil i tremolós.
Ara volia estar amb ella i que oblidés l’altre vespre. Camí de casa va tornar a passar pel davant del Cafè. A poc a poc va seure a la mateixa taula, al costat del billar. Segur que la Marie el perdonaria de nou. Ningú no se l’estimava tant com ell.

31 comentaris:

Josep B. ha dit...

Aquest final no fa presagiar res de bo, potser la Marie hauria de fer un pensament.

Assumpta ha dit...

Mare meva!!... està tan ben escrit i es veu tan real que quasi fa por. Aquesta mena de gelosia patològica, aquestes obsessions... Pobre Marie!!

(A veure si t'animes a fer un relat pel blog de 365-contes de la Bajoqueta) ;-)

Carme Rosanas ha dit...

Sí, sí, una mica de por si que fa. Marie, Marie, no badis...

Sergi ha dit...

M'afegeixo als comentaris anteriors, aquesta mena de gelosia insana i aquestes inseguretats porten als comportaments que tots reprovem. Però si parlem del relat, t'he de felicitar per la gran qualitat que té, està fantàsticament escrit, és per això que és tan creïble i es presenta tan dur. Felicitats, et millores dia a dia.

Ferran Porta ha dit...

Bravo Kweilan; és veritat el que ja han dit: fa yuyu! Si ho has aconseguit en unes poques línies, és que l'has escrit molt bé.

Hi ha amors que maten, diuen. Massa que ho saben, algunes dones... Desgraciats!

Elfreelang ha dit...

Has captat perfectament l'interior psíquica d'aquests maltractadors...el relat està molt ben escrit!!!! quina sana enveja! Vaja que escrius molt bé!!!

Anabel ha dit...

Molt bé!

La dificultat i, a la vegada, l’encant d’un conte breu resideix en saber contar una historia on uns personatges es desenvolupin en uns esdeveniments concrets i “pateixin” una transformació. Penso que tu ho has aconseguit en unes quantes línies; amb unes pinzellades ens has mostrat dos personatges perfectament definits dins d’una història amb plantejament, nus i desenllaç, aquest últim conduit amb saviesa per portar al lector cap a un final desgraciadament conegut. Contar sense dir o només dient allò que sigui necessari.

A més a més, has tractat el tema de la gelosia i els maltractaments des de el punt de vista del dolent amb una delicadesa generosa, sense ficar-te amb els punts escabrosos, obviant tot allò que enlletgeix la narració, endinsant-te en la ment del maltractador i mostrant-nos un home dèbil, desgraciat i covard. Subtil.

Queda clar que m’ha agradat molt, oi?

Petons,

Anabel, la Cuentista

Marta ha dit...

Kweilan! Un bon relat. Malauradament aquests amors existeixen. Mai es coneix prou a les persones. La pobre Marie ja s'ho trobarà. Haurà d'anar aviat a la "gendarmerie".

Rita ha dit...

Felicitats, kweilan, un boníssim relat!

Certament, fa feredat... Però és molt bo, de debò!

Anònim ha dit...

osti, molt bó, crec que has sabut plasmar de forma perfecte el pensament dels individus que fan això.. i la seva justificació interna..

rits ha dit...

boníssim Kweilan!
xq l'amor pot portar a les pitjors de les coses? xq estimar pot fer tant de mal a les persones?

Jordi Casanovas ha dit...

Buff, quin mal rotllo de final...

estrip ha dit...

felicitats per la història.

l'amor que mata no és amor, estimar no fa mal. I no estima qui fa aquest mal.

Núr ha dit...

No només passa un cop, i el final és el que deixa entreveure... Pobreta Marie! Esperem que aquesta nit, quan ell arribi, ella ja no sigui a casa.

Ho has escrit molt, molt bé, Kweilan. I tot i que la primera sensació de l'enamorament és molt bunika, a mesura que avançava ja començava a témer... per la manera com en parla, el protagonista, d'ella. Espectacular!

Noctas ha dit...

Avui sí que et felicito sense cap mena de'objecció. La puntuació és perfecte també....saludus campiona!!!

Ma-Poc ha dit...

Sí que fa por, però és un relat magnífic!

kweilan ha dit...

Moltíssimes gràcies! M'agrada aquest món dels blocs perquè hi ha molta generositat i simpatia per la feina dels altres. Ho trobo un valor fantàstic...de vegades costa molt dir una paraula amable i llegint els comentaris arreu es veu clarament que n'hi ha molts d'amables i solidaris.
De nou, gràcies i esperem que la Marie aquella nit ja no l'esperi i que el deixi més sol que la una.
Una abraçada a tots i a totes!!!

USD ha dit...

bona revetlla!

Salva Piqueras ha dit...

M'ha agradat molt. El marit, molt bona persona fins que comença a mostrar les conseqüències de la seva gelosia...

La pregunta és: hi ha segona part?????

kweilan ha dit...

Gràcies per la visita, Salva. M'has fet pensar amb la pregunta. Potser sí.

Laia ha dit...

Fantàstic... m'ha agradat molt la manera que tens d'escriure, és com si veiés una pel·lícula... cada frase, una imatge i un comportament molt ben definits i acurats... I és que al final es percep el temor de la Marie i tot....

genial!!!

kweilan ha dit...

Gràcies, Laia i bona revetlla!!

kweilan ha dit...

Usd: Ara he vist que el meu comentari dedicat a tu no s'ha publicat. El torno a escriure. Molt bona revetlla també per tu encara que sigui tard. I benvinguda al meu bloc!!!

Teresa Bosch ha dit...

Kweilan,

Gràcies per la visita. M'ha agradat molt aquesta història, pel final tan sorprenent i per la manera com està escrita.

Jo també et felicito pel bloc.

kweilan ha dit...

Teresa: Gràcies! Ens anem llegint! Bon cap de setmana.

Pd40 ha dit...

Sento passar tant tard però fins que no faig el meu no en vull llegir cap altre. M'ha agradat molt encara que la relació sembla que tindrà un final trist és una història que malarauradament masssa vegades es converteix en real

Anònim ha dit...

Molt ben trobat... I es veu avenir que no acabarà bé. Es com el típic, "una copa més i vinc cap a casa" o "l'últim cigarro i ho deixo i l'endemà fent cua a l'estanc" ...Ai els vicis...

Intueixo faldilles, ron i fum en el desenllaç

felicitats

Nymnia ha dit...

Ostres! M'ha sorprès molt aquest relat! L'he trobat molt i molt ben escrit, de veritat, i cada cop que passava paraula rera peraula, m'anava glaçant una mica la pell amb l'"a veure què passarà"... No és un final, sinó suposo que un començament com d'altres que existeixen en la vida real i que habitualment no acaben mai bé... Dona molt per reflexionar i de veritat, que et felicito enormement perquè t'ha sortit un relat brutal. Un petonet!

kweilan ha dit...

pd40: Tens raó.Massa vegades una història així es converteix en real.

Ramon: Gràcies i benvingut al meu bloc!

Nymnia: Gràcies pel teu comentari. Ja he passat a llegir el teu que m'ha encantat. Una abraçada!

Els del PiT ha dit...

Caram!
Sí que fa una mica de iuiu, eh?
Molt bé kweilan!
;-)

kweilan ha dit...

Moltes gràcies, PIT!!