10/12/08

La hija del sepulturero (2007)


Reinventarse a sí mateixa. Per sortir-se’n de la sordidesa, de la pobresa, de la violència...la Rebecca Schwart, la filla de l’enterrador, una dona forta i decidida, s’imposa al medi que la veu néixer i créixer per tirar endavant.
Per viure. Perquè la vida s’erigeix en el més important de la novel.la i per viure cal la tenacitat i la força de la Rebecca. Això és la novel.la, un intent de desempallegar-se d’un mateix...una necessitat de trobar el futur, abans que el passat et faci desaparèixer.
No sé perquè de tant en tant tinc una fixació amb determinats autors o autores. I llibre que veig, me’l llegeixo. Això em passa amb l’autora d’aquest llibre, la Joyce Carol Oates (1938) que no m’entusiasma però m’atreu, que no m’emociona però m’atrapa, que no...però sí. I perquè us podeu preguntar? Doncs per la manera de reflectir la condició humana, la seua violència, les seues misèries...i sobretot per l’atmosfera inquietant i tèrbola dels seus ambients...un entorn tan apagat, tan buit de tot, tan en blanc i negre...que és un imant que fa que vulgui llegir-ne més...

6 comentaris:

Anònim ha dit...

"la hija del sepulturero" es también un poema de José María Gabriel y Galán. Es sentimental y un poco carrinclón pero a mí siempre me ha gustado mucho. Lo de los pañuelos de las muertas no tiene precio...
te lo paso porque es cortito:

¿QUE TENDRÁ?


¿QUE TENDRÁ?

¿Qué tendrá la hija del sepulturero,
que con asco la miran los mozos,
que las mozas la miran con miedo?

Cuando llega el domingo a la plaza
y está el bailoteo
como el sol de alegre,
vivo como el fuego,
no parece sino que una nube
se. atraviesa delante del cielo:

no parece sino que se anuncia,
que se acerca, que pasa un entierro…

Una ola de opacos rumores
substituye al febril charloteo,
se cambian miradas
que expresan recelos,
el ritmo del baile
se torna más lento,
y hasta los repiques
alegres y secos
de las castañuelas
callan un momento…

Un momento no más dura todo:
más, ¿Qué será aquello,
que hasta da falsas notas la gaita,
por hacer un gesto
con sus gruesos labios
el tamborilero?

No hay memorias de amores manchados,
porque nunca, a pesar de ser bellos,
“buenos ojos tienes”
le ha dicho un mancebo.

Y ella sigue desdenes rumiando,
y ella sigue rumiando desprecios,
pero siempre acercándose a todos,
siempre sonriendo,
presentándose en fiestas y bailes
y estrenando más ricos pañuelos…

¿Qué tendrá la hija
del sepulturero ?

Me lo dijo un mozo,
-¿ Ve usted esos pañuelos?
pues, se cuenta que son de otras mozas.. .,
¡ de otras mozas que están ya pudriendo!. . .
Y es verdád que parece que huelen
que huelen a muerto.
besos

òscar ha dit...

tu vols que aquests reis m'arruini del tot, oi?
de continuar amb aquest ritme recomanador no em quedarà presupost per turrons i neules! anda ... si no m'agraden! :)

kweilan ha dit...

Anònim:Èl poema és una mica trist i recorda una mica la nena de la novel.la que comento.
òscar:Uyy! Primer, fulleja'ls a veure si et poden agradar...:)

Mireia ha dit...

No conec aquesta autora, potser un dia m'hi animo. Jo també tinc fixacions d'aquestes; no empreocupa més a viat les utilitzo com una aposta segura quan no sé que llegir

Abel ha dit...

He de reconèixer que no coneixia l'autora. L'apunto a la llista dels Reis.
Fins aviat. Una abraçada des de terres valencianes

kweilan ha dit...

Mireia: És una autora una mica rara però a mi m'agrada veure quines històries s'inventa.

Abel:A veure si t'agrada!

Gràcies a tots pels vostres comentaris.