2/12/08

Rius


Aquesta tarda de diumenge plovia i he arribat caminant fins al riu de la meua ciutat. El riu com a camí, el riu com a símil de la vida...és un tema de la literatura de sempre.
Tinc una foto dels anys 40 del meu pare on es veu amb una colla d’amics passant pel Pont Vell. No sé ara mateix si es veu la imatge de l’Indíbil i Mandoni al fons , però clarament s’hi endevina el riu.
I mentres recordava la generació del meu pare o dels padrins passejant per la seua ciutat que ara és la meua , he pensat en històries que tenen el riu com escenari. El riu Mississippí, per exemple, esdevé protagonista absolut de les aventures del Tom Sawyer i del Huckelberry Finn a les novel.les del Missouri esclavista del Mark Twain (1835-1910).
Altres rius només arriben a la categoria de teló de fons. Però qui no recorda les tropes de Napoleó atravessant les aigues gelades del riu Bérezina a la memorable Guerra i Pau de Tólstoi (1828-1910)...i és que vaig patir tant amb aquell fred i amb la misèria dels pobres soldats francesos en la seua retirada de Rússia.
En altres novel.les només se’ls nomena com de passada “Macondo...a la orilla de un río con las aguas diáfanas...”
Altres ja el porten al títol com El río que nos lleva de J.L Sampedro (1917) on la llibertad de la natura està per damunt de la civilització. I fa anys era d’obligatòria lectura als instituts El Jarama de Sánchez Ferlosio (1927) .També em vé a la memòria el paper del riu Manzanares a les novel.les de la Guerra Civil, per exemple a la darrera de l’Almudena Grandes (1960) , El corazón
helado...
Igual que és tòpic dir que els carrers o els edificis són testimonis muts de la nostra història també ho podem dir d’un riu com el nostre que contempla des de la seua tranquil.litat , des de la seua placidesa la història de la gent que vivim, treballem, passem i somniem que diria un poeta estimat, atrapat també per l’encant d’un altre riu, el Duero.

10 comentaris:

Ferran ha dit...

I tant, completament d'acord amb el teu últim paràgraf. Trobo que les ciutats amb riu tenen un encant especial. Suposo que, a falta de mar (um, el mar!), el riu també el trobo un element de vida.

Afegiria que del mar m'agrada la seva immensitat, mentre que els rius m'apassionen pel seu moviment, perquè van endavant sense aturar-se.

(No he parlat de literatura però sí de rius; no m'he desviat excessivament del tema del post ;-)

òscar ha dit...

sempre he sentit fascinació per les ciutats creuades per un riu i les que tenen una plaça d'aquelles poderoses i vitals. m'agrada treure el cap per les baranes i entretenir-me a mirar el riu com un tòtil.
del jarama no me'n parlis perquè era la tradicional còpia de càstig que em queia a escola. vaig acabar de sánchez ferlosio (i de nada, de carmen laforet) fins el mateix gorro :)

kweilan ha dit...

Ferran: A Berlín també teniu un riu, i a més els llacs que bordegen la ciutat són un privilegi.

òscar:Encara que no t'ho creguis, nada encara és obligatòria aquest any a batxillerat. Hi ha coses que no canvien, com els rius, que sempre hi són (amb permís de les sequeres, és clar)

quasiningú ha dit...

Els rius han inspirat als escriptors i també als músics de blues i jazz, especialment el mític Mississippí que és el riu bressol de la música i no crec que hi hagi un riu al món que hagi respirat més música que aquest.

kweilan ha dit...

Quasiningú: Tens raó, aquest riu és mític i la ciutat de Nova Orléans també, per la música, per la literatura i pel cinema.

carina ha dit...

Com a lleidatana m'agraden les ciutats amb riu, Lleida, Balaguer i Girona són ciutats que tenen un encant especial, el riu els el dóna. I parlant de rius i literatura us recomano que llegiu El Don apacible de Mijail Shólojov, una novel·leta de dos mil i pico pàgines que és una delícia, per obrir boca us diré que explica la vida i els costums dels cossacs que viuen a la riba del Don al principi de la I Guerra Mundial. Aquesta novel·la fou la que va donar nom a l'etiqueta novel·les riu. Si la llegiu no us en penedireu. Au, bissitos

kweilan ha dit...

Doncs és un llibre aquest dels pendents perquè no l'he llegit. Miraré a veure si el trobo a la biblioteca perquè a les llibreries fa temps que no l'edita cap editorial i està exhaurit.

Ferran ha dit...

kweilan, puc ser una mica repel·lent? A Berlin... n'hi ha dos, de rius, el que passa és que la gent només coneix el Spree, perquè passa pel "centre" de la ciutat. Travessant l'oest de Berlin hi ha el Havel que, efcetivament, forma molts dels llacs que comentes.

Es nota que he treballat com a guia turístic, a Berlin? ;-)

kweilan ha dit...

Sempre que parles de Berlín, m'entra una enveja terrible. :)

Anònim ha dit...

Òndia, ja sé que avui ja he comentat però, no ho puc evitar. Mira que hi he passat cops i cops Segre amunt Segre avall i, mai m'havia parat a mirar-lo d'aquesta manera. Sí, suposo que són moltes les vegades que ens deixem anar en aquest tan habitual caminar cec per la ciutat, la nostra ciutat, quan la majoria de les vegades ni tant sols som conscients dels molts secrets o històries que deu amagar. Segurament us haurà passat més d'una vegada que algú foraster us ha preguntat per alguna cosa escencial de la ciutat a la qual pertanyeu i us heu quedat sense saber què dir; més d'un cop ens hem arribat a assabentar de quelcom que té la ciutat per boca de gent estrengera, i potser fa riure, però és així.
Potser sí que de vegades ens hauríem d'intentar plantejar més preguntes sobre allò que ens envolta i que als nostres ulls no són res més que pedres, ponts, o un riu. I ara això em dur a pensar que, segurament només preguntant als nostres pares o avis,podem escoltar tantes històries... Els meus germans de petits s'hi banyaven al Segre!
Va, què carai, per un cop em deixaré endur per aquesta fam aventurera i et preguntaré, Kweilan, sempre que hi estiguis disposada i no et sàpiga greu, si podries compartir amb nosaltres algun record o alguna vivència que hagis viscut en aquest riu del Segre. Segurament que hi hauràs estat moltes vegades de petita, quan encara era un oci i la gent a l'estiu s'hi anava a banyar; vares conèixer tu aquella faceta viva del nostre riu?

Amb moltes ganes d’escoltar, Anna Stark P.H.