He passat uns dies a Amsterdam i he visitat la casa de l’Anna Frank, al carrer Prinsengracht 263. La seua història és prou coneguda però el seu record encara ens pot emocionar profundament. El pas per les habitacions on va passar més de dos anys en clandestinitat no deixa indiferent. Darrere una paret falsa, dissimulada per una prestatgeria, s’accedeix a les habitacions, que es conserven intactes des de la 2a. Guerra Mundial. Et preguntes com en un espai tan petit hi van poder viure vuit persones, la família de l’Anna, la família Van Pels i el seu dentista, Fritz Pfeffer. Actualment està buit de mobles perquè els nazis s’ho van emportar tot i després , el pare de l'Anna, l’únic supervivent, no va voler posar-hi res perquè tot quedés igual com els nazis ho havien deixat.
Quan l’Anna va cumplir 13 anys, els seus pares li van regalar un diari que comença abans del cautiveri: El diari d’Anna Frank. Traduït a la majoria d’idiomes és un llibre que ens transmet tot allò que ella va vivint. A la primera part, quan encara no està amagada, ens conta la vida d’una noia típica de la seua edat: l’escola, les seues amigues... però també parla de com l’opressió cap als jueus està present cada vegada amb més intensitat a la societat holandesa. Després, ja instal.lada a “la part del darrere” de la casa, va explicant el dia a dia de la convivència, les seues creences, les seues pors o inquietuds. Assistim també als sentiments íntims d’una noia que es va fent gran en unes habitacions a les fosques i que té molts interrogants sense resposta. Havien de restar en silenci la major part del temps. L’Anna no podia parlar però la seua veu va ser el Diari.
Quan són detinguts i deportats, el diari es queda a la casa i serà el seu pare qui el publicarà anys després i farà que aquella noieta, que tenia unes ganes de viure immenses, sigui coneguda arreu com escriptora. Com ella volia.
Quan l’Anna va cumplir 13 anys, els seus pares li van regalar un diari que comença abans del cautiveri: El diari d’Anna Frank. Traduït a la majoria d’idiomes és un llibre que ens transmet tot allò que ella va vivint. A la primera part, quan encara no està amagada, ens conta la vida d’una noia típica de la seua edat: l’escola, les seues amigues... però també parla de com l’opressió cap als jueus està present cada vegada amb més intensitat a la societat holandesa. Després, ja instal.lada a “la part del darrere” de la casa, va explicant el dia a dia de la convivència, les seues creences, les seues pors o inquietuds. Assistim també als sentiments íntims d’una noia que es va fent gran en unes habitacions a les fosques i que té molts interrogants sense resposta. Havien de restar en silenci la major part del temps. L’Anna no podia parlar però la seua veu va ser el Diari.
Quan són detinguts i deportats, el diari es queda a la casa i serà el seu pare qui el publicarà anys després i farà que aquella noieta, que tenia unes ganes de viure immenses, sigui coneguda arreu com escriptora. Com ella volia.
29 comentaris:
No l'he llegit mai, tot i tenir-lo a casa, perquè em fa angunia saber-lo real
Sobre l'Anna Frank sí que he llegit sí... com són les coses eh filla...
està molt bé la història, jo la vaig veure representada al teatre, ja fa temps, molt bona, és dura però real. abraçada. mia
Mira, un que sí que he llegit! A mi va començar agradant-me, però després se'm feia pesat. Crec que és un llibre que està bé llegir, però s'hi ha de posar paciència, a menys que t'encantin aquestes coses.
Això sí, quan vagi a Amsterdam crec que em farà gràcia visitar el refugi.
Mireu: a Berlin hi ha un espai dedicat a l'Anna Frank. Molt cèntric, al costat del metro de Hackescher Markt, és un pis dedicat a la seva memòria... però no només.
Un muntatge interessantíssim és un passadís on, a la banda dreta segons vas avançant, hi ha representat en fotos, i explicat, l'ascens del nazisme des de gener del 33. A la banda esquerra, en paral·lel i als mateixos anys, les peripècies dels Frank.
Lògicament, a mesura que -per la dreta- els nazis van aconseguint més "fites", per l'esquerra ens jueus van tenint una vida més miserable.
És cardat, anar llegint, però ajuda a fer-se una idea molt exacta de com van anar les coses.
Quan anava a l'institut vam fer un viatge a Amsterdam i també vaig fer la visita, que em va servir per contextualitzar el diari... També t'he enllaçat al meu blog :). Ja ens anirem visitant !!!
Jo vaig llegir-la més o menys a la mateixa edat que tenía Anna Frank, i el contrast de les nostres vides és potser el que més em va impactar, ja que el llibre no em va agradar massa.
El que si em va agradar va ser Amsterdam! Una ciutat encantadora...
Aqust si que no l'he llegit!
Jo l'havia llegit d'adolescent i em va impactar, però no va cobrar tot el sentit fins que vaig visitar la casa i els records anaven tornant. Un gran testimoni. És fantàstica l'expoició que hi ha al final de totes les edicions en diferents llengües que s'ha publicat. També està molt bé, un àlbum il·lustrat per Lumen que és un pas previ a la lectura del Diari adreçat al públic infantil amb unes il·lustracins fantàstiques.
La barbarie no va poder matar el que hi havia de més bell en l'Anna, és dir, la seva ànima i l'Anna va saber reflectir millor que molts intel.lectuals el drama de la segona guerra mundial..saludus
Visitar l'amagatall impressiona. Tot i la buidor de les parets es respira un ambient especial, oi? Sempre m'he demant que en fa la Fundació mab tot els diners que es deuen recaptar per les entrades i els drets ad'autor del diari...
Mireia: És cert. Impressiona saber que tot el que conta és real.
Cesc: Sí. Les coses per ella van anar horriblememnt malament.
MIA: També hi ha una pel.li en què l'actriu Shelley Winters va rebre un òscar i que l'actriu va donar al museu.
Xexu: Quan vagis a Amsterdam, és gairebé visita obligada.
Ferran: És dura la lectura, però com tu dius, entens molt bé com va ser aquella situació.
Ma-Poc: Benvingut al bloc i gràcies pel comentari.
Raticulina: El Diari té el valor de què ens explica una situació real i que va ser escrit per una adolescent.
Abel: Doncs ja veus quin és el tema. El llibre és dur perquè com han apuntat gairebé tots els blocaires ens parla d'unes vivències reals explicades en una situació duríssima i on l'Anna s'esforça en fer el seu diari perquè vol que sigui un testimoni del seu patiment i també perquè volia ser escriptora.
L'Espolsada: L'exposició del diari en diferents edicions és emocionant com ho és tenir al davant el diari real que va escrure ella.
Noctas: Totalment d'acord amb aquest comentari.
El veí de dalt: A mi també em va impressionar, passar a l'altre costat de la prestatgeria i pensar que es van estar allà 25 mesos amb la por i la incertesa contínues...La Fundació, pel que van explicar, promociona la solidaritat i la tolerància i també la figura de l'Anna arreu el Món.
I una abraçada a tots i a totes pels vostres comentaris!!!
Rits ha dit:
Fa moltíssims anys que el vaig començar a llegir. No vaig poder acabar-lo, el vaig deixar a la meitat. Em feia molt de mal.
Potser és hora de rependre'l
Rits.
Perdona Rits: Ha estat culpa meua que no es publiqui el teu comentari amb el teu nom. Com tu dius, el Diari és un llibre dur i de vegades es fa difíci de seguir. Una abraçada!
Tot i que segurament hauria de ser de "lectura obligada", jo tampoc no l'he llegit.
La meva filla, amb onze anys va llegir el diari. Crec que ara ja forma part de la seva educació. Quan era petita la vaig portar a veure la casa a Amsterdam, però no es v adonar compte de res i amb prou feines la recorda. En canvi el diari li ha quedat imprés per sempre en la seva memòria.
El vaig llegir fa molts anys i em va impressionar. Més que res, perquè era un diari real, escrit per una nena de 14 anys.
Des del meu punt de vista, El meu amic Friedrich, de Hans Peter Richter, també és colpidor.
Mireia: És un llibre emotiu i colpidor i que ens apropa a un dels fets més durs de la 2a. Guerra Mundial.
Jaume: Així és. És un llibre que no s'oblida.
Álex: Aquest llibre que comentes no el conec. El buscaré.
I gràcies a tots i a totes de nou!
hola kwelian!no t'ho creuràs (o si) però fa més de deu anys que em vaig llegir el diari...i encara ara el recordo perfectament. El teu resum m'ha fet posar els pèls de punta...
realment Anna Frank és un dels personatges més coneguts de les víctimes dels nazis,i des del seu diari es viu en primera persona les atrocitats viscudes.
Vas veure el castanyer o ja l'han tirat a terra?
Hola , Ballarina. Doncs encara que està molt malalt, encara hi és. Han fet un esforç per tenir-lo en peu encara que està malalt. Hi ha una pàgina web que dóna suport a la iniciativa de mantenir-lo quan temps millor:www.annefranktree.com
Fa temps el vaig començar a llegir però, per falta de temps, podia llegir molt poquetes pàgines cada vegada, així que vaig decidir deixar-lo per quan li pogués dedicar l'atenció que es mereix... El temps va passar i no hi vaig pensar més. Ara me l'has portat a la memória. A veure si m'hi torno a posar :-)
Hola, Assumpta! De vegades es deixa un llibre per falta de temps i ens oblidem d'ell. Me n'alegro de què el meu post t'hagi recordat el Diari.
Hola Kweilan,
jo sí que he llegit l'Anna Frank i realment la història és colpidora i dramàtica perquè saps que va passar de veritat. Crec que és un llibre interessant però no tant des de la seva vessant literària sinó des de la testimonial. És un d'aquells llibres que tothom hauria de llegir un dia o un altre, encara que només sigui per recordar-nos que allò no es pot tornar a repetir, amb tot encara avui continuen passant fets semblants, vagi com a recomanació un altre diari/testimoni d'una adolescent que també viu una guerra que ens és molt més propera i que és l'Anna Frank moderna. Si no l'has llegit i tens un momentet mort llegeix el Diari d'Zlata.
Besets
Vaig anar-hi l'estiu passat i vaig visitar la casa. Mai havia vist tanta gent ploramt i tan silenci. Em vaig comprar el llibre i el vaig llegir a la platja. Sensancional! Una abraçada.
No l'he llegit mai i tampoc he fet res per a que el llibre fes cap a les meves mans; però he visitat la casa a Amsterdam i no em va deixar precisament indiferent; les escales dretes i estretes amb un missatge d'amagatall; les habitacions petitones i saps que allí no hi podien fer cap mena de soroll...
realment impactant
Carina: Gràcies per la recomanació. El buscaré.
Jordicine: És veritat que hi ha un aire trist a la casa i que es nota en els visitants. Hi ha un silenci i un respecte molt emotius.
NuNs: Així és, com tu dius, no deixa indiferent.
I gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris!!!
Benvolguda Kweilan
Aprofito aquest post sobre l'Anna Frank i els seus 13 anys, que ara ressonen tant dins meu, per agraïr-te un cop més les teves paraules.
I per dir-te que precisament les paraules, aquestes paraules que tant adores, i a les que dediques el teu blog, són una de les grans fonts de consol pel dolor, almenys per mi.
Dius que "res del que ens pugueu dir pot alleugerir el dolor que ens surt de dins". Jo et dic que per mi no és així. La vostra escolta m'ajuda MOLT, però les paraules sempre ofereixen consol; i em consta que és dificil consolar. Però les prefereixo al silenci. Gràcies per intentar-ho una vegada i una altra, Kweilan
De la mateixa manera que devien ajudar l'Anna Frank durant aquell espant que li va tocar viure...
Natxo: Me n'alegro que aquestes paraules que surten dels blocs us arribin i us ajudin a tirar endavant. Records i una forta abraçada!!
Publica un comentari a l'entrada