20/1/11

Relats Conjunts: Desembarcament de Normandia.


Des de petit recordo el llit dels pares buit quan m’aixecava al matí. El pare, perquè no hi era i llavors encara ningú no m’havia dit els motius, i la mare, perquè sortia aviat cap a la platja a contemplar el dia que naixia de nou, sense massa lloc a la sorpresa.
La boira pujava lentament i en el seu lloc quedava el mar blau i generós. La boira, a la Costa de Cornualles, és com una dona coqueta que es despulla a poc a poc davant del seu amant. I la mare, que no sabia res d’amants, acudia fidel a la cita, dia rere dia.
Quan ja feia una estona que els meus germans grans i jo ens havíem llevat, la mare entrava a la casa amb la cara roja de fred i sense dir paraula preparava el nostre esmorzar.
Amb els anys em vaig acostumar a aquesta rutina. Ella es passava aquelles estones mortes mirant cap a l’horitzó, com si el mar estigués en deute amb ella, com si tingués tot el dret que les ones li retornessin alguna cosa de la seua propietat. Mentre tant nosaltres, a casa, l’esperàvem.
Em vaig fer gran. Vaig conèixer per què el pare no hi era, i també que no hi seria mai més. Em van explicar que la mare confiava que el seu marit tornés d’una guerra llunyana, a l’altre costat del mar.
Poques dades tinc d’ell però ara que tinc fills me les invento. Així no s’estranyen d’aquesta padrina que cada dia plogui o faci sol s'atansa a la vora de l'aigua i es perd en els seus records.
De vegades, baixo a la platja i li dic:

-Mare, anem que ja hi ha l’esmorzar a la taula.

I ella, com si vingués d’un lloc desconegut on segur que es retroba amb l’ésser estimat, em respon:

- Sí, fill. Ja vinc.
 

23 comentaris:

montse ha dit...

M'has fet emocionar, amb aquest relat tan ple de tendresa.

Felicitats.

Carme ha dit...

Trist, però molt bonic! La conseqüència de la guerra, és aquesta tristesa, multiplicada per milers de situacions semblants.

Anabel ha dit...

Fantàstic. Està ple de records que, encara que no els has especificat, tots tenim al cap.

Fa molts dies que no m'hi passava per el teu blog. Però no pensis que m'oblido de tu, d'això res, és només la vida i el seu girar: a vegades ràpid i, unes altres, sembla que mai acaba de donar la volta.

Un petó molt fort,

Anabel

McAbeu ha dit...

Acabo de fer el meu relat conjunt encara que no el publicaré fins la setmana que ve i ara començo a llegir el altres relats.
El teu és el primer i encara que és completament diferent, hem coincidit en remarcar les conseqüències, sempre injustes, d'una guerra.
M'ha agradat molt!

XeXu ha dit...

Brutal relat Kweilan! M'ha agradat molt. És tan real... hi deu haver tants casos així...

I tens raó, encara no havia tingut temps de passar per aquí, però el teu relat podria ser el futur de les paraules que jo he escrit en forma de carta. Si ho venem així quedarà millor encara, hahaha.

Pilar ha dit...

L'enyor viatja en el vaivé de les ones. Preciós i ple de descripcions poèticas.

garbi24 ha dit...

Va deixar tantes ferides que tardaran molts anys a cicatritzar.....tant de bo mai més es torni a produir.
Molt bon relat

Assumpta ha dit...

Un relat magnífic!! Què ben escrit!!
Trist, però... amb una tristor nostàlgica que els anys han convertit en gairebé dolça.
Et felicito! :-)

Elfreelang ha dit...

Estremidor kweilan! molt bon relat...forma i contingut...boníssim!

Alyebard ha dit...

Molt bon relat,sempre hi ha els que es queden esperant.

Laia ha dit...

Molt molt bo, kweilan! S'encomana la tristesa, està escrit d'una manera que cala de seguida...

Felicitats!

Bargalloneta ha dit...

Preciós!
m'has deixat sense paraules!

El porquet ha dit...

La mar... escenari de grans gestes i grans desgràcies.

Bon relat.

rits ha dit...

és preciós! dur i punyent, però tan delicat alhora

jordicine ha dit...

Preciós. Segur que les guerres han trencat amors de veritat, com el de la teva història. Aviam si n'aprenem d'una vegada. Felicitats pel relat, KWEILAN.

Vicicle ha dit...

Les destrosses de la guerra són inabastables. Un relat molt poètic. Enhorabona.

Estonetes ha dit...

Realment evocador i sensible. Quina manera més digna i magistral d´afrontar un assumpte tan complicat.

Mrs Dalloway ha dit...

perdre's entre els records sempre ha estat un gran ofici, malgrat trobar-hi dolor.

m'ha agradat el relat, felicitats!

sànset i utnoa ha dit...

La llàstima és que van haver –i hi ha- massa casos com aquest.

*Sànset*

Pd40 ha dit...

Malauradament aquesta és l'altre cara de l'èpica de les batalles. Bon relat.

khalina ha dit...

Ostres, quina història tan trista... però a l'hora és molt bonica.
L'esgarrifós és que podria ser real. Maleides guerres!

kweilan ha dit...

Com sempre els vostres comentaris han estat plens de generositat i també d'encert. Moltes gràcies a tots i a totes i bona setmana!!!

coses2 ha dit...

Perdona que comenti amb retard, però com jo també volia escriure un relat, no em volia llegir les altres propostes per evitar "interferències". M'ha agradat molt el teu relat. Crec que ja et vaig dir un cop que hauries d'escriure ficció més sovint. La frase "La boira, a la Costa de Cornualles, és com una dona coqueta que es despulla a poc a poc davant del seu amant" m'ha seduit. Un magnífic relat, felicitats.