Des de petit recordo el llit dels pares buit quan m’aixecava al matí. El pare, perquè no hi era i llavors encara ningú no m’havia dit els motius, i la mare, perquè sortia aviat cap a la platja a contemplar el dia que naixia de nou, sense massa lloc a la sorpresa.
La boira pujava lentament i en el seu lloc quedava el mar blau i generós. La boira, a la Costa de Cornualles, és com una dona coqueta que es despulla a poc a poc davant del seu amant. I la mare, que no sabia res d’amants, acudia fidel a la cita, dia rere dia.
Quan ja feia una estona que els meus germans grans i jo ens havíem llevat, la mare entrava a la casa amb la cara roja de fred i sense dir paraula preparava el nostre esmorzar.
Amb els anys em vaig acostumar a aquesta rutina. Ella es passava aquelles estones mortes mirant cap a l’horitzó, com si el mar estigués en deute amb ella, com si tingués tot el dret que les ones li retornessin alguna cosa de la seua propietat. Mentre tant nosaltres, a casa, l’esperàvem.
Em vaig fer gran. Vaig conèixer per què el pare no hi era, i també que no hi seria mai més. Em van explicar que la mare confiava que el seu marit tornés d’una guerra llunyana, a l’altre costat del mar.
Poques dades tinc d’ell però ara que tinc fills me les invento. Així no s’estranyen d’aquesta padrina que cada dia plogui o faci sol s'atansa a la vora de l'aigua i es perd en els seus records.
De vegades, baixo a la platja i li dic:
-Mare, anem que ja hi ha l’esmorzar a la taula.
I ella, com si vingués d’un lloc desconegut on segur que es retroba amb l’ésser estimat, em respon:
- Sí, fill. Ja vinc.
23 comentaris:
M'has fet emocionar, amb aquest relat tan ple de tendresa.
Felicitats.
Trist, però molt bonic! La conseqüència de la guerra, és aquesta tristesa, multiplicada per milers de situacions semblants.
Fantàstic. Està ple de records que, encara que no els has especificat, tots tenim al cap.
Fa molts dies que no m'hi passava per el teu blog. Però no pensis que m'oblido de tu, d'això res, és només la vida i el seu girar: a vegades ràpid i, unes altres, sembla que mai acaba de donar la volta.
Un petó molt fort,
Anabel
Acabo de fer el meu relat conjunt encara que no el publicaré fins la setmana que ve i ara començo a llegir el altres relats.
El teu és el primer i encara que és completament diferent, hem coincidit en remarcar les conseqüències, sempre injustes, d'una guerra.
M'ha agradat molt!
Brutal relat Kweilan! M'ha agradat molt. És tan real... hi deu haver tants casos així...
I tens raó, encara no havia tingut temps de passar per aquí, però el teu relat podria ser el futur de les paraules que jo he escrit en forma de carta. Si ho venem així quedarà millor encara, hahaha.
L'enyor viatja en el vaivé de les ones. Preciós i ple de descripcions poèticas.
Va deixar tantes ferides que tardaran molts anys a cicatritzar.....tant de bo mai més es torni a produir.
Molt bon relat
Un relat magnífic!! Què ben escrit!!
Trist, però... amb una tristor nostàlgica que els anys han convertit en gairebé dolça.
Et felicito! :-)
Estremidor kweilan! molt bon relat...forma i contingut...boníssim!
Molt bon relat,sempre hi ha els que es queden esperant.
Molt molt bo, kweilan! S'encomana la tristesa, està escrit d'una manera que cala de seguida...
Felicitats!
Preciós!
m'has deixat sense paraules!
La mar... escenari de grans gestes i grans desgràcies.
Bon relat.
és preciós! dur i punyent, però tan delicat alhora
Preciós. Segur que les guerres han trencat amors de veritat, com el de la teva història. Aviam si n'aprenem d'una vegada. Felicitats pel relat, KWEILAN.
Les destrosses de la guerra són inabastables. Un relat molt poètic. Enhorabona.
Realment evocador i sensible. Quina manera més digna i magistral d´afrontar un assumpte tan complicat.
perdre's entre els records sempre ha estat un gran ofici, malgrat trobar-hi dolor.
m'ha agradat el relat, felicitats!
La llàstima és que van haver –i hi ha- massa casos com aquest.
*Sànset*
Malauradament aquesta és l'altre cara de l'èpica de les batalles. Bon relat.
Ostres, quina història tan trista... però a l'hora és molt bonica.
L'esgarrifós és que podria ser real. Maleides guerres!
Com sempre els vostres comentaris han estat plens de generositat i també d'encert. Moltes gràcies a tots i a totes i bona setmana!!!
Perdona que comenti amb retard, però com jo també volia escriure un relat, no em volia llegir les altres propostes per evitar "interferències". M'ha agradat molt el teu relat. Crec que ja et vaig dir un cop que hauries d'escriure ficció més sovint. La frase "La boira, a la Costa de Cornualles, és com una dona coqueta que es despulla a poc a poc davant del seu amant" m'ha seduit. Un magnífic relat, felicitats.
Publica un comentari a l'entrada