El llibre

 

Segurament el llibre més idoni per recomanar aquesta Diada seria el de Victus però com que ja el vaig comentar en el seu moment no puc repetir. Però quin llibre millor que el que estem escrivint entre tots i totes aquest 11 de setembre? Milers d’històries de cadascú de nosaltres enllaçades per aconseguir unes pàgines úniques, unes pàgines on escriurem el nostre futur. I no hi haurà una història més bonica al món.

Bona Diada!!

Aquest apunt és el número 279 de la cadena Blocs encadenats per la independència. Per anar al següent bloc: Cule1899.-TheNew Age has arrived, clica aquí.

 

 

 

Propostes estiuenques

 

Arriba l’estiu i tothom vol fer vacances. Els personatges que viuen a la meua biblioteca, també. Així que els faig diverses propostes per ajudar-los a triar algun lloc. Al Comte Dràcula li recomano que deixi  sense por el seu castell de Transilvània i se’n vagi al poble de Tom Sawyer, Sant Petersburg, a la vora del Mississipí. Segur que es distraurà i oblidarà les seues preocupacions sanguinàries.  A la senyoreta Bennet, d’Orgull i Prejudici, li convindrà fugir una temporadeta de l’estirada Anglaterra i estiuejar a Kenia al costat de la Isak Dinesen. A la Lisbeth Salander la persuadeixo perquè s’instal·li amb la família Buendía. Estic convençuda que agrairà la calor del Carib, després de patir aquell fred terrible a Suècia. Com que l’Ulisses i la Penélope ja estan recuperats de la seua Odissea, els aconsello unes excursions pels Alps suïssos, al costat de la petita Heidi que els farà gaudir de la natura i de la muntanya, lluny del mar que, al pobre heroi, se li va fer interminable. A la Natasha Rostova li encantarà el Londres del Sherlock Holmes, una ciutat plena de misteri i secrets. Al Christian Grey l’enviaré uns dies a la selva amb el Mowgli perquè vegi que no sempre l’helicòpter ens espera al terrat de casa. I a la Escarlata 0’Hara li parlaré de La Comarca perquè s’animi a passar unes setmanes amb el Bilbo Bolson, el Hobbit. Potser deixarà de pensar una mica en ella mateixa i en gaudirà força. A l’Atticus Finch l’enviaria a un món just i tranquil on pogués desconnectar de la seua feina... però aquest encara l’he de buscar perquè, de moment, no el trobo.

I vosaltres? Que els heu recomanat als vostres protagonistes?

Intemperie (2013)

 

Quan comencem a llegir aquesta novel·la, ens sentim estranys. Com el protagonista, ens sentim immersos en un món hostil i desconegut i, com ell, només volem fugir sigui com sigui. Fugir de què? No ens importa. El nen que ha d’escapar del seu poble, dels seus pares està sol i, com ell, volem que trobi algú en un paratge rar i inhòspit. Que l’ajudi, que el cuidi... Passem les pàgines i anem avançant en mig d’una vida que, per dura, ens sembla impossible. On i quan? No ho sabem. Però, no ens importa perquè malgrat la duresa de la història, un lirisme, una màgia especial es va destil·lant  de cada paraula, de cada ratlla, creant finalment una història que es fa un raconet dins nostre i que fa rutllar de valent la nostra imaginació.

El periodista Jesús Carrasco ens parla de la maldat, de la soledat, de l’egoisme, de la pobresa... però també de la supervivència, de la bondat, de la solidaritat entre ànimes bondadoses i, al final, si ho intentem, per què no? potser podrem escapar de l’infern.

Relats Conjunts: Lunch atop a Skyscraper

Aquest matí la Jane no m’ha donat cap petó. La nena plorava i s’acabava de tirar el vas de llet a sobre. Mentre em preparava l’entrepà del dinar, que ara m’estic cruspint, jo era indiferent a les dues dones de la meua vida. He marxat i la petita encara reclamava l’atenció de sa mare, així que jo he agafat la jaqueta i he sortit cap a l'obra sense que ningú no em fes cas. Ara, amb el buit immens que tinc als peus no deixo de pensar en el buit que tinc dins el cor. Si caigués, algú em trobaria a faltar? Potser aquests inconscients que m’acompanyen a no sé quants metres d’alçada... Miro cap a baix i... on és el carrer? Millor no saber-ho.

De nou a la feina, l’encarregat ens tracta com si estiguéssim bojos però nosaltres no li fem cas. Demà hi tornarem. No tenim por. Cap al tard, la jornada acaba. Parades i parades de metro desfilen davant meu mentre persones, cansades com jo, confien reunir-se amb les seues famílies.

Entro a casa, espero trobar la Jane enfeinada i la nena dormint o plorant. Però, m’equivoco, les dues m’estan somrient. M’abracen, i la nena em rodeja amb els seus bracets.

Quan seiem al sofà tots tres, penso que demà que dinin ells, si volen a la biga, jo em quedaré ben lluny del precipici!

Perduda (2013)

S’ha qualificat aquesta novel·la com a policíaca, però, una vegada llegida la història, no n’estic segura. Amy i Nick formen un matrimoni que s’estima i que subsisteix a la crisi com pot. El dia del seu 5è aniversari de bodes, l’Amy desapareix i tot sembla condemnar el Nick com a culpable de la desaparició de la seua esposa. És un assassí? O no ho és?

Des de l’inici no pots deixar de llegir, és molt entretinguda i a poc a poc el llibre esdevé una mirada corrosiva i escèptica sobre el món de la parella, els medis de comunicació i les relacions familiars. De com necessitem que algú ens afalagui contínuament, de com jutgem algú només pels programes de la tele o de com exigim que la parella estigui disposta a fer o a actuar com nosaltres desitgem. Amb la lectura de  Perduda fem també un viatge profund per la personalitat del Nick i l’Amy en mig d’un panorama desolador dels pobles del Missouri actual.

L’autora, Gillian Flynn (1971), crea un univers literari sorprenent i engrescador. Potser li tremola una mica el final, no perquè no sigui coherent amb la narració, sinó perquè a mi m’hagués agradat que acabés d’una altra manera. Però, de totes formes, no deixa de ser inquietant i pertorbador.

Espais

 

Quan llegim una narració, què ens atreu l’atenció? Segurament la majoria respondríem que l’acció, els personatges o el tema… però i els espais? Els llocs on passen els esdeveniments queden de vegades injustament oblidats i és que hi ha espais que són el cor del relat. Ens poden semblar iguals però tots amaguen un significat propi i singular. I si no... pensem en l’escala de Història de una escalera  o en l’escala de L’edifici Yacobian. Ens podem imaginar un escenari similar. Però no. En el cas de l’obra de Buero Vallejo, és una escala que envelleix, que mira, que guarda secrets d’odis i d’amors prohibits mentre que en la segona, es tracta d’ una escala que reflecteix les classes socials, que amaga la injustícia social en cada un dels escalons que ens porta a la terrassa.

No és el mateix la Barcelona de Luciérnagas de l’Ana Maria Matute, destrossada per les bombes de la Guerra Civil,  que la Barcelona de la policíaca Peores maneres de morir de González Ledesma... Paisatges que són un personatge més del que se’ns esta explicant.

Es igual el mar de Rafael Alberti que el mar del Comte de Montecrist?  Els dos mars són blaus, preciosos i un ens fa venir una terrible enyorança, però, l’altre ens fa desitjar la llibertat com mai.

Nova York és un bosc màgic per la Carmen Martín Gaite a Caperucita en Manhattan mentre que és un indret caòtic i gairebé caníbal per Garcia Lorca a Poeta en Nueva York. O el Londres misteriós de Conan Doyle no és l’equivalent del Londres de Dickens. O l’estepa nevada és  un escenari meravellós per l’amor del Yuri i la Lara de Pasternak, i, en canvi, és dura i cruel a La estepa infinita de l’Esther Hautzig.

 

Decorats que semblen els mateixos però que són diferents. Decorats que no són adorns, que no estan per fer bonic sinó que són part de la història, que la conformen i que, de vegades, li diuen al personatge principal... eh, que el protagonista sóc jo!

IL·LUSIONS

 

Aquesta setmana ha fet cinc anys que vaig començar el bloc. M’ha costat molt aquest darrer any mantenir-lo actiu per diversos motius. Per una part, la feina, però, sobretot per un altre del qual n’és culpable el bloc.  I quina culpa en té el pobre “Llibres llegits i per llegir”? Doncs, ara us ho explico.

Vaig començar parlant de llibres, i a poc a poc vaig fer algun conte a Relats Conjunts i també algun conte a blocs d’altres companys o companyes com el de 365 contes. Fa un temps em vaig decidir a escriure una història més llarga, i el bloc va quedar abandonat. Durant els dos darrers anys, una mica més fins i tot, he estat escrivint una novel·la. L’he anat polint, revisant, ampliant...fins que la vaig presentar a una editorial. I me la publiquen!!! Segurament a la tardor.

Em va fer molta il·lusió obrir el bloc, i tenir-lo també, perquè és una cosa viva on hi deixes molt de tu mateixa i a la vegada et permet llegir altres vivències i opinions o lectures d’altres blocaires, que enriqueixen el món quotidià. Ara, s’afegeix una altra il·lusió, la del llibre, i que volia compartir amb tots vosaltres perquè amb els vostres comentaris sempre em vau donar molts i molts ànims. Gràcies!!!

Stoner (1965)

Stoner és el cognom d’un professor de literatura d’una universitat americana poc important i que dóna nom al llibre de John Williams (1922-1994).

Aquest professor és el protagonista indiscutible de la història. O més ben dit ho és la seua vida. Des de la seua infància quan treballava a la granja dels seus pares fins que és jove i va a la universitat i més tard quan es casa i es fa professor i més encara... tot queda reflectit a la novel·la. Els lectors assistim al dia a dia d’aquest home. Coneixem les seues il·lusions i les seues decepcions. Les seus expectatives i els seus desitjos insatisfets.

Què la fa una novel·la especial? Què té d’original o que té de diferent? Doncs la manera de contar-ho, la forma com l’autor ens apropa a l’existència de l’ésser humà gairebé sense fer-ne massa escarafalls. En silenci, com si la nostra presència fos un moble o un llibre més dels que donen sentit a la vida del William Stoner. 

La narració és senzilla, poc complicada, plena de sensibilitat. Igual que l’Stoner. Ell també és una persona senzilla, sensible, que conserva sempre la seua dignitat, que busca l’amor, que sempre actua amb passió en tot allò que és la seva feina... però malgrat això a mesura que passem les pàgines, descobrim que sempre li manca alguna cosa, que la vida li dóna l’esquena. I ens queda la idea del fet que, com el llibre, la vida passa així, pàgina a pàgina, sense tenir massa importància.

No us la perdeu!

Victus (2012)

 Potser l’emoció predominant quan estava llegint aquesta novel·la és la tristesa. Sí que hi ha curiositat per personatges històrics, que Sánchez Piñol ens descobreix, o per fets concrets que ignorava però sobre tot hi ha la tristesa. Per l’esperança en una victòria que no va arribar, per una il·lusió que al final només va ser això, il·lusió... i com que, a mesura que vas llegint, saps en què es convertiran totes aquelles ganes de defensar el que era indefensable... doncs això, tristesa.

La història de la Guerra de Successió i del setge de Barcelona té com a narrador l’enginyer barcelonès Martí Zuviría que actua com a testimoni dels esdeveniments i protagonista al mateix temps. La Història són els fets i la seva interpretació. Això és Victus. El que va passar el 1714 i com ho conta el Martí. I també com ho interpretem els lectors. Suposo que el llibre té moltes lectures, però no es pot negar que el que ens explica ens interessa perquè és el nostre passat, la nostra Història.
Malgrat tenir una lectura amena, no és un llibre per llegir-lo de pressa perquè de tant en tant hi ha reflexions sobre el caràcter dels catalans,  les nostres conviccions, el nostre tarannà acollidor, els perquès d'actituds contradictòries, la intolerància... que val la pena parar una estona i pensar-hi.

Una lectura perfecta per començar aquest any que us desitjo ple de llibres!

El Llibre del llamp (2012)

 

 

Us atreviríeu a fer un viatge a la Lleida del segle XIII? La Lleida que va veure construir la Seu Vella i que va ser testimoni de la convivència entre les cultures cristiana, jueva i musulmana?  

Segur que si ho feu,  ho trobareu interessant.  I més quan aquest viatge el podeu realitzar endinsant-vos en una història d’assassinats de nenes hebrees que té atemorit el barri del Call de la ciutat.

 

Qui serà l’assassí? Quin paper hi tenen els secrets de l’alquímia i de la càbala? Quins motius hi ha per aquestes morts absurdes?  Preguntes que ens fem al llegir El Llibre del llamp, la darrera obra de l’autor lleidatà Quim Garcia Albero.

Pensareu que és una altra novel·la negra. I tindreu raó però a El Llibre del llamp l' acompanya un luxe de detalls i una fantàstica documentació  que el fa diferent i que fa que gaudim del relat des del principi. Misteris i enigmes amb el marc històric de la Catalunya del rei Jaume I que ens atansa a la narració i ens la fa molt real.

En algun moment pot semblar una crònica freda, acció i esdeveniments, però hi ha una sensibilitat latent al llarg de les pàgines que al final esclata en un final que no decep en absolut.

Us agradarà!

Bona Diada!

 

 

11 DE SETEMBRE DE 2012: DIADA NACIONAL DE CATALUNYA

 

 

 

 

Que tinguem tots una gran Diada!!!

Efectes col·laterals

 

Desconec si us passa a volsaltres, però quan estic llegint una novel·la i els personatges parlen o escolten alguna cançó o algun fragment d’òpera, m’agrada buscar-la i escoltar-la, sobretot si la desconec. Així vaig descobrir fa molt temps el Chet Baker, música preferida de l'inspector Bevilacqua, detectiu creat pel Lorenzo Silva.

Igualment, si per motius de l’argument es comenta algun quadre o algun pintor... de seguida me’n vaig a imatges del Google i el busco. I de vegades es fan troballes fantàstiques.

Em trobava llegint una de les últimes històries de la Mari Jungstedt, L’art de l’assassí (2011), quan un interès col·lateral dins meu va fer-se més important que saber qui era l’assassí. Si més no, per una estona.

 

Com que el cadàver inicial és el propietari d’una galeria d’art, aquesta autora  de novel·la negra ens obre un camí al coneixement de diferents artistes suecs: Georg Pauli, Isaac Grunewald, Nils von Dardel i Anders Zorn.

Li estic agraïda a l’autora sueca pels casos del detectiu Knutas que trobo entretinguts però encara més per apropar-me a l’obra d’aquests pintors.

Us en deixo una petita mostra de l’ Anders Zorn.

 

 

 

 

Una casa amb piscina (2012)

 

De Herman Koch (1953) vam llegir El sopar (2009), una història que ens va provocar un neguit difícil d’oblidar. Ara aquest autor ha publicat Una casa amb piscina i un dels temes centrals és el mateix. La relació entre pares i fills, el amor als fills i com aquest influeix en la nostra percepció de la realitat fins al punt de fer-nos comportar sense seny ni sentit comú.

Però Una casa amb piscina és més ambiciosa. A més de ser un llibre amè i entretingut, també vol ser un retrat de les relacions socials, d’amistat i de parella. De com la superficialitat s’ha instal·lat en les nostres vides i de com actuem d’una forma quan en realitat els nostres pensaments no tenen res a veure amb el que diem o fem.

Què ha passat amb la sinceritat? Amb el plaer d’una relació franca? Amb ser el que realment som? Això es pregunta l’autor i d’acord amb el que llegim desconfia de trobar-ho en la nostra societat.

 

Bloc de vacances!

Bon estiu i bones lectures!!!

Relats Conjunts: Keith Haring

Les arrugues la tenien obsessionada. S’estava fent gran i cada dia es mirava al mirall en busca d’alguna ratlla al seu rostre i quan la trobava, per fina que fos, era motiu de depressió durant hores. Corria l’any 2070 i la Humanitat continuava, fidel als seus principis, fent barbaritats. Al propi cos també. Però la Noèlia com milions d'humans no n’era conscient. Ara anunciaven un nou mètode quirúrgic que eliminava qualsevol arruga i no només de la cara sinó de tot el cos.

Va buscar la manera de contactar amb la clínica que feia aquests miracles i, malgrat que era una operació molt cara, va decidir posar-se en mans d’aquell metge idolatrat pels seus pacients. Hi havia llista d’espera però li van assegurar que la cridarien en uns mesos. Va viure pendent del mòbil, esperant el desitjat avís. De res podia gaudir, només pensava en el seu futur aspecte d’adolescent.  Finalment va arribar el dia i es va operar.

Quan es va despertar, va comprovar admirada que no tenia cap arruga. La pell se li veia verdosa però llisa com la pantalla de la seua tablet de darrera generació. En pic va poder, se’n va anar a la discoteca i va veure que moltes persones  havien fet el mateix. Tenien un aspecte una mica estrany, però eren feliços com ella! No van parar de saltar i ballar en tota la nit.

Quin món tan fantàstic! A veure quan hi arribem!

La librería ambulante (1917)

Us imagineu una història deliciosa on els llibres són els protagonistes? Podeu pensar en una novel·la on l’amor per la literatura és el tema principal? Teniu ganes que aquest entusiasme que es desprèn d'aquesta narració  us enganxi allà on sigueu? Si és així, agafeu La librería ambulante de Christopher Morley (1890-1957) i gaudireu d’una narració senzilla i sense pretensions,  però densa quant a les emocions que provoca.

En aquests dies que ens ha deixat un gran amant de la lectura, com va ser l’escriptor l’Emili Teixidor (1933-2012), no podria resultar res més escaient que recomanar-vos aquesta novel·la perquè aprofundeix en el valor de la literatura, en tot allò que ens aporten els llibres, en el coneixement del que ens envolta i de nosaltres mateixos, en el desenvolupament de la capacitat  per descobrir allò que sense la literatura quedaria amagat per sempre.

Fer un tomb per aquesta llibreria ambulant ens fa més savis, més conscients, més sensibles...  sense voler ens convertim en un personatge més dels que escolten les paraules del senyor Mifflin, aquest llibreter ambulant que pregona el plaer que proporciona la lectura i encomana el desig irreprimible de tenir un llibre sempre començat.
No us ho penseu, aquesta llibreria és màgica i de ben segur us encantarà!!!

 (Gràcies a L’Espolsada per recomanar-lo)

Estimat bloc

Estimat bloc,

Suposo que t’imagines que et tinc abandonat o que ja no et vull explicar quins llibres estic llegint, quins em sedueixen o quins em desagraden. No creguis que he deixat de pensar en tu, aquí estic per parlar-te de Tot (2010) del Kevin Canty... Com ja saps, m’agraden les novel·les en què l’escriptor aconsegueix presentar-nos uns personatges que, essent molt diferents de nosaltres, com a lectors ens provoquen un neguit, uns interrogants, una mirada al nostre voltant com si fos el primer cop, com si el món fos nou.

Potser exagero si et dic que Tot és un llibre d’aquests però s’hi atansa. Els personatges de Tot es passegen pel món buscant el fil que els porti lluny d’aquest laberint de la vida per trobar-ne la sortida. Però la vida, i això ho sabem, està ple de Tot, de sensacions agredolces, unes més tristes o angoixants, unes més divertides i engrescadores i altres que de vegades ens passen pel davant i ens les perdem o no sabem com qualificar-les o com sentir-les.

És un llibre d’històries entrecreuades que si bé és veritat que no fa massa concessions, és una narració on l’esperança de tirar endavant com sigui hi és latent.

I ara, estimat bloc, marxo però tornaré ben aviat amb la ressenya d’un llibre deliciós que estic a punt d’acabar. Ja ho veuràs, és un dels textos que més m’ha agradat darrerament. Espera'm!!!

Kweilan

Relats Conjunts: Forgotten sunglasses

Als estius baixo a la platja al vespre. M’agrada caminar quan la majoria de la gent ha tornat a casa. Són poques les persones que queden i totes amb el mateix desig que jo. Passejar una estona sola, posant en ordre emocions i realitats en un intent moltes vegades, ho confesso, no reeixit.

Solituds com la meua o calius de parelles que s’abracen quan el sol s’amaga. Gairebé sempre hi ha algun detall que em crida l’atenció i que s’escapa de la monotonia. Ahir al vespre em vaig fixar en un home estirat a la platja, trist, concentrat en les ones que trencaven de forma intermitent i irregular prop dels seus peus. La camisa de fil blanca destacava sobre la sorra fosca que encara s’endevinava tèbia. Se’l veia concentrat amb les seues ulleres fosques mirant a l’infinit. De sobte, algú o alguna cosa el va posar en tensió.  Semblava que un fil l’hagués traspassat i l’estirés de cap a peus. Es va posar de peu, nerviós, inquiet. Esperava algú i fos qui fos ja havia arribat.

-Però, no! Imaginacions seues. No s’atansava ningú.  Llavors vaig saber que esperava una dona. Però no hi era. Era ell qui la portava a dins.  La vaig veure reflectida a les seues ulleres. Li costaria oblidar-la.

La perla del desert (2012)

+

Escriure per a nois i noies adolescents no és una tasca senzilla, i més, si pensem en l’enorme atracció de les noves tecnologies que fa que deixin els llibres relegats a les prestatgeries de la seua habitació i es dediquin als seus facebooks o whatsapps abans que a la lectura.

La perla del desert (2012) de l’autor lleidatà  Armand Sanjuan vol enganxar els joves a la passió pels llibres, pretén captar el seu interès amb la intenció que dediquin part del seu temps lliure a aquest món fantàstic de la literatura. I ho fa amb una novel·la diferent i original que parteix d’un punt que sorprendrà el lector juvenil i també el més adult.

Com pot viure un noi que té un poder meravellós i terrible a la vegada? Com passar desapercebut quan gràcies a aquest poder és capaç de fer desaparèixer la malaltia o l’envelliment? Com no atreure la cobdícia de gent sense escrúpols? No és fàcil. Aquest intent d’aconseguir-ho esdevé una aventura que ens submergeix en unes pàgines plenes d’uns personatges i unes emocions que de ben segur no deixa indiferent.

Una narració que combina les dificultats per trobar el camí d’un mateix amb la realització de la vocació que es porta a dins i la vivència d’un amor sempre desitjat. El resultat és una història atractiva i trepidant des de les primeres pàgines. Animeu-vos!!!

Relats Conjunts: Gronxador

La Neus aterrava cada cap de setmana a casa dels avis. Tenia sis anys i els pares treballaven. Així que els divendres al sortir de l’escola la mare amb la maleta feta l’esperava a la porta i la duia a la finca dels avis a pocs kilòmetres de Lleida. Quan no plovia, la deixaven jugar al jardí. El tenien molt cuidat, ple de roses i gladiols; la casa, també. Sempre tot semblava nou. Menys el gronxador. Vell i descolorit. Això sempre va ser un misteri.

Van passar uns quants anys i la Neus s’estava convertint en una adolescent curiosa i inquieta. Ja feia temps que preguntava per què no el podia pintar aquell gronxador?

-Del mateix color, avi! De veritat. –insistia la Neus. Més per comprovar com li negaven un cop i un altre que no pas per una altra cosa.

Aquella casa la Neus la va heretar. I quan van tenir la primera filla, ella i el seu marit s'hi van traslladar. S’hi estava millor que al pis que tenien a la ciutat.

Un dia, la seua nena, la Carla, li va preguntar si podien pintar aquell banc. Que el trobava lleig i molt vell.

I la Neus, sense adonar-se, li va respondre.

-No, no es pot.