L’ última nit a Twisted River (2010)

Aquest és el títol de la darrera obra de John Irving (1942). Sóc d’aquelles lectores que li vaig donant oportunitats perquè em va agradar molt Una dona difícil (1998). Altres novel.les posteriors m’han decebut. Després de llegir Fins que et trobi (2005) vaig pensar que em costaria molt tornar a començar-ne alguna seua.

L’última nit a Twisted River té 650 pàgines i jo em quedo amb les 146 primeres; la resta m’ha semblat un exercici literari on destaca sobre tot la manera com fa avançar el temps narratiu. Irving demostra ser un mestre en fer palès el pas del temps i dins d’una falsa linealitat sap jugar amb el ritme de la història com si la vida en lloc de ser una línia recta anés fent corbes, paràboles o zig-zags contínuament.

Però l’inici de la novel.la és espectacular. Una explotació forestal, Twisted River,  als anys 50 on se’ns situen uns personatges èpics. Un exemple de com l’ésser humà s’adapta a un entorn més que difícil, impossible. I com, a pesar de les dificultats, la vida en un campament de raiers lluita amb una força semblant a la que baixen els troncs pel riu. Són pàgines plenes de força, de duresa i també d’encant. Però només 146.

En el centenari d'un geni.

Avui es pot parlar de Lev Tolstói (1828-1910) una altra vegada en aquest bloc. Hi ha una gran excusa. Es compleixen 100 anys de la seua mort. Un 20 de novembre va morir de pneumònia a l’estació de trens d’Astàpovo. Fa poc vam veure al cinema una pel.lícula on explicava els darrers dies de la seua vida, les contradiccions que li comportava la seua forma de viure amb la seua manera de pensar i les discussions amb la seua dona Sofia. Em refereixo a La darrera estació, que  és una bona oportunitat per apropar-nos al personatge.

Com ja sabeu, Ana Karenina és la meua novel.la preferida. Quan la vaig acabar de llegir, suposo que contagiada de la passió per la vida del personatge Levin, del seu optimisme, de la intensitat de les seues emocions, vaig plorar. És una confessió sentimental però va ser així. No feia pena, no hi havia un final feliç, no hi havia música de violins mentre els dos protagonistes es miraven als ulls... però sí hi havia una gran capacitat de Tolstói per transmetre les ganes de viure amb tota la seua plenitud.

Sentiments o emocions que són universals i que no canvien malgrat els escenaris, els vestits o les èpoques. Tolstói ens parla de l’ésser humà, ens critiqui la noblesa corrupta dels tsars o ens situï l’acció als temps de les guerres napoleòniques. Capaç de crear universos literaris de centenars de personatges, va conformar històries que ens sedueixen, que s’instal.len dins del nostre cor i allà es queden per sempre.

Relats Conjunts: Estació Espacial Internacional (ISS)

L’Àlex vivia a Bethel, un poble que no arribava als 2000 habitants, a l’estat de Vermont. Era tan cru l’hivern que l’Àlex es passava la major part del temps dins de casa o al col.legi. Encara que també ajudava amb les tasques de la granja dels pares que eren moltes i nombroses. Sobretot tenia traça amb els animals i, especialment, amb les vaques. Ja començava a ser un petit expert en qüestions de producció i cura de llet fresca.

Els pares estaven cofois perquè continuaria amb la finca. Una de les mes maques de la zona i, a més, seguiria la tradició familiar de feia més d'un segle. Era un xiquet que als seus 11 anys no era massa bon estudiant però gaudia de la natura com el primer. I ningú com ell s’adonava de quan s’atansava el bon temps o quan el primer cant d’ocell, al final dels durs hiverns, estava a punt d’escoltar-se.

Al mes de març, la primavera encara estava amagada i l’Àlex es passava bones estones mirant la televisió. Era l’any 2009 i estaven fent un programa especial sobre el Discovery i el seu viatge a l’espai. L’ISS (Estació espacial internacional) es veia a prop de la Terra i les imatges de la missió en directe eren espectaculars. El planeta blau el va tenir enganxat ben bé més d’una hora davant de l’aparell.

Àlex!- va cridar el pare- És l’hora d’anar a l’estable.

El noi va sortir al porxo i va anunciar als quatre vents:

-Ja no vull ser granger! A partir d’avui, seré astronauta.

I el pare va pensar que què bonica era la il.lusió d’un nen!

Quan…

… Comences a deixar novel.les perquè no t’agraden fas un apunt.

… Quan fas un apunt, els blocaires t’animen i et recomanen llibres.

… Quan et recomanen llibres, en prens nota i te’n compres uns quants.

… Quan te’ns compres uns quants, en tries un i el comences.

… Quan el comences, ho fas amb por que de nou no t’enganxi.

...Quan t’enganxa una novel.la com L’última nit a Twisted River...

De nou, gaudeixes d'una bona història i penses que podràs tornar a actualitzar el bloc de seguida i tens pressa per acabar-lo però té 651 pàgines i encara que ja voldries estar escrivint la ressenya, encara no ho pots fer perquè vas per la meitat del llibre.

I és que John Irving (1942) es pren el seu temps per explicar-nos els personatges i les situacions en què es troben...ui, encara no puc escriure aquest apunt! Així que, continuarà...

Com una nàufraga!

Els dies es fan més curts i ve de gust arraulir-se al sofà quan les obligacions del dia s’acaben per agafar el llibre que estem llegint. El moment d’entrar en un món desconegut, que ens allunya de la nostra pròpia realitat, comença i la fantasia i la imaginació fan de bàlsam per les ferides de lluitadors impenitents.

El poder terapèutic de la literatura, reconegut per molts autors, no només és per qui escriu sinó també per nosaltres, els destinataris de les històries. Narracions que ens fan reflexionar i que ens transporten lluny del nostre estimat sofà. Vivim i patim altres sentiments i emocions que ens ajuden, i aquí resideix la paradoxa, a entendre millor els nostres propis. I això, amics i amigues blocaires, és un plaer irrenunciable.

No he tingut uns dies que hagi encertat molt les lectures. Ans al contrari, molts dels llibres que he començat no m’han agradat. No sé si em vaig fent més exigent o simplement que es passen èpoques. Però necessito trobar llibres que m’enganxin, que em facin gaudir de la lectura. El dissabte vaig anar a la llibreria i me’n vaig comprar uns quants que he vist recomanats pels blocs.

A veure si ho encerto perquè si no, seré com una nàufraga en una illa deserta, sense llibres. I es passa malament!

Relats Conjunts: Noia llegint una carta davant una finestra

Si havia arribat el bon temps, l’Anne ho ignorava. No havia gaudit de la primavera. Les roses estaven esplèndides però ella es passejava indiferent pels caminets del jardí que voltejava la casa. Es movia com un fantasma, aliena als petits esclats de la vida que tornava a néixer, també als primers raigs de sol que començaven a escalfar.

El Jakob l’enganyava. La sospita terrible que tenia des de feia uns mesos s’havia fet realitat. Una amiga li havia confirmat. Una tal Inge era la responsable de les absències del seu marit. Una noia, que treballava de tapissera al mateix carrer on vivien, rebia els petons i les carícies que el seu home li escassejava.

Aquell matí tenia una intenció. Havia vist el seu marit escrivint una carta i la volia llegir. Li era igual abandonar el camí de la discreció que sempre l’havia distingit. Estava decidida. Així que va obrir el calaixet de l’escriptori del Jakob i allà estava. La va agafar i es va atansar a la finestra...

Estimada Inge:

Aquests mesos han estat d’una felicitat que mai no hauria pogut creure. Abans de conèixer una criatura com tu, no podia imaginar que pogués existir...Però aquesta carta és de comiat. Vull tornar a estar amb la meua dona i no em sento bé dient-li mentides i més mentides. A més, em penso que l'Anne pot estar figurant-se alguna cosa i no voldria fer-li mal per res del món. També vull estar a bones amb el seu pare. Treballo per ell i és un home ric i poderós que pot influir en el meu futur...però bé, no saps com em costa aquesta decisió. Paraules que escric i que m’omplen de pena i que espero que comprenguis.

Fins sempre!

Jakob

La deixava! Tornaria a ser seu. Mig plorant va desar la carta i va sortir al jardí. Recuperà les sensacions d’altres anys. Les olors, els colors...Se sentia feliç. Va arrencar una rosa, es va punxar i aquella ferida la va fer tornar a la realitat. Es va sentir enganyada. I va sentir la força de la primavera que la feia reviure. Va entrar a la casa, va pujar les escales cap al dormitori. Va cridar les criades i va dir: Ajudeu-me. El senyor se’n va de viatge.

I amb una rialla va pensar que segur que el seu pare, un "ric i poderós" negociant de Delft, la comprendria.

Moltes gràcies!!!

Estic tan contenta que poca cosa puc dir. Només gràcies als organitzadors d'aquests premis de la xarxa i també a tots els blocaires que heu participat.
Una abraçada molt forta!!!

Mario Vargas Llosa

Una de les primeres novel.les de “grans” que vaig llegir me la va regalar un cosí meu i es deia La ciudad y los perros. Recordo que la duresa i la violència d’aquell món tancat que era l’escola militar em va colpir especialment. Per mi, que m’encantava anar a l’ institut, aquell centre escolar era com un infern. L’autor, juntament amb altres llatinoamericans, s’estava posant de moda i aviat aconseguirien un renom important i merescut.

Potser perquè va ser el primer autor llatinoamericà que vaig conèixer, li he tingut sempre una estimació especial –patint per les seues declaracions de vegades una mica llunyanes del que penso- però em va enganxar tant a la literatura i m’agradaven tant les seues històries que sempre l’he anat seguint... La casa verde, Pantaleón y las visitadoras, Quién mató a Palomino Molero? i altres més recents que ja he recomanat en aquest bloc com La fiesta del chivo, El paraíso en la otra esquina o Travesuras de la niña mala són novel.les que crec val la pena de conèixer.

Vargas Llosa no només em va obrir el camp a una literatura diferent del que jo havia llegit fins aleshores sinó que també amb ell vaig descobrir altres escriptors com García Márquez, Borges, Rulfo, Sábato…Com no he d’estar-li agraïda?

Avui li han donat el Premi Nobel de Literatura i jo, com si fos un vell amic, he tingut una alegria. Felicitats!

Els Llops (2005)

Partint del tòpic Homo lupus homini, l'autor balaguerí Francesc Puigpelat (1959) ens explica la història caïnita d'una nissaga familiar. Generacions atrapades en una herència d'intenses passions: amors, venjances, rancúnies, gelosies, odis...que, malgrat repetir-se, tenen escenaris i protagonistes diferents.

Portem tots un llop dins nostre? Sí, un llop, un ésser salvatge, lluny de convencionalismes, que s'amaga, que està  a l'aguait i que espera amb paciència que es donin les circumstàncies adients per sortir a l'exterior?

Potser no som el que semblem o potser no som els que ens sembla a nosaltres mateixos. En tot cas, els personatges de Els Llops reencarnen uns éssers humans passionals, contradictoris, violents, egoistes però que no renuncien al desig d'estimar i de ser estimats...Personatges atractius que ens atrapen dins la seua història, dins les seues raons i que ens fan ser jutge i part davant  la seua vida i els seus actes.

Feia dies que no m'enganxava tant una novel.la. Fins i tot, he fet una visita a Balaguer que és on es desenvolupa la narració. Passegeu pels seus carrers però aneu amb compte, no sigui que un llop aparegui per alguna cantonada.

Tardor

Aquest matí radiant passejant per la ciutat, gaudint d'aquesta tardor que ja truca a la porta...pensava en llibres que tinguessin com a marc aquesta estació de l'any que, per mi, és la millor. I com que de vegades no manem del tot, m'han vingut idees de llibres... però, de personatges que estan a la tardor de la vida.

I així, he recordat com ens sentim lluitadors i disposats a no rendir-nos fàcilment com el protagonista de El vell i el mar (1951) de l'Ernest Hemingway i, per suposat, també ens sentim triomfadors quan el mariner recupera la dignitat i l'autoestima que mai no havia d'haver perdut.

Ens entendreix també l'actitud positiva del padrí de La sonrisa etrusca (1985) de José Luis Sampedro i l'enriquidora relació que té amb el seu nét, amb el Bruno, que ens parla de gaudir de la vida fins al darrer moment, malgrat la malaltia o la decrepitud física.

Som una mica irònics, tendres o sarcàstics quan repassem amb l'Olive Kitteridge (2008) de l'Elizabeth Strout el que ha estat el dia a dia de la seua existència.

Assistim amb el Fabrizio Salina, l'aristòcrata que Tomàs di Lampedusa va retratar a Il Gattopardo (1958), a la narració cruel de la decadència de tota una classe social i la seua incidència en l'evolució física dels seus personatges, a qui el temps no perdona.

A les Memòries d'Adrià (1951) de Marguerite Yourcenar ens assabentem de les reflexions i de les vivències de l'emperador romà. I veiem que quan som grans, els records poden ajudar a entendre tota una vida que ja s'escapa.

I m'he deixat pel final les visions més pessimistes, com la de la Sra. Curran a l'Edat de ferro (1990) de J.M. Coetzee, que parlen de la solitud, del desencís, de la malaltia...on poc espai queda per la il·lusió i l'esperança.

Diferents maneres de narrar, de contar i que, com a la vida, reflecteixen desiguals formes d'enfrontar-nos amb la vellesa. Personatges que són el màxim exponent que el temps no passa endebades i que en aquesta personal relació que s'estableix entre text i lector , ens fan ser conscients del nostre propi pas del temps.

Relats Conjunts: Moai.

Darrerament, la Tiare, la filla de Walter Rangi, un dels millors arquitectes de Nova York,  estava preocupada pel seu pare. Feia tants anys que vivien sols que sabia interpretar cada un dels gestos de l'home. La mare havia mort al pocs mesos de néixer ella i l'àvia, que havia viscut uns anys amb ells, també. 

Aquell matí, molt d'hora, el Walter ja estava inclinat davant de l'escultura que l'àvia els havia portat del poblat, de la remota illa de la Pasqua. La imatge d'un déu rapa-nui, una gran talla de fusta de Make-Make, els recordava en tot moment quins eren els orígens de la família.

La Tiare ni tan sols havia estat mai a l'illa, encara que el seu pare li deia sempre que algun dia hi anirien i el poc que coneixia del lloc eren els contes de l'àvia. Li havien agradat especialment les històries de les carreres dels Homes-Ocell o l'existència dels Moai i els seus significats amagats i misteriosos.

Però per la noia tot eren faules i llegendes que pertanyien al passat, molt lluny del seu cercle d'amics de la facultat de Dret on estudiava.

La mateixa nit, la Tiare va arribar tard a casa i es va trobar el seu pare sense vida davant la figura del déu. Al moment, la jove va sentir un poder dins seu, una força desconeguda que l'obligava a agenollar-se davant de Make-Make.

I va tenir consciència que era una persona diferent, com si fos la dipositària d'un coratge ancestral que ara la venia a trobar. Segles de secrets i enigmes cobraven sentit. El poble rapa-nui confiava en ella. Ara era la guardiana del seu saber i en un futur més o menys llunyà ho serien els seus fills.

Al cap d'una estona, la Tiare va cridar el metge. Quan aquest es va fer càrrec de la situació, va avisar la policia que una noia havia comés un assassinat i que semblava transportada a un altre món.

Veniu, de seguida- va ser l'última frase del pobre doctor.

I és que els esperits dels rapa-nui de vegades poden ser molt malvats.

Compte!

Ho dic perquè aquest apunt d'avui va de finals i no voldria avançar esdeveniments novel·lístics. De tota manera, arrisqueu-vos a llegir una mica més abans de deixar de llegir.

De fet, moltes vegades, quan comencem una novel·la, el final ja ens l'explica l'autor sense més dilació. Al primer capítol, el desenllaç apareix amb una força inusual donant un tomb a la ficció que sorprèn i captiva el lector. En seria un exemple Crònica de una muerte anunciada del García Márquez.

A les biografies novel·lades també coneixem el final...A Dues vides que és una mena de crònica familiar del Vikram Seth, ja ens podem imaginar com acaba tot plegat perquè a més l'autor ho va insinuant a mesura que ens aporta escenes i dades del seu entorn familiar, centrat en aquestes dues vides que són uns oncles seus.

A altres narracions, el més important ho llegim al primer capítol i després tot el que passa gairebé és secundari. I penso ara en Mama de la Joyce Carol Oates i malgrat el lector ho sap, segueix llegint perquè les emocions i la vida dels personatges que descriu l'autora nord-americana l'enganxa en un univers molt particular i com sempre, seductor.

En moltes ocasions, quan llegim un clàssic, estem al corrent de la trama , fins i tot dels detalls...Com acaba Madame Bovary? O Robinson Crusoe? I tanmateix si tenim una mica de temps per rellegir-los, saber què passa a la darrera pàgina ens és bastant indiferent. És tanta la satisfacció que produeix sentir-nos part de la història que la coneixença no és obstacle per no fruir del plaer de la lectura.

Als meus pares els encantava la pel·lícula Allò que el vent s'endugué i quan la van fer per la tele, me la van recomanar fermament. No cal dir que em va agradar molt. Potser tenia 14 anys quan la vaig veure. Quan em vaig assabentar que hi havia la novel·la d'una tal Margaret Mitchell no vaig parar fins que no me la van comprar. I no sabeu com vaig gaudir-ne. I ja sabia el final, però la història, ara llegida, no va perdre res de la seua fascinació inicial.

Altres cops preferim que ens sorprenguin...que l'escriptor o escriptora sigui capaç de canviar un final previsible i qui no recorda ara l'Agota Kristof i la seua trilogia de Klaus i Lucas?

I per vosaltres? És bàsic un bon final?

En el centenari de Màrius Torres (1910-1942)

La primera vegada que vaig llegir aquest poema encara no sabia qui era Màrius Torres. Era molt joveneta i des de llavors sempre ha estat un dels poemes que més m'agrada. Quan el llegeixo m'emociona i l'emoció em sorprèn una i una altra vegada. Valgui per recordar aquest gran poeta en el centenari del seu naixement.

Molt lluny d'aquí (1939)

Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta,

on els anys d’alegria són breus com una nit;

on el sol és feliç, el vent és un poeta,

i la boira és fidel com el meu esperit.

L’Orient hi deixà la seva sang de roses,

la mitja lluna càlida del seu minvant etern

i, enllà d’un gran silenci de persianes closes,

un riu profund que corre per una nit d’hivern.

Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba

jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens;

el so de les campanes hi té una ànima viva

i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,

els camps humils i alegres s’obren al capaltard;

en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera

com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.

Apunts que mai no vaig publicar.

Seguint la bona idea del Xexu, a partir d'un apunt de l'Anna Tarambana, poso per escrit algunes idees que he tingut i que després pel motiu que sigui no he tirat endavant.

De vegades quan passejo intento relacionar escenes quotidianes amb personatges o novel·les que he llegit. Ho he fet a molts apunts, a Mòbils o a Més neu, per exemple.

Un dia al restaurant vaig intentar relacionar els àpats amb diferents novel·les. Com els menjars que es preparava el detectiu Carvalho a Los mares del Sur (1979) del recordat Vázquez Montalbán o la gana que passava el petit Oliver Twist a l'orfenat de Dickens...

Un altre dia vaig donar-li tombs a parlar de finals de novel·les que m'han cridat l'atenció. I direu doncs menys mal que no ho va fer perquè hagués espatllat la possibilitat de llegir-ne unes quantes. I és que personalment odio que m'expliquin el final.

Com que m'encanta fer el vermut amb les amigues els diumenges, penso i estic pensant encara d'escriure una entrada sobre amigues i trobades...seria aquest un apunt molt especial però encara està a la rereguarda que no descartat del tot.

Però m'agrada anar pel carrer i que em vinguin idees a partir d'una conversa, d'una trobada o alguna vivència...d'entrada és un plaer. Després tindré temps o destresa per convertir-ho en apunt o no, però em diverteix molt fer-ho.

Llibres de viatges

Darrerament m'he aficionat als llibres de viatges. Llibres personals, plens d'anècdotes, experiències personals en contacte amb societats diferents per les quals s'hi va de pas. Pobles i gents que els viatgers potser no tornaran a trobar però que deixen de vegades dins d'ells senyals o records que ja n'oblidaran.

Una mirada plena de saviesa, una conversa intranscendent parlant de temes importants, un dinar compartit amb habitants de la zona...que se'ns explica i ens arriba com si ho estiguéssim vivint.

Em plau llegir aquestes vivències viatgeres que també et fan reflexionar sobre les pròpies o que t'atansen a països que has visitat o que desitges visitar.

Sabeu que tinc el costum de preparar els viatges amb lectures. Un dels que em va agradar no és ben bé un llibre d'aquest estil a l'us sinó un volum de vivències i reflexions mentre l'autor està viatjant. És un llibre molt especial i que us recomano si us va bé aquest tipus d'escrits que no és una novel·la però que és tan apassionant com si ho fos.

Es tracta de La India de Mircea Eliade, el conegut orientalista, que a manera de cròniques ens explica aspectes desconeguts del país asiàtic. L'Índia és un país de contrastos i llegir l'Eliade ens apropa a un país immens i difícil de conèixer.

Índia

Com començar a parlar de l'Índia? Un país tan diferent del nostre i on la vida creix i s'escampa allà on miris.

Delhi és el primer contacte. M'impressiona estar al davant del lloc on es va fer la cremació de Gandhi. L'entorn inspira pau i tranquil·litat en mig d'una ciutat caòtica i plena de contrastos.

Ja a Jaipur, rodejada de l'olor dolça de les espècies i dels colors clars i llampants de l'ambient, tinc la sensació de sentir l'Índia més en la seua essència que no pas a la capital. Durant la visita al Fort Amber, un palau preciós, no em costa imaginar-me la vida dels maharajàs, entrant i sortint dels patis i de les habitacions, que ens parlen de luxes i capricis il.limitats.

Hi ha una imatge que és una de les que més recordo. Extenses zones agrícoles d'un verd intens amb grups de dones treballant al llarg dels 240 kilòmetres que separen Jaipur d'Agra. La diferència entre el color dels camps i els fúcsies i taronges dels saris és d'una bellesa que t'enganxa durant tot el camí. Des de l'autocar semblen flors d'un gran jardí. Sota l'estampa colorista s'endevina, però, molta lluita per tirar endavant una vida difícil i també, molta explotació.

Una altra imatge. La carretera és difícil de pair per qualsevol europeu. Pràcticament estàs a punt de xocar contínuament. Una via de doble direcció es converteix amb cinc carrils on tothom avança els altres vehicles com pot, potser pensant que l'altar a Shiva o a Ganesh, que els conductors porten als cotxes, els ajudaran en la seua conducció suïcida.

Les vistes a l'infinit des del Taj Mahal cap al riu Yamuna és un dels moments màgics del viatge. El mausoleu blanc és imponent i poca cosa pots fer a part d'admirar el monument funerari. De nou, el contrast entre el blanc immaculat de la pedra i el color dels saris em captiven i m'endinsen en l'ambient d'aquell país.

Els temples eròtics de Kajuraho em sorprenen per la cura i la imaginació dels seus arquitectes. La calor humida i enganxosa gairebé no es nota, mentre no deixo de fer fotos al conjunt que data de l'Edat Mitjana.

A la ciutat sagrada de Varanasi, presenciem el ritus d'acomiadament dels seus difunts des de les barques, plenes de turistes hindús i estrangers, que lluiten amb el desig de fer una foto a una de les tradicions més arrelades i més impactants. Emocions diverses quan estem tan a prop de la mort.

Durant el viatge, la mirada sobre el paisatge i la gent voldria fer-se més amplia i la memòria, més poderosa, per poder veure i emmagatzemar tot un univers que el viatger mira, procurant copsar més enllà d'allò que té al davant.

Ara, quan ja he tornat, només em queda la reflexió i les vivències d'un món complicat d'assimilar. A poc a poc els colors, les olors, la religiositat, el moviment incessant dels carrers, els palaus, les ciutats bigarrades aniran trobant el seu lloc i es convertiran només en records. Estic segura que difícils d'oblidar.

Com veieu ja se m'han acabat les vacances del bloc. Una abraçada de retrobament!!!

Un equilibri perfecte (1995)

Quatre personatges amb necessitats econòmiques difícils d’imaginar per la majoria del nostre món es troben al Bombai de 1975. Amb tornades al passat ens assabentem de la seua història fins al moment i també del seu futur, doncs la narració evoluciona fins l’any 1984 centrant-se sobretot en els anys de l’Emergència del govern de la Indira Gandhi, anys en què es va implantar l’estat d’excepció.

He de dir que he assistit a les històries realistes que ens narra Rohinton Mistry entre incrèdula i emocionada. Amb els sentiments a flor de pell he anat endavant moltes vegades amb por i amb pena en mig de les situacions duríssimes que els autor ens explica.

S’ha de mantenir l’equilibri entre l’esperança i la desesperació diu un dels personatges que pertany a la casta dels intocables. És aquest equilibri perfecte que dóna nom a la novel·la. Però es pot mantenir l’esperança amb una vida plena de desgràcies i patiments, l'equilibri perfecte, malgrat tot? Llegiu aquesta magnífica novel·la i a veure què en dieu però en el meu cas la balança s’inclina a favor del no.

Estic amb aquestes lectures que ens parlen de l’India que, com sabeu, visitaré d’aquí a una setmana. Il·lusió i interès em mouen en aquest moment. Us ho explicaré a la tornada...

Mentres tant, deixo el bloc en stand-by –que no, abandonat- i, per vosaltres blocaires estimats i estimades, bon estiu i bones vacances!!!

Relats Conjunts: Saturn devorant un fill.

El dia va néixer com qualsevol altre d’aquell hivern gris i feixuc. La Laura Ortega mentre es prenia el primer cafè del matí desitjava que tot aquell malson que l’havia dut als inferns durant els darrers tres anys s’acabés d’una vegada.

Mentre s’apropava al seu despatx de la comissaria de Atocha va repassar mentalment tot el cas. Estava segura que aquella mateixa tarda podrien detenir l’assassí en sèrie que havia causat el terror entre els veïns del barri madrileny. Totes les proves apuntaven a l’Eusebio de la Peña, vigilant del Museu del Prado.

La Laura s’havia entestat en aquell home solter, esquerp i poc comunicatiu i que –segons li explicaren els companys- estava dominat per una mare que va morir feia uns anys deixant-lo, als seus 45 anys, desemparat i sol.

En els darrers mesos havien anat tancant el cèrcol sobre els treballadors del Museu perquè en dos de les vuit víctimes se’ls havia trobat una entrada. Això i que els cossos eren localitzats molt a prop de la famosa pinacoteca va donar per estirar un fil que els havia posat al davant de l’Eusebio.

Els faltava l’ordre del jutge per poder entrar a casa seua i interrogar-lo. La Laura no les tenia totes. Només eren proves circumstancials. Sí, que era el vigilant de la sala Goya on hi havia aquell quadre del Saturn devorant el seu fill. Sí, que hi havia testimonis que l’havien vist parlar amb les víctimes, sí que una de les noies tenia a la mà un botó d’uniforme i casualment, l’Eusebio va aparèixer un dia sense botó i se li va cridar l’atenció per aquell motiu...però...el migdia passava i la tinent d’homicidis Ortega temia que l’assassí se li escaparia sense remei.

O aquella tarda o mai.

A les 6 menys un minut, l’ordre va arribar. La Laura i vuit agents més es van personar al pis de l’Eusebio. Van entrar i no van saber què dir davant l’espectacle horrorós d’aquell menjador. La Laura, més sencera, va llegir els drets al detingut. Els agents, recobrant l’enteresa, van començar a fer fotos d’aquella paret plena de sang i folrada del Saturn devorant el seu fill. Aquells ulls ho presidien tot.

L’Eusebio, ja emmanillat, amb un posat tímid baixava les escales. La Laura va sentir que li estava parlant... Sempre en volia més, el Saturn no es conformava amb una sola. Tot el dia cridant-me, tot el dia dient-me que m’espavilés...Què podia fer jo?

La Laura Ortega va pujar al vehicle oficial i es va adonar que ja era fosc. Les llums dels cotxes feien una  bonica combinació de blaus i vermells i va pensar que ja tenia ganes que passés l'hivern.

Mòbils

Mentre caminava aquesta tarda –de fet he sortit a donar la volta a Lleida- m’he fixat que la majoria de la gent amb qui m’he creuat pel carrer anava parlant pel mòbil.

No entraré ara en el tòpic de com n’és d’imprescindible aquesta petita andròmina però sí que m’he entretingut pensant en alguns personatges de novel·les que si n’haguessin tingut, doncs part del seu dramatisme o ansietat no hagués existit i ens haguéssim quedat amb les ganes de llegir les seues aventures o històries tal com les coneixem actualment.

Un Robinson Crusoe amb mòbil hagués deixat el Daniel Defoe pensant en una altra història perquè segur que el rescataven . Potser la Mila de Solitud no s’hagués quedat tan abandonada a la seua ermita amb aquell marit gandul i inconsistent si s’hagués pogut comunicar amb alguna amiga de la Plana. En aquest sentit, L’afinador de pianos de Daniel Mason , l’Edgar Drake, no s’hagués trobat tan perdut a la selva birmana si hagués mantingut algun contacte amb la civilització o les protagonistes de la novel·la que estic llegint ara, Passatge a l’Índia de E.M. Forster, no s’haguessin sentit estranyes al país ocupat tan lluny de Londres amb un mòbil a la mà on parlar de les actituds dels seus compatriotes o del contacte amb els nadius...

He arribat a casa i s’ha acabat el joc. Segur que teniu altres exemples. Però bé, recapacitant ara que estic escrivint aquest apunt, me n’alegro que els mòbils siguin un invent recent.

Passió índia

Animada per l’apunt del XeXu, també vull comentar els preparatius del meu viatge per aquest estiu. Ja pel títol, podeu imaginar que visitaré l’Índia, el Nord concretament,  ja que diuen que és la zona millor per iniciar-se amb aquest país. A mitjans de juliol aniré a Delhi, Jaipur, Agra, Orcha, khajurhao i Varanasi i uns dies a Katmandú.

No passaré fred, ja ho sé. Però només puc moure’m per aquestes dates i ja m’he acostumat anar als llocs faci fred o calor. Estic emocionada davant d’aquest viatge que em portarà a conèixer una altra manera d’entendre la vida molt allunyada del nostre dia a dia. No sé el que em trobaré exactament malgrat parlar amb amics o amigues que ja hi han estat.

Me l’estic preparant amb un parell de guies que m’he comprat i per suposat amb lectures. He llegit El dios de las pequeñas cosas de l’Arundhati Roy y El buen partido del Vikram Seth. Estic llegint ara Passió índia del Javier Moro sobre una historia real d’amor entre un Rajà i una ballarina espanyola que sobretot ens parla del procés d’adaptació d’aquesta noieta i també de la vida dels maharajás a començaments del segle XX. M’he comprat del mateix autor El sari rojo, una mena de biografia de l’actual dirigent del país, la Sonia Maino de la família Gandhi.

Estic pendent de comprar-me també, recomanats per una amiga, Viatge a l’Ïndia de E. M. Forster, l’Índia de la Mireia Eliade i Vislumbres de la India de l’Octavio Paz.

I vosaltres, què em recomaneu també per llegir?